L'art de consensuar

Setmana del 27 de Maig al 2 de Juny

L'adopció d'acords per l'Estat Major no permetia prendre decisions de tanta envergadura com embarcar-se en una guerra llunyana. D'acord amb la filosofia del pactisme institucional de l'Estat, calia culminar-ho amb un imprescindible consens de la Corona i les Corts. Ara calia asseure's amb la Diputació General i elaborar una proposta conjunta que es pogués dur al parlament amb garanties d'èxit.

Aquesta seria la part més espinosa del procés de presa de decisió, tal com ja imaginava la princesa Elisenda. Efectivament, la posició de la Generalitat fou molt dura des d'un primer moment, escudant-se en l'argument que aquella no era una guerra del poble, i que se l'havia de compensar amb generositat a canvi de prestar a l'empresa el seu esforç i la seva sang.

L'Elisenda es va negar a l'ampliació de les quotes de participació de la Generalitat en els consorcis que regien les possessions incautades; oferint a canvi l'extensió del consorci al comtat d'Osona i Cabrera, cosa que fou acceptada.

Però aleshores la Diputació General, exhibint gran murrieria, va posar damunt la taula la seva principal reivindicació --un greuge que portava clavat com una espina des de la recent creació d'una Generalitat rossellonesa, d'acord amb els plans de l'Elisenda per recrear les institucions del país de forma acceptable (o almenys negligible) per a Versailles. Segons la seva argumentació, els comtats de Rosselló i Cerdanya formaven part indestriable de la jurisdicció de la Generalitat del Principat, per la qual cosa n'exigia la immediata dissolució.

En aquesta qüestió la posició dels diputats fou inamovible, i l'Elisenda l'hagué d'acceptar amb resignació; no sense advertir-los que un organisme o altre hauria de crear en substitució, capaç de canalitzar alhora les ordres de Versailles i Barcelona amb prou seguretat jurídica.

Les negociacions i la sessió parlamentària sancionadora consumiren tota la setmana. Afortunadament, el recentment nomenat general en cap no va perdre el temps mentrestant, tot establint amb precisió i agilitat admirables la logística de l'expedició. Aquell primer cap de setmana de Juny ja estava el Cos Expedicionari concentrat a Barcelona i llest per a embarcar.

En Basset va tenir la prudència d'enviar en avançada a Nàpols els embrions dels regiments Nª Sª dels Desemparats i Sant Narcís, per tal d'engrossir les seves encara migrades files amb voluntaris austriacistes exiliats, dels que semblava que n'hi havia centenars de desocupats.

Les Insaculacions de 1714

Barcelona, Juny del 1714

Un cop aprovades i solemnement jurades les Constitucions, al Parlament li restava encara una altra tasca important: nomenar els diputats que constituirien la CXXI Diputació General del Principat (institució ja aleshores popularment anomenada "Generalitat").

La Diputació General constava de sis membres: tres diputats, cadascun d'ells en representació d'un dels tres Braços del Parlament; i tres "oïdors de comptes" o auditors, també elegits per cadascun dels Braços. El procediment que s'havia de seguir per a les eleccions rebia el nom d'insaculació: Cada estament o Braç feia una selecció dels millors homes de les seves files, i se'n triava un d'ells a l'atzar. En temps anteriors a la guerra, els noms dels candidats eren comunicats al Rei, i Ell n'exercia un dret de selecció prèvia o veto; però aital dret havia estat eliminat a les darreres Constitucions.

Per bé que nerviosa, l'Elisenda va mostrar-se impassible durant tot el procediment d'elecció. Per uns instants va mossegar-se els llavis en sentir que el diputat popular elegit era el batlle de Barcelona, Rafael Casanova; doncs com a cabdill visible del partit radical i republicà de "La Busca", podia posar-la fàcilment en dificultats si hi tenia desavinences.

Però la princesa es va relaxar visiblement en conèixer el nom del diputat militar escollit: l'Antoni Desvalls, marquès del Poal; un dels millors generals de l'exèrcit i home de confiança d'en Villarroel.

Per la seva banda, al Braç eclesiàstic li pertocava l'elecció més rellevant de totes; doncs tradicionalment el membre sorgit d'aquest estament presidiria la Generalitat. L'home escollit fou Josep de Vilamala, monjo sagristà del monestir de Banyoles. L'Elisenda se'l mirà encuriosida: d'aspecte discret i humil, l'home destil·lava una fermesa tranquil·la, conciliadora. La princesa se n'alegrà interiorment: intuïa que era l'home adequat al moment i al lloc.

Les Constitucions de 1714

Reial Monestir de Pedralbes, Maig del 1714

Si anys enrere el Principat s'havia alçat en armes contra el rei Felip, era precisament en defensa de les seves Constitucions; així que, un cop assolida finalment la victòria, calia revalidar-les i editar-les. Això tothom ho tenia clar, i l'Elisenda no n'era cap excepció. Així que el Parlament ("les Corts") fou convocat formalment i solemne en el Reial Monestir de Pedralbes, l'endemà mateix de la signatura del Tractat de Rastatt, esmerçant-se tot el mes d'Abril en adaptar les Constitucions a la nova etapa que ara s'obria.

Les relacions entre la Corona, les Corts, la Diputació del General i el Tribunal de Contrafaccions foren sistematitzades per primer cop, i s'actualitzà també la llista de drets comuns a tothom; privilegis i exempcions foren atorgats a les senyories feudals a canvi d'un ampli programa de manumissió i àdhuc s'hi introduí una menció explícita a la vigència de la Querimònia, consagrant així el dret històric aranès com a part integral de les Constitucions mateixes.

Una conseqüència indirecta d'aquesta convocatòria és que, sense que ningú s'ho hagués proposat d'antuvi, des d'aquesta històrica data el Reial Monestir de Pedralbes esdevindria la seu permanent de les Corts. La comunitat de monges clarisses que la regentava patia grans dificultats, per la qual cosa s'acabaria arribant a un arranjament de cessió el 1717, després d'una llarga negociació amb intervenció del Bisbat de Barcelona. La disponibilitat d'una seu permanent donaria gran impuls a les Corts, que aviat començarien a tenir sessions regulars, cada cop més sovintejades.

Però això són ja figues d'un altre paner; no avancem esdeveniments, que el 1714 resultarà ser més llarg del que ningú no preveia...