Rumb a Gènova

Litoral cors, 8 de Setembre del 1714

Deixant-se bressolar pel dolç vaivé del vaixell en aquelles aigües tranquil·les, al seu pas per davant dels blancs penyasegats de Còrsega, el marquès de Vilana recapitulava breument les converses sostingudes amb les autoritats de Càller, només dos dies abans. Vilana havia tingut la pensada de recalar breument a Sardenya abans de començar el periple diplomàtic italià, per retrobar-se unes hores amb el seu vell amic, el marquès de Rubí; però el panorama que s'havia trobat distava força del que pensava d'antuvi. I l'havia deixat força amoïnat.

Pel que feia a aquesta misteriosa conspiració, l'únic que de moment podia fer Vilana era comprometre's a prestar a l'exígua flota sarda la fragata "Santa Madrona" on ell estava viatjant, per l'interval de temps que durés el trajecte terrestre del seu periple diplomàtic. Altrament, va recomanar al seu amic d'escriure lletra urgent a la princesa Elisenda tot sol·licitant-li la tramesa d'ajuda; sense estalviar-se de comentar que hi havia temporalment a Mallorca unes tropes que pel Tractat de Rastatt no podien seguir al servei del Principat. Tot trametent-les a Sardenya, l'Elisenda podria posar-les fora de l'abast de les mirades escrutadores de Lluís XIV, mentre no es trobava la forma d'encabir-les definitivament.

Per a sorpresa de Vilana, el marquès de Rubí va afirmar que, si eren transferits a Sardenya, el finançament d'aquests regiments no seria cap problema, mercès a la recent reobertura de les antigues mines d'argent a L'Alguer, el Loggudoru i Meurreddìa. Això sí que eren bones notícies! Òbviament, tots dos amics pensaren alhora en contractar la Companyia Catalana d'Índies per a eventuals futures exportacions, i Vilana es va comprometre a fer-ne els pertinents contactes, tan bon punt retornés al Principat.

Hi romania el problema de com ajudar a neutralitzar la conspiració que semblava haver-hi en marxa a Sardenya, de la que ell estava convençut que n'hi havia un instigador exterior. Com identificar-lo, no ho sabia pas, però estava determinat a esprèmer a fons les seves habilitats diplomàtiques entre els prínceps italians; per força un o altre n'hauria sentit a dir alguna cosa.

Tot rumiant l'hi havia passat el temps d'una volada i, tal com l'hi va anunciar el capità de la fragata, Josep Capó, tenien ja el litoral de Gènova a la vista. Començava així el primer viatge oficial del marquès de Vilana en nom d'un Principat ja sobirà.

Estat d'alerta

L'Alguer, 4 de Setembre del 1714

Descuradament recolzat al parapet de la muralla, el tinent coronel Pau de Thoar contemplava absort l'horitzó més enllà del mar, sense mirar res en concret i alhora abastant-ho tot amb l'esguard. Eren molt boniques, les vistes des d'aquell pany de muralla, prop de la Porta Terra de L'Alguer. Aquelles hores properes al capvespre, quan els pescadors plegaven i es començaven a recollir a casa, eren d'allò més tranquil·les.

Només conèixer les greus notícies portades per la galera "La Catalana", en Thoar havia passat correu urgent a totes les guarnicions sota el seu comandament, de Bosa a Torra Nova, perquè es posessin en alerta i vigilessin els camins; i acte seguit havia vingut aquí a tota pressa, per a una entrevista urgent amb el Síndic. La seva intenció era convèncer les autoritats civils de la ciutat per posar la Coronela local en peu de guerra.

Va resultar una negociació més dura del que esperava. Al principi, no veient-hi cap amenaça immediata ni evident, el Síndic es resistia a alçar la Coronela, i raó no li'n mancava: integrada pels professionals gremials, mobilitzar-la al complet d'efectius significaria paralitzar totalment l'economia de la ciutat: no hi hauria pagesos, pescadors ni flequers que proveïssin menjar; ni lletrats, notaris o escrivents que fessin rutllar les coses; ni metges per atendre els malalts... No, el Síndic no pensava pas admetre una mobilització completa de la Coronela sense una amenaça clara ni uns terminis de durada.

Com en tota negociació, al capdavall van arribar a una mena de "ni tu, ni jo" que cobria les necessitats d'uns i altres, almenys en part: el municipi accedia a una mobilització parcial de la Coronela, de forma que hi hauria permanentment en actiu una companyia completa de 100 homes, que vigilarien el terme municipal. Era lluny del potencial complet de la ciutat, que donava per a un batalló sencer, però suficient perquè en Thoar no s'hagués d'amoïnar per la seguretat de la segona més important població sota la seva custòdia. Com se les arreglarien els algueresos per acomplir el compromís no era cosa seva; ja s'ho discutirien entre els Gremis de la ciutat.

Es disposava ja a retornar a Sàsser, un cop acomplerta la delicada comesa, quan un missatger va irrompre al galop: --Porto notícies de Càller, senyor! --va dir-li el correu a Thoar, sense ni baixar del cavall-- El coronel Busquets està desembarcant a Castel Aragonès, amb 100 homes i una bateria de canons; us demana de retrobar-vos a Sàsser sens falta, per conèixer la situació.

Tradició corsària

Palma, 3 de Setembre del 1714

El general Pisà va estendre la mà al seu interlocutor, alhora que s'alçava del seient: --Idò, restem d'acord?

Aquest es posà també dempeus i amb tota solemnitat va estrènyer la mà del general: --Bo i que sí, general. Demà mateix em poso a la feina.

De nou a soles, el general Pisà va fer un darrer cop d'ull a les lletres patents que s'estenien pel seu escriptori, ja signades i rubricades pels seus destinataris. Davant l'escassedat de mitjans navals propis de què disposava el Regne de Mallorca, la princesa Elisenda havia tingut la pensada d'aprofitar la llarga tradició corsària de les Illes; tot estenent patents de cors amb validesa d'un any, per a patrons de mar i capitans civils que vulguéssin assumir temporalment el rol de guardacostes i defensa naval, mentre les drassanes de Palma enllestien les primeres galeres del Regne.

I a fe que havia tingut èxit, doncs no només l'urca "Sant Josepet" havia sol·licitat renovació de la patent que ja tenia, sinó que en pocs dies l'havien demanada uns altres tres vaixells. Precisament, l'home que acabava d'abandonar el despatx del general era en Salvador Trullols i Olesa, un influent austriacista mallorquí de primera hora propietari de dues naus: el xabec "Morena" i la sagetia "Nostra Senyora des Roser", capitanejades respectivament per l'eivissenc Joan Matutes i el mallorquí Aleix Vagué.

Una tercera nau era la tartana "Santa Bárbara y las Animas del Purgatorio", patronejada per Andrés Pérez Montesinos, mariner cartagenenc amb llarg historial de servei a la causa de l'Arxiduc Carles com a corsari. La tartana de Montesinos no anava prou adientment armada, així que el general l'hi havia estès patent a condició d'un rearmament intensiu de la nau en el termini d'una setmana; cosa a què el patró cartagenenc es va comprometre amb entusiasme.

Una última lletra patent, amb durada d'un any també, habilitava en Salvador Trullols com a almirall i coordinador general de la flota corsària de Mallorca, sota supervisió directa del general Pisà. Aquest ja podia respirar tranquil, finalment; doncs en Trullols acabava d'acceptar l'encàrrec sense condicions prèvies.

Viatge a Itàlia

Barcelona, Agost del 1714

Al despatx de la seva casa del carrer Regomir, el marquès de Vilana va fer una llambregada pel finestral, per si els soldats que esperava arribaven; en veient que no era així, va retornar a l'activitat que l'havia tingut ocupat tot el matí: preparar un bagul de viatge, per al llarg periple que l'esperava els propers mesos.

Per si de cas, ho va tornar a repassar tot abans de tancar fermament el bagul amb doble cadenat. Satisfet, es va arrepapar al sofà del despatx i li va demanar un te al majordom, mentre consultava per darrer cop les notes preparatòries del viatge que havia estat redactant la nit anterior.

La seva primera escala seria possiblement també la més ingrata: Gènova, on l'esperava la dura tasca de renegociar uns enutjosos contractes involuntàriament heretats del regne d'Espanya, i que la princesa Elisenda es volia treure del damunt. A partir d'aleshores, les següents etapes del viatge serien menys espinoses, bo i que encara hauria d'esmerçar tot el seu talent diplomàtic per assolir-hi resultats palpables: en primer lloc, visitaria Torí, on miraria de forjar algun tipus d'aliança estable amb el Duc de Savoia (ara també Rei de Sicília). A continuació passaria per Milà, on s'entrevistaria amb diversos dignataris imperials i locals, i després aniria a Mòdena, per fer un primer contacte amb els seus governants.

Restava en l'aire una possible visita a Venècia, sense confirmar encara per una aparent manca d'interès de la Serenessima Repubblica que durant les entrevistes milaneses esperava capgirar; així com una audiència de Sa Santedat a Roma, que els llegats pontificis encara l'hi havien de confirmar. Allò que Vilana descartava de pla era cap visita a Parma, governada pels Farnese; encara era viu en el seu record l'intent d'assassinat d'Elisenda per uns sicaris a sou del duc Francesc.

Després de Mòdena, Vilana tenia previst visitar Florència i ser rebut pel gran duc Cosimo III de Medici; bo i que el marquès no n'esperava grans resultats, atesos els informes que l'hi havien arribat sobre el ruïnós estat de les finances toscanes. Salvats els eventuals canvis que durant el viatge es poguessin produir, les seves darreres etapes serien Lucca i Massa, que malgrat els seus extensos coneixements diplomàtics eren auèntiques incògnites per a ell.

En aquestes cavil·lacions estava quan el majordom va interrompre'l: --Excel·lència? Els soldats que esperàveu ja són aquí.

La princesa havia insistit que, ultra la dotació permanent de soldats de la fragata on viatjaria, el marquès fos tothora acompanyat per sis membres de les Guàrdies Catalanes --un tinent, un caporal i quatre soldats--, tant per lluïment en ocasions d'etiqueta com per motius de seguretat. No és que li fes molta gràcia tanta companyia, al marquès; però comprenia els pensaments de l'Elisenda i no podia estar-ne en desacord.

Va alçar-se del sofà d'un bot, alegre i rejovenit per la perspectiva del viatge: --No els feu esperar, amic meu. Som-hi!

Reunió d'urgència

Càller, Agost del 1714

Poc a poc, els homes convocats a reunió anaren reunint-se en silenci a la gran sala del palau virreinal, mentre el marquès de Rubí esperava dempeus darrera la taula. Quan hi van ser tots, el marquès va prendre seient amb un sospir, mentre convidava els altres assistents a fer el mateix amb un gest. Abans de dir res, el virrei va passejar un greu esguard pels seus interlocutors, greus i silenciosos també: el general Prado, els coronels Busquets i Llorach i el capità de galera Iacome Perfumo, que, per la inexistència de cap oficial naval de més graduació, exercia a la pràctica de líder de la diminuta flota sarda, per raó de la seva veterania. El profund silenci que hi regnava va ser interromput de sobte pel marquès mateix, amb una seca pregunta:

--Bé; i què tenim, doncs?

Després de llambregar breument al seu voltant, va ser el general Prado qui va prendre la paraula: --L'home que va capturar la galiota de L'Alguer es diu Efisio Sanna, i exercia de procurador de les possessions de l'Arquebisbat a la contrada de Sa Baronia. Ha estat interrogat... ehem... a fons... i podem dir amb tota seguretat que l'home no estava seguint instruccions de Sa Eminència, sinó que havia estat subornat per algú altre, amb la finalitat de realitzar una operació d'introducció massiva d'armes de guerra en aquesta illa. Les armes havien de romandre ocultes en un magatzem als afores de Galtellì fins que li arribés l'ordre de lliurar-les a una tercera persona, o diverses, quines identitats l'hi serien comunicades més endavant.

--Sabem la identitat del subornador? --preguntà incisivament el marquès.

--Sigui qui sigui, deu ser un home molt elusiu, un veritable professional de l'ocultació --respongué el general--; el presoner només sap que el va pagar en moneda comptant i sonant, que es feia dir "senyor Lobo" i que no era natural de l'illa, doncs parlava amb un fort accent d'Espanya. He d'admetre que aquesta informació és la que més ens ha costat d'arrencar-l'hi, doncs diria que l'hi té quasi tanta por com a la tortura mateixa. No crec que sàpiga res més; és un simple bauló d'una cadena.

El general va fer una breu pausa per a treure's la pipa de la butxaca, i mentre procedia a cebar-la continuà les explicacions: --El carregament que va interceptar "La Catalana" n'era el segon de tres; cosa que significa que a Sardenya ja hi ha una primera partida de fusells il·legals. Hi havia una altra entrega prevista per a primers de Setembre, però imagino que el nostre "senyor Lobo" la deu haver cancel·lat... o és que té una capacitat organitzativa fora del comú!

--Sa Baronia? --va intervenir aleshores en Busquets amb aspror-- No és una comarca especialment extensa; podríem declarar-hi la llei marcial i enviar-hi tants soldats com poguem, a escorcollar-la sencera de dalt a baix!

--No anem sobrats de tropes, i les que hi ha estan escampadíssimes en escamots de guarnició --va objectar reflexivament el coronel Llorach--. Reunir les suficients per ocupar militarment Sa Baronia ens portaria massa dies... i aposto la meva racció d'aiguardent d'un mes a que les armes ja no són al seu amagatall original, a hores d'ara. Jo més aviat m'inclinaria per una operació llampec per tallar les comunicacions amb les comarques veïnes, utilitzant les galeres per transportar un parell de companyies i desembarcar-les a les platges d'Orosei, a unes 3 milles de Galtellì.

--Es podria fer; si sortissin aquesta nit, les galeres podrien ser allà l'endemà al vespre --va confirmar el capità Perfumo--. Les platges d'aquella zona no són extenses, però sí sorrenques; no tindrien dificultat a desembarcar-hi.

--En tot cas, caldria enviar alerta urgent a totes les altres guarnicions de l'illa, perquè posin controls a les carreteres i extremin les precaucions; els tinents coronels Erill a Oristà, i Thoar a Sàsser, han de conèixer la situació com abans millor --va apuntar mesuradament el general Prado.

[Interrompo aquí la narració, en espera de les decisions que prenguin els jugadors en nom dels assistents. Fins aleshores!]

Picant l'ullet

Perpinyà, Agost del 1714

Després d’un intens dia de visites i recepcions, l’Elisenda retornà als apartaments que havia fet rehabilitar al Palau dels Reis de Mallorca, disposada a retirar-se per descansar; però encara l’hi restava una darrera entrevista per fer.

Al vestíbul de recepció l’estava esperant en Pierce Butler vescomte de Galmoy, coronel del regiment irlandès del seu nom. En veure-la arribar, l’home s’alçà del seient on reposava i la saludà amb cortesia.

--Ben trobat, senyor vescomte. De què volíeu parlar-me? --inquirí l’Elisenda, escurçant les formalitats.

--Només volia fer-vos arribar la bona acollida que ha tingut entre els meus col·legues la vostra decisió de crear un Batalló d’Invàlids, Altesa. Ha estat una sàvia mesura.

--Em va semblar just proporcionar una jubilació honorable a tanta gent que altrament, amb la reforma dels exèrcits que s’està fent, es veurien abocats a la misèria o, pitjor encara, al bandolerisme –va contestar l’Elisenda amb una senzillesa no exempta de prudència.

--I amb això us heu guanyat el respecte dels coronels d’aquesta província, Altesa. No ignoro que al començament vàreu ser rebuda amb certa... fredor. Una fredor que heu dissipat molt encertadament –va respondre Galmoy, amb un lleuger punt d’ironia.

--Ho celebro –tot just va dir l’Elisenda, fent també un posat murri.

En Galmoy no anava desencaminat, però no havia acabat d’encertar les intencions de fons de l’Elisenda; que no es centraven tant en congraciar-se amb els militars francesos, com en bastir una incipient estructura d’estat al Rosselló. Doncs amb l’excusa de finançar i gestionar el Batalló d’Invàlids havia calgut crear una Diputació General a semblança de la del Principat mateix.

En tot cas, que els militars de guarnició haguessin suavitzat llur hostilitat inicial envers l’Elisenda no deixava de ser un fet positiu, que calia aprofondir; així que la noia va aprofitar l’avinentesa:

--He sentit dir que el rei Lluís pensa reformar també la Brigada Irlandesa, vescomte.

--Sí, malauradament ja he rebut la notificació de dissolució del meu regiment –va respondre l’home amb un punt de resignació.

--Sapigueu, senyor, que a Mallorca hi mantinc un regiment irlandès, jo també. Si no tots els vostres homes tenen cabuda als exèrcits de França, serien ben rebuts al meu regiment.

--Això significaria renunciar a les nostres conviccions jacobites, Altesa. No puc parlar pels meus homes, però jo personalment no podria acceptar el vostre generós oferiment.

--Penseu-vos-ho –conclogué l’Elisenda, picant-l’hi l’ullet; i després s'alçà, donant per acabada l'entrevista.

Mascarada

Sa Baronia, Juliol del 1714

A mig camí de tornada a la base, el capità Joan-Baptista Furrió s'hi va repensar: ¿i si, a més del traficant d'armes, pogués atrapar el seu destinatari també? Només caldria fer-se passar pel contrabandista, desembarcar la mercaderia en el lloc acordat i esperar a veure qui hi arribava per a endur-se-la... .

Sense més dilació, el capità va triar un grapat de mariners i una dotzena de soldats fortament armats, i amb ells s'embarcà a bord del vaixell capturat, mentre la resta dels seus homes menaven la galera i els presoners de tornada a L'Alguer, on donarien la veu d'alarma. Aquella mateixa nit fondejaren en aigües somes, prop d'una platja sorrenca on tenia entès que s'havia d'entregar el carregament d'armes.

Mentre els seus homes s'apostaven al llindar de la platja, el capità Furrió esguardava l'indret amb aire inquiet. Allò eren terres de Sa Baronia, una comarca que en gran part constituïa un feu de l'Arquebisbat de Càller. Podria ser que monsenyor l'arquebisbe fos al darrera d'aquella tèrbola operació? Allunyant les cabòries del seu cap, Furrió va redistribuir els seus homes en dos escamots: l'un romandria a la platja formant una línia, mentre que l'altre s'endinsaria en uns sembrats que hi havia al seu flanc dret, amb la intenció de rodejar una casa de pagès que hi havia a la vora. Un tercer destacament romandria a bord, per si calia utilitzar el parell de pedrers que tenia la nau.

No hagueren d'esperar gaire, que enmig de la fosca se sentí la fressa de gent que s'hi acostava. Per l'esplanada que hi havia davant seu, un nombrós grup de persones davallava cap a la platja confiadament, aparentment dividits en dos grups diferents. Encara era negra nit, però s'hi podia distingir també el xerric de les rodes d'algun tipus de carruatge, que segurament planejaven utilitzar per carregar les armes.

A poques dotzenes de metres de la platja, algú del grupet més avançat es va adonar que quelcom no rutllava i va fer córrer la veu: --Soldats!. Aquella gent es va desplegar ràpidament, quasi com professionals, i va accelerar el pas en direcció als soldats de Furrió, aprofitant les primeres clarors de l'albada per a engegar una salva de trets que afortunadament no va ferir ningú. En canvi, la descàrrega tancada de fuselleria dels soldats en va tombar tres quasi a boca de canó, i la resta fou reduïda en un brevíssim però ferotge cos a cos.

Acovardits per aquell esclat de violència que de cap manera s'esperaven, els integrants del segon grup es van esfumar cames ajudeu-me tan bon punt veieren els soldats avançant cap a ells. Mentrestant, el segon escamot militar rodejava la casa i silenciava els ocupants del carro, abans no aconseguissin fugir.

En pocs minuts tot havia acabat. Veient-ho tot perdut, el líder dels malfactors va provar de fugir a cavall, però els dos escamots se li acostaven ràpidament a pocs metres de distància: si esperonava el cavall a galop, el cosirien a trets; així que va alçar les mans en senyal de rendició.

L'operació de contraban d'armes havia estat desarticulada fàcilment i ràpida, i sense cap cost en vides pròpies; però això no feia sentir més satisfet en Furrió, quines temences inicials van ser confirmades després d'interrogar els presoners: part dels malfactors eren simples vilatans de Galteddì, contractats per quatre rals per a fer de traginers; però la resta eren mercenaris a sou de la baronia. Cada cop estava més confós i esparverat. De veritat que l'arquebisbe era al darrere de tot això?