Segona batalla de Çine

Çine, 21 d'Octubre del 1714

Encoratjats per la seva victòria del dia 12, els milicians d'Halicarnàs es van encaminar a Aydin, disposats a prendre la ciutat. En aquells moments comptaven amb 100 homes a peu i 75 a cavall.

Un cop allà, però, es van trobar al davant una tropa impressionant que totalitzava 700 homes a peu (entre fusellers regulars i milícia feudal) i 175 genets; així que, prudentment, el seu comandant Aristos Kalafatis va desistir de presentar batalla, tot ordenant la retirada vers el punt de partida. L'exèrcit otomà d'Aydin no els va perseguir, afortunadament.

De tornada a la comarca de Çine, els homes de Kalafatis van tenir una altra desagadable sorpresa: una segona columna otomana procedent d'Esmirna els barrava el pas. Considerada la situació, Kalafatis va decidir d'avançar-se a l'enemic i atacar els governamentals immediatament, tot i la manifesta inferioritat numèrica dels seus homes - doncs aquesta segona columna constava de 300 fusellers i 100 genets.

Agafats per sorpresa i liderats per un oficial incompetent, els governamentals van reaccionar tard i malament, essent ràpidament desorganitzats malgrat les nombroses mostres individuals de valor. Al capdavall, la columna otomana es va batre en retirada, deixant 50 baixes d'infanteria sobre el terreny i unes altres 50 de cavalleria.

Els revoltats estaven eufòrics, però no tant el comandant Kalafatis; havent fet el recompte de baixes, ells també havien perdut 50 homes a peu i altres 25 de cavalleria. Una victòria gairebé pírrica.

Tropes a Còrsega

Gènova, 18 d'Octubre del 1714

Un cop a Gènova, on s'havia trobat amb la seva neboda Elisabet, esposa de Felip V, el duc Francesc I de Parma va comparèixer davant el Doge i el plenari municipal per a fer un solemne anunci; durant la sessió, que havia despertat gran expectació entre els ciutadans, el va estar acompanyant tothora l'ambaixador d'Espanya a Gènova, Vicente Bacallar y Sanna.

Segons que va anunciar en aquella reunió, el ducat de Parma i el regne d'Espanya es comprometien a ajudar la república de Gènova a sufocar la revolta corsa i retornar l'illa al bon govern de la República. Amb aquest fi, ambdós estats hi posarien conjuntament dos regiments d'infanteria complets, de 1.000 homes cadascun, que a la major brevetat s'afegirien a les guarnicions genoveses a l'illa de Còrsega, escortats per sengles vaixells de guerra d'Espanya.

Segons que es va saber després, el regiment dels Farnese, apropiadament anomenat "Parma", seria comandat pel coronel Giuseppe Delitala (1), assistit pel tinent coronel Giuseppe Deu Abella (2). Altrament, el regiment d'Espanya, que fou batejat com "Farnesio", tenia per oficial al front el coronel Miguel Ruiz (3) amb assistència del seu germà, el tinent coronel Antonio Ruiz (4).

(1) Sard, natural de Bosa.
(2) Sard, natural de Sàsser.
(3) De guarnició a Sardenya fins 1709.
(4) De guarnició a Sardenya fins 1709.

Primera derrota

Knidos, 14 d'Octubre del 1714

Abord del xabec "Hydra", els revoltats havien enfilat cap al sud, preveient l'arribada d'alguna galera turca provinent de Rodes. Tal com suposaven, a les envistes del cap de Knidos van topar frontalment amb una galiota otomana, de nom "Samur". El vaixell grec es va trobar en la tesitura d'haver d'enfilar en direcció a l'abrupta costa, per tal d'obtenir algun profit d'aquell vent empipador que li bufava persistentment de cara. El capità turc va treure partit de les dificultats del xabec per a acostar-s'hi ràpidament, i al cap de pocs minuts començà l'intercanvi artiller - que malgrat la seva intensitat no va aportar resultats per a cap contendent.

