Finançament inesperat

Venècia, 12 de Juny

L'Arsenal de Venècia bull d'activitat, amb mitja dotzena d'esquelets de vaixell essent construïts en cadena a un ritme gairebé frenètic. Amb tant de tragí, el seu aspecte actual en res no s'assembla al que mostrava tot just un mes enrere, quan estava gairebé paralitzat per la manca de liquidesa de la Sereníssima Repubblica. Una inesperada i formidable injecció de diners, que semblaria caiguda ben bé del Cel Totpoderós, ha permès reprendre l'activitat de les drassanes venecianes i començar la tan necessitada ampliació de la flota.

Els diners no eren pas caiguts del cel, però. Havien estat donats per la Corona d'Espanya, com a pagament per l'adquisició de dos vaixells de línia i tres fragates modernes --les úniques naus que l'escanyat Arsenal havia pogut construir els darrers mesos, escarbant-ne el finançament fins i tot de sota les pedres. El pagament permetria a les drassanes venecianes engegar de nou la fabricació de bucs en cadena i expandir la flota veneciana fins gairebé doblar la seva mida actual.

En realitat, l'operació no era només de compravenda, sinó que era més complexa i comportava la creació d'un cos expedicionari espanyol per a la guerra contra els turcs, encapçalat pels cinc vaixells esmentats: el navili Lanfranco de 66 canons, capitanejat pel marquès de Gavaret; el San Felipe de 65 canons, comanat pel marquès de Mari; la fragata Sorpresa de 44 canons, capitanejada per Francisco Cornejo; la Juno de 38 canons, liderada per Juan de Brocar; i finalment la també fragata Águila de Nantes amb 32 canons, capitanejada per Domingo Paisal.

Totes aquestes naus transportarien un total de 6 regiments d'infanteria i cavalleria de nova formació que estan essent reclutats en aquests mateixos moments, aprofitant la massa de soldats desenfeinats de totes les nacions que deambulen per tot Europa pidolant una oportunitat: El R. I. Basilicata (coronel, Félix Alvarez Escalera), R. I. Caetano (coronel, Tomás Caetano Aragón), R. I. Lettiero (coronel, Alejandro Lettiero), R. I. Caraffa (coronel, Fernando Caraffa) i R. I. Piamonte (coronel, Pedro Vergas).

No tots els termes de l'acord entre Venècia i Espanya eren coneguts, ni tan sols per les autoritats de la Serenissima Repubblica; només el rei d'Espanya mateix i el seu ubiquu conseller Giulio Alberoni en tenien tots els detalls. Bé, ells dos i una tercera persona potser; la mateixa que ara mateix està brindant, còmodament assegut a la terrasa d'un palau del Canal Maggiore, amb els futurs almirall i general del cos expedicionari, Pedro Gutiérrez de Los Ríos comte de Fernán Núñez i Francisco de Eboli duc de Castro-Piñano respectivament.

No estem parlant d'altra persona que en Vicente Bacallar y Sanna, actual marquès de San Felipe i ambaixador espanyol a Gènova, natural de Càller i incansable lluitador pel retorn de Sardenya a mans de Felip V.

Tropes a Còrsega

Gènova, 18 d'Octubre del 1714

Un cop a Gènova, on s'havia trobat amb la seva neboda Elisabet, esposa de Felip V, el duc Francesc I de Parma va comparèixer davant el Doge i el plenari municipal per a fer un solemne anunci; durant la sessió, que havia despertat gran expectació entre els ciutadans, el va estar acompanyant tothora l'ambaixador d'Espanya a Gènova, Vicente Bacallar y Sanna.

Segons que va anunciar en aquella reunió, el ducat de Parma i el regne d'Espanya es comprometien a ajudar la república de Gènova a sufocar la revolta corsa i retornar l'illa al bon govern de la República. Amb aquest fi, ambdós estats hi posarien conjuntament dos regiments d'infanteria complets, de 1.000 homes cadascun, que a la major brevetat s'afegirien a les guarnicions genoveses a l'illa de Còrsega, escortats per sengles vaixells de guerra d'Espanya.

Segons que es va saber després, el regiment dels Farnese, apropiadament anomenat "Parma", seria comandat pel coronel Giuseppe Delitala (1), assistit pel tinent coronel Giuseppe Deu Abella (2). Altrament, el regiment d'Espanya, que fou batejat com "Farnesio", tenia per oficial al front el coronel Miguel Ruiz (3) amb assistència del seu germà, el tinent coronel Antonio Ruiz (4).

(1) Sard, natural de Bosa.
(2) Sard, natural de Sàsser.
(3) De guarnició a Sardenya fins 1709.
(4) De guarnició a Sardenya fins 1709.

I Stamenti

Càller, 20 de Setembre del 1714

La convocatòria dels Stamenti (Corts de Sardenya) pel Marquès de Rubí havia generat una expectació enorme. No pas debades, doncs aquesta important institució no havia tingut sessions serioses des dels temps de Carles II, que les havia convocades formalment per últim cop el 1699; des d'aleshores, les incertituds i bandositats de la Guerra de Successió n'havien reduït el funcionament gairebé a zero; com a molt, s'havien reunit en sessions insignificants per saludar el nou virrei, a cada canvi de mans que l'illa havia patit durant el conflicte.

L'excitació popular va arribar al seu punt àlgid quan, conscient de la fragilitat de la institució, en el seu discurs inaugural el virrei va proposar al plenari la creació d'una Diputació General, com a Catalunya, que vetllés activament per l'execució dels acords adoptats pel parlament entre una sessió i una altra. Seguint la tradició de les cambres legislatives de l'època, en acabar la fase protocolària a la Catedral, cada estament es reuní per separat en sengles comissions, per discutir els temes proposats durant el plenari i elevar-hi les propostes de resolució.

En termes generals, l'entusiasme generat va prevaldre sobre les ombres que nogensmenys hi planaven al damunt, com el propi marquès de Rubí va anar observant amb meticulositat durant el plenari. La més pertorbadora de totes, les absències de membres destacats del parlament, que no havien acudit a la convocatòria malgrat el seu caràcter extraordinari: hi faltava l'Andrés Encapado, procurador del Ducat de Monteacuto; però també en Valeriano Serventi (o Sirvent), procurador del Ducat de Mandas, a més d'un parell de feudataris menors. Cap d'ells no havia ni tan sols emès una nota de disculpa.

D'altra banda, l'Arquebisbe de Càller, Bernardo de Cariñena e Ypensa, va consentir a oficiar la missa solemne prèvia a l'inici de les sessions parlamentàries, com era costum; però en acabar va abandonar també el plenari, com a protesta pel tracte dispensat al seu procurador --que seguia en presó, però ara pendent ja de judici.

Després d'una setmana de treballs, gairebé ningú no es recordava de les absències (excepció feta, potser, del virrei mateix); havia arribat el moment d'una nova sessió plenària, i cada estament va aportar-hi els seus candidats a la Diputació General, perquè fossin triats a l'atzar pel mètode tradicional d'insaculació. En examinar els noms proposats, el marquès de Rubí es va sentir temptat d'exercir el dret de veto que l'hi corresponia; però ho va deixar córrer, per no alimentar possibles desafeccions. Així que a l'inici de la sessió tenia els nervis a flor de pell.

Pel Braç Reial hi havia dos candidats: d'una banda en Gaspar Carnicer, alguerès i austriacista fins al moll de l'os, que havia estat Mestre Racional del regne en temps del virrei anterior, i que a més era germà de l'actual bisbe de L'Alguer; i de l'altra hi havia l'eminent jurista Alfonso Delvechio, que havia estat exercint sense interrupció com a jutge i docent de dret criminal amb governs de tots els colors des de Carles II, de qui no se'n coneixia cap tendència política. Va resultar elegit en Gaspar Carnicer, per a satisfacció del virrei.

Pel Braç Eclesiàstic n'hi havia tres, de candidats: Fra Jorzi Pibri, mercedari i austriacista; el popularment estimat Fra Paolo Perria, caputxí de reconeguda neutralitat política; i finalment Fra Nicolò Cany, de qui el virrei només sabia que era dominic. Per insaculació fou elegit Fra Paolo Perria. Fins aleshores la cosa anava prou bé.

La sorpresa va arribar pel Braç Militar, com no podia ser d'altra manera; doncs en principi aquest estament només havia donat dos noms a triar: l'Antoni Miquel Olives marquès de Montnegre, noble sasserès partidari de Felip V; i Francisco Manuel de Silva y Folc de Cardona-Borja, procurador del Marquesat d'Orani; ambdós s'havien significat durant la guerra en bàndols oposats, així que aparentment la insaculació es jugava a cara o creu, sense termes intermigs.

Tot de sobte, la Francesca di Bella comtessa de Santa Sofia es va postular en nom propi davant el plenari. Tenia tot el dret de fer-ho, així que la seva candidatura fou admesa a tràmit, no sense generar certa consternació entre els assistents; "Una dona!?", s'exclamaven.

Al virrei el va sobtar sorprendre el silenciós intercanvi de mirades entre el de Silva i la di Bella: d'estupefacció, ell, i de desafiament, ella. --No us estranyi pas, Excel·lència --li va dir amb to enjogassat el seu ajuda de cambra, que l'havia acompanyat al parlament--. És notori i conegut que el de Silva la pretén sense èxit, com tants d'altres; fet i fet, es rumoreja que la Francesca és el principal motiu d'enemistat d'ell amb un antic amic seu, i també pretendent sense èxit, el senyor coronel Llorach...

El marquès de Rubí es va girar cap al seu ajudant, tot sorprès. A part del fet inusual de ser negre com el carbó, en Josep Marià de Antonio, que ja havia exercit d'ajudant del virrei anterior, havia demostrat una competència i lleialtat fora de tot dubte; però tenia una debilitat que el perdia: era xafarder de mena, i sempre que podia passava el temps lliure fent safareig amb les dones del mercat. El marquès no sabia si considerar això com a bo o dolent.

Al capdavall, el nom nobiliari escollit fou el de Francesca di Bella. Una altra cosa que no sabia com valorar.

Stamenti convocats

Belvì, 12 de Setembre del 1714

La convocatòria dels Stamenti (parlament sard) va agafar desprevinguda la Comtessa de Santa Sofia, que per aquelles dates encara estiuejava a la capital del seu comtat, Belvì. Emperò, com que ja havia començat a pensar en un futur trasllat a Càller a les acaballes del mes, no l'hi va costar gaire fer les maletes anticipadament i fer-se enllestir el carruatge gros, que era el més còmode per a trajectes llargs.

La primera etapa seria lenta i dificultosa, per l'orografia accidentada i el pobre estat de conservació de la carretera; però també era el més segur i tranquil, doncs discorria majoritàriament per terres del seu comtat. Una altra cosa seria l'entrada al Ducat de Mandas, per quines contrades hi havia rondat en ocasions el temut bandoler Lennardu Marzeddu. És amb aquesta excusa que el procurador de Mandas havia llogat una nombrosa partida d'agutzils (dels què la jove comtessa no en tenia massa millor concepte que dels bandolers, tot sigui dit).

Si fa no fa, el viatge va anar tal com ella presuposava, excepte per un incident inesperat. En arribar als límits del Ducat de Mandas, es trobaren amb la carreterera tallada per una partida d'aquells agutzils, que va aturar el carruatge amb males maneres, apuntant el conductor amb les seves espingardes. Un d'aquells homes armats, un d'especialment sorrut, es va adreçar al cotxe amb intenció d'obrir-ne la porta. La Francesca es va quedar paralitzada per la sorpresa; i en part també, espantada per l'aspecte tèrbol de l'home, que exhibia una lluïssor estranya als ulls.

Tot va quedar en no res, al capdavall; doncs un altre membre de la partida, un agutzil que semblava de rang més alt, va aturar el seu company en sec i el féu retrocedir. Acte seguit, va saludar respectuosament la Francesca amb una petita reverència i ordenà pas lliure al carruatge. La resta de milicians també va saludar la jove comtessa mentre passava, alleujada. Fou aleshores que la Francesca es va adonar d'un detall: a diferència d'altres cops, aquesta vegada no tots els agutzils anaven armats amb pistoles, ganivets i arquebussos tronats, com de costum. No, aquest cop n'hi havia molts que esgrimien fusells moderns, de militars, amb baionetes i tot.

Rumb a Gènova

Litoral cors, 8 de Setembre del 1714

Deixant-se bressolar pel dolç vaivé del vaixell en aquelles aigües tranquil·les, al seu pas per davant dels blancs penyasegats de Còrsega, el marquès de Vilana recapitulava breument les converses sostingudes amb les autoritats de Càller, només dos dies abans. Vilana havia tingut la pensada de recalar breument a Sardenya abans de començar el periple diplomàtic italià, per retrobar-se unes hores amb el seu vell amic, el marquès de Rubí; però el panorama que s'havia trobat distava força del que pensava d'antuvi. I l'havia deixat força amoïnat.

Pel que feia a aquesta misteriosa conspiració, l'únic que de moment podia fer Vilana era comprometre's a prestar a l'exígua flota sarda la fragata "Santa Madrona" on ell estava viatjant, per l'interval de temps que durés el trajecte terrestre del seu periple diplomàtic. Altrament, va recomanar al seu amic d'escriure lletra urgent a la princesa Elisenda tot sol·licitant-li la tramesa d'ajuda; sense estalviar-se de comentar que hi havia temporalment a Mallorca unes tropes que pel Tractat de Rastatt no podien seguir al servei del Principat. Tot trametent-les a Sardenya, l'Elisenda podria posar-les fora de l'abast de les mirades escrutadores de Lluís XIV, mentre no es trobava la forma d'encabir-les definitivament.

Per a sorpresa de Vilana, el marquès de Rubí va afirmar que, si eren transferits a Sardenya, el finançament d'aquests regiments no seria cap problema, mercès a la recent reobertura de les antigues mines d'argent a L'Alguer, el Loggudoru i Meurreddìa. Això sí que eren bones notícies! Òbviament, tots dos amics pensaren alhora en contractar la Companyia Catalana d'Índies per a eventuals futures exportacions, i Vilana es va comprometre a fer-ne els pertinents contactes, tan bon punt retornés al Principat.

Hi romania el problema de com ajudar a neutralitzar la conspiració que semblava haver-hi en marxa a Sardenya, de la que ell estava convençut que n'hi havia un instigador exterior. Com identificar-lo, no ho sabia pas, però estava determinat a esprèmer a fons les seves habilitats diplomàtiques entre els prínceps italians; per força un o altre n'hauria sentit a dir alguna cosa.

Tot rumiant l'hi havia passat el temps d'una volada i, tal com l'hi va anunciar el capità de la fragata, Josep Capó, tenien ja el litoral de Gènova a la vista. Començava així el primer viatge oficial del marquès de Vilana en nom d'un Principat ja sobirà.

Estat d'alerta

L'Alguer, 4 de Setembre del 1714

Descuradament recolzat al parapet de la muralla, el tinent coronel Pau de Thoar contemplava absort l'horitzó més enllà del mar, sense mirar res en concret i alhora abastant-ho tot amb l'esguard. Eren molt boniques, les vistes des d'aquell pany de muralla, prop de la Porta Terra de L'Alguer. Aquelles hores properes al capvespre, quan els pescadors plegaven i es començaven a recollir a casa, eren d'allò més tranquil·les.

Només conèixer les greus notícies portades per la galera "La Catalana", en Thoar havia passat correu urgent a totes les guarnicions sota el seu comandament, de Bosa a Torra Nova, perquè es posessin en alerta i vigilessin els camins; i acte seguit havia vingut aquí a tota pressa, per a una entrevista urgent amb el Síndic. La seva intenció era convèncer les autoritats civils de la ciutat per posar la Coronela local en peu de guerra.

Va resultar una negociació més dura del que esperava. Al principi, no veient-hi cap amenaça immediata ni evident, el Síndic es resistia a alçar la Coronela, i raó no li'n mancava: integrada pels professionals gremials, mobilitzar-la al complet d'efectius significaria paralitzar totalment l'economia de la ciutat: no hi hauria pagesos, pescadors ni flequers que proveïssin menjar; ni lletrats, notaris o escrivents que fessin rutllar les coses; ni metges per atendre els malalts... No, el Síndic no pensava pas admetre una mobilització completa de la Coronela sense una amenaça clara ni uns terminis de durada.

Com en tota negociació, al capdavall van arribar a una mena de "ni tu, ni jo" que cobria les necessitats d'uns i altres, almenys en part: el municipi accedia a una mobilització parcial de la Coronela, de forma que hi hauria permanentment en actiu una companyia completa de 100 homes, que vigilarien el terme municipal. Era lluny del potencial complet de la ciutat, que donava per a un batalló sencer, però suficient perquè en Thoar no s'hagués d'amoïnar per la seguretat de la segona més important població sota la seva custòdia. Com se les arreglarien els algueresos per acomplir el compromís no era cosa seva; ja s'ho discutirien entre els Gremis de la ciutat.

Es disposava ja a retornar a Sàsser, un cop acomplerta la delicada comesa, quan un missatger va irrompre al galop: --Porto notícies de Càller, senyor! --va dir-li el correu a Thoar, sense ni baixar del cavall-- El coronel Busquets està desembarcant a Castel Aragonès, amb 100 homes i una bateria de canons; us demana de retrobar-vos a Sàsser sens falta, per conèixer la situació.

Reunió d'urgència

Càller, Agost del 1714

Poc a poc, els homes convocats a reunió anaren reunint-se en silenci a la gran sala del palau virreinal, mentre el marquès de Rubí esperava dempeus darrera la taula. Quan hi van ser tots, el marquès va prendre seient amb un sospir, mentre convidava els altres assistents a fer el mateix amb un gest. Abans de dir res, el virrei va passejar un greu esguard pels seus interlocutors, greus i silenciosos també: el general Prado, els coronels Busquets i Llorach i el capità de galera Iacome Perfumo, que, per la inexistència de cap oficial naval de més graduació, exercia a la pràctica de líder de la diminuta flota sarda, per raó de la seva veterania. El profund silenci que hi regnava va ser interromput de sobte pel marquès mateix, amb una seca pregunta:

--Bé; i què tenim, doncs?

Després de llambregar breument al seu voltant, va ser el general Prado qui va prendre la paraula: --L'home que va capturar la galiota de L'Alguer es diu Efisio Sanna, i exercia de procurador de les possessions de l'Arquebisbat a la contrada de Sa Baronia. Ha estat interrogat... ehem... a fons... i podem dir amb tota seguretat que l'home no estava seguint instruccions de Sa Eminència, sinó que havia estat subornat per algú altre, amb la finalitat de realitzar una operació d'introducció massiva d'armes de guerra en aquesta illa. Les armes havien de romandre ocultes en un magatzem als afores de Galtellì fins que li arribés l'ordre de lliurar-les a una tercera persona, o diverses, quines identitats l'hi serien comunicades més endavant.

--Sabem la identitat del subornador? --preguntà incisivament el marquès.

--Sigui qui sigui, deu ser un home molt elusiu, un veritable professional de l'ocultació --respongué el general--; el presoner només sap que el va pagar en moneda comptant i sonant, que es feia dir "senyor Lobo" i que no era natural de l'illa, doncs parlava amb un fort accent d'Espanya. He d'admetre que aquesta informació és la que més ens ha costat d'arrencar-l'hi, doncs diria que l'hi té quasi tanta por com a la tortura mateixa. No crec que sàpiga res més; és un simple bauló d'una cadena.

El general va fer una breu pausa per a treure's la pipa de la butxaca, i mentre procedia a cebar-la continuà les explicacions: --El carregament que va interceptar "La Catalana" n'era el segon de tres; cosa que significa que a Sardenya ja hi ha una primera partida de fusells il·legals. Hi havia una altra entrega prevista per a primers de Setembre, però imagino que el nostre "senyor Lobo" la deu haver cancel·lat... o és que té una capacitat organitzativa fora del comú!

--Sa Baronia? --va intervenir aleshores en Busquets amb aspror-- No és una comarca especialment extensa; podríem declarar-hi la llei marcial i enviar-hi tants soldats com poguem, a escorcollar-la sencera de dalt a baix!

--No anem sobrats de tropes, i les que hi ha estan escampadíssimes en escamots de guarnició --va objectar reflexivament el coronel Llorach--. Reunir les suficients per ocupar militarment Sa Baronia ens portaria massa dies... i aposto la meva racció d'aiguardent d'un mes a que les armes ja no són al seu amagatall original, a hores d'ara. Jo més aviat m'inclinaria per una operació llampec per tallar les comunicacions amb les comarques veïnes, utilitzant les galeres per transportar un parell de companyies i desembarcar-les a les platges d'Orosei, a unes 3 milles de Galtellì.

--Es podria fer; si sortissin aquesta nit, les galeres podrien ser allà l'endemà al vespre --va confirmar el capità Perfumo--. Les platges d'aquella zona no són extenses, però sí sorrenques; no tindrien dificultat a desembarcar-hi.

--En tot cas, caldria enviar alerta urgent a totes les altres guarnicions de l'illa, perquè posin controls a les carreteres i extremin les precaucions; els tinents coronels Erill a Oristà, i Thoar a Sàsser, han de conèixer la situació com abans millor --va apuntar mesuradament el general Prado.

[Interrompo aquí la narració, en espera de les decisions que prenguin els jugadors en nom dels assistents. Fins aleshores!]

Mascarada

Sa Baronia, Juliol del 1714

A mig camí de tornada a la base, el capità Joan-Baptista Furrió s'hi va repensar: ¿i si, a més del traficant d'armes, pogués atrapar el seu destinatari també? Només caldria fer-se passar pel contrabandista, desembarcar la mercaderia en el lloc acordat i esperar a veure qui hi arribava per a endur-se-la... .

Sense més dilació, el capità va triar un grapat de mariners i una dotzena de soldats fortament armats, i amb ells s'embarcà a bord del vaixell capturat, mentre la resta dels seus homes menaven la galera i els presoners de tornada a L'Alguer, on donarien la veu d'alarma. Aquella mateixa nit fondejaren en aigües somes, prop d'una platja sorrenca on tenia entès que s'havia d'entregar el carregament d'armes.

Mentre els seus homes s'apostaven al llindar de la platja, el capità Furrió esguardava l'indret amb aire inquiet. Allò eren terres de Sa Baronia, una comarca que en gran part constituïa un feu de l'Arquebisbat de Càller. Podria ser que monsenyor l'arquebisbe fos al darrera d'aquella tèrbola operació? Allunyant les cabòries del seu cap, Furrió va redistribuir els seus homes en dos escamots: l'un romandria a la platja formant una línia, mentre que l'altre s'endinsaria en uns sembrats que hi havia al seu flanc dret, amb la intenció de rodejar una casa de pagès que hi havia a la vora. Un tercer destacament romandria a bord, per si calia utilitzar el parell de pedrers que tenia la nau.

No hagueren d'esperar gaire, que enmig de la fosca se sentí la fressa de gent que s'hi acostava. Per l'esplanada que hi havia davant seu, un nombrós grup de persones davallava cap a la platja confiadament, aparentment dividits en dos grups diferents. Encara era negra nit, però s'hi podia distingir també el xerric de les rodes d'algun tipus de carruatge, que segurament planejaven utilitzar per carregar les armes.

A poques dotzenes de metres de la platja, algú del grupet més avançat es va adonar que quelcom no rutllava i va fer córrer la veu: --Soldats!. Aquella gent es va desplegar ràpidament, quasi com professionals, i va accelerar el pas en direcció als soldats de Furrió, aprofitant les primeres clarors de l'albada per a engegar una salva de trets que afortunadament no va ferir ningú. En canvi, la descàrrega tancada de fuselleria dels soldats en va tombar tres quasi a boca de canó, i la resta fou reduïda en un brevíssim però ferotge cos a cos.

Acovardits per aquell esclat de violència que de cap manera s'esperaven, els integrants del segon grup es van esfumar cames ajudeu-me tan bon punt veieren els soldats avançant cap a ells. Mentrestant, el segon escamot militar rodejava la casa i silenciava els ocupants del carro, abans no aconseguissin fugir.

En pocs minuts tot havia acabat. Veient-ho tot perdut, el líder dels malfactors va provar de fugir a cavall, però els dos escamots se li acostaven ràpidament a pocs metres de distància: si esperonava el cavall a galop, el cosirien a trets; així que va alçar les mans en senyal de rendició.

L'operació de contraban d'armes havia estat desarticulada fàcilment i ràpida, i sense cap cost en vides pròpies; però això no feia sentir més satisfet en Furrió, quines temences inicials van ser confirmades després d'interrogar els presoners: part dels malfactors eren simples vilatans de Galteddì, contractats per quatre rals per a fer de traginers; però la resta eren mercenaris a sou de la baronia. Cada cop estava més confós i esparverat. De veritat que l'arquebisbe era al darrere de tot això?

Contrabandistes!

Mar Tirrè, Juliol del 1714

A poca distància de l'illa Caprèra, una galera de guerra i una sagetia mercant es bressolaven acompassadament amb el suau onatge, fermament travades pels garfis que es projectaven de la primera a la segona. La galiota sarda La Catalana, amb base a l'Alguer, estava fent una missió de patrulla pel terç septentrional de Sardenya, quan va divisar un vaixell mercant que navegava sense identificació, i s'hi va atansar per a investigar-lo de prop... i l'havia acabat abordant.

El capità de la galera, Joan-Baptista Furrió, va abordar el veler acompanyat de dues dotzenes de soldats, que després de reduir la tripulació van començar a inspeccionar la nau de proa a popa, mentre Furrió n'examinava el manifest de càrrega. Va arrufar el nas i llençà una llambregada al capità mercant: --Un carregament d'oli d'oliva, dieu?

--Sí sí, senyor --Va respondre l'interpel·lat, pretenent resultar convincent sense massa èxit.

--Ja. Això ja ho veurem.

El vaixell mercant, que va resultar estar matriculat a Bàstia (Còrsega), no havia mostrat cap intenció d'aturar-se quan La Catalana s'hi va acostar, ni tan sols després d'una primera salva d'advertència; així que el capità Furrió havia hagut d'ordenar xafarranxo de combat, llençant l'àgil galera a l'abordatge de l'esmunyedís mercant. Per dues vegades consecutives s'havia fet l'abordatge sense èxit, doncs la tripulació del veler tallava sempre els garfis amb prestesa i llargava de nou les veles, intentant escapar amb sospitosa tossuderia; però al tercer abordatge van acabar deposant les armes, estovats per un parell d'andanades d'artilleria. Degut a això, el capità Furrió no pensava donar-se per satisfet amb qualsevol excusa: aquella nau amagava alguna cosa, i estava decidit a esbrinar-ho.

Finalment, un soldat va treure el cap pel portaló de la bodega i va cridar: --Capità! Hauríeu de venir a veure això!

L'home havia trobat quelcom interessant, doncs. En Joan-Baptista Furrió s'hi va llençar quasi com impulsat per una molla. La bodega era plena d'una mena d'arcons de fusta que ben poc aspecte tenien de contenir oli. El soldat n'hi havia obert un parell, i l'hi mostrava el contingut amb aire triomfant.

Fusells. Centenars de fusells i pistoles, a simple vista suficients per armar un parell de regiments sencers.

Estovat per la descoberta, el patró mercant finalment va començar a amollar. No en sabia res, de la destinació final d'aquell enorme carregament d'armes; a ell el varen contractar al port de Gènova, oferint-li una substanciosa recompensa per portar d'amagat la càrrega en un punt concret de la costa nord-oriental de Sardenya, allunyat de qualsevol port.

Allò feia pudor, molta pudor. Amoïnat, el capità Furrió va ordenar el retorn immediat a L'Alguer, portant captius la nau i els tripulants. Calia advertir les autoritats com abans millor.