Londres, Juny del 1714
Còmodament assegut, en Pau Ignasi de Dalmases, ambaixador del Principat a Londres, va aspirar amb fruïció el tabac de la seva pipa, mentre observava amb orgull com el seu interlocutor llegia amb evident satisfacció el document que l'hi havia mostrat.
--Tal com us deia, benvolgut William --es va permetre d'intervenir--, aquesta patent certifica la vostra possessió d'una participació de 600 lliures a la Companyia Catalana d'Índies, en igualtat de condicions amb la resta de socis, jo mateix inclòs.
El seu interlocutor interrompé la lectura i assentí amb un somriure, per passar a dir: --És un honor formar part d'aquesta aventura, Sir. Si m'ho permeteu, però, jo us aconsellaria no comprometre-us en la penetració comercial a l'Amèrica espanyola; dubto que Madrid tolerés una competència tan directa i agressiva...
--Per descomptat que no, William; tenim molt presents els riscos d'infuriar Espanya. De fet, la nostra propera expedició només planeja passar per Curaçao, Jamaica i Charleston de Geòrgia; i després d'això, segurament començarem a explorar les possibilitats comercials de la Mediterrània oriental. Així doncs, tindrem el permís de Sa Magestat el rei Jordi per continuar a Gibraltar?
L'home amb qui Dalmases estava parlant era William Cadogan, home de confiança del nou rei d'Anglaterra i mà dreta del duc de Marlborough. En resposta a la pregunta que l'hi havia estat formulada, Cadogan assentí amb solemnitat, mentre doblegava amb cura el document que estava llegint i se'l guardava a la butxaca.
--Certament, Pau Ignasi. Com a garantia, Sa Magestat ja m'ha confirmat que pensa prorrogar el mandat de l'actual governador de la fortalesa del penyal...
--En Josep Corrons?
--Exactament. L'única cosa que exigeix Sa Magestat és un jurament de fidelitat al rei Jordi del seu puny i lletra. Entengueu-me que la formalitat és obligada, doncs en Corrons no és anglès sinó un natural vostre...
--No hi haurà cap problema de part nostra, William.
--Doncs fet. En Josep Corrons seguirà governant la guarnició del penyal fins que decideixi retirar-se; només aleshores el substituïrem per un anglès.
En havent dit això, el baró de Cadogan s'alçà del seu seient i féu gest d'acomiadar-se de Dalmases, que per cortesia també es va posar dempeus.
--No us acompanyo; em sembla que encara faré un altre deliciós cafetó...
Quan es va quedar novament a soles, en Dalmases féu un breu gest a un cambrer proper perquè l'hi servís un altre cafè, mentre començava a recarregar la pipa amb parsimònia. L'ambaixador romandria encara una bona estona a l'acollidor saló de cafè, fumant i assaborint aquell exòtic beuratge d'Índies, sense parar de rumiar: "Sí, tot va com una seda amb Anglaterra i així seguirà... mentre no gosem contrariar els seus interessos, és clar. Per a nosaltres, les seves bases a Gibraltar i Menorca són una garantia i una necessitat. Hem d'aconseguir que Anglaterra ens necessiti també a nosaltres, perquè no se'ns giri la truita el dia menys pensat".
Tot d'una, a en Dalmases li vingué al cap la frase "Anglaterra no té amics ni enemics; només té interessos" i per un moment es preguntà amb perplexitat d'on havia sortit una sentència tan encertada. Qui dimonis ho havia dit, això? No aconseguia recordar-ho. "Bah, si ningú no ho ha dit encara, tard o d'hora algú ho acabarà dient".