Això permeté a la "Samur" acostar-se prou al xabec per a arriscar un abordatge, confiant en la superior qualitat dels soldats azab que duia abord. Nogensmenys, els infants de marina turcs trobaren més resistència de l'esperada, i el seu primer assalt fou rebutjat; cosa que la tripulació de l'"Hydra", encoratjada, va intentar aprofitar per a prendre'ls la iniciativa i contraatacar.

Però la jugada els va sortir malament, als grecs, doncs el seu abordatge fou rebutjat amb contundència. Descoratjats i amb nombroses baixes, els tripulats de l'"Hydra" no pogueren resistir un segon abordatge turc i foren reduïts en un breu però acarnissat combat. El xabec dels rebels havia estat capturat.

[He jugat aquesta partida en solitari avui mateix, cosa que he aprofitat per a provar un parell de coses noves, com la utilització de banderes "de quita y pon", vaixells de plàstic de WizKids, i unes estovalles de joc baratetes, d'aquelles de basar xinès. Funcionen prou bé, totes tres coses; segur que en traurem partit!]

Primera victòria

Çine, 12 d'Octubre del 1714

Només constituïda, l'autoproclamada República d'Halicarnàs va formar una milícia de 400 homes a peu, uns altres 100 a cavall i una bateria lleugera. Tot just després, una part d'aquesta força va emprendre camí al nord, amb la intenció d'arribar a Esmirna i estendre-hi la revolta, deixant 300 homes de guarnició.

A uns 50 km de la ciutat d'Aydın, però, la columna va topar amb tropes governamentals en una estreta plana coneguda amb el nom de Çine. D'una banda, els rebels comptaven amb 100 milicians a peu i altres tants a cavall, així com una valuosa bateria d'artilleria; de l'altra, les tropes del governador d'Aydın constaven de 150 fusellers regulars (tüfekçi) i 50 soldats a cavall (sipahi), a més d'una semblant bateria lleugera.

El xoc era inevitable i ambdós bàndols van formar en línia, amb la infanteria al centre i les tropes muntades als flancs. Les coses van anar malament al principi per als rebels, que van estavellar inútilment les seves cavalleries en càrregues frontals prematures per ambdós flancs. Al damunt, el duel artiller es va resoldre a favor dels governamentals. Semblava com si allò hagués d'acabar allà mateix.

Però aleshores la providència acudí en auxili dels rebels, que en arribar el cos-a-cos d'infanteries mantenien una moral ben alta, estimulada pels seus líders, i que van saber desencadenar una mortífera descàrrega de fuselleria sobre les files otomanes, que es van començar a ensorrar en qüestió de minuts. El camí restava lliure per als revoltats, mentre les tropes governamentals fugien en desbandada vers Aydın, havent perdut tots els seus canons.

[Vàrem jugar la partida dissabte passat, fent-la servir com un pretext per a provar la versió "Lite" del conegut reglament Maurice, de Sam Mustafa Publishing. Tot i no estar-ne familiaritzats, el joc es va desenvolupar amb relativa agilitat i alternança d'ocasions per a ambdós bàndols. Perdoneu que no us en mostri fotos; doncs, per manca de figures adients de grecs i turcs, vàrem haver de fer servir austriacistes i borbònics de la Guerra de Successió; però això se solucionarà aviat, ho prometo.]

Il soufflé toscano

Florència, 10 d'Octubre del 1714

El marquès de Vilana estava sincerament desconcertat, i força decebut també. Després d'uns quants dies prou profitosos a Mòdena, on havia pogut abordar amb el duc Reinaldo III d'Este diversos acords comercials i una aliança formal, va arribar a Florència força il·lusionat amb la perspectiva d'assolir un semblant acostament vers el prestigiós Gran Ducat de Toscana; quina casa regent, els Mèdici, era també famosa per la protecció i foment dels estudis científics, tradició que s'anaven passant de pares a fills - i això tot sol ja estimulava l'interès personal del marquès.

La crua realitat que es va trobar davant el va deixar gairebé en xoc. El regnat de l'actual gran duc, Cosimo III Mèdici, estava essent el més llarg de tota la història de Florència, però malauradament no era pas el més pròsper, ni de bon tros. D'un caràcter extremadament religiós i beat fins a nivells patològics, la seva obra de govern estava essent desastrosa, marcada per un puritanisme moral que a voltes resultava ridícul, però que més sovint era profundament perjudicial; especialment l'assetjament als drets cívics, o a l'activitat dels jueus i la intel·lectualitat laica. L'economia del país, ja tocada després de la llarga i costosa guerra que el seu pare va emprendre contra la Santa Seu, es va acabar d'enfonsar durant el regnat de Cosimo, que només semblava interessat en l'obra de govern quan aquesta afectava l'esfera religiosa; inhibint-se-n'hi en d'altres matèries, cosa que va propiciar ferotges disputes entre la seva esposa i la seva mare - amb resultats sovint calamitosos per als seus súbdits.

En aquest panorama desolador, només hi va faltar la Guerra de Successió Espanyola, que va posar la Toscana en dificilíssima situació; doncs la meitat septentrional del país (l'antiga república de Florència) és feudatària del Sacre Imperi, mentre que els seus territoris meridionals (l'antiga república de Siena) són feudataris d'Espanya, així que el Gran Ducat esdevingué sobtadament l'ull de l'huracà d'aquest devastador conflicte global. Cosimo III se'n va sortir al final, a base d'un complicat joc d'equilibris i giragonses difícils d'imaginar, però no sense haver de cedir a la pretensió imperial de contribuir a l'esforç de guerra austriacista amb l'astronòmica quantitat de 300.000 doblers (l'equivalent d'una tona d'or!). Ara sí que restava clar que el país no se'n sortiria.

Enfront de tanta pobresa (tanta que la moneda havia deixat de funcionar entre el poble, en favor del bescanvi), feien contrast els exorbitants dispendis del gran duc, que s'anaven majoritàriament en despeses de representació i diplomàtiques - doncs la segona gran obsessió de Cosimo III era de transformar el gran ducat en regne. Fastiguejat per les obsessions del gran duc, el marquès de Vilana va abandonar precipitadament Florència al cap de pocs dies. Ni tan sols el tema de la successió al tron l'hi mereixia cap interès, doncs l'hereu Ferdinando havia mort l'any anterior de sífilis (per contrast amb son pare, fou un veritable cràpula); mentre que les inclinacions sexuals de Gian Gastone, el segon, el feien totalment incompatible amb cap política successòria (*).

* [Disculpes per la patent homofòbia de l'època]

Revolta!

Bodrum, 7 d'Octubre del 1714

Aquest havia de ser un diumenge normal i corrent a Bodrum (l'antiga Halicarnàs), o això hauria pensat d'antuvi un visitant qualsevol que, de bon matí, hagués començat a vagarejar pels carrers tranquils i acolorits d'aquesta petita ciutat de pescadors i artesans del mar Egeu, que s'estenia mandrosa a recer de l'antiga fortalesa dels cavallers de Rodes. Però si el seu passeig matinal l'hagués endinsat pels carrers tortuosos del barri grec, tot atansant-lo a l'església de Sant Nicolau, ben segur que s'hauria adonat de la gernació concentrada al voltant del temple, i molt probablement n'hauria percebut una visible agitació col·lectiva.

I si per atzar hagués pogut obrir-se pas entre la gentada expectant i entrar a l'església, l'espectacle ofert als seus ulls l'hauria fet dubtar de si havia triat el millor dia per visitar Bodrum: doncs al bell mig d'un atapeït grup d'homes armats que l'esguardaven en esfereïdor silenci, un mossèn estava beneïnt una bandera amb paraules greus acompanyades del senyal de la creu. En acabar el mossèn la seva benedicció, la gernació esquinçà de sobte l'espès silenci amb eixordidora cridòria. Una frase dominava per damunt de tota la resta: --ελευθερία ή θάνατος! --llibertat o mort, cridaven.

En pocs minuts es desencadenà l'infern sobre Bodrum. Sabres, espingardes, piques i arquebusos van aflorar en un tres i no res de la multitud congregada, que tot seguit es va llençar en tromba pels carrers, en direcció al centre administratiu de la ciutat. Agafada totalment per sorpresa, la petita guarnició otomana gairebé no tingué temps ni de defensar-se. Davant d'una multitud enfervorida, va ser proclamada als quatre vents la República d'Halicarnàs. Esporuguida, la població d'origen turc es va tancar a les seves cases, pregant perquè Déu no permetés excessos, mentre davant de l'antic castell es formava la milícia, llesta per assaltar les poblacions veïnes i estendre la revolta per tota la Jònia: 8 companyies a cavall i 2 companyies a peu, a més d'una bateria lleugera i un xabec.

Posidònia

Càller, 2 d'Octubre del 1714

Quan per fi "La Mouette" plegà veles, tot enfilant pesadament la bocana a cops de rem, al port ja s'hi havia aplegat una bona gernació, que aguaitava expectant i amb ganes de fer safareig. Cosa prou lògica donades les circumstàncies, doncs era ben infreqüent que una galiassa ancorés a Càller; les poques que hi havia encara en servei solien ser franceses o napolitanes, i normalment passaven de llarg, en direcció a ports més grans.

Amb tanta gent pendent d'aquell inusual vaixell, la notícia de la seva estranya càrrega es va escampar com un reguerot de pólvora, tot arribant a oïdes del marquès de Rubí en menys d'una hora. Com no podia ser d'altra manera, va ser el seu secretari Josep Marià de Antonio qui primer l'hi va comunicar:

--Tal com us dic, Excel·lència: un vaixell carregat fins dalt de refugiats del Gran Turc!

Al virrei l'hi va mancar temps per ordenar que l'hi portessin el capità a palau, alhora que convocava la recentment creada Diputació General per a tractar l'afer. Faria anar tothom de corcoll, doncs els treballs dels Stamenti encara no havien conclòs i els diputats estarien escampats per les diferents reunions de comissió, però va considerar que calia fer-ho.

Per a quan tots els membres de la Diputació General es van trobar a Palau, el virrei ja s'havia entrevistat amb el capità de la galiassa, fent-se una idea precisa de l'abast del problema. Efectivament, abord de "La Mouette" s'hi apilotonaven més de cinc-centes persones, la majoria d'ètnia grega o armènia, que s'havien embarcat amb llurs famílies escapant de la creixent pressió fiscal i religiosa de les autoritats.

Molts eren notables professionals i artesans, i uns pocs venien amb les butxaques carregades, cosa que d'antuvi semblava que hauria d'haver facilitat llur acolliment; nogensmenys, ningú no els volia, per a no incomodar l'Imperi Otomà en cas que se n'assabentés. Així, havien estat rebutjats a Messina i Nàpols, perllongant llur odissea dues setmanes més del previst i sotmetent-los a privacions i alguna malaltia.

El virrei estava decidit a acceptar-los, i el va complaure veure que la Diputació General hi era d'acord. No fou tan fàcil assignar-los-hi un lloc on establir-se; després de moltes discussions, es va acordar que s'establirien als antics llocs de Posada i Sa Caletta, a la vegueria de Sa Baronia; termes molt despoblats i actualment administrats per la Corona. Amb aital efecte, hom els hi estendria una carta de poblament, constituint d'ara endavant un nou terme municipal amb el nom de Posidònia i els mateixos drets i deures que qualsevol altra ciutat lliure del regne.