Jihad

Melilla, 3 de Setembre

Mig recolzat en un merlet de la muralla exterior, el soldat de guàrdia recorria amb mirada mandrosa les llunyanes posicions dels marroquins, que feia mesos que no registraven cap activitat digne d'esment, quan tot de sobte va copsar de cua d'ull un lleuger moviment, cap a l'extrem dret del seu camp de visió. Momentàniament reviscolat del seu mortal avorriment, l'home es va redreçar com una molla i va forçar la vista per tractar de confirmar allò que li havia semblat veure, fent-se visera amb les mans.

La bateria del cantó est; hi havia una evident agitació d'aquella banda. Això no podia ser bo. Mogut per un estrany pressentiment, va desplaçar la mirada cap al centre de la línia marroquina, on hi havia emplaçada una altra bateria. També s'hi observava molta agitació. "Ai ai ai, que n'estan preparant alguna..." va pensar l'home, abans de sortir disparat a la recerca del sergent de guàrdia.

El vigia no s'equivocava pas, ni de bon tros: al cap de ben pocs minuts, tots els canons de setge marroquins van començar a disparar furiosament i simultània contra la ciutat assetjada, amb una cadència enfollida que semblava voler posar a prova les capacitats dels artillers. En matèria de pocs instants, el diluvi de foc començava a abatre's sobre la desprevinguda guarnició amb violència inigualada des de feia mesos -potser anys i tot.

Ben lluny d'allà, al seu palau reial de Meknès, el soldà Moulay Ismail Ibn Sharif signava el decret que declarava la Guerra Santa del Marroc contra "totes les nacions cristianes d'Espanya" en represàlia pels seu suport a la pèrfida Venècia, en la seva guerra impia contra l'Imperi Otomà.

No feia gaire que la Sublim Porta havia proclamat als quatre vents la Jihad del món musulmà contra Venècia i els seus aliats, tot emparant-se en la seva condició honorífica de Califa de l'Islam. Moulay Ismail no creia que la seva adhesió a la Jihad fos esperada a Estambul, donades les gèlides relacions existents, a rel del desastrós intent d'invasió marroquina de l'Algèria otomana, una dotzena d'anys enrere; esperava que aquesta mesura sorprendria favorablement la Sublim Porta i li obriria la porta a una molt necessitada reconciliació - sobretot ara, que les maquinacions i actes de rebel·lia dels seus fills pronosticaven inquietants problemes dinàstics en un futur proper.

Èxode (I)

Jaca, 25 de Setembre del 1714

--MELILLA?!

--Sí, això he dit --va replicar secament el coronel, malhumorat--. Ens destinen a Melilla. No hi ha volta de full, l’ordre ve directament de Madrid.

Un profund silenci es va emparar de la sala de reunions, mentre els oficials i sergents allà convocats es miraven els uns als altres, amb l’estupor pintat al rostre.

--Ens tornen a castigar? ...però si ara no hem fet res!! --es va lamentar el mateix oficial d’abans.

Al coronel Blai de Trinxeria no l’hi va fer cap gràcia, aquell comentari desafortunat; però no va replicar el seu subordinat ni el va cridar a l’ordre. En el fons, tenia part de raó: des de la seva formació una dècada enrere, el Regiment de Trinxeria (recentment rebatejat com "Regimiento de Cataluña") havia protagonitzat diversos incidents i indisciplines, i feia tot l’efecte que l’alt comandament els tenia assenyalats per aquest motiu.

No era fàcil mantenir els seus homes sota la rígida disciplina d’un regiment reglat, prou bé que ho sabia ell; doncs la majoria eren antics miquelets i sometents del Pirineu, gent dura i feréstega que trobaven innecessària i inútil tanta instrucció d’ordre tancat. Bé que havien demostrat a bastament llur vàlua en combat tots aquests anys, tant a Nàpols com a Flandes; però cap dels seus sacrificis no bastava per dissipar l’aura de sospita que sempre planava damunt d’ells. A fi de comptes, l’essencial és que eren catalans, i per a l’alt comandament tot català era un traïdor en potència. O això semblava.

En ser repatriat de Flandes l’any passat, el "Regimiento de Cataluña" va ser destinat a Jaca i d’allà no el van bellugar per a res, malgrat que la desastrosa campanya del Principat demandava imperiosament més tropes. "No fos cas que ens passéssim a l’enemic", va pensar Trinxeria amb amargor.

--Prou de lamentacions, senyors –va tallar Trinxeria--; en qualsevol moment arribarà a Jaca un regiment való que ens reemplaçarà, i nosaltres anirem a València, on ens embarcaran vers Melilla. I això és tot. Facin els preparatius.