A primera línia, de nou

Mar Jònica, 17 de Maig

La fi prematura de l'hivern, aquest any de 1716, havia aconduït a un primerenc reinici d'hostilitats a Rumèlia, on els exèrcits de la Sublim Porta s'estaven batent amb una coalició cristiana encapçalada per Venècia, que els estava posant les coses força difícils. Per bé que les operacions de terra no estaven anant del tot malament, doncs les forces cristianes havien estat de moment incapaces d'arrabassar la iniciativa a les tropes del Gran Visir, no es podia dir el mateix de les operacions navals, on les esquadres venecianes estaven demostrant una superioritat difícilment discutible; doncs, en poques setmanes, la flota veneciana havia infligit dos severs correctius a la marina imperial otomana.

El primer d'aquests enfrontaments es va produir a Zacint el 4 d'Abril mateix, tot just encetada la campanya, i va culminar en la captura de l'almirall Morali Ibrahim Kapudan Paixà així com del seu vaixell insígnia, el formidable Kebir Üç Ambarli, amb tres cobertes de combat i 114 canons - entre d'altres pèrdues ben significatives.

La segona derrota és ben recent, del 12 de Maig, novament a Zacint. Com a resultat de càstigs tan severs, la moral entre els capitans de la Sublim Porta es troba en els seus moments més baixos en moltes dècades.

"I és per això que m'han cridat de tornada, i no per altra cosa" --pensa amargament Canim Hoca Kapudan Paixà, recolzat a la barana del castell de popa del seu vaixell, la galiassa Yilan Basli. Recentment exonerat de càrrecs i elevat novament a la condició d'almirall, no se li escapa que només la crítica situació de la Flota l'ha salvat de l'ostracisme. En la seva desesperació, els cercles afins al Soldà han xifrat totes les seves esperances en el poder inspirador de Canim Hoca, que és una llegenda entre els mariners otomans.

L'almirall Canim Hoca no és cap babau, però; i entén que la promoció d'avui pot esdevenir un mocador de seda* l'endemà. Malauradament, no té gaires opcions i ell ho sap. L'armada veneciana és manifestament superior a l'otomana, que s'ha quedat irremeiablement antiquada per l'obstinada resistència a la innovació dels mateixos cercles que ara l'envien a ell a l'ull de l'huracà.

"No els podem vèncer en combat obert; hem de trobar una estratègia que giri la truita o anem venuts" --rumiava ell, tot capficat.

*Mocador de seda: a l'imperi otomà, les persones d'alt rang condemnades a mort eren estrangulades amb un mocador de seda.

Batalla de Navarino

28 d'Agost

Durant la setmana del 26 d'Agost a l'1 de Setembre de 1715, els teatres d'operacions terrestres a Rumèlia van patir ben poques variacions; mentre que el Cos Expedicionari Català consolidava el seu domini a Albània, les forces otomanes anaven convergint al voltant d'aquesta regió, mirant de segellar la línia de front. Aparentment, la Sublim Porta havia relegat la revolta tràcia a un segon pla, limitant-se de moment a assegurar el perímetre de Salònica.

Les aigües del Mar Jònic, en canvi, veieren una de les més importants batalles marítimes de la campanya, tot just una setmana després de la ruptura del bloquieg naval de La Cànea. Confiant en la superioritat del seu estol de Cefalònia, els otomans van cercar la flota aliada amb ànim d'infligir-li un dur càstig; mentre que aquests, desitjosos de revenja per haver estat recentment burlats a La Cànea, provaven d'aprofitar que l'esquadra enemiga s'havia dividit en dos per picar-la fort. Com no podia ser altrament, ambdues flotes van xocar amb violència no gaire lluny de Navarino.

Com en d'altres ocasions, vam haver de fer un capmàs de totes dues flotes, per reduir-les a unes dimensions acceptables per a una taula de joc normal. A la batalla s'hi enfrontaren 9 vaixells de cada bàndol: pels otomans, 4 navilis de línia, 2 galions, 1 xabec gran i 1 xabec petit. Pels aliats hi havia 3 navilis, 1 fragata, 3 pollacres i 1 sagetia; dos navilis eren venecians, mentre que tota la resta de vaixells, portuguesos.

Heus aquí el desenvolupament de la batalla:

Al capdavall, cap d'ambdues flotes va assolir una victòria decisiva, si bé els otomans hi van patir danys més severs.

La flota otomana trenca el bloqueig

20 d'Agost

Aquest estiu tan tòrrid ens ha frenat molt el ritme de joc. Tot i això, aquestes darreres setmanes hem reprès l'activitat, amb un parell d'enfrontaments dignes d'esment. Heus aquí el primer, i per volum el més important, pel què la flota otomana ha aconseguit de trencar el blocatge a què la sotmetia la flota aliada.

Tot fent una mica de recordatori de l'article anterior, els otomans havien dividit la seva flota en quatre esquadrons, cadascun amb la missió de colpejar en seqüència un dels tres sectors en què l'estol veneciano-portuguès es repartia. Ningú no coneixia el detall dels ordres de batalla enemics, i els aliats desconeixien també on colpejarien primer els otomans. Altrament, després de cada enfrontament particular, els aliats podien redistribuir forces entre sectors contigus.

Emparant-se en la foscor de la nit, el primer esquadró otomà (integrat per un galió gran, un galió mitjà, la galera reial, quatre galeres normals, dues galiotes i un xabec va colpejar el flanc esquerre aliat, defensat per tres vaixells de línia (un de venecià i dos de portuguesos), una galiassa veneciana, una fragata, un bergantí i dues pollacres (aquests darrers, també portuguesos).

Gran part de l'esquadró otomà va aconseguir trencar el bloqueig (quatre galeres i el galió gran), però van perdre en combat el galió mitjà i una galera, a més de patir la captura del xebec, sense oblidar que les dues galiotes van haver de retornar a port. D'altra banda, els aliats van haver de plorar la pèrdua d'un vaixell de línia portuguès també enfonsat.

Abans del segon enfrontament, els aliats tenien opció de redistribuir els seus vaixells, però van decidir de no fer-ho. La seva sorpresa va ser majúscula quan van descobrir que el segon esquadró otomà també es dirigia al sector esquerre aliat! Aquest nou esquadró era molt més nombrós i potent que el precedent (quatre vaixells de línia, dos galions, un xabec-fragata i dos xabecs), així que els aliats van preferir fer-se prudentment a un costat, tot deixant passar l'estol otomà sense molestar-lo.

L'argúcia otomana va funcionar força bé, perquè ara els aliats es van convèncer que l'enemic planejava aconduir tota la flota per llur sector esquerre. D'aquesta manera, ara van ordenar a tots els vaixells del seu centre que es moguessin per reforçar aquest sector; mentrestant, llur ala dreta també es va desplaçar massivament cap al centre.

Amb això deixaven desprotegit llur sector dret; per a llur astorament i horror, aquest havia estat precisament el punt per on el tercer esquadró otomà havia d'atacar! Així que aquests també van poder evadir el bloqueig sense problemes.

Malgrat la decepció, els aliats van mantenir el seu pla de defensa en marxa tal com el tenien concebut, de manera que ara acumulaven tota la seva flota al seu sector esquerre... mentre el quart esquadró otomà navegava tranquil·lament cap al sector central, ara també desprotegit, i franquejaven el bloqueig sense haver de disparar ni un sol cop.

Tantes batalles com semblava que havíem de disputar aquest torn, però al final els déus de l'atzar ens han ben enganyat! Disposats a esmenar-ho i omplir el torn actual amb una mica d'acció, vam acordar forçar una partida de skirmish aprofitant que la Claire Baizanville estava sotjant un exèrcit otomà en terres de Macedònia.

Neguit creixent

Quinzena del 22 de Juliol al 4 d'Agost

A les espaioses sales i amples corredors del palau de Topkapi, un cert desassosec havia començat a instal·lar-s'hi, a causa de l'atropellat progrés de la campanya militar a Rumèlia. Si bé és cert que els exèrcits imperials liderats pel Gran Visir Silahdar Damat Alí Paixà havien aconseguit reconquerir la península de Morea conforme a la planificació prèvia, en canvi no s'havia Pogut encara doblegar l'esquadra infidel; ans al contrari, aquesta s'havia imposat a la flota imperial en nombroses ocasions, tot retenint el control de la Mar Jònica i mantenint les illes fora de l'abast otomà.

Un factor important de la creixent inquietud a la cort del Gran Soldà era, sens dubte, la revolta general de la població rumèlia, sens dubte instigada per la pèrfida Venècia, que s'havia arribat a ensenyorir de l'Èpir i la Tessàlia, tot amenaçant d'estendre's a l'Arxipèlag. Les tropes del Gran Visir estaven ja en curs de suprimir la revolta, reconquerint Quíos, Mitilene i Atenes en poques setmanes; nogensmenys, aquestes accions punitives mermaven la força dels exèrcits principals, tot privant-los d'expulsar els venecians dels seus baluards continentals.

En tot això, la sensació d'inseguretat a la rereguarda dels exèrcits estava començant a minar la moral de la cort i el Soldà mateix - doncs res no garantia que en qualsevol moment no pogués esclatar una nova revolta en alguna altra ciutat. Calia posar-hi remei d'alguna forma, i Ahmed III havia començat ja a ponderar diverses alternatives.

El líder militar de Constantinoble, Mustafà Sekban Paixà (que secretament ambicionava d'esdevenir Gran Visir) li havia estat insistint en la necessitat d'implantar la llei marcial a Rumèlia i ocupar-la militarment, tot reemplaçant les milícies provincials i tropes feudals amb la reserva de l'exèrcit imperial, que romania estacionada encara a Constantinoble i Anatòlia.

Bo i valorar positivament la proposta, Ahmed III no la considerava adient encara, pel temor que promogués encara més descontentament del que ja hi havia, així com pels signes de feblesa que podria oferir a les cancelleries estrangeres. No, resultava més útil cercar un boc expiatori i castigar-lo públicament, per refermar la percepció pública que el Gran Soldà seguia manant amb mà de ferro. Aquest boc expiatori ja havia estat assenyalat per alguns elements de la cort: l'almirall Canim Hoca Kapudan Paixà, sota quin comandament la flota otomana havia estat humiliada recentment.

Derrota humiliant

Setmana del 8 al 14 de Juliol

Aquesta és la crònica del darrer torn completat de l'any 2021, amb una batalla naval que vam jugar el 23 de Desembre --si mal no recordo.

Bo i plena d'esdeveniments importants, la setmana central de l'estiu de 1715 passaria a la història de temps venidors, no pas per l'exitós desembarcament del cos expedicionari català en costes d'Albània, ni pels setges otomans de Làrissa o Quíos; sinó per la intensa i dramàtica activitat naval desplegada per ambdós bàndols en aigües dels mars Jònic i Tirrè.

Dedicada de ple a la recerca i captura de l'estol català, el gruix de la flota otomana va albirar en aigües jòniques la flota de galeres veneciana; assenyadament, les galeres liderades per Andrea Pisani van optar per evadir prudentment la potent esquadra otomana, que tenia Canim Hoca Kapudan Paixà en persona per almirall.

Un segon estol otomà va estar patrullant les boques del Mar Tirrè amb la mateixa intenció, però l'esquadra combinada catalano-portuguesa va poder evadir-la fàcilment, efectuant un desembarcament de manual a Durazzo; acte seguit, les naus porugueses es van fer a la mar de nou, tot topant amb els otomans a poques milles de la costa. La batalla que es produí a continuació fou certament terrible, amb un resultat que commouria la cristiandat, tot engrossint el prestigi de l'Armada portuguesa en dècades venidores.

El rescat de Navarino

Setmana del 17 al 23 de Juny

L'esdeveniment més destacat d'aquesta setzena setmana de guerra fou l'agosarada acció de la flota de galeres comanada pel vicealmirall Andrea Pisani, va trencar el bloqueig naval del port de Navarino, permetent així a la plana major de l'exèrcit venecià escapar a una mort segura a mans del sanguinari Gran Visir Silahdar Damat Alí Paixà, infame responsable de la matança de Corint.

La flota de Pisani constava de 13 galeres bastardes, mentre que l'estol otomà estava format per 1 galera, 1 xabec-fragata i 3 galiotes; a més, calia comptar les 2 galiotes venecianes de Navarino. Com que hi havia implicades més naus de les que es podrien jugar còmodament, vam acordar de reescalar l'enfrontament, com d'altres vegades; de forma que l'esquadra de Pisani estaria representada per 4 galeres que desplegarien a un extrem de la taula, mentre que les 2 galiotes de port desplegarien a l'extrem oposat i l'estol otomà consistiria en una galera i un xabec desplegats al centre. Aquí podeu veure el desenvolupament de la batalla:

En terra ferma, la columna d'exèrcit del Bölük Paixà va cercar de provocar un enfrontament a camp obert amb les milícies epirotes que controlaven la comarca de Prévesa, sense èxit doncs aquestes van refugiar-se rere les potents muralles de la ciutat. No disposant de prou forces com per a establir un setge formal, els otomans van retornar al punt de partida, tot esperant més reforços.

D'altra banda, l'evacuació de Navarino va permetre que la columna d'exèrcit del Gran Visir ocupés la ciutat sense patir més baixes, tot completant així la conquesta del Peloponès, que era el principal objectiu fixat per la Sublim Porta.

Nogensmenys, la situació a la rereguarda otomana no cessava de complicar-se encara més, amb un augment exponencial dels riscs de desordre civil a cada setmana que passava, especialment entre la població d'ètnia grega. Com a clar símptoma d'aquesta inestabilitat creixent, a la revolta de Quíos de la setmana passada s'hi acabava de sumar la de Lesbos - havent caigut la seva capital Mitilene a mans de la milícia rebel.

Batalla de Cefalònia

Setmana del 10 al 16 de Juny

La primera quinzena de Juny es tancà amb un nou xoc naval entre les flotes otomana i aliada, quan aquesta darrera va salpar de Corfú amb ànim de trencar el bloqueig naval de Zacint i, pel camí, va topar amb l'esquadra de la Sublim Porta que li ho volia impedir. L'enfrontament es va produir en un dia de particular mala visibilitat, amb boira persistent i vents febles que van propiciar una confusa melée, que l'estol aliat va aprofitar per forçar el pas vers Zacint; el xoc es va saldar amb un galió otomà ensorrat i una goleta portuguesa capturada. Havent patint força danys, l'esquadra otomana va cercar refugi al port de Cefalònia, mentre que els aliats aconseguien d'arribar a Zacint i foragitar l'estol otomà que en blocava el port.

En terra ferma, l'inesperadament derrotada columna de Kolchak Paixà es va reunir amb l'exèrcit del Bölük Paixà, que avançava resoltament vers la regió de Tessàlia amb ànim d'esclafar la revolta epirota. No paraven de créixer els problemes a la rereguarda otomana, mentrestant; doncs l'illa de Quíos acabava de sumar-se a la rebel·lió.

Entretant, el cos expedicionari català salpava de Càller i enfilava per fi vers Nàpols - l'última etapa abans d'entrar en combat.

Nota: De comú acord, els jugadors hem acordat un canvi en la mecànica de la campanya, consistent en que les flotes que un torn donat hagin combatut, al torn següent hauran de descansar a port. Esperem amb aquesta mesura desfer la tendència a concentrar les flotes, que estava provocant continuats enfrontaments de grans dimensions i pobre resultat un torn rere l'altre. Veurem si funciona!

Batalla de Zacint

Setmana del 3 al 9 de Juny

Aquesta setmana, mentre els setges de Patras i Navarino prosseguien, la flota luso-veneciana es feia novament a la mar des de Corfú, amb la intenció d'aixecar el bloqueig naval otomà sobre el port de Zacint. Simultàniament, la flota otomana llevava ancles de la recentment capturada Malvasia i posava proa a la veïna Cefalònia, amb el propòsit d'embarcar-hi l'exèrcit que l'havia conquerit i desembarcar-lo a Lepant perquè s'ocupés de la rebel·lió epirota.

Ambdues flotes es van trobar als encontorns de Zacint i tot seguit s'aprestaren al combat. Essent les mateixes dues que ja s'havien enfrontat la setmana anterior, que eren prou grosses, vam tornar a reescalar proporcionadament l'enfrontament; de forma que del bàndol otomà hi hauria 2 vaixells de línia, 1 galió gran i 2 de petits, 2 galeres i un xabec, mentre que els luso-venecians comptarien amb 2 vaixells de línia, una fragata, 2 pollacres, una goleta i un bergantí. Curiosament, totes les naus d'aquest bàndol eren portugueses; excepció feta del vaixell insígnia, que n'era l'únic venecià.

Amb el vent a favor, els luso-venecians van optar per dirigir-se de dret a l'estol enemic amb tota la força, mentre que els otomans van triar de bon principi avançar les dues galeres i el xabec al flanc dret, seguides de prop pels tres vaixells de més envergadura, tot deixant els dos galions menors per cobrir llur flanc esquerre.

Més tard els aliats van respondre destacant al flanc dret la fragata i les dues pollacres, per intentar obtenir superioritat de forces envers els galions otomans; però com que també havien deixar en reserva la goleta i el bergantí per por d'una maniobra envolvent de les galeres, al centre es van trobar tot d'una en desavantatge, cosa que ràpidament va aprofitar el centre otomà per entablar-hi combat amb superioritat.

De resultes de l'enfrontament, el vaixell insígina venecià va ser mortalment ferit per l'implacable foc dels navilis de línia otomans, tot explotant amb una gran deflagració quan les flames van arribar-ne a la santabàrbara. A hores d'ara encara no es coneix el destí final de l'almirall venecià, Andrea Comaro, de qui no se sap si és viu o mort. Del bàndol otomà només s'hagué de lamentar la pèrdua d'un galió petit, presa també de les flames per proximitat amb la nau de Comaro.

Després d'aquesta pèrdua, la flota aliada es va donar per vençuda i ha hagut de retornar a Corfú, deixant via lliure a l'estol otomà per completar la seva missió.

Batalla de Paxos

Setmana del 27 de Maig al 2 de Juny

Mentre les autoritats catalanes maldaven per configurar una força expedicionària, la guerra a Rumèlia prosseguia amb tota cruesa. Aquesta setmana es vegué la caiguda de Cefalònia, mentre prosseguia el setge de Patras i el Gran Visir en persona liderava l'establiment d'un nou setge a Navarino, on s'havia refugiat el govern provincial venecià.

La rebel·lió epirota estava estenent-se a les planes de Tessàlia, on una força conjunta greco-veneciana acabava tot just d'assolir la captura de Làrissa. Però una important columna d'exèrcit otomana, liderada per Hussein Kolchak Paixà, ja es trobava en camí vers el focus de la revolta, reforçada de prop per un altre contingent de tropes provincials.

Amb tot, el xoc potencialment més important de la setmana fou el que es produí a la Mar Jònica, al nord-oest de Cefalònia. Reforçada amb el contingent portuguès arribat recentment, l'esquadra veneciana va salpar de Corfú amb intenció de trobar la flota otomana, derrotar-la i blocar l'exèrcit otomà de Cefalònia. Imaginant una maniobra d'aquest estil, l'almirall Canim Hoca Kapudan Paixà va reunir el gruix de la seva flota i va sortir a l'encontre dels venecians.

Nota: Ambdues flotes eren prou grosses, una mica massa per a una partida d'una tarda; nou vaixells de línia cada bàndol, a més de deu galions otomans i nombroses naus mitjanes aliades (fragates, pollacres i galeres, sobretot). Per tant, vàrem decidir d'escalar proporcionadament l'enfrontament; de forma que del bàndol otomà hi hauria 2 vaixells de línia, 3 grans galions i un xabec, mentre que els luso-venecians comptarien amb 2 vaixells de línia, una fragata i 2 pollacres. Com de costum, vàrem convenir que el resultat d'aquest enfrontament limitat marcaria el resultat de la batalla sencera - bo i restringint les pèrdues totals de la batalla a només allò que realment es pogués perdre al tauler de joc.

L'enfrontament va estar marcat per errors de comunicació entre capitans otomans (sobretot al principi, provocant una col·lsió fortuïta), així com per l'extrema prudència de l'almirall venecià. Amb capacitat de maniobra limitada pels errors inicials, agreujada per l'escassa maniobrabilitat dels seus antiquats galions, la flota otomana va gaudir només d'una fugissera finestra d'oportunitat per atacar els venecians, que havien decidit d'evitar el xoc frontal. Els breus intercanvis d'artilleria entre ambdues línies i un intent d'abordatge rebutjat fou tot el que els otomans foren capaços de provocar.

L'enfrontament va estar marcat per errors de comunicació entre capitans otomans (sobretot al principi), així com per l'extrema prudència de l'almirall venecià. Amb capacitat de maniobra limitada pels errors inicials, agreujada per l'escassa maniobrabilitat dels seus antiquats galions, la flota otomana va gaudir només d'una breu finestra d'oportunitat per atacar els venecians, que havien decidit d'evitar el xoc frontal. Els breus intercanvis d'artilleria entre vaixells insígnia i un intent d'abordatge rebutjat fou tot el que els otomans foren capaços de provocar aquell dia.

Amb els pesants galions impotents per guanyar el vent i girar cua, i amb un d'ambdós navilis danyat per una col·lisió fortuïta amb una altra nau, els otomans van desistir de seguir buscant el xoc. El resultat de l'enfrontament fou ben ambigu, al capdavall: una fragata veneciana ensorrada i un xabec otomà capturat pels aliats. Després d'això, ambdós estols van retornar a port, reclamant sense gaire convicció la victòria. La batalla de Paxos no passaria a la història.

Nàuplia, abandonada

Setmana del 6 al 12 de Maig

Havent caigut Corint finalment, les autoritats venecianes al Peloponès comprenen que el destí de la veïna capital provincial de Nàuplia, a poc més de 25 milles de distància d'aquella, està pràcticament segellat; en una sessió urgent acorden evacuar-la i traslladar la capital provincial a Navarino, abans les tropes otomanes no arribin a encerclar-la.

Per la seva banda, l'exèrcit otomà es divideix en dues columnes, una de les quals fa cap a Patras, mentre que la principal avança vers Nàuplia i es disposa a encerclar-la. Igualment, un cop havent conquerit els estrets de Kythera, l'armada otomana desencadena una complexa sèrie de moviments, amb el gruix de la seva flota principal posant proa a Cefalònia amb ànim de bloquejar-hi l'esquadra del vice-almirall Pisani; quan hi arriben, però, es troben que els vaixells venecians ja s'havien replegat a Corfú.

Un segon estol otomà de grans dimensions, mentrestant, penetra al Golf de Lepant i ancora al port de la ciutat homònima; d'altres estols més secundaris s'encarreguen de blocar els ports de Malvasia i Nàuplia, o de mantenir el control de l'estret de Kythera. Un darrer esquadró, de dimensions indeterminades, ha salpat de Salònica amb tropes a bord, encaminant-se a tota velocitat a la zona de guerra.

Amb la ciutat de Nàuplia desguarnida, els dos vaixells venecians estacionats allà (un xabec-fragata i una galiota) decideixen d'intentar trencar el blocatge otomà i escapar d'una captura imminent. L'estol otomà que bloca el port consisteix, per la seva banda, en un xabec-fragata, una galera bastarda i tres galiotes.

AFTER ACTION REPORT: Hem jugat la batalla naval aquesta mateixa tarda. Els vaixells venecians han provat de forçar el blocatge otomà de Nàuplia, amb el resultat que podeu veure aquí:

Batalla de Kythera

Kythera, 20 d'Abril del 1715

Mentre dues grans columnes de l'exèrcit otomà establien setge a la ciutat de Corint i s'acostaven a Lepant, dos esquadrons navals turcs avançaven vers la darrera posició coneguda de la flota veneciana comandada pel vice-almirall Andrea Pisani, pels voltants de l'illa de Kythera (situada estratègicament entre el Peloponès i Creta).

Amb els informes de reconeixement a la mà, que assenyalaven que un d'ambdós esquadrons otomans constava de naus més modernes i poderoses que l'altre, Pisani va decidir d'avançar-se, picar el segon esquadró i evadir el primer; suposant fonamentadament que l'almirall otomà, Canim Hoca Mehmed Paixà, comandaria el més potent d'ambdós.

El primer esquadró otomà constava de 6 navilis, 6 galions, la galera reial, 6 galeres ordinàries, 5 xabecs petits i grans i 5 galiotes, comandades per l'almirall otomà com s'ha dit. En canvi, el segon esquadró es componia de 4 navilis, 4 galions, 3 galiasses, 6 galeres ordinàries, 5 xabecs petits i grans i 5 galiotes. Finalment, l'esquadra veneciana comptava amb 4 navilis, 2 fragates i 2 galeres comanades per Andrea Pisani.

ESCENARI: Vista l'enorme desproporció d'ambdues forces (de 10 a 1, ben bé), els jugadors vàrem acordar de reescalar la batalla, i també du subdividir-la en dos enfrontaments separats, sota la següent premissa: si l'estol venecià, representat per 1 navili i 1 fragata, aconseguia escapar del segon esquadró enemic per l'extrem oposat al del seu desplegament, hauria tingut èxit i hauria escapat de la pinça parada pels otomans. Aquests hi serien representats per 1 navili, 1 galió, 1 galiassa, 1 xabec gran i 1 galiota.

En cas contrari (és a dir, si sortien de taula per qualsevol altre punt), haurien de patir un segon enfrontament amb l'altre esquadró otomà, representat per 2 navilis, 1 galió, 1 galera i 1 xabec petit. L'única opció possible de fugida seria novament l'extrem oposat al del seu desplegament.

Una altra premissa important del joc era que cap de les flotes no perdria més vaixells que els presents a taula.

AFTER ACTION REPORT: Contra tot pronòstic, els venecians aconseguiren evadir l'encerclament otomà, arribant a inutilitzar una galiota del segon esquadró, ensorrar-ne una galiassa i capturar-ne un navili en un abordatge agònic. Això sí, perderen la fragata "San Pietro Apostolo" i el navili "Aquila Valiera" de poc no naufraga també. Vegeu-ne el video a YouTube: