L'avarament

Sant Feliu de Guíxols, 8 de Març

A ulls dels guixolencs, aquell seria un dia memorable, que havia de ser recordat per generacions. Una gran gentada de locals i forasters passejava embadalida pels carrers guarnits amb banderoles i garlandes de flors, envoltats pels acolorits guarniments i domassos de les façanes. Com en una lenta processó, la gernació anava confluïnt a la platja; en arribar, els esguards inevitablement reposaven en un enorme embalum que semblava reposar a la sorra, com una gegant bèstia marina prenent el sol.

Apuntalat encara a platja per una filada de troncs gruixuts, l'imposant buc d'un navili de 60 canons acabat de calafatar i pintar s'alçava magestuós, esperant impassible el moment de ser avarat. Com si estigués contribuïnt a la seva manera a l'ambient festiu, l'enorme vaixell estava també coronat per gran nombre de banderes, estendards i gallardets; blanques o grogues amb l'àguila bicèfala les unes, quatribarrades de roig i or les altres, i encara més amb la creu de Sant Jordi.

Poc a poc, la gentada es va anar distribuïnt al llarg de la platja, a ambdós costats d'una gran plataforma al davant del buc, guarnida amb els escuts d'armes de la Corona, la Diputació General i el municipi. En aquell tinglado s'hi havien anat congregant nombroses autoritats, mudades com si haguessin d'anar a un ball a Versailles. Al bell mig d'aquestes, i essent el blanc de tot de mirades embadocades, s'hi estava l'Elisenda I, resplendent en un vestit immaculadament blanc i coronada per un airós barret a la moda de les dames de Londres. Tot aquell que observés amb certa atenció no la veuria tibada i formal com de costum, sinó departint distesament i somrient amb un jove aristòcrata desconegut de la multitud.

Durant uns minuts carregats d'emoció, s'anaren abatent els pilars que subjectaven el buc, que començà a lliscar amb suavitat vers l'aigua, fins a reposar plàcidament damunt les aigües, com si ho hagués fet de tota la vida. Alçant-se del seu seient, l'Elisenda va alçar una gran copa de vi en direcció al gran vaixell, que li presentava la proa com esguardant-la, i va dir amb veu potent: --Oh vaixell de Sant Feliu! Jo et batejo com a "Roger de Llúria"; porta arreu amb orgull la nostra ensenya! Havent dit això, la princesa va oferir la copa de vi al mestre d'aixa principal, com era tradició --i la gentada va esclatar d'alegria, emmig del xivarri de fanfarres i sacs de gemecs.

El primer navili de l'armada catalana s'havia fet a la mar.

Empesa al matrimoni?

Barcelona, 17 d'Abril del 1715

--NO FOTIS!! --La princesa Elisenda ho havia deixat anar impulsivament, per passar a enrojolir intensament a continuació, dolorosament conscient de la impropietat de l'exabrupte en aquella situació. Al seu voltant, els membres del seu Consell d'Estat la miraven amb la sorpresa pintada al rostre.

Amb l'esguard compungidament abaixat, el marquès de Vilana va respondre amb un fil de veu: --De veres que em sap molt de greu, Altesa; però és allò que el virrei imperial de Nàpols m'ha fet saber, literalment --el bon marquès estava avergonyit, certament; però no pas pel sobtat estirabot de l'Elisenda, sinó pel tràngol d'haver-li hagut de comunicar la notícia. --Sa Magestat Imperial posa, com a condició d'acceptar la vostra presidència del Consell d'Espanya, que accediu contreure matrimoni amb Carlo Acquaviva d'Aragona, hereu del napolità Principat de Caserta.

--Aquí hay gato encerrado, vive Dios; pero honestamente no acabo de verlo --va remugar el mariscal Villarroel, amb evident incomoditat.

De tots els presents, només en Feliu de la Penya mantenia un posat assossegat i reflexiu. --Aquests... Acquaviva d'Aragona... deuen ser importants allà a Nàpols, no?

--Certament, sí. Una de les famílies que més obertament van recolzar la causa, allà a Nàpols... --va respondre el marquès de Vilana, encuriosit i reviscolat per la flegma de Feliu de la Penya.

Capcot, l'home va sospesar la resposta de Vilana per una estona fins que sobtadament es redreçà, tot dient-li a l'Elisenda amb vehemència: --No hi consentiu d'entrada, Altesa. No, si el pretendent no renuncia abans als drets del seu llinatge.

--Com? --va preguntar l'Elisenda, desconcertada.

--Ja entenc què vol dir en Feliu de la Penya, Altesa; --va intervenir Vilana-- si hi accedíssiu i tinguéssiu un descendent, aquest seria jurídicament un Acquaviva, no un Cardona, amb totes les implicacions d'herència dinàstica que això comporta. No li retrec a Sa Magestat l'Arxiduc Carles que vulgui recompensar els napolitans, però no ho ha de fer a expenses del vostre propi llinatge, Eli... vull dir, Altesa.

--La forma de donar-li la volta a tot això és que el pretendent sigui adoptat per un Cardona, i aleshores passarà jurídicament a ser un Cardona ell mateix, no ja un Acquaviva. --va reblar Feliu de la Penya amb parsimònia-- Ja s'ha fet d'alres cops.

--Pero, en cambio, vuestro eventual heredero sí que podrá optar a derechos dinásticos en Nápoles... Redondo, sí; redondo. --va continuar Villarroel, sorprès de la seva pròpia reflexió.