Una primera nau

Cotlliure, 2 de Novembre

Un cop havent plegat la seva gran vela llatina, la galiota va entrar suaument per la bocana, impulsada només per esporàdics cops de rem, abans de lliscar amb dolcesa prop del moll que d'ara endavant seria el seu. Una petita gentada s'hi havia anat congregant, a mida que s'escampava la notícia que Els Comtats tindrien la seva primera galera, i ara que el seu flamant capità els era visible, havia començat a victorejar la nau.

Un petit nucli de dignataris restava dempeus al moll, el Lloctinent Joseph Camprodon entre ells, que contemplava amb indissimulada satisfacció l'arribada de la "Sant Joan Baptista"; doncs així es deia la galiota, que mercès als seus esforços constituïa la primera peça d'una incipient, futura esquadra rossellonesa.

No havia costat gens convèncer Versailles i l'Almirallat francès de la necessitat imperiosa que les viles i vilatans del Rosselló gaudissin d'alguna defensa contra la temuda Jihad anunciada pels diversos estats de Berberia; oimés en conèixer que el finançament d'aital defensa no aniria a càrrec de les arques reials, sinó de la Lloctinença dels Comtats de Rosselló i Cerdanya.

Aprofitant l'avinentesa, però, el general Camprodon havia aprofitat per introduir un Decret regulant l'ús de pavellons navals específics dels Comtats. En realitat, l'única veritable novetat n'era la nova ensenya de guerra de la galiota, blanca amb els escuts enllaçats de França i Catalunya; doncs el Decret procurava respectar escrupolosament els successius decrets del difunt Lluís XIV en matèria de pavellons civils (nominalment, blaus amb creu blanca i l'escut de França), però obria la porta a la tolerància envers dissenys no normatius.

Estava molt estesa la pràctica, entre els patrons mercants d'arreu de França, d'enarborar banderes blanques (semblants a les de l'Armada Reial), però amb un petit motiu diferenciador al cantó de l'asta; generalment, la normativa creu blanca sobre fons blau - però n'hi havia d'altres... La novetat del Decret és que també feia esment explícit i donava empara a un disseny particular que s'havia anat popularitzant darrerament entre mercaders i pescadors rossellonesos - blanca, amb dues barres vermelles sobre groc del cantó de l'asta. A la pràctica, el Decret legitimava l'ús d'aquest estendard no normatiu.

En termes moderns, això era "un gol per l'escaire" - i en Camprodon n'estava ben cofoi.

"Fun with Flags"

Digueu-me freaky si voleu; ho assumeixo, bo i que em sembla que el món contemporani és ple a vessar de gent molt més tocada del bolet que jo. La qüestió és que, mirant de passar com podia la brutal calorada que ens assota, he acabat entretenint-me al PC assajant diferents dissenys de pavellons marítims, que encaixessin amb el status actual del nostre Principat ucrònic i que fossin subsceptibles de ser emprats en els nostres jocs navals. Em sembla que hi encaixen prou bé.

Primer que res, posem-nos en situació des d'un punt de vista històric. Un primer fet a tenir en compte és que els Habsburg austríacs no van començar a parar certa atenció als afers navals fins la dècada del 1720, després de la Guerra de la Quàdruple Aliança; per tant, no s'hi van promulgar regulacions al respecte fins aleshores. Nulla di nulla.

Un segon fet és que es desconeix completament, en el cas català, quines banderes lluïen els vaixells de la flota que va muntar la Generalitat el 1713; sé que hi ha un equip d'historiadors investigant el tema, hi he tingut algun breu contacte i encara no hi ha gran cosa a dir; deixant de banda un parell d'indicis que, essent molt polèmics per se i mancats de confirmació suficient, m'he estimat més d'ignorar per ara.

I, per acabar, un tercer apunt: en el moment cronològic de la nostra ucronia, quasi tots els estats europeus porten dècades mirant de regular infructuosament l'ús de banderes "nacionals" al mar. A la pràctica, només les flotes de guerra llueixen banderes estandarditzades, mentre que els vaixells civils segueixen arborant ensenyes tradicionals (locals, regionals o àdhuc antiquades); o fent servir les mateixes que la marina de guerra, malgrat les reiterades prohibicions i sancions (cas de França, per exemple).

Així doncs, comencem amb el Principat de Catalunya:

Les banderes de la marina mercant/corsària segueixen essent les que ja s'utilitzaven al segle XVII: confirmadament, un llenç blanc amb l'escut d'armes de Barcelona o Catalunya. En canvi, el pavelló de guerra és inventat, per bé que plausible (almenys a partir del 1711, quan l'Arxiduc Carles fou coronat emperador); el llenç seria blanc més que no pas groc, doncs aquest color era teòricament reservat al Sacre Imperi pròpiament dit. Pel que fa al pavelló de la Generalitat, se sap que la seva flota de galeres al segle XVII feia servir la creu de Sant Jordi. Però cal suposar que hi hauria algun element diferenciador de la bandera de Gènova (que per antiguitat era preeminent), així que hi he imaginat un escut sobreposat. Una altra de totalment inventada és la bandera de la CCIOc; centrada en el comerç atlàntic com l'hem suposada, he cregut que lluiria un pavelló semblant al de Flandes, en mans imperials. L'estendard personal de la princesa Elisenda no requereix més explicació: com a sobirana del país, ha rescatat el penó reial per al seu propi ús.

Seguim amb el Regne de Mallorca, que en la nostra ucronia encara segueix essent un virregnat imperial, amb l'Elisenda com a virreina:

De forma semblant, les banderes mercants i corsàries mallorquines són històricament correctes, d'acord amb les fonts consultades dels segles XVII i XVIII. El pavelló de guerra és lògicament inventat, presumptament establert per l'Elisenda en crear-se l'armada mallorquina el 1714. Pel que fa a l'estendard personal de la virreina, he presuposat que declinaria d'utilitzar el de les quatre barres, optant en canvi per l'estendard imperial groc amb l'àguila bicèfala - amb l'afegitó del seu propi escut al pit de l'àliga.

Culmino el nostre recorregut amb el Regne de Sardenya, també un virregnat imperial, amb el Marquès de Rubí com a nou virrei:

Aquí només la bandera mercant és històricament fidedigna. La resta han estat creades seguint el paral·lelisme amb les Illes Balears: un pavelló de guerra amb l'àguila bicèfala, un pavelló corsari de disseny basat en el mallorquí i un estendàrd virreinal groc amb l'àguila imperial i l'escut d'armes del marquès al pit.

I un darrer apunt sobre els Comtats de Rosselló i Cerdanya, amb un status especial de sobirania compartida:

Les banderes aquí mostrades són històricament correctes: d'una banda, el pavelló mercant que Lluís XIV s'entestà a introduir durant tot el seu regnat, sense gaire èxit; i de l'altra, les banderes mercants no oficials que les naus de la Mediterrània francesa solien emprar en realitat, especialment a la Provença. Aquí res no s'ha regulat encara, tant per la manca d'una flota pròpia com per no fer pessigolles a Versailles.

L'art de consensuar

Setmana del 27 de Maig al 2 de Juny

L'adopció d'acords per l'Estat Major no permetia prendre decisions de tanta envergadura com embarcar-se en una guerra llunyana. D'acord amb la filosofia del pactisme institucional de l'Estat, calia culminar-ho amb un imprescindible consens de la Corona i les Corts. Ara calia asseure's amb la Diputació General i elaborar una proposta conjunta que es pogués dur al parlament amb garanties d'èxit.

Aquesta seria la part més espinosa del procés de presa de decisió, tal com ja imaginava la princesa Elisenda. Efectivament, la posició de la Generalitat fou molt dura des d'un primer moment, escudant-se en l'argument que aquella no era una guerra del poble, i que se l'havia de compensar amb generositat a canvi de prestar a l'empresa el seu esforç i la seva sang.

L'Elisenda es va negar a l'ampliació de les quotes de participació de la Generalitat en els consorcis que regien les possessions incautades; oferint a canvi l'extensió del consorci al comtat d'Osona i Cabrera, cosa que fou acceptada.

Però aleshores la Diputació General, exhibint gran murrieria, va posar damunt la taula la seva principal reivindicació --un greuge que portava clavat com una espina des de la recent creació d'una Generalitat rossellonesa, d'acord amb els plans de l'Elisenda per recrear les institucions del país de forma acceptable (o almenys negligible) per a Versailles. Segons la seva argumentació, els comtats de Rosselló i Cerdanya formaven part indestriable de la jurisdicció de la Generalitat del Principat, per la qual cosa n'exigia la immediata dissolució.

En aquesta qüestió la posició dels diputats fou inamovible, i l'Elisenda l'hagué d'acceptar amb resignació; no sense advertir-los que un organisme o altre hauria de crear en substitució, capaç de canalitzar alhora les ordres de Versailles i Barcelona amb prou seguretat jurídica.

Les negociacions i la sessió parlamentària sancionadora consumiren tota la setmana. Afortunadament, el recentment nomenat general en cap no va perdre el temps mentrestant, tot establint amb precisió i agilitat admirables la logística de l'expedició. Aquell primer cap de setmana de Juny ja estava el Cos Expedicionari concentrat a Barcelona i llest per a embarcar.

En Basset va tenir la prudència d'enviar en avançada a Nàpols els embrions dels regiments Nª Sª dels Desemparats i Sant Narcís, per tal d'engrossir les seves encara migrades files amb voluntaris austriacistes exiliats, dels que semblava que n'hi havia centenars de desocupats.

Les demostracions pugen de to

Mar Egeu, 1 d'Abril del 1715

Durant la setmana del 25 al 31 de Març s'han incrementat notablement les operacions al Mar Egeu i Grècia, amb moviments de tropes i flotes otomanes, així com d'un potent estol venecià comandat per l'agosarat vicealmirall Andrea Pisani. Pel que fa als primers, allò que se sap és que la columna que ha arribat a Tebes és constituïda per uns pocs centenars de milicians atenesos, cosa que fa pensar que la que hi ha en camí des de Làrissa és de composició semblant. Res no se sap dels altres moviments de tropes més al nord.

En un altre ordre de coses, l'ambaixador plenipotenciari català, marquès de Vilana, s'ha personat a Venècia abord de la fragata insígnia Santa Eulàlia, per petició expressa de les autoritats locals. La seva mirada perspicaç s'adona ben aviat que el desplegament d'honors de què és objecte a la seva arribada pretén impressionar-lo i "estovar-lo", amb la previsible finalitat de sol·licitar l'ajuda militar del jove i energètic Principat.

Finalment, les tirades de dau per esdeveniments a l'atzar per a la setmana de l'1 al 7 d'Abril han donat dos resultats interessants: d'una banda, ha esclatat prematurament l'alçament jacobita a Escòcia - cosa que probablement provocarà un cert absentisme del regne de Gran Bretanya respecte a afers internacionls; de l'altra, al Rosselló es produeix un esdeveniment que els mecanismes de Mythic GME qualifiquen de "beneficiós per a un PNJ" i que consisteixen en "Estranyar Exèrcit". El PNJ més destacat que tenim al Rosselló és el general Joseph Camprodon, que gestiona els Comtats en nom de la princesa Elisenda. Hagut compte de les dificultats experimentades per Camprodon amb alguns oficials francesos, l'esdeveniment positiu que se m'acut és el canvi de destinació del més bel·ligerant d'entre ells, duc de Noailles, que haurà estat cridat a guarnir amb el seu regiment alguna altra ciutat francesa. D'aquesta forma, la presència militar francesa al Rosselló s'aprima notablement, amb una majoria de coronels ben predisposats a col·laborar amb les autoritats catalanes.

Picant l'ullet

Perpinyà, Agost del 1714

Després d’un intens dia de visites i recepcions, l’Elisenda retornà als apartaments que havia fet rehabilitar al Palau dels Reis de Mallorca, disposada a retirar-se per descansar; però encara l’hi restava una darrera entrevista per fer.

Al vestíbul de recepció l’estava esperant en Pierce Butler vescomte de Galmoy, coronel del regiment irlandès del seu nom. En veure-la arribar, l’home s’alçà del seient on reposava i la saludà amb cortesia.

--Ben trobat, senyor vescomte. De què volíeu parlar-me? --inquirí l’Elisenda, escurçant les formalitats.

--Només volia fer-vos arribar la bona acollida que ha tingut entre els meus col·legues la vostra decisió de crear un Batalló d’Invàlids, Altesa. Ha estat una sàvia mesura.

--Em va semblar just proporcionar una jubilació honorable a tanta gent que altrament, amb la reforma dels exèrcits que s’està fent, es veurien abocats a la misèria o, pitjor encara, al bandolerisme –va contestar l’Elisenda amb una senzillesa no exempta de prudència.

--I amb això us heu guanyat el respecte dels coronels d’aquesta província, Altesa. No ignoro que al començament vàreu ser rebuda amb certa... fredor. Una fredor que heu dissipat molt encertadament –va respondre Galmoy, amb un lleuger punt d’ironia.

--Ho celebro –tot just va dir l’Elisenda, fent també un posat murri.

En Galmoy no anava desencaminat, però no havia acabat d’encertar les intencions de fons de l’Elisenda; que no es centraven tant en congraciar-se amb els militars francesos, com en bastir una incipient estructura d’estat al Rosselló. Doncs amb l’excusa de finançar i gestionar el Batalló d’Invàlids havia calgut crear una Diputació General a semblança de la del Principat mateix.

En tot cas, que els militars de guarnició haguessin suavitzat llur hostilitat inicial envers l’Elisenda no deixava de ser un fet positiu, que calia aprofondir; així que la noia va aprofitar l’avinentesa:

--He sentit dir que el rei Lluís pensa reformar també la Brigada Irlandesa, vescomte.

--Sí, malauradament ja he rebut la notificació de dissolució del meu regiment –va respondre l’home amb un punt de resignació.

--Sapigueu, senyor, que a Mallorca hi mantinc un regiment irlandès, jo també. Si no tots els vostres homes tenen cabuda als exèrcits de França, serien ben rebuts al meu regiment.

--Això significaria renunciar a les nostres conviccions jacobites, Altesa. No puc parlar pels meus homes, però jo personalment no podria acceptar el vostre generós oferiment.

--Penseu-vos-ho –conclogué l’Elisenda, picant-l’hi l’ullet; i després s'alçà, donant per acabada l'entrevista.

Tip i fart

Perpinyà, Juny del 1714

Amb prou feines portava sis mesos a càrrec dels Comtats de Rosselló i Cerdanya, i ja començava a estar-ne ben tip, de tot plegat. En Joseph Camprodon i Santdionís, perpinyanès de soca-rel i general al servei de l’arxiduc Carles, havia estat comissionat per la princesa Elisenda com a lloctinent seu a Perpinyà, després que els acords de Rastatt l’haguessin encimbellada com a virreina de Lluís XIV en aquelles contrades.

Però, malgrat que el nomenament havia entusiasmat de valent en Joseph al principi, doncs l’hi havia de permetre retornar a la seva enyorada Perpinyà lliure i dignificat, la permanent actitud d’hostilitat i blocatge dels oficials de guarnició als Comtats l’hi havien permutat la il·lusió inicial per un creixent fastigueig, difícil de superar.

Per fortuna, la nova situació política havia estat ben rebuda per les institucions i la població locals, que després de dècades de menysteniment i ostracisme, trobaven per fi una alta autoritat prop de casa, amb amples poders per a prendre decisions del dia a dia, així com accés directe a Versailles per a assumptes grans... en teoria, si mes no; perquè a la pràctica...

D’entrada, les decisions de volada que hauria volgut emprendre la princesa Elisenda havien de passar forçosament pel vist-i-plau de Versailles, i algunes de les més importants entraven en contradicció directa amb pretèrits decrets de Lluís XIV; i al Rei Sol no se’l podia contradir, així de clar.

Ja va costar déu-i-ajuda aconseguir permís per a reinstaurar-hi el català com a llengua administrativa; i ja en aquella primera ocasió els alts oficials francesos mostraren la seva bel·ligerància fent arribar un informe desfavorable a Versailles. La balança del Rei Sol s’acabà inclinant en favor d’Elisenda, però només després d’un contundent contrainforme de juristes rossellonesos, que demostrava la inaplicabilitat al Rosselló de les lleis comuns a tota França si localment hi havia un desconeixement general de la llengua francesa, a més de la indefensió jurídica que aital desconeixement provocava. Sí, aquesta primera batalla fou guanyada, però tingué un efecte negatiu sobre l’actitud de Versailles en futurs plets.

L’altre gran puntal dels plans de la princesa consistia a restaurar les institucions pròpies dels Comtats, però en Joseph Camprodon hagué d’aconsellar-li de no intentar-ho, després d’haver fet unes quantes consultes amb dignataris locals. De fet, aquella simple ronda de consultes ja va provocar una irada reacció del duc de Noailles i un parell de coronels més, que van advertir-lo molt emfàticament de les pernicioses conseqüències de tirar endavant l’ambiciosa idea.

Advertir-lo? Quina expressió més diplomàtica! ...però si pràcticament l’havien amenaçat! A ell, que tenia el grau de general de batalla, atorgat per l’arxiduc Carles en persona!

En Joseph Camprodon estava enrabiat, sí; però no havia perdut ni un bri de la seva determinació, ni per descomptat la murrieria. "Els demostraré per què jo soc general i ells no, oh sí", va jurar. Agafà ploma i paper i començà a escriure una llarga epístola a la princesa Elisenda. Un cop la tingué acabada, cridà el seu ajudant i l’hi deixà llegir l’escrit.

--Què n’opineu, Loïs?

L’al·ludit, el jove tinent coronel Loïs d’Hauteville, antic comandant del regiment femení de la princesa i ara col·laborador directe de Camprodon a Perpinyà, somrigué amb complicitat.

--Això agradarà a Sa Altesa, n’estic segur.