L'alè de Caront

Illes de Sotavent (Carib), 16 de Novembre

De poc serviren les protestes dels capitans de la CCIOc perquè la seva nova expedició al Mar Carib portés una escorta més potent, vista l'experiència anterior amb pirates i corsaris; l'Armada catalana ja s'havia estirat molt proporcionant suport naval al cos expedicionari català a Grècia, i tampoc no volia veure's directament involucrada en un possible conflicte amb Espanya en aigües espanyoles.

Tot i així, durant la seva ja tradicional escala intermèdia a Madeira, el comboi de la CCIOc va tenir la fortuna de coincidir amb una balandra corsària neerlandesa, anomenada "Amsterdam"; el seu capità, un tal Jaris Andringa, va accedir de bon grat a ser llogat com a escorta per un preu raonable, en el benentès que el comboi faria escala prèvia a Curaçao, just abans d'endinsar-se en aigües espanyoles.

La ruta no tingué cap incidència rellevant fins arribar a les Illes de Sotavent, a pocs dies de Curaçao. Tot de sobte una boira espessa va envoltar l'estol, i allò que s'esdevingué després serà tema de moltes futures balades:

Una primera nau

Cotlliure, 2 de Novembre

Un cop havent plegat la seva gran vela llatina, la galiota va entrar suaument per la bocana, impulsada només per esporàdics cops de rem, abans de lliscar amb dolcesa prop del moll que d'ara endavant seria el seu. Una petita gentada s'hi havia anat congregant, a mida que s'escampava la notícia que Els Comtats tindrien la seva primera galera, i ara que el seu flamant capità els era visible, havia començat a victorejar la nau.

Un petit nucli de dignataris restava dempeus al moll, el Lloctinent Joseph Camprodon entre ells, que contemplava amb indissimulada satisfacció l'arribada de la "Sant Joan Baptista"; doncs així es deia la galiota, que mercès als seus esforços constituïa la primera peça d'una incipient, futura esquadra rossellonesa.

No havia costat gens convèncer Versailles i l'Almirallat francès de la necessitat imperiosa que les viles i vilatans del Rosselló gaudissin d'alguna defensa contra la temuda Jihad anunciada pels diversos estats de Berberia; oimés en conèixer que el finançament d'aital defensa no aniria a càrrec de les arques reials, sinó de la Lloctinença dels Comtats de Rosselló i Cerdanya.

Aprofitant l'avinentesa, però, el general Camprodon havia aprofitat per introduir un Decret regulant l'ús de pavellons navals específics dels Comtats. En realitat, l'única veritable novetat n'era la nova ensenya de guerra de la galiota, blanca amb els escuts enllaçats de França i Catalunya; doncs el Decret procurava respectar escrupolosament els successius decrets del difunt Lluís XIV en matèria de pavellons civils (nominalment, blaus amb creu blanca i l'escut de França), però obria la porta a la tolerància envers dissenys no normatius.

Estava molt estesa la pràctica, entre els patrons mercants d'arreu de França, d'enarborar banderes blanques (semblants a les de l'Armada Reial), però amb un petit motiu diferenciador al cantó de l'asta; generalment, la normativa creu blanca sobre fons blau - però n'hi havia d'altres... La novetat del Decret és que també feia esment explícit i donava empara a un disseny particular que s'havia anat popularitzant darrerament entre mercaders i pescadors rossellonesos - blanca, amb dues barres vermelles sobre groc del cantó de l'asta. A la pràctica, el Decret legitimava l'ús d'aquest estendard no normatiu.

En termes moderns, això era "un gol per l'escaire" - i en Camprodon n'estava ben cofoi.

Batalla de Tezzout

Tezzout (Marroc), 26 d'Octubre

Un cop havent posat en fuga el destacament marroquí que se l'hi havia oposat a Addun, el cos expedicionari espanyol no es va molestar a endinsar-se en direcció a Tezzout, més al sud; sinó que va prosseguir a marxes forçades en direcció a Melilla. Acordonant la ciutat només hi havia romàs un sol regiment marroquí, que, a les envistes de la formidable columna que se'ls acostava per reraguarda, van deposar les armes sense oposar cap resistència. El setge de Melilla havia estat trencat.

Amb el seu objectiu primari acomplert, aleshores sí que en Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aitona, va parar novament atenció a la previsible resposta marroquina, que amb tota seguretat arribaria seguint la ruta que va de Temessouin a Tezzout seguint el curs del Ouadi Midouva; així que va posar novament el marxa el seu exèrcit en direcció a Tezzout. Un cop a les envistes d'aquesta població, els exploradors espanyols hi van detectar un fort desplegament defensiu; els marroquins hi havien arribat abans.

Confiant en la seva superioritat numèrica i de qualitat, els espanyols van desplegar al centre la seva infanteria en línia reforçada, amb bateries intercalades i cavalleria a ambdós flancs. Per la seva banda, el contingent marroquí, que no arribava als dos terços de la força enemiga, va ancorar la seva línia defensiva entre dos boscos, amb la infanteria regular al centre en doble línia, un regiment de cavalleria a l'extrem esquerre i un potent flanc dret consistent en tropes irregulars a peu i a cavall.

Per la seva banda, el contingent marroquí, que no arribava als dos terços de la força enemiga, va ancorar la seva línia defensiva entre dos boscos, amb la infanteria regular al centre en doble línia, un regiment de cavalleria a l'extrem esquerre i un potent flanc dret consistent en tropes irregulars a peu i a cavall.

Amb intenció de distreure l'atenció espanyola vers el seu flanc esquerre, els irregulars marroquins van pressionar-lo fortament, intentant trobar una posició favorable per carregar de flanc la infanteria; maniobra que fou eficaçment neutralitzada pel regiment de dragons que hi havia en reserva. Enganxats en un intercanvi de fuselleria amb la línia enemiga, els marroquins van perdre la seva migrada finestra d'oportunitat.

En pocs torns, els irregulars marroquins van ser rebutjats amb grans pèrdues, deixant un enorme forat que els espanyols no trigarien a aprofitar, tot envoltant el flanc dret enemic i amb la vila de Tezzout al seu abast; mentre la infanteria del seu centre avançava imperturbable a l'encontre del centre marroquí.

En resposta, els marroquins van avançar les seves posicions fins al turó, tot redibuixant les seves defenses al voltant del triangle Tezzout-turó-bosc esquerre. El xoc entre ambdues forces fou brutal; bo i extreient forces de la desesperació, els marroquins no van poder evitar que els espanyols els arrabassessin el control del turó amb una càrrega a la baioneta.

A partir d'aleshores, tot seria corrent avall. Delmades per les devastadores descàrregues enemigues, les unitats marroquines van anar perdent cohesió fins a l'inevitable col·lapse. Tezzout havia caigut a mans espanyoles, i amb aquesta vila tota la regió de Garet.

Batalla d'Addun

Addun (Marroc), 20 d'Octubre

Sota comandament d'en Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aitona, la força expedicionària espanyola va finalment desembarcar a Al Hoceima el dia 17, sense cap incidència digna d'esment. Després d'un ràpid reconeixement dels encontorns, s'hi van detectar petits contingents de milícia en poblacions veïnes com Bocuja, Mezema o Bou-Azar, però cap força important; així que el marquès va decidir d'empènyer endavant el seu exèrcit sense demora, directe cap a Melilla, mentre despatxava dos regiments de dragons cap a l'oest, per netejar d'eventuals guerrilles la seva rereguarda.

El progrés fou ràpid i sense contratemps al principi, però al tercer dia els espanyols van topar amb un contingent marroquí més important que els barrava el pas a l'alçada d'Addun, a menys de 30 quilòmetres de Melilla. Com que els marroquins no van donar cap senyal de voler cedir terreny malgrat la seva inferioritat numèrica, el marquès va disposar diligentment el seu exèrcit en ordre de batalla i el va llançar a l'atac.

Malgrat la seva tenaç resistència, el petit contingent marroquí no era rival per a la maquinària de guerra espanyola i va ser promptament esclafat. El camí a Melilla restava obert, però a l'aire hi planava el dubte de si hi hauria alguna altra força marroquina emboscada.