Personatges



Claire Baizanville (1684- )

En aquesta història, la Claire Baizanville apareix per primer cop el Juliol del 1713, quan una delegació catalana encapçalada pel Marquès de Vilana visita Monte-Cristo [un microestat imaginari amb moltes connexions amb Mònaco], on ella és una oficial de l'elitista Garde de l'Etrier. Es tracta d'un personatge totalment fictici, amb forts tints d'heroïna pulp i que per algun estrany misteri, o més estranys encara designis del seu govern, sol aparèixer allà on els riscos són més grans.

Bo i que la Claire és nascuda a Normandia, la seva atzarosa vida l'ha dut a viure en desenes de països diferents, per la qual cosa li resulta particularment fàcil fer-se passar per natural quan viatja d'incògnit.

Tot i la seva joventut, la Claire arrossega un passat agitat i perillós, havent fet de pirata al Carib fent-se passar per un noi, abans d'ésser reclutada pel Secret du Roy, els serveis secrets de Lluís XIV, on la seva aurèola de llegenda es va incrementar al mateix temps que l'hi creixia la llista d'enemics jurats. Amb massa gent cercant venjar-se d'ella, àdhuc a Versailles mateix, la Claire va acabar abandonant França per entrar al servei del minúscul però aparentment intocable estat de Monte-Cristo.

És lluny d'haver-se retirat, però: sota la innocent aparença d'una simple guàrdia palatina, bona només per a lluïment dels prínceps, la Garde de l'Etrier amaga un dels més eficaços i despietats serveis secrets de l'Europa occidental. I ella n'és un puntal.


Joan-Baptista Basset i Ramos (1654- )

La biografia del nostre Joan-Baptista Basset segueix fil per randa els viaranys històrics, tal com han estat descrits a l'Enciclopèdia Catalana fins a l'estiu del 1713, quan comença la nostra ficció. Parlem doncs d'un preclar fill d'Alboraia, que trascendeix els seus orígens humils i enceta de jove la carrera d'enginyeria militar, en què ben aviat despunta. Durant aquest anys participa en els combats contra els turcs al front hongarès i presta servei al Milanesat, fets que propicien el seu contacte amb Jordi de Hessen-Darmstadt, qui més endavant esdevindrà virrei de Catalunya.

Austriacista de primera hora, Basset esdevé el principal propagandista de la causa austriacista al Regne de València. Encetada la guerra, participa activament en la conquesta aliada de Gibraltar. L'any següent desembarca a Dénia i ràpidament ocupa Oliva, Gandia, Tavernes de la Valldigna i Alzira, entrant finalment a València en triomf el 15 de desembre de 1705. Fent valdre la seva posició, Basset aboleix gran part dels privilegis senyorials que patien els llauradors, cosa que li comportarà l'enemistat manifesta de l’aristocràcia militar valenciana. Davant la disjuntiva, l'arxiduc el destitueix i el fa empresonar a Catalunya. Duant la crisi del 1713, les autoritats catalanes decideixen indultar-lo i, segurament per influència directa de l'Elisenda Folch de Cardona, li restitueixen el grau militar i li encomanen la creació del cos d'Artilleria i Enginyers del Principat.

Tot i professar una oberta simpatia pel partit populista i republicà de La Busca, cosa que el manté al punt de mira del Braç Militar de les Corts, en Basset i l'Elisenda es professen una empatia mútua que no dissimulen; cosa que, volgudament o no, està contribuint significativament a rebaixar les tensions político-socials al Principat.


Comtessa de Santa Sofia (1687- )

La Francesca Di Bella i Aymerich és una noble senyoreta pertanyent a un llinatge mixt català-sard de la ciutat de Càller (Sardenya). La jove Francesca va ser enviada pels seus pares a la reputada École de Sciences des Demoiselles de Monte-Cristo (un país fictici d'un altre jugador, amb moltes similituds amb Mònaco), on també va coincidir amb l'Elisenda Folc de Cardona, que era un any major. Ambdues noies aviat es van convertir en amigues íntimes.

Poc temps després de la graduació de Francesca, la Guerra de Successió Espanyola va colpejar violentament la seva Sardenya natal. L'any 1708 l'illa va passar a mans de l'arxiduc Carles, de manera que Felip d'Anjou aviat va intentar recuperar-la per la força. Quan el 1710 una força expedicionària borbònica va envair Sardenya, el pare de Francesca es va oferir voluntari a la defensa de l'illa i va morir en combat. Igual que l'Elisenda a Catalunya, la Francesca va haver de prendre les regnes del comtat de molt jove --i fins ara l'hi ha anat molt bé, introduint amb mesura canvis graduals en la gestió del petit feu, per millorar tant la productivitat com el nivell de vida dels seus vassalls. No és estrany que les idees realitzades per la Francesca tinguin una gran semblança amb les aplicades per l'Elisenda al seu propi comtat de Prades.

Tanmateix, com a amant de la vida social, la comtessa Francesca no permet que les seves obligacions monopolitzin el seu temps. Normalment alterna la seva residència entre la capital, Casteddu (més coneguda pel seu nom italià de Cagliari, o Càller en català) i el poble de Belvì al seu comtat.



Order of the Tankard
awarded August 1713 by
HH William Baron of Beerstein

Elisenda I (1686- )

A mitjans de 1713, quan la coneixem per primera vegada, l'Elisenda Folc de Cardona és encara una jove comtessa soltera, pertanyent a un llinatge aristocràtic dels més antics i poderosos de l'antiga Corona d'Aragó, en temps passats només superat per la pròpia dinastia reial.

L'Elisenda és la protagonista última d'aquesta llarga i apassionant saga, el personatge clau a quin voltant giravolta tota la trama. Pertanyent a una branca molt secundària del llinatge Cardona, amb drets merament marginals a l'herència dels seus avantpassats, l'Elisenda segueix essent un dels darrers descendents nadius de l'alta noblesa catalanoaragonesa -essent per tant respectada i àdhuc temuda entre les classes dirigents del Principat. El seu innegable carisma, la seva extensa formació i les excel·lents relacions personals amb l'arxiduc Carles d'Habsburg i la seva consort, Elisabet-Cristina de Brunswick, la permeteren assumir el lideratge del Braç Militar de les Corts en el moment historic de la declaració de Guerra a Ultrança.

Finalment encimbellada pel Tractat de Rastatt com a sobirana de Catalunya amb el títol de princesa i el nom d'Elisenda I, la nostra protagonista encara el repte de consolidar el nou país dintre el concert de les nacions i portar-lo a noves fites de prosperitat.


Marquès d'Aitona (1674- )

La biografia d'en Guillem Ramon VIII de Montcada (a qui ens referirem normalment com a Marquès d'Aitona) és totalment històrica, essent el darrer representant nadiu de l'antic llinatge dels Montcada, un dels primers i potser el més poderós de la Corona d'Aragó, en oberta rivalitat amb la casa de Cardona --representada per la nostra Elisenda.

En esclatar la Guerra de Successió, Guillem Ramon féu costat a Felip d'Anjou, per qui lluità des d'un bon principi defensant el ducat de Milà (1704). Més tard participà en el primer setge borbònic de Barcelona (1706). En fracassar aquest, en Guillem Ramon aconduí amb èxit l'exèrcit borbònic en retirada vers la frontera francesa, lliure de persecució mercès a una xarxa de compromisos de cavaller que va teixir amb els líders enemics (molts dels quals eren vassalls seus com a Comte d'Osona).

En la nostra ficció, la seva vida canvia a partir del moment que, un cop destituït el Duc de Pòpoli pel seu fracàs en la subjugació de Catalunya el 1713, el rei Felip V l'hi confia el comandament general de l'exèrcit invasor, tasca en la que també fracassarà.

A hores d'ara, havent perdut la confiança de Felip V i profundament odiat a Catalunya, en Guillem Ramon VIII viu un exili voluntari a Saragossa, prop dels seus feus d'Osca i la Franja. Les seves possessions al Principat estan confiscades, essent temporalment administrades per un consorci entre la Corona i la Diputació General.


Marquès de Rubí (1669- )

En Josep-Antoni de Rubí i Boixadors (més conegut com a Marquès de Rubí) és un altre personatge clau de la nostra saga. Bo i essent estrictament històric, la seva biografia real canvia a partir del moment que, contra pronòstic, la invasió borbònica de Catalunya és rebutjada i l'heroic principat és reconegut internacionalment. El marquès de Rubí abandona aleshores el seu càrrec com a virrei de Mallorca en favor d'Elisenda I i és nomenat virrei de Sardenya (tal com històricament fou, però tres anys abans).

Igual com el marquès de Vilana, el de Rubí és un altre destacat membre de l'Acadèmia dels Desconfiats, entitat il·lustrada que des de l'ombra ha estat treballant per l'ascensió de l'Elisenda al poder.

Carismàtic, determinat i pragmàtic, el marquès de Rubí gaudeix d'una gran capacitat organitzadora i visió estratègica; no en va l'arxiduc Carles li ha encomanat sovint missions de dificultat; qualitats que l'Elisenda I coneix prou bé del seu antic mentor.



Order of the Goblet
awarded August 1713 by
HH William Baron of Beerstein

Marquès de Vilana (1653- )

Malgrat que Ramon Vilana i Peguera (més conegut com a Marquès de Vilana) és un personatge merament fictici, és de fet fortament inspirat en un personatge real d'aquest temps: Ramon Vilana-Perles, marquès de Rialb (Oliana 1663 - Viena 1741), que va ser una figura clau a la cort de l'arxiduc Carles, tant a Barcelona com a Viena.

La vida del nostre personatge comença a diferir de la de l'històric a partir de mitjans de 1713, doncs mentre el marquès de Rialb històric va triar l'exili arran del Tractat d'Utrecht, el nostre personatge tria romandre a casa i contribuir a la defensa final del Principat. El Juliol de 1713, en Ramon Vilana és nomenat Cònsol de Mar i ambaixador plenipotenciari del Principat a les corts d'Europa, càrrec des de què realitza nombrosos i vitals serveis a la seva causa. Però el seu paper més destacat i discret és el que realitza com a mentor i patrocinador de la jove princesa Elisenda, des de la seva plataforma privilegiada de l'Acadèmia dels Desconfiats, entitat il·lustrada i obertament austriacista a què també pertanyen d'altres pesonatges clau de la nostra història.

No puc negar que el Marquès de Vilana té un important paper com a alter ego de jo mateix. En certa mesura, tots els personatges d'aquesta saga ho són, però hi tinc un especial grau d'empatia amb el nostre bon marquès.


Antonio de Villarroel (1656- )

La biografia del nostre personatge D. Antonio de Villarroel y Peláez (a qui sovint anomenarem Mariscal Villarroel) és estrictament històrica fins el moment de declarar-se la Guerra a Ultrança; en la nostra ficció, el mariscal no opta per centrar-se en la defensa de places fortes, sinó que tria disputar terreny a l'invasor pam a pam, aconduint l'enemic a batalles campals amb posicions atrinxerades seguint el model de Prats de Rei (1711), alhora que forçava l'alçament massiu de lleves regulars a expenses de coroneles, sometents i miquelets.

Bo i que costosa en termes de vides humanes, la seva estratègia acaba funcionant, forçant les tropes borbòniques a lliurar batalla decisiva a les abruptes terres d'El Bruc (Desembre de 1713), derrotant-les sense apel·lació mercès al domini del terreny alt i l'ús de fortificacions improvisades. De maneres abruptes i seques (assumim aquí la interpretació que del personatge en fa Sànchez Piñol a la seva magistral novel·la "Victus"), en contrast Don Antonio és afable i paternal amb l'Elisenda, molt possiblement influït pel seu germà Íñigo, que és també membre de l'Acadèmia dels Desconfiats. De fet, Villarroel és un dels més sòlids puntals en què la princesa sosté el seu regnat.