Preparant el següent moviment

Setmana del 12 al 18 d'Agost

Encoratjats potser en sentir les notícies de la doble derrota otomana a l'Èpir, els habitants de la ciutat tràcia de Kàvala havien aprofitat l'ocasió, la setmana anterior, per alçar-se en armes contra l'opressor. Això tindrà la seva importància els dies a venir, com podreu veure. Igualment, l'agent secreta Claire Baizanville s'havia endinsat en l'agrest geografia del nord de Grècia, a la recerca del comboi que portava els presoners greco-venecians a la Sublim Porta.

Els dies següents, la columna del general Basset va retrocedir més al nord, per por d'una incursió otomana vers la ciutat de Durazzo; això va permetre a les malmeses forces de l'Aga dels Jeníssers reagrupar-se a Monastir, tot esperant el reforç d'unes altres dues columnes otomanes que es trobaven pels volts de Ioannina. Encara una altra força otomana va desembarcar prop de Salònica.

Finalment els líders venecians (pressionats segurament pels seus aliats epirotes, així com per la recent victòria catalano-espanyola) decidien de moure fitxa i desembarcaven un important contingent a Avlona, on es va unir al cos expedidionari espanyol. Amb tot, la principal sorpresa de la setmana consistí en la presa de Fílibe pels rebels de Kàvala, tot tallant així la via més directa de comunicació terrestre entre Rumèlia i Constantinoble; alhora, una nova revolta esclatava a Bodrum (antiga Halicarnàs, a la costa sudoccidental d'Anatòlia), tot afegint pressió a les autoritats otomanes.

La fota imperial otomana havia cercat refugi a Creta, on el nou almirall va procedir a reorganitzar-la metòdicament. Aprofitant la inacció naval de l'enemic, la flota aliada va apressar-se a establir un blocatge naval sobre el port de La Cànea, negant així l'accés al mar dels otomans.

Desfeta otomana a Myzeqe

Setmana del 5 a l'11 d'Agost

Disculpes pel retard en escriure aquest article; la partida a què es refereix fou jugada dos mesos enrere, en realitat; però qüestions personals meves i problemes a l'hora d'editar el video s'han ajuntat per a retardar la narració dels èpics combats de mitjans d'Agost a Albània.

En l'article precedent d'aquest blog vam conèixer l'exitosa irrupció del cos expedicionari espanyol a la rereguarda otomana, a la batalla dels aiguamolls de Karavasta. De forma més o menys simultània (potser amb unes 24 o 48 h de diferència), l'exèrcit català comandat pel general Basset s'enfrontava a la poderosa avantguarda otomana, liderada per l'Aga dels Jeníssers en persona.

Les forces de Basset tenien avantatge en capacitat de reconeixement, així que van poder situar-se defensivament en terreny elevat (porció inferior del mapa). Desconeixedors del resultat de la batalla precedent, els otomans van intentar pressionar en tot el front, tractant de trobar el punt feble de l'enemic i estovar-lo amb foc artiller - però en aquest intercanvi de canonades l'artilleria catalana es va mostrar netament superior a l'otomana.

Per simular la incertesa abans esmentada, vam introduir un factor d'atzar utilitzant les cartes que el joc Maurice proporciona a aitals efectes: l'aparició de la carta #1 implicaria l'arribada dels espanyols pel flanc esquerre otomà, amb la carta #2 ho farien pel flanc dret, i amb la carta #3 no hi arribarien (pels motius que fos).

A l'enllaç YouTube adjunt hi trobareu el reportatge gràfic d'aquesta batalla, que va enfrontar el Cos Expedicionari català amb el gruix de l'exèrcit otomà - que fou literalment esclafat, com podreu veure.

Els espanyols entren en combat

Setmana del 5 a l'11 d'Agost

Durant les setmanes precedents, exèrcits i flotes d'ambdós bàndols havien estat jugant una ominosa dansa, evitant els encontres navals els uns i defugint enfrontaments terrestres els altres. Però les coses canviaren dràsticament aquesta setmana, a causa d'una astuta maniobra del general Basset que va passar inadvertida al jugador otomà (és a dir, jo), en inesperada combinació amb els seus antics enemics del Cos Expedicionari de Felip V.

Aquests darrers van sortir de Durazzo per a desembarcar a Avlona, tot avançant ràpidament cap a l'est mentre la columna catalana continuava pressionant cap al sud-est, tot agafant així la força otomana liderada per l'Aga dels Geníssers per dos fronts simultàniament.

La columna otomana està formada per uns 11.000 homes (1.000 de cavalleria süvarileri, 200 genets lleugers, 6.000 genissers, 1.400 sekban o infanteria a cavall i més de 2.200 lleves a peu), contra 4.000 espanyols (3.600 a peu i 400 a cavall) i uns 8.300 catalans (7.000 a peu i 1.200 a cavall).

Donada la posició i els moviments al mapa estratègic, he proposat als meus companys de joc resoldre aquest enfrontament mitjançant dues batalles simultànies, amb l'objectiu de simular: A) l'atac de flanc espanyol i el desviament obligatori d'una part de l'exèrcit otomà, per fer front a aquesta amenaça, i B) la batalla entre les poderoses columnes principals catalana i otomana. La meva proposta ha consistit a jugar primer la batalla A i, després, utilitzar els guanyadors d'aquesta com a força de flanqueig a la batalla B.

A l'enllaç YouTube adjunt hi trobareu un resum gràfic de la primera batalla, que va enfrontar el Cos Expedicionari espanyol amb la força de contenció destacada per l'Aga dels Geníssers - amb un resultat rotundament favorable als espanyols, com podreu veure.

Neguit creixent

Quinzena del 22 de Juliol al 4 d'Agost

A les espaioses sales i amples corredors del palau de Topkapi, un cert desassosec havia començat a instal·lar-s'hi, a causa de l'atropellat progrés de la campanya militar a Rumèlia. Si bé és cert que els exèrcits imperials liderats pel Gran Visir Silahdar Damat Alí Paixà havien aconseguit reconquerir la península de Morea conforme a la planificació prèvia, en canvi no s'havia Pogut encara doblegar l'esquadra infidel; ans al contrari, aquesta s'havia imposat a la flota imperial en nombroses ocasions, tot retenint el control de la Mar Jònica i mantenint les illes fora de l'abast otomà.

Un factor important de la creixent inquietud a la cort del Gran Soldà era, sens dubte, la revolta general de la població rumèlia, sens dubte instigada per la pèrfida Venècia, que s'havia arribat a ensenyorir de l'Èpir i la Tessàlia, tot amenaçant d'estendre's a l'Arxipèlag. Les tropes del Gran Visir estaven ja en curs de suprimir la revolta, reconquerint Quíos, Mitilene i Atenes en poques setmanes; nogensmenys, aquestes accions punitives mermaven la força dels exèrcits principals, tot privant-los d'expulsar els venecians dels seus baluards continentals.

En tot això, la sensació d'inseguretat a la rereguarda dels exèrcits estava començant a minar la moral de la cort i el Soldà mateix - doncs res no garantia que en qualsevol moment no pogués esclatar una nova revolta en alguna altra ciutat. Calia posar-hi remei d'alguna forma, i Ahmed III havia començat ja a ponderar diverses alternatives.

El líder militar de Constantinoble, Mustafà Sekban Paixà (que secretament ambicionava d'esdevenir Gran Visir) li havia estat insistint en la necessitat d'implantar la llei marcial a Rumèlia i ocupar-la militarment, tot reemplaçant les milícies provincials i tropes feudals amb la reserva de l'exèrcit imperial, que romania estacionada encara a Constantinoble i Anatòlia.

Bo i valorar positivament la proposta, Ahmed III no la considerava adient encara, pel temor que promogués encara més descontentament del que ja hi havia, així com pels signes de feblesa que podria oferir a les cancelleries estrangeres. No, resultava més útil cercar un boc expiatori i castigar-lo públicament, per refermar la percepció pública que el Gran Soldà seguia manant amb mà de ferro. Aquest boc expiatori ja havia estat assenyalat per alguns elements de la cort: l'almirall Canim Hoca Kapudan Paixà, sota quin comandament la flota otomana havia estat humiliada recentment.

Batalla de Làrissa

Planes de Tessàlia, 8 de Juny

En una audaç i potser precipitada maniobra, el general Hussein Kolchak Paixà va desestimar d'esperar reforços del sud i va llençar la seva columna d'exèrcit vers la ciutat de Làrissa, recentment capturada pels greco-venecians. Allò que el líder otomà ignorava és que els aliats el superaven de llarg en capacitat de reconeixement.

(A efectes de la nostra partida seguint el reglament Maurice, això implicava que el bàndol aliat podia triar zona de desplegament i si actuava com a defensor o atacant. El mapa havia estat triat a l'atzar per mi com a àrbitre, d'entre un repertori de 100 mapes possibles).

Els otomans foren atrets a una zona desfavorable, amb les posicions enemigues dominades per dos turons a cada flanc, de relleu suau però idonis per a emplaçar-hi dues bateries en condicions òptimes. El líder venecià, comte Georgios Theotokis, va assumir la coordinació de l'artilleria al flanc dret, tot cedint el comandament general a l'Helena Tzavelas; astutament, aquesta va falcar el centre amb el regiment d'infanteria de Parma i diversos batallons d'armatoloi grecs, alhora que concentrava tota la seva cavalleria al flanc esquerre - vuit esquadrons en tres files!

Per la seva banda, Hussein Kolchak Paixà va optar per un desplegament de manual, amb cavalleria a cada flanc i el gruix de la infanteria al centre, en dues línies: baixi-bazouks i azab irregulars al davant, amb més de 2.000 jeníssers darrere. En un gest clar de les seves intencions, va atorgar-se el comandament directe de l'ala esquerra, tot deixant la gestió dels jeníssers a Sari Ahmed Paixà, governador general de Rumèlia i eficaç organitzador.

El general otomà va fer avançar resoltament la cavalleria de l'ala esquerra vers les posicions artilleres aliades, enllaçada de prop per dos batallons d'azab; emperò, posseït per la impaciència, no va esperar a que la resta de la línia otomana també avancés, sinó que va estavellar la cavalleria contra els canons aliats, que van reduir a miques tots dos esquadrons a base de metralla.

L'ala esquerra otomana s'havia volatilitzat en menys d'una hora.

Malgrat tot, Hussein Kolchak Paixà s'entestà en tirar endavant el seu pla original, tot precipitant aleshores el centre contra la infanteria enemiga. Els infortunats azab van fer de pantalla dels jeníssers que els anaven al darrere; essent també delmats durant l'avenç, però permetent que els jeníssers arribessin a distància de càrrega pràcticament incòlumes.

Davant la pressió de jeníssers i irregulars, el centre aliat amenaçava d'esfondrar-se, i àdhuc la vida d'Helena Tzavelas va perillar. Però l'atac del centre otomà l'havia privat del suport de la seva cavalleria, que havia romàs immòbil fins aleshores; tot deixant ambdós flancs otomans severament exposats...

El desordre otomà va ser immediatament aprofitat pels aliats, que en aquell moment van mobilitzar la seva enorme reserva de cavalleria en un fulgurant moviment concertat endavant i de flanc.

(En aquell moment, amb el 18è torn finalitzat, vam donar per segellada una sonada derrota otomana, amb nombroses pèrdues).

El prestigi de Hussein Kolchak Paixà quedava seriosament mermat, així com tota possibilitat de recuperar Làrissa a curt termini.

La guerra s'intensifica

Setmana del 13 al 19 de Maig

Un cop capturada Nàuplia, els exèrcits otomans a Morea han caigut com una llosa sobre llurs següents objectius: les ciutats de Patras i Mistra. Ben guarnida amb tropes regulars i artilleria, la primera ha pogut aguantar, de moment, el setge imposat per la columna liderada per l'Aga dels jeníssers. Però no ha estat aquest el cas de la malaurada Mistra, malgrat haver-ne estat reforçada la guarnició; seguint el seu tarannà violent, negligent amb les baixes pròpies i alienes, el Gran Visir ha ordenat l'assalt de la fortalesa sense reclamar ni esperar cap oferta de rendició. Abandonats a la seva sort, els habitants de Mistra han fet honor a la memòria dels seus avantpassats espartans, venent cares les seves vides abans de ser anorreats.

Igual com havia passat a l'Acrocorint, la victòria a Mistra ha comportat enorme quantitat de baixes entre les tropes otomanes, però això al Gran Visir tant l'hi fa.

Mentrestant, l'armada otomana s'ha concentrat a les Illes Jòniques, transportant-hi gran quantitat de tropes. La columna d'exèrcit del Bölük Paixà ha desembarcat a Cefalònia i hi ha establert setge; mentre que un segon destacament ho ha fet a Zacint. Aquest segon setge ha estat mal planificat, però, i molt probablement haurà de ser llevat o reforçat, doncs els assetjadors no disposen de prou mitjans per fer que el setge sigui efectiu. La logística no sempre és impecable!

Simultàniament, ha esclatat una rebel·lió generalitzada a la regió de l'Epir. Liderada per Himariotes i Suliotes, d'ètnia grega i religió ortodoxa, la població de la zona s'ha alçat en armes; i, formant tres diferents columnes de milicians a peu i a cavall, han intentat prendre les ciutats veïnes amb variable fortuna. Així, mentre que les guarnicions d'Avlona i Prévesa els han barrat el pas, a Ioannina la milícia local s'ha afegit a la revolta, desarmant la guarnició i obrint de bat a bat les portes de la ciutat als rebels, que hi han establert llur capital provisional.

Veient-hi una oportunitat d'or per a intentar obrir un segon front que distregui les tropes otomanes, els venecians de Corfú hi han enviat una columna de reforç comandada per un noble local, el comte Georgios Theotokis, amb la missió de persuadir els rebels perquè facin front comú amb la Sereníssima República contra l'enemic comú.

Setge de Corint (3)

Setmana del 29 d'Abril al 5 de Maig

Havent pres possessió de Lepant (=Naupaktos), l'exèrcit del Bölük Paixà roman a la ciutat conquerida, sense fer encara cap nou moviment. Sembla estar-s'ho prenent amb calma...

En canvi, el setge de Corint pren un nou i dramàtic rumb quan finalment les bateries pesants otomanes acaben obrint una important bretxa en les defenses de l'Acrocorint. Sense molestar-se a escoltar ofertes de negociació dels defensors, el Gran Visir ordena aleshores un assalt general a la fortalesa.

La batalla que segueix és terrorífica; defensant-se amb obstinació baluard per baluard i carrer per carrer, els venecians causen una gran mortaldat entre els assaltants, abans no són finalment reduïts i esclafats per l'enorme massa de soldats otomans. La guarnició veneciana és executada sense pietat ni excepcions, i els vilatans que s'havien refugiat rere les muralles són reduïts a l'esclavatge. Per la seva banda, els otomans hi pateixen l'esgarrifosa xifra de 1.550 baixes, però això no sembla amoïnar pas gaire al Gran Visir.

Corint ha caigut.

Setges de Corint i Lepant

Setmana del 22 al 28 d'Abril del 1715

Havent escapat de la pinça otomana, la flota veneciana retrocedeix prudentment al port de Cefalònia; havent perdut només la fragata "San Pietro Apostolo", necessita refugiar-se a port per reparar els greus danys soferts pel navili "Aquila Valiera", però també per recondicionar el navili otomà capturat i assignar-l'hi nova tripulació. La flota otomana es limita a reagrupar-se al voltant de Kythera i sostenir la posició guanyada.

Mentrestant, prosegueix amb tota virulència el setge de Corint, amb 4.000 homes defensant la plaça enfront un exèrcit assetjador de gairebé 40.000 guerrers de totes les armes. NOTA: en aquest segon torn, les quatre bateries otomanes segueixen sense obrir cap bretxa encara i el setge continua.

Finalment, l'exèrcit comandat pel Bölük Paixà acampa a les portes de Lepant (Naupaktos, en grec) i commina la població a capitular, sota promesa de respectar vides i hisendes si així ho fan. En veient l'enorme força que els està asstejant (no menys de 18.000 homes de totes les armes), els 700 defensors rendeixen la plaça i són autoritzats a evacuar-la. Els vençuts opten per refugiar-se a la veïna Patras, abord d'un petit estol de barques de pesca.

Lepant ha caigut.

Setge de Corint (1)

Corint, 19 d'Abril del 1715

Travessant sense oposició l'estret de Corint, l'exèrcit otomà s'escampa com una marabunta per la plana, ocupant la ciutat baixa en un sol dia. Però darrera la mil·lenària ciutat s'hi alça un imposant penyal de gran alçada, fortificat pam a pam en el decurs dels segles, on s'hi ha tancat la guarnició de la ciutat: l'Acrocorint. I no pensen cedir la plaça.

Impertèrrit davant les formidables defenses de l'Acrocorint, el Gran Visir ordena iniciar els treballs de setge, consistents en envoltar el seu perímetre amb una llarga i ampla trinxera, proveïda d'emplaçaments artillers a intèrvals regulars, on es van disposant les 4 bateries de setge que el seu exèrcit porta amb ell.

Amb l'excavació de la trinxera encara en curs, els pesants canons otomans comencen a piconar sense descans les muralles venecianes. Podrà Corint resistir l'atac?

NOTA: en un primer torn d'assalt, les 4 bateries otomanes no aconsegueixen d'obrir cap bretxa. El setge continua, doncs.

L'exèrcit del Gran Visir

Tebes, 15 d'Abril del 1715

La flota que havia transportat de Salònica a Tebes la primera meitat de l'exèrcit d'invasió ja s'havia fet novament a la mar i, després d'haver deixat enrere la península d'Àtica, prenia finalment rumb sudest i posava proa vers la flota veneciana que aguardava a Kythera.

Simultàniament, el Gran Visir Silahdar Damat Alí Paixà s'havia desplaçat també per mar amb la segona meitat de l'exèrcit, i es preparava ja per passar revista a les seves tropes: 60.000 homes en total, entre sipahis, jeníssers, sekbans, artillers, pioners i milícies voluntàries. "Els escombrarem de Morea com una brisa de tardor s'emporta les fulles seques", pensava satisfet mentre els capitans s'anaven reunint a la seva tenda.

Tots els líders de regiments i brigades eren ja allí reunits, encapçalats pel general suprem dels jeníssers i segon en l'escalafó militar, Kürt Hasan Aga; el tercer en comandament amb el títol de Bölük Paixà, Kara Mustafa Paixà; l'albanès Topal Osman Paixà, el militar cristià de major rang a l'exèrcit otomà, i, finalment, en Hussein Kolchak Paixà, d'origen moldau. Tots ells l'esguardaven expectants i en silenci.

--Bé, senyors: això és el que farem --engegà el Gran Visir, i començà a exposar els seus plans de batalla.