El rescat de Navarino

Setmana del 17 al 23 de Juny

L'esdeveniment més destacat d'aquesta setzena setmana de guerra fou l'agosarada acció de la flota de galeres comanada pel vicealmirall Andrea Pisani, va trencar el bloqueig naval del port de Navarino, permetent així a la plana major de l'exèrcit venecià escapar a una mort segura a mans del sanguinari Gran Visir Silahdar Damat Alí Paixà, infame responsable de la matança de Corint.

La flota de Pisani constava de 13 galeres bastardes, mentre que l'estol otomà estava format per 1 galera, 1 xabec-fragata i 3 galiotes; a més, calia comptar les 2 galiotes venecianes de Navarino. Com que hi havia implicades més naus de les que es podrien jugar còmodament, vam acordar de reescalar l'enfrontament, com d'altres vegades; de forma que l'esquadra de Pisani estaria representada per 4 galeres que desplegarien a un extrem de la taula, mentre que les 2 galiotes de port desplegarien a l'extrem oposat i l'estol otomà consistiria en una galera i un xabec desplegats al centre. Aquí podeu veure el desenvolupament de la batalla:

En terra ferma, la columna d'exèrcit del Bölük Paixà va cercar de provocar un enfrontament a camp obert amb les milícies epirotes que controlaven la comarca de Prévesa, sense èxit doncs aquestes van refugiar-se rere les potents muralles de la ciutat. No disposant de prou forces com per a establir un setge formal, els otomans van retornar al punt de partida, tot esperant més reforços.

D'altra banda, l'evacuació de Navarino va permetre que la columna d'exèrcit del Gran Visir ocupés la ciutat sense patir més baixes, tot completant així la conquesta del Peloponès, que era el principal objectiu fixat per la Sublim Porta.

Nogensmenys, la situació a la rereguarda otomana no cessava de complicar-se encara més, amb un augment exponencial dels riscs de desordre civil a cada setmana que passava, especialment entre la població d'ètnia grega. Com a clar símptoma d'aquesta inestabilitat creixent, a la revolta de Quíos de la setmana passada s'hi acabava de sumar la de Lesbos - havent caigut la seva capital Mitilene a mans de la milícia rebel.

Batalla de Cefalònia

Setmana del 10 al 16 de Juny

La primera quinzena de Juny es tancà amb un nou xoc naval entre les flotes otomana i aliada, quan aquesta darrera va salpar de Corfú amb ànim de trencar el bloqueig naval de Zacint i, pel camí, va topar amb l'esquadra de la Sublim Porta que li ho volia impedir. L'enfrontament es va produir en un dia de particular mala visibilitat, amb boira persistent i vents febles que van propiciar una confusa melée, que l'estol aliat va aprofitar per forçar el pas vers Zacint; el xoc es va saldar amb un galió otomà ensorrat i una goleta portuguesa capturada. Havent patint força danys, l'esquadra otomana va cercar refugi al port de Cefalònia, mentre que els aliats aconseguien d'arribar a Zacint i foragitar l'estol otomà que en blocava el port.

En terra ferma, l'inesperadament derrotada columna de Kolchak Paixà es va reunir amb l'exèrcit del Bölük Paixà, que avançava resoltament vers la regió de Tessàlia amb ànim d'esclafar la revolta epirota. No paraven de créixer els problemes a la rereguarda otomana, mentrestant; doncs l'illa de Quíos acabava de sumar-se a la rebel·lió.

Entretant, el cos expedicionari català salpava de Càller i enfilava per fi vers Nàpols - l'última etapa abans d'entrar en combat.

Nota: De comú acord, els jugadors hem acordat un canvi en la mecànica de la campanya, consistent en que les flotes que un torn donat hagin combatut, al torn següent hauran de descansar a port. Esperem amb aquesta mesura desfer la tendència a concentrar les flotes, que estava provocant continuats enfrontaments de grans dimensions i pobre resultat un torn rere l'altre. Veurem si funciona!

Batalla de Zacint

Setmana del 3 al 9 de Juny

Aquesta setmana, mentre els setges de Patras i Navarino prosseguien, la flota luso-veneciana es feia novament a la mar des de Corfú, amb la intenció d'aixecar el bloqueig naval otomà sobre el port de Zacint. Simultàniament, la flota otomana llevava ancles de la recentment capturada Malvasia i posava proa a la veïna Cefalònia, amb el propòsit d'embarcar-hi l'exèrcit que l'havia conquerit i desembarcar-lo a Lepant perquè s'ocupés de la rebel·lió epirota.

Ambdues flotes es van trobar als encontorns de Zacint i tot seguit s'aprestaren al combat. Essent les mateixes dues que ja s'havien enfrontat la setmana anterior, que eren prou grosses, vam tornar a reescalar proporcionadament l'enfrontament; de forma que del bàndol otomà hi hauria 2 vaixells de línia, 1 galió gran i 2 de petits, 2 galeres i un xabec, mentre que els luso-venecians comptarien amb 2 vaixells de línia, una fragata, 2 pollacres, una goleta i un bergantí. Curiosament, totes les naus d'aquest bàndol eren portugueses; excepció feta del vaixell insígnia, que n'era l'únic venecià.

Amb el vent a favor, els luso-venecians van optar per dirigir-se de dret a l'estol enemic amb tota la força, mentre que els otomans van triar de bon principi avançar les dues galeres i el xabec al flanc dret, seguides de prop pels tres vaixells de més envergadura, tot deixant els dos galions menors per cobrir llur flanc esquerre.

Més tard els aliats van respondre destacant al flanc dret la fragata i les dues pollacres, per intentar obtenir superioritat de forces envers els galions otomans; però com que també havien deixar en reserva la goleta i el bergantí per por d'una maniobra envolvent de les galeres, al centre es van trobar tot d'una en desavantatge, cosa que ràpidament va aprofitar el centre otomà per entablar-hi combat amb superioritat.

De resultes de l'enfrontament, el vaixell insígina venecià va ser mortalment ferit per l'implacable foc dels navilis de línia otomans, tot explotant amb una gran deflagració quan les flames van arribar-ne a la santabàrbara. A hores d'ara encara no es coneix el destí final de l'almirall venecià, Andrea Comaro, de qui no se sap si és viu o mort. Del bàndol otomà només s'hagué de lamentar la pèrdua d'un galió petit, presa també de les flames per proximitat amb la nau de Comaro.

Després d'aquesta pèrdua, la flota aliada es va donar per vençuda i ha hagut de retornar a Corfú, deixant via lliure a l'estol otomà per completar la seva missió.

Batalla de Paxos

Setmana del 27 de Maig al 2 de Juny

Mentre les autoritats catalanes maldaven per configurar una força expedicionària, la guerra a Rumèlia prosseguia amb tota cruesa. Aquesta setmana es vegué la caiguda de Cefalònia, mentre prosseguia el setge de Patras i el Gran Visir en persona liderava l'establiment d'un nou setge a Navarino, on s'havia refugiat el govern provincial venecià.

La rebel·lió epirota estava estenent-se a les planes de Tessàlia, on una força conjunta greco-veneciana acabava tot just d'assolir la captura de Làrissa. Però una important columna d'exèrcit otomana, liderada per Hussein Kolchak Paixà, ja es trobava en camí vers el focus de la revolta, reforçada de prop per un altre contingent de tropes provincials.

Amb tot, el xoc potencialment més important de la setmana fou el que es produí a la Mar Jònica, al nord-oest de Cefalònia. Reforçada amb el contingent portuguès arribat recentment, l'esquadra veneciana va salpar de Corfú amb intenció de trobar la flota otomana, derrotar-la i blocar l'exèrcit otomà de Cefalònia. Imaginant una maniobra d'aquest estil, l'almirall Canim Hoca Kapudan Paixà va reunir el gruix de la seva flota i va sortir a l'encontre dels venecians.

Nota: Ambdues flotes eren prou grosses, una mica massa per a una partida d'una tarda; nou vaixells de línia cada bàndol, a més de deu galions otomans i nombroses naus mitjanes aliades (fragates, pollacres i galeres, sobretot). Per tant, vàrem decidir d'escalar proporcionadament l'enfrontament; de forma que del bàndol otomà hi hauria 2 vaixells de línia, 3 grans galions i un xabec, mentre que els luso-venecians comptarien amb 2 vaixells de línia, una fragata i 2 pollacres. Com de costum, vàrem convenir que el resultat d'aquest enfrontament limitat marcaria el resultat de la batalla sencera - bo i restringint les pèrdues totals de la batalla a només allò que realment es pogués perdre al tauler de joc.

L'enfrontament va estar marcat per errors de comunicació entre capitans otomans (sobretot al principi, provocant una col·lsió fortuïta), així com per l'extrema prudència de l'almirall venecià. Amb capacitat de maniobra limitada pels errors inicials, agreujada per l'escassa maniobrabilitat dels seus antiquats galions, la flota otomana va gaudir només d'una fugissera finestra d'oportunitat per atacar els venecians, que havien decidit d'evitar el xoc frontal. Els breus intercanvis d'artilleria entre ambdues línies i un intent d'abordatge rebutjat fou tot el que els otomans foren capaços de provocar.

L'enfrontament va estar marcat per errors de comunicació entre capitans otomans (sobretot al principi), així com per l'extrema prudència de l'almirall venecià. Amb capacitat de maniobra limitada pels errors inicials, agreujada per l'escassa maniobrabilitat dels seus antiquats galions, la flota otomana va gaudir només d'una breu finestra d'oportunitat per atacar els venecians, que havien decidit d'evitar el xoc frontal. Els breus intercanvis d'artilleria entre vaixells insígnia i un intent d'abordatge rebutjat fou tot el que els otomans foren capaços de provocar aquell dia.

Amb els pesants galions impotents per guanyar el vent i girar cua, i amb un d'ambdós navilis danyat per una col·lisió fortuïta amb una altra nau, els otomans van desistir de seguir buscant el xoc. El resultat de l'enfrontament fou ben ambigu, al capdavall: una fragata veneciana ensorrada i un xabec otomà capturat pels aliats. Després d'això, ambdós estols van retornar a port, reclamant sense gaire convicció la victòria. La batalla de Paxos no passaria a la història.

Hi arriben reforços

Setmana del 20 al 26 de Maig

A les abruptes muntanyes de l'Èpir, la revolta segueix guanyant terreny i aviat una segona ciutat cau a les seves mans: cap altra que Prévesa, estratègicament ubicada a mig camí entre les Illes Jòniques i Corfú. Amb aquesta acció, allò que va començar com l'aixecament d'una partida de kleftoi muntanyencs adquireix tots els aires d'una insurrecció generalitzada que afecta tot l'Èpir.

Amoïnat davant l'amenaça que la insurrecció epirota representa per als seus plans de conquesta de Morea, el Gran Visir ha ordenat de mala gana aixecar el setge de Zacint; les tropes implicades han estat transportades a Lepant, amb alguns reforços de Cefalònia.

Alhora, mostrant notable gosadia, els venecians han aprofitat la tesitura per a desembarcar a l'Èpir una columna d'exèrcit, comanada pel noble Georgios Theotokis, natural de Corfú, amb l'esperança de persuadir el líder dels revoltats per fer front comú amb els otomans. Per a la seva sorpresa, qui comana els rebels és una dama de noble llinatge anomenada Helena Tzavelas, que acull amb empatia els venecians i segella amb ells una aliança, només condicionada a que els guanys conjunts no siguin apropiats per Venècia sinó atribuïts als grecs.

Un altre motiu d'esperança per als venecians és que el cos expedicionari portuguès ha recalat finalment al port napolità de Bríndisi; el seu líder, l'almirall Lopo Furtado de Mendoça, ja ha tramès escrit a Corfú posant les seves forces a plena disposició de Venècia.

La guerra s'intensifica

Setmana del 13 al 19 de Maig

Un cop capturada Nàuplia, els exèrcits otomans a Morea han caigut com una llosa sobre llurs següents objectius: les ciutats de Patras i Mistra. Ben guarnida amb tropes regulars i artilleria, la primera ha pogut aguantar, de moment, el setge imposat per la columna liderada per l'Aga dels jeníssers. Però no ha estat aquest el cas de la malaurada Mistra, malgrat haver-ne estat reforçada la guarnició; seguint el seu tarannà violent, negligent amb les baixes pròpies i alienes, el Gran Visir ha ordenat l'assalt de la fortalesa sense reclamar ni esperar cap oferta de rendició. Abandonats a la seva sort, els habitants de Mistra han fet honor a la memòria dels seus avantpassats espartans, venent cares les seves vides abans de ser anorreats.

Igual com havia passat a l'Acrocorint, la victòria a Mistra ha comportat enorme quantitat de baixes entre les tropes otomanes, però això al Gran Visir tant l'hi fa.

Mentrestant, l'armada otomana s'ha concentrat a les Illes Jòniques, transportant-hi gran quantitat de tropes. La columna d'exèrcit del Bölük Paixà ha desembarcat a Cefalònia i hi ha establert setge; mentre que un segon destacament ho ha fet a Zacint. Aquest segon setge ha estat mal planificat, però, i molt probablement haurà de ser llevat o reforçat, doncs els assetjadors no disposen de prou mitjans per fer que el setge sigui efectiu. La logística no sempre és impecable!

Simultàniament, ha esclatat una rebel·lió generalitzada a la regió de l'Epir. Liderada per Himariotes i Suliotes, d'ètnia grega i religió ortodoxa, la població de la zona s'ha alçat en armes; i, formant tres diferents columnes de milicians a peu i a cavall, han intentat prendre les ciutats veïnes amb variable fortuna. Així, mentre que les guarnicions d'Avlona i Prévesa els han barrat el pas, a Ioannina la milícia local s'ha afegit a la revolta, desarmant la guarnició i obrint de bat a bat les portes de la ciutat als rebels, que hi han establert llur capital provisional.

Veient-hi una oportunitat d'or per a intentar obrir un segon front que distregui les tropes otomanes, els venecians de Corfú hi han enviat una columna de reforç comandada per un noble local, el comte Georgios Theotokis, amb la missió de persuadir els rebels perquè facin front comú amb la Sereníssima República contra l'enemic comú.

Nàuplia, abandonada

Setmana del 6 al 12 de Maig

Havent caigut Corint finalment, les autoritats venecianes al Peloponès comprenen que el destí de la veïna capital provincial de Nàuplia, a poc més de 25 milles de distància d'aquella, està pràcticament segellat; en una sessió urgent acorden evacuar-la i traslladar la capital provincial a Navarino, abans les tropes otomanes no arribin a encerclar-la.

Per la seva banda, l'exèrcit otomà es divideix en dues columnes, una de les quals fa cap a Patras, mentre que la principal avança vers Nàuplia i es disposa a encerclar-la. Igualment, un cop havent conquerit els estrets de Kythera, l'armada otomana desencadena una complexa sèrie de moviments, amb el gruix de la seva flota principal posant proa a Cefalònia amb ànim de bloquejar-hi l'esquadra del vice-almirall Pisani; quan hi arriben, però, es troben que els vaixells venecians ja s'havien replegat a Corfú.

Un segon estol otomà de grans dimensions, mentrestant, penetra al Golf de Lepant i ancora al port de la ciutat homònima; d'altres estols més secundaris s'encarreguen de blocar els ports de Malvasia i Nàuplia, o de mantenir el control de l'estret de Kythera. Un darrer esquadró, de dimensions indeterminades, ha salpat de Salònica amb tropes a bord, encaminant-se a tota velocitat a la zona de guerra.

Amb la ciutat de Nàuplia desguarnida, els dos vaixells venecians estacionats allà (un xabec-fragata i una galiota) decideixen d'intentar trencar el blocatge otomà i escapar d'una captura imminent. L'estol otomà que bloca el port consisteix, per la seva banda, en un xabec-fragata, una galera bastarda i tres galiotes.

AFTER ACTION REPORT: Hem jugat la batalla naval aquesta mateixa tarda. Els vaixells venecians han provat de forçar el blocatge otomà de Nàuplia, amb el resultat que podeu veure aquí:

Setge de Corint (3)

Setmana del 29 d'Abril al 5 de Maig

Havent pres possessió de Lepant (=Naupaktos), l'exèrcit del Bölük Paixà roman a la ciutat conquerida, sense fer encara cap nou moviment. Sembla estar-s'ho prenent amb calma...

En canvi, el setge de Corint pren un nou i dramàtic rumb quan finalment les bateries pesants otomanes acaben obrint una important bretxa en les defenses de l'Acrocorint. Sense molestar-se a escoltar ofertes de negociació dels defensors, el Gran Visir ordena aleshores un assalt general a la fortalesa.

La batalla que segueix és terrorífica; defensant-se amb obstinació baluard per baluard i carrer per carrer, els venecians causen una gran mortaldat entre els assaltants, abans no són finalment reduïts i esclafats per l'enorme massa de soldats otomans. La guarnició veneciana és executada sense pietat ni excepcions, i els vilatans que s'havien refugiat rere les muralles són reduïts a l'esclavatge. Per la seva banda, els otomans hi pateixen l'esgarrifosa xifra de 1.550 baixes, però això no sembla amoïnar pas gaire al Gran Visir.

Corint ha caigut.

Setges de Corint i Lepant

Setmana del 22 al 28 d'Abril del 1715

Havent escapat de la pinça otomana, la flota veneciana retrocedeix prudentment al port de Cefalònia; havent perdut només la fragata "San Pietro Apostolo", necessita refugiar-se a port per reparar els greus danys soferts pel navili "Aquila Valiera", però també per recondicionar el navili otomà capturat i assignar-l'hi nova tripulació. La flota otomana es limita a reagrupar-se al voltant de Kythera i sostenir la posició guanyada.

Mentrestant, prosegueix amb tota virulència el setge de Corint, amb 4.000 homes defensant la plaça enfront un exèrcit assetjador de gairebé 40.000 guerrers de totes les armes. NOTA: en aquest segon torn, les quatre bateries otomanes segueixen sense obrir cap bretxa encara i el setge continua.

Finalment, l'exèrcit comandat pel Bölük Paixà acampa a les portes de Lepant (Naupaktos, en grec) i commina la població a capitular, sota promesa de respectar vides i hisendes si així ho fan. En veient l'enorme força que els està asstejant (no menys de 18.000 homes de totes les armes), els 700 defensors rendeixen la plaça i són autoritzats a evacuar-la. Els vençuts opten per refugiar-se a la veïna Patras, abord d'un petit estol de barques de pesca.

Lepant ha caigut.

Batalla de Kythera

Kythera, 20 d'Abril del 1715

Mentre dues grans columnes de l'exèrcit otomà establien setge a la ciutat de Corint i s'acostaven a Lepant, dos esquadrons navals turcs avançaven vers la darrera posició coneguda de la flota veneciana comandada pel vice-almirall Andrea Pisani, pels voltants de l'illa de Kythera (situada estratègicament entre el Peloponès i Creta).

Amb els informes de reconeixement a la mà, que assenyalaven que un d'ambdós esquadrons otomans constava de naus més modernes i poderoses que l'altre, Pisani va decidir d'avançar-se, picar el segon esquadró i evadir el primer; suposant fonamentadament que l'almirall otomà, Canim Hoca Mehmed Paixà, comandaria el més potent d'ambdós.

El primer esquadró otomà constava de 6 navilis, 6 galions, la galera reial, 6 galeres ordinàries, 5 xabecs petits i grans i 5 galiotes, comandades per l'almirall otomà com s'ha dit. En canvi, el segon esquadró es componia de 4 navilis, 4 galions, 3 galiasses, 6 galeres ordinàries, 5 xabecs petits i grans i 5 galiotes. Finalment, l'esquadra veneciana comptava amb 4 navilis, 2 fragates i 2 galeres comanades per Andrea Pisani.

ESCENARI: Vista l'enorme desproporció d'ambdues forces (de 10 a 1, ben bé), els jugadors vàrem acordar de reescalar la batalla, i també du subdividir-la en dos enfrontaments separats, sota la següent premissa: si l'estol venecià, representat per 1 navili i 1 fragata, aconseguia escapar del segon esquadró enemic per l'extrem oposat al del seu desplegament, hauria tingut èxit i hauria escapat de la pinça parada pels otomans. Aquests hi serien representats per 1 navili, 1 galió, 1 galiassa, 1 xabec gran i 1 galiota.

En cas contrari (és a dir, si sortien de taula per qualsevol altre punt), haurien de patir un segon enfrontament amb l'altre esquadró otomà, representat per 2 navilis, 1 galió, 1 galera i 1 xabec petit. L'única opció possible de fugida seria novament l'extrem oposat al del seu desplegament.

Una altra premissa important del joc era que cap de les flotes no perdria més vaixells que els presents a taula.

AFTER ACTION REPORT: Contra tot pronòstic, els venecians aconseguiren evadir l'encerclament otomà, arribant a inutilitzar una galiota del segon esquadró, ensorrar-ne una galiassa i capturar-ne un navili en un abordatge agònic. Això sí, perderen la fragata "San Pietro Apostolo" i el navili "Aquila Valiera" de poc no naufraga també. Vegeu-ne el video a YouTube:

Setge de Corint (1)

Corint, 19 d'Abril del 1715

Travessant sense oposició l'estret de Corint, l'exèrcit otomà s'escampa com una marabunta per la plana, ocupant la ciutat baixa en un sol dia. Però darrera la mil·lenària ciutat s'hi alça un imposant penyal de gran alçada, fortificat pam a pam en el decurs dels segles, on s'hi ha tancat la guarnició de la ciutat: l'Acrocorint. I no pensen cedir la plaça.

Impertèrrit davant les formidables defenses de l'Acrocorint, el Gran Visir ordena iniciar els treballs de setge, consistents en envoltar el seu perímetre amb una llarga i ampla trinxera, proveïda d'emplaçaments artillers a intèrvals regulars, on es van disposant les 4 bateries de setge que el seu exèrcit porta amb ell.

Amb l'excavació de la trinxera encara en curs, els pesants canons otomans comencen a piconar sense descans les muralles venecianes. Podrà Corint resistir l'atac?

NOTA: en un primer torn d'assalt, les 4 bateries otomanes no aconsegueixen d'obrir cap bretxa. El setge continua, doncs.

L'exèrcit del Gran Visir

Tebes, 15 d'Abril del 1715

La flota que havia transportat de Salònica a Tebes la primera meitat de l'exèrcit d'invasió ja s'havia fet novament a la mar i, després d'haver deixat enrere la península d'Àtica, prenia finalment rumb sudest i posava proa vers la flota veneciana que aguardava a Kythera.

Simultàniament, el Gran Visir Silahdar Damat Alí Paixà s'havia desplaçat també per mar amb la segona meitat de l'exèrcit, i es preparava ja per passar revista a les seves tropes: 60.000 homes en total, entre sipahis, jeníssers, sekbans, artillers, pioners i milícies voluntàries. "Els escombrarem de Morea com una brisa de tardor s'emporta les fulles seques", pensava satisfet mentre els capitans s'anaven reunint a la seva tenda.

Tots els líders de regiments i brigades eren ja allí reunits, encapçalats pel general suprem dels jeníssers i segon en l'escalafó militar, Kürt Hasan Aga; el tercer en comandament amb el títol de Bölük Paixà, Kara Mustafa Paixà; l'albanès Topal Osman Paixà, el militar cristià de major rang a l'exèrcit otomà, i, finalment, en Hussein Kolchak Paixà, d'origen moldau. Tots ells l'esguardaven expectants i en silenci.

--Bé, senyors: això és el que farem --engegà el Gran Visir, i començà a exposar els seus plans de batalla.

L'Aga dels jeníssers, a Tebes

Mar Egeu, 12 d'Abril del 1715

Nota personal: reprenc la campanya per insistència dels participants, bo i que encara no s'acaba de veure quan acabarà aquesta maleïda pandèmia...

Profundament amoïnades per la lenta però imparable evolució dels esdeveniments, les autoritats venecianes han fet reforçar la guarnició de Corint, més que duplicant la seva força, que ara consta de quatre regiments d'infanteria (mercenaris alemanys i suïssos), un esquadró de cavalleria nadiua grega i dues formidables bateries pesants.

Alhora, han ordenat la flota estacionada a l'illa de Kythera (entre el Peloponès i Creta) de mantenir posicions i acceptar un eventual encontre amb la flota otomana que s'hi acostava, quina darrera posició coneguda era a 12.12 (Illes Cíclades).

Aquestes darreres ordres han resultat innecessàries, doncs la flota otomana només cercava la provocació, aparentment; tot girant cua de sobte i posant proa a Salònica.

Aquesta maniobra de distracció ha servit perquè la segona fracció de la flota, de bon principi estacionada a Salònica precisament, hagi aprofitat per a embarcar gairebé 30.000 soldats i desembarcar-los a Tebes. Segons estimacions dels espies a sou de Venècia, la força desembarcada consta d'una trentena de regiments de jeníssers i una dotzena d'esquadrons de sipahis, a més d'incomptables canons. L'expedició és encapçalada per Kürt Hasan Aga, general suprem dels jeníssers.

Això va de bo

Mar Egeu, 8 d'Abril del 1715

Nota personal: tal com està evolucionant aquesta maleïda pandèmia, no acabo de veure clar si podrem trobar-nos de nou per a jugar, almenys a curt termini; però com que els participants m'ho demanàveu, torno a engegar la maquinària de la campanya, a veure si tenim sort i la cosa afluixa.

Es recomana d'estudiar atentament el mapa dels moviments produïts aquesta primera setmana d'Abril del 1715, i de no deixar-se enganyar per l'aparentment erràtica profusió de línies verdes que s'hi veuen.

Si us poseu en la pell de les autoritats venecianes a Morea, us ha de resultar especialment digna de preocupació la línia verda que parteix de 15.4 Gal·lípoli i que, com podeu veure, es bifurca poc després; una de les variants va a parar a Salònica (que sabeu que és el punt de concentració d'un gran exèrcit otomà), mentre que l'altra progressa en direcció sud fins arribar a les Illes Cíclades.

Heu conegut que aquesta última representa una enorme flota de guerra otomana, que compta amb 6 navilis de línia i 6 grans galions, a més d'una vintena de naus menors. Com seria abans d'escindir-se en dos?

Comparativament, la resta de moviments que observeu al mar són de petits estols, de risc negligible per a la vostra flota estacionada a 9.14 Kythera.

Moviments inquietants

Mar Egeu, 18-24 de Març del 1715

Davant la passivitat veneciana, un important estol otomà ha estat avistat patrullant provocativament front a les costes de Morea, deixant-se veure per la guarnició de Malvasia amb tota deliberació. La flota es composava de 2 pollacres, 2 galeres i 6 galiotes. Com que lluïen estendards del Gran Visir, es dóna per suposat que provenien de Creta.

D'altra banda, informadors civils han donat compte de concentració de tropes otomanes a Kavala, no gaire lluny de Salònica. Sembla ser que es tracta de milícies i voluntaris de l'interior de Rumèlia, que es dirigeixen a Salònica per ajuntar-se amb l'exèrcit expedicionari que el Gran Visir hi està preparant.

Mentre a França s'estan enllestint els funerals d'Estat per Lluís XIV (mort el torn anterior), en l'apartat d'esdeveniments aleatoris cal destacar una preocupant notícia provenint de Mallorca, que el motor d'esdeveniments GME qualifica explícitament com a "Negatiu per a un PJ". Imagino que el PJ afectat és la princesa Elisenda mateixa, i la combinació de predicat i subjecte ("ajuntar" "somnis") suggereix que potser s'hi està congriant un complot pro-borbònic.

Podem presuposar que a aquestes alçades la diplomàcia veneciana ja s'ha posat en marxa, així que durant el proper torn (25-31 de Març del 1715), el Dux Giovanni II Cornaro haurà fet arribar ambaixadors extraordinaris a Viena i Roma cercant ajuda contra la imminent invasió.

Nota per als jugadors: Això és només una crònica dels fets ja esdevinguts durant la setmana; és a dir, el relat "a toro passat" d'un torn ja acabat, en què no vàreu decidir cap acció concreta.

Avui mateix, o demà a tot estirar, us faré la presentació del proper torn, el del 25-31 de Març; un cop ho hagi fet, sou lliures de decidir alguna acció (la part otomana del torn ja està redactada).

Represàlia veneciana

Mar Adriàtica, 11-17 de Març del 1715

Tant bon punt va conèixer l'atac otomà a un vaixell venecià esdevingut la setmana anterior, i avançant-se a cap directiva emesa des de Venècia o Nàuplia, el vice-almirall Andrea Pisani va ordenar que dos estols diferents salpessin del port de Corfú, en una àmplia acció de reconeixement i represàlia.

El primer estol, compost per tres galeres i una galiota, va salpar en direcció Nord-Nordoest amb la intenció de temptejar les forces navals de Durazzo i Avlona, topant en pocs dies amb una esquadra otomana de dos xabecs i una galera; per bé que numèricament l'encontre afavoria els venecians, si ens atenyíem a la potència de foc la balança s'inclinava vers els otomans. Tenint ben present aquesta incertesa, ambdós bàndols s'aprestaren al combat.

Mirant de treure partit de vents inicialment favorables, els otomans van destacar un dels xabecs en un flanc, per tal d'enganxar per darrere el nucli central venecià, mentre que l'altre xabec i una galera es van dirigir al cantó oposat, intentant posar fora de combat la galiota que guardava el flanc d'estribord venecià. Fent gala d'astúcia i flexibilitat, però, els venecians es van anticipar a la maniobra, concentrant la seva potència de foc sobre aquest segon grup, aprofitant un canvi de vent que va deixar el primer xabec temporalment lluny del seu objectiu.

Els otomans van ser capaços de tornar a invertir els termes, mercès a la maniobrabilitat del xabec atacat, que el va permetre escapolir-se de les tres naus que l'atacaven simultàniament; mentrestant, la galera otomana mantenia ocupada una de les galeres venecianes. Això va donar temps al primer xabec de creuar ràpidament el front per acudir en ajut del flanc amenaçat.

El foc creuat d'ambdós xabecs aconseguí de calar foc en una galera veneciana; aquesta va acabar explotant però, en fer-ho, les flames van prendre també en la galera otomana i acabaren consumint-la. Prudentment, l'estol venecià va optar per retirar-se - oimés quan s'albirà que dos xabecs otomans addicionals provenint d'Avlona s'afegien a la batussa.

El segon estol venecià consistia en la fragata San Giovanni Battista escortada per tres galeres, que emprengueren ruta Sud-Sudest; en localitzar una vela que sortia del port de Prévesa, van seguir-ne ruta d'intercepció i, en acostar-s'hi, van veure que es tractava d'un xabec solitari (el mateix que havia ensorrat una nau veneciana la setmana abans).

L'encontre es va resoldre ràpidament i sense contemplacions; malgrat totes les seves maniobres d'evasió, el xabec otomà va ser interceptat i enviat a pic en un parell d'andanades de la fragata. Vendetta!

Partides que jugàrem el 18 de Juliol (!!) fent servir novament Galleys & Galleons. Resultats concrets a banda, els venecians ara saben que a Durazzo hi ha almenys 2 xabecs-fragata, que a Avlona hi ha almenys 2 xabecs petits, i que a Prévesa hi havia un xabec-fragata que ja no hi és.

Primeres víctimes

Mar Adriàtica, 4 de Març del 1715

D'acord amb les ordres urgents rebudes del capità general venecià a Morea, el Molt Honorable Daniele Dolfin, un xabec va salpar amb prestesa del port de Nàuplia, amb l'objectiu de fer arribar a Venècia les notícies de la mobilització otomana i sol·licitar ajuda immediata.

La primera etapada del xabec, entre Nàuplia i Cefalònia, va discórrer sense incidents, a l'aixopluc de les bateries costaneres que Venècia tenia desplegades arreu de la península; però ara venia la part més difícil, l'entrada al Mar Adriàtic. Per un principi de prudència, el capità del vaixell va optar per desplegar bandera holandesa durant aquesta etapa del viatge, amb l'esperança de confondre eventuals vaixells otomans que hi puguessin estar patrullant...

...Però això no va evitar que fos albirada per una nau turca, prop de la costa de Prévesa. Es tractava d'un altre xabec que, després d'una primera andanada d'advertència que fou ignorada pels venecians, va iniciar la maniobra d'intercepció a tota vela i els canons preparats.

Malgrat tots els esforços d'evasió que el capità venecià va realitzar, el xabec otomà s'hi va poder acostar prou com per a obrir-hi foc; efectuant-hi danys significatius en poques andanades, primer al casc i després calant-hi foc --un foc que va resultar fatal per als venecians, que veieren impotents com la seva nau era consumida sense remei per les flames.

En un darrer gest de gallardia, el capità venecià va fer hissar el pavelló de Venècia, abans de despatxar la tripulació en xalupes i deixant-se engolir per les aigües sense abandonar el pont.

Partida que jugàrem el 4 de Juliol fent servir el reglament Galleys & Galleons. A tall de confirmació la vàrem jugar un segon cop, amb idèntics resultats pràctics: l'agressivitat otomana triomfava damunt la necessitat veneciana de fer arribar el missatge a casa.