Setmana del 27 de Maig al 2 de Juny
Mentre les autoritats catalanes maldaven per configurar una força expedicionària, la guerra a Rumèlia prosseguia amb tota cruesa. Aquesta setmana es vegué la caiguda de Cefalònia, mentre prosseguia el setge de Patras i el Gran Visir en persona liderava l'establiment d'un nou setge a Navarino, on s'havia refugiat el govern provincial venecià.
La rebel·lió epirota estava estenent-se a les planes de Tessàlia, on una força conjunta greco-veneciana acabava tot just d'assolir la captura de Làrissa. Però una important columna d'exèrcit otomana, liderada per Hussein Kolchak Paixà, ja es trobava en camí vers el focus de la revolta, reforçada de prop per un altre contingent de tropes provincials.
Amb tot, el xoc potencialment més important de la setmana fou el que es produí a la Mar Jònica, al nord-oest de Cefalònia. Reforçada amb el contingent portuguès arribat recentment, l'esquadra veneciana va salpar de Corfú amb intenció de trobar la flota otomana, derrotar-la i blocar l'exèrcit otomà de Cefalònia. Imaginant una maniobra d'aquest estil, l'almirall Canim Hoca Kapudan Paixà va reunir el gruix de la seva flota i va sortir a l'encontre dels venecians.
Nota: Ambdues flotes eren prou grosses, una mica massa per a una partida d'una tarda; nou vaixells de línia cada bàndol, a més de deu galions otomans i nombroses naus mitjanes aliades (fragates, pollacres i galeres, sobretot). Per tant, vàrem decidir d'escalar proporcionadament l'enfrontament; de forma que del bàndol otomà hi hauria 2 vaixells de línia, 3 grans galions i un xabec, mentre que els luso-venecians comptarien amb 2 vaixells de línia, una fragata i 2 pollacres. Com de costum, vàrem convenir que el resultat d'aquest enfrontament limitat marcaria el resultat de la batalla sencera - bo i restringint les pèrdues totals de la batalla a només allò que realment es pogués perdre al tauler de joc.
L'enfrontament va estar marcat per errors de comunicació entre capitans otomans (sobretot al principi, provocant una col·lsió fortuïta), així com per l'extrema prudència de l'almirall venecià. Amb capacitat de maniobra limitada pels errors inicials, agreujada per l'escassa maniobrabilitat dels seus antiquats galions, la flota otomana va gaudir només d'una fugissera finestra d'oportunitat per atacar els venecians, que havien decidit d'evitar el xoc frontal. Els breus intercanvis d'artilleria entre ambdues línies i un intent d'abordatge rebutjat fou tot el que els otomans foren capaços de provocar.
L'enfrontament va estar marcat per errors de comunicació entre capitans otomans (sobretot al principi), així com per l'extrema prudència de l'almirall venecià. Amb capacitat de maniobra limitada pels errors inicials, agreujada per l'escassa maniobrabilitat dels seus antiquats galions, la flota otomana va gaudir només d'una breu finestra d'oportunitat per atacar els venecians, que havien decidit d'evitar el xoc frontal. Els breus intercanvis d'artilleria entre vaixells insígnia i un intent d'abordatge rebutjat fou tot el que els otomans foren capaços de provocar aquell dia.
Amb els pesants galions impotents per guanyar el vent i girar cua, i amb un d'ambdós navilis danyat per una col·lisió fortuïta amb una altra nau, els otomans van desistir de seguir buscant el xoc. El resultat de l'enfrontament fou ben ambigu, al capdavall: una fragata veneciana ensorrada i un xabec otomà capturat pels aliats. Després d'això, ambdós estols van retornar a port, reclamant sense gaire convicció la victòria. La batalla de Paxos no passaria a la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada