Les demostracions pugen de to

Mar Egeu, 1 d'Abril del 1715

Durant la setmana del 25 al 31 de Març s'han incrementat notablement les operacions al Mar Egeu i Grècia, amb moviments de tropes i flotes otomanes, així com d'un potent estol venecià comandat per l'agosarat vicealmirall Andrea Pisani. Pel que fa als primers, allò que se sap és que la columna que ha arribat a Tebes és constituïda per uns pocs centenars de milicians atenesos, cosa que fa pensar que la que hi ha en camí des de Làrissa és de composició semblant. Res no se sap dels altres moviments de tropes més al nord.

En un altre ordre de coses, l'ambaixador plenipotenciari català, marquès de Vilana, s'ha personat a Venècia abord de la fragata insígnia Santa Eulàlia, per petició expressa de les autoritats locals. La seva mirada perspicaç s'adona ben aviat que el desplegament d'honors de què és objecte a la seva arribada pretén impressionar-lo i "estovar-lo", amb la previsible finalitat de sol·licitar l'ajuda militar del jove i energètic Principat.

Finalment, les tirades de dau per esdeveniments a l'atzar per a la setmana de l'1 al 7 d'Abril han donat dos resultats interessants: d'una banda, ha esclatat prematurament l'alçament jacobita a Escòcia - cosa que probablement provocarà un cert absentisme del regne de Gran Bretanya respecte a afers internacionls; de l'altra, al Rosselló es produeix un esdeveniment que els mecanismes de Mythic GME qualifiquen de "beneficiós per a un PNJ" i que consisteixen en "Estranyar Exèrcit". El PNJ més destacat que tenim al Rosselló és el general Joseph Camprodon, que gestiona els Comtats en nom de la princesa Elisenda. Hagut compte de les dificultats experimentades per Camprodon amb alguns oficials francesos, l'esdeveniment positiu que se m'acut és el canvi de destinació del més bel·ligerant d'entre ells, duc de Noailles, que haurà estat cridat a guarnir amb el seu regiment alguna altra ciutat francesa. D'aquesta forma, la presència militar francesa al Rosselló s'aprima notablement, amb una majoria de coronels ben predisposats a col·laborar amb les autoritats catalanes.

I Stamenti

Càller, 20 de Setembre del 1714

La convocatòria dels Stamenti (Corts de Sardenya) pel Marquès de Rubí havia generat una expectació enorme. No pas debades, doncs aquesta important institució no havia tingut sessions serioses des dels temps de Carles II, que les havia convocades formalment per últim cop el 1699; des d'aleshores, les incertituds i bandositats de la Guerra de Successió n'havien reduït el funcionament gairebé a zero; com a molt, s'havien reunit en sessions insignificants per saludar el nou virrei, a cada canvi de mans que l'illa havia patit durant el conflicte.

L'excitació popular va arribar al seu punt àlgid quan, conscient de la fragilitat de la institució, en el seu discurs inaugural el virrei va proposar al plenari la creació d'una Diputació General, com a Catalunya, que vetllés activament per l'execució dels acords adoptats pel parlament entre una sessió i una altra. Seguint la tradició de les cambres legislatives de l'època, en acabar la fase protocolària a la Catedral, cada estament es reuní per separat en sengles comissions, per discutir els temes proposats durant el plenari i elevar-hi les propostes de resolució.

En termes generals, l'entusiasme generat va prevaldre sobre les ombres que nogensmenys hi planaven al damunt, com el propi marquès de Rubí va anar observant amb meticulositat durant el plenari. La més pertorbadora de totes, les absències de membres destacats del parlament, que no havien acudit a la convocatòria malgrat el seu caràcter extraordinari: hi faltava l'Andrés Encapado, procurador del Ducat de Monteacuto; però també en Valeriano Serventi (o Sirvent), procurador del Ducat de Mandas, a més d'un parell de feudataris menors. Cap d'ells no havia ni tan sols emès una nota de disculpa.

D'altra banda, l'Arquebisbe de Càller, Bernardo de Cariñena e Ypensa, va consentir a oficiar la missa solemne prèvia a l'inici de les sessions parlamentàries, com era costum; però en acabar va abandonar també el plenari, com a protesta pel tracte dispensat al seu procurador --que seguia en presó, però ara pendent ja de judici.

Després d'una setmana de treballs, gairebé ningú no es recordava de les absències (excepció feta, potser, del virrei mateix); havia arribat el moment d'una nova sessió plenària, i cada estament va aportar-hi els seus candidats a la Diputació General, perquè fossin triats a l'atzar pel mètode tradicional d'insaculació. En examinar els noms proposats, el marquès de Rubí es va sentir temptat d'exercir el dret de veto que l'hi corresponia; però ho va deixar córrer, per no alimentar possibles desafeccions. Així que a l'inici de la sessió tenia els nervis a flor de pell.

Pel Braç Reial hi havia dos candidats: d'una banda en Gaspar Carnicer, alguerès i austriacista fins al moll de l'os, que havia estat Mestre Racional del regne en temps del virrei anterior, i que a més era germà de l'actual bisbe de L'Alguer; i de l'altra hi havia l'eminent jurista Alfonso Delvechio, que havia estat exercint sense interrupció com a jutge i docent de dret criminal amb governs de tots els colors des de Carles II, de qui no se'n coneixia cap tendència política. Va resultar elegit en Gaspar Carnicer, per a satisfacció del virrei.

Pel Braç Eclesiàstic n'hi havia tres, de candidats: Fra Jorzi Pibri, mercedari i austriacista; el popularment estimat Fra Paolo Perria, caputxí de reconeguda neutralitat política; i finalment Fra Nicolò Cany, de qui el virrei només sabia que era dominic. Per insaculació fou elegit Fra Paolo Perria. Fins aleshores la cosa anava prou bé.

La sorpresa va arribar pel Braç Militar, com no podia ser d'altra manera; doncs en principi aquest estament només havia donat dos noms a triar: l'Antoni Miquel Olives marquès de Montnegre, noble sasserès partidari de Felip V; i Francisco Manuel de Silva y Folc de Cardona-Borja, procurador del Marquesat d'Orani; ambdós s'havien significat durant la guerra en bàndols oposats, així que aparentment la insaculació es jugava a cara o creu, sense termes intermigs.

Tot de sobte, la Francesca di Bella comtessa de Santa Sofia es va postular en nom propi davant el plenari. Tenia tot el dret de fer-ho, així que la seva candidatura fou admesa a tràmit, no sense generar certa consternació entre els assistents; "Una dona!?", s'exclamaven.

Al virrei el va sobtar sorprendre el silenciós intercanvi de mirades entre el de Silva i la di Bella: d'estupefacció, ell, i de desafiament, ella. --No us estranyi pas, Excel·lència --li va dir amb to enjogassat el seu ajuda de cambra, que l'havia acompanyat al parlament--. És notori i conegut que el de Silva la pretén sense èxit, com tants d'altres; fet i fet, es rumoreja que la Francesca és el principal motiu d'enemistat d'ell amb un antic amic seu, i també pretendent sense èxit, el senyor coronel Llorach...

El marquès de Rubí es va girar cap al seu ajudant, tot sorprès. A part del fet inusual de ser negre com el carbó, en Josep Marià de Antonio, que ja havia exercit d'ajudant del virrei anterior, havia demostrat una competència i lleialtat fora de tot dubte; però tenia una debilitat que el perdia: era xafarder de mena, i sempre que podia passava el temps lliure fent safareig amb les dones del mercat. El marquès no sabia si considerar això com a bo o dolent.

Al capdavall, el nom nobiliari escollit fou el de Francesca di Bella. Una altra cosa que no sabia com valorar.

Picant l'ullet

Perpinyà, Agost del 1714

Després d’un intens dia de visites i recepcions, l’Elisenda retornà als apartaments que havia fet rehabilitar al Palau dels Reis de Mallorca, disposada a retirar-se per descansar; però encara l’hi restava una darrera entrevista per fer.

Al vestíbul de recepció l’estava esperant en Pierce Butler vescomte de Galmoy, coronel del regiment irlandès del seu nom. En veure-la arribar, l’home s’alçà del seient on reposava i la saludà amb cortesia.

--Ben trobat, senyor vescomte. De què volíeu parlar-me? --inquirí l’Elisenda, escurçant les formalitats.

--Només volia fer-vos arribar la bona acollida que ha tingut entre els meus col·legues la vostra decisió de crear un Batalló d’Invàlids, Altesa. Ha estat una sàvia mesura.

--Em va semblar just proporcionar una jubilació honorable a tanta gent que altrament, amb la reforma dels exèrcits que s’està fent, es veurien abocats a la misèria o, pitjor encara, al bandolerisme –va contestar l’Elisenda amb una senzillesa no exempta de prudència.

--I amb això us heu guanyat el respecte dels coronels d’aquesta província, Altesa. No ignoro que al començament vàreu ser rebuda amb certa... fredor. Una fredor que heu dissipat molt encertadament –va respondre Galmoy, amb un lleuger punt d’ironia.

--Ho celebro –tot just va dir l’Elisenda, fent també un posat murri.

En Galmoy no anava desencaminat, però no havia acabat d’encertar les intencions de fons de l’Elisenda; que no es centraven tant en congraciar-se amb els militars francesos, com en bastir una incipient estructura d’estat al Rosselló. Doncs amb l’excusa de finançar i gestionar el Batalló d’Invàlids havia calgut crear una Diputació General a semblança de la del Principat mateix.

En tot cas, que els militars de guarnició haguessin suavitzat llur hostilitat inicial envers l’Elisenda no deixava de ser un fet positiu, que calia aprofondir; així que la noia va aprofitar l’avinentesa:

--He sentit dir que el rei Lluís pensa reformar també la Brigada Irlandesa, vescomte.

--Sí, malauradament ja he rebut la notificació de dissolució del meu regiment –va respondre l’home amb un punt de resignació.

--Sapigueu, senyor, que a Mallorca hi mantinc un regiment irlandès, jo també. Si no tots els vostres homes tenen cabuda als exèrcits de França, serien ben rebuts al meu regiment.

--Això significaria renunciar a les nostres conviccions jacobites, Altesa. No puc parlar pels meus homes, però jo personalment no podria acceptar el vostre generós oferiment.

--Penseu-vos-ho –conclogué l’Elisenda, picant-l’hi l’ullet; i després s'alçà, donant per acabada l'entrevista.

La Companyia de les Índies Occidentals

Gibraltar, Juny del 1714

La Companyia Catalana de les Índies Occidentals (CCIOc) fou creada el Setembre del 1713, com a resultat de la fusió de dues entitats similars preexistents (la catalana Companyia Nova de Gibraltar i la "Vlaamse Antwerpen Compagnie"), mercès a una fructífera gestió a la cort de Viena del marquès de Vilana (ja aleshores Cònsol de Mar). L'objectiu de la nova societat consistiria en obrir forat al mercat de les Amèriques, rígidament monopolitzat pel règim de Felip V.

Malgrat que les oficines centrals de la CCIOc eren ubicades a Barcelona, prop del Pla de Palau, es va decidir que la seu de la flota romandria a Gibraltar, on també hi tenia la seva residència un dels socis fundadors, Josep Valls. D'aquesta forma, les naus de la CCIOc podrien traçar rutes semblants a la "Carrera de Indias" espanyola, que salpaven des de la veïna Cadis.

Malgrat que la pau havia estat ja signada, una malfiança innata va propiciar que la CCIOc establís una ruta diferent de l'espanyola, amb escala a Madeira en lloc de Canàries; i encara més, es va obtenir autorització de l'Elisenda I perquè els vaixells de la CCIOc enarboressin una bandera particular, ben diferent de la del Principat. De tres franges horitzontals, vermella, blanca i groga amb l'escut de la companyia al mig, el pavelló de la CCIOc era gairebé idèntic al dels Països Baixos Austríacs. L'elecció era òbviament intencionada: a les remotes aigües del Carib, cap tractat de pau signat a Europa no garantiria la seguretat d'un vaixell amb l'odiat pavelló enemic de Felip V...

En els seus modestos inicis, amb un capital inicial al voltant de les 18.000 lliures catalanes, la flota de la CCIOc comptava només amb dos filibots, el Finismundi i el Perla de Gibraltar; ràpids i molt maniobrables, els filibots gaudien de molt bona capacitat de càrrega, però anaven molt mancats de protecció (només 6 canons cadascun, tots de petit calibre).

Per aquest motiu, una de les principals preocupacions del director de la companyia, Salvador Feliu de la Penya, consistí en donar certa protecció afegida als petits combois de la CCIOc; amb aquesta finalitat, va adquirir un bergantí de segona mà a Holanda i el va rearmar amb canons de proa i popa. El flamant bergantí seria estrenat a Sitges el Gener de 1714, amb el nom de Nostra Senyora del Vinyet.

Encara hi havia molta feina pendent, doncs caldria expandir aquesta petita flota tan ràpidament com fos possible --renunciant a beneficis si calia, durant uns primers anys. Però la seguretat de les naus de la CCIOc patia d'un segon punt feble: la singladura entre Barcelona i Gibraltar. Aquesta missió hauria de correspondre a la Marina del Principat, però aquesta era encara massa petita per a poder assumir tanta responsabilitat.

Un cercle de confiança

Barcelona, Juny del 1714

Ara que la Diputació General estava constituïda i la seva composició política era coneguda, la princesa Elisenda se sentí finalment lliure de poder triar l'òrgan de la seva màxima confiança: el Consell d'Estat.

L'Elisenda no tenia cap restricció a l'hora de triar noms, ni els havia de sotmetre a l'opinió de cap altra institució; tot i això, va intentar que els seus nomenaments fossin inqüestionables pel prestigi intrínsec dels escollits. Així, a tothom li semblà una gran decisió que l'Elisenda triés per conseller militar el Mariscal Antonio de Villarroel, general en cap dels exèrcits i artífex últim de la victoriosa estratègia defensiva catalana en la Guerra a Ultrança.

Com a segona persona de confiança, la princesa trià el marquès Ramon de Vilana, qui tan valuosos serveis diplomàtics li havia prestat en el recent conflicte; confirmant-lo així com a Cònsol de Mar (=ambaixador plenipotenciari) del Principat, amb l'aquiescència implícita dels tres estaments del Parlament.

L'Elisenda pensava que la tercera i darrera tria gaudiria també del vist-i-plau general, doncs havia pensat en Salvador Feliu de la Penya com a conseller econòmic; els seus èxits com a home de negocis, i la popularitat guanyada com a impulsor de la Companyia Catalana d'Índies, feien pensar d'antuvi que aquesta elecció seria també ben acollida; però no ho va encertar del tot.

Hi havia hagut una mica de càlcul, en les eleccions de la princesa; així que en el cas de Feliu de la Penya hi va jugar a favor un tercer factor: la seva pertinença a "La Busca", el mateix partit que Rafael Casanova. Però l'Elisenda difícilment podia saber que, per motius força obscurs, aquests dos líders s'havien barallat recentment; per la qual cosa l'elecció d'aquell va motivar irades protestes de "La Busca".

En una apressada ronda d'entrevistes, l'Elisenda va mirar de rebaixar tensions, cosa que només va assolir en part. Hi persistia una tèrbola animositat personal entre ambdós dirigents, que feia particularment difícil tota mediació. Però la princesa no va voler cedir a les pressions, no tan aviat almenys. Elegir com a conseller Feliu de la Penya era la seva prerrogativa, i no pensava deixar-se-la arrabassar.

Les Insaculacions de 1714

Barcelona, Juny del 1714

Un cop aprovades i solemnement jurades les Constitucions, al Parlament li restava encara una altra tasca important: nomenar els diputats que constituirien la CXXI Diputació General del Principat (institució ja aleshores popularment anomenada "Generalitat").

La Diputació General constava de sis membres: tres diputats, cadascun d'ells en representació d'un dels tres Braços del Parlament; i tres "oïdors de comptes" o auditors, també elegits per cadascun dels Braços. El procediment que s'havia de seguir per a les eleccions rebia el nom d'insaculació: Cada estament o Braç feia una selecció dels millors homes de les seves files, i se'n triava un d'ells a l'atzar. En temps anteriors a la guerra, els noms dels candidats eren comunicats al Rei, i Ell n'exercia un dret de selecció prèvia o veto; però aital dret havia estat eliminat a les darreres Constitucions.

Per bé que nerviosa, l'Elisenda va mostrar-se impassible durant tot el procediment d'elecció. Per uns instants va mossegar-se els llavis en sentir que el diputat popular elegit era el batlle de Barcelona, Rafael Casanova; doncs com a cabdill visible del partit radical i republicà de "La Busca", podia posar-la fàcilment en dificultats si hi tenia desavinences.

Però la princesa es va relaxar visiblement en conèixer el nom del diputat militar escollit: l'Antoni Desvalls, marquès del Poal; un dels millors generals de l'exèrcit i home de confiança d'en Villarroel.

Per la seva banda, al Braç eclesiàstic li pertocava l'elecció més rellevant de totes; doncs tradicionalment el membre sorgit d'aquest estament presidiria la Generalitat. L'home escollit fou Josep de Vilamala, monjo sagristà del monestir de Banyoles. L'Elisenda se'l mirà encuriosida: d'aspecte discret i humil, l'home destil·lava una fermesa tranquil·la, conciliadora. La princesa se n'alegrà interiorment: intuïa que era l'home adequat al moment i al lloc.

Les Constitucions de 1714

Reial Monestir de Pedralbes, Maig del 1714

Si anys enrere el Principat s'havia alçat en armes contra el rei Felip, era precisament en defensa de les seves Constitucions; així que, un cop assolida finalment la victòria, calia revalidar-les i editar-les. Això tothom ho tenia clar, i l'Elisenda no n'era cap excepció. Així que el Parlament ("les Corts") fou convocat formalment i solemne en el Reial Monestir de Pedralbes, l'endemà mateix de la signatura del Tractat de Rastatt, esmerçant-se tot el mes d'Abril en adaptar les Constitucions a la nova etapa que ara s'obria.

Les relacions entre la Corona, les Corts, la Diputació del General i el Tribunal de Contrafaccions foren sistematitzades per primer cop, i s'actualitzà també la llista de drets comuns a tothom; privilegis i exempcions foren atorgats a les senyories feudals a canvi d'un ampli programa de manumissió i àdhuc s'hi introduí una menció explícita a la vigència de la Querimònia, consagrant així el dret històric aranès com a part integral de les Constitucions mateixes.

Una conseqüència indirecta d'aquesta convocatòria és que, sense que ningú s'ho hagués proposat d'antuvi, des d'aquesta històrica data el Reial Monestir de Pedralbes esdevindria la seu permanent de les Corts. La comunitat de monges clarisses que la regentava patia grans dificultats, per la qual cosa s'acabaria arribant a un arranjament de cessió el 1717, després d'una llarga negociació amb intervenció del Bisbat de Barcelona. La disponibilitat d'una seu permanent donaria gran impuls a les Corts, que aviat començarien a tenir sessions regulars, cada cop més sovintejades.

Però això són ja figues d'un altre paner; no avancem esdeveniments, que el 1714 resultarà ser més llarg del que ningú no preveia...

Defiant Principality engega de nou

Barcelona, Maig del 1714

Recomencem la singladura de "Defiant Principality" justament allà on la vàrem deixar uns anys enrere. En la nostra campanya anterior, el Principat assolia el seu objectiu de veure's inclòs al Tractat de Rastatt, mercès a una esclatant victòria a la dura i llarga batalla d'El Bruc (desembre de 1713), que va avortar l'ofensiva d'ocupació borbònica.

En aplicació de les clàusules del tractat, el país és ara un principat sobirà regit per l'Elisenda Folc de Cardona, abans comtessa de Prades i ara princesa amb el nom d'Elisenda I; sota una tutela conjunta de França i el Sacre Imperi, que té per finalitat assegurar la neutralitat del Principat en hipotètics litigis futurs entre ambdues potències.