Yeniçeri Kulesi (1)

Durazzo, 26 de Febrer

Aquell hivern de 1716 s'estava fent interminable, de tant de fred com hi feia. De setmanes ençà que els turons envoltant Durazzo eren ben coberts de neu, i en ocasions la ciutat mateixa matinava amb aquell fred sudari a les teulades; la neu a ciutat solia durar poc, però bastava per empastifar de valent els carrers amb una detestable mescla de gel, aigua i fang que feia la vida impossible als seus atrafegats habitants.

Per aquells carrers inhòspits deambulava amb dificultat l'afamat coronel de miquelets Antoni Vidal, tot encaminant-se al palauet del barri alt on el general Basset havia instal·lat el seu estat major, prop dels consulats britànic i holandès. No tenia cap idea de per què hi havia estat convocat, però intuïa que no es tractava de cap minúcia. Alguna cosa s'hi estava coent, si ho havia de jutjar pels enigmàtics termes de la missiva que el general l'hi havia fet arribar, poques hores abans.

El general el va rebre amb afabilitat, però sense compliments. Va entrar en matèria ben aviat, immediatament després de demanar unes tassetes de xocolata desfeta a un servent: --Coronel, hem tingut coneiximent que entre los aliats locals de Venècia hi ha molta mala maror, puix que la majoria de ciutats de Grècia que s'havien revoltat han estat recapturades pels otomans, sense que los venecians hagin fet res per aturar-los; o això diuen los grecs, almenys.

Intrigat, en Vidal es va limitar a assentir breument, mentre provava d'endevinar per on sortiria la llebre. Després d'una breu pausa que va aprofitar per xarrupar una mica de xocolata, en Basset va continuar: --Los contingents guerrillers de l'Èpir ja han anunciat que no pensen seguir obeint ordres dels militars venecians, i que aniran a la seua fins que estos hi posin remei. Fins que no reprenguen la iniciativa a terra ferma, i --amb una pausa efectista-- fins que no forcin l'alliberament de la seua líder, l'Helena Tzavelas.

L'Antoni Vidal començava a entrellucar per on anaven els trets: --I vós voldríeu que naltros, los catalans, mos avencéssem als venecians?

--Exactament, bon Antoni; exactament això --va respondre en Basset, tot dibuixant un ample somriure de satisfacció--. Hem de muntar una partida de gent capaç i valenta, que s'endinse en territori enemic i que alliberi l'Helena Tzavelas i la resta de presoners aliats captius a la presó otomana de Salònica, per a dur-los de tornada a Durazzo. Si ho assolíssem, no només tindríem los grecs de la nostra part, sinó que àdhuc los venecians s'haurien de plegar a la nostra estratègia.

--Vull que vós trieu i lidereu personalment aquest partida, coronel Vidal. No tenim gaire temps i s'ha de fer amb la màxima discreció. D'ací a deu dies partireu amb la vostra gent abord de la fragata Sant Francesc de Paula, que en un punt convingut us transferirà a un vaixell grec camuflat de mercant. Ells vos portaran tan a prop de Salònica com siga possible.

Posant peu a Albània

Setmana del 15 al 21 de Juliol

Encara païnt la seva contundent derrota naval de la setmana anterior, els estols otomans amb prou feines registraren activitat, més enllà d'algun esporàdic reposicionament estratègic. Tampoc els exèrcits de cap bàndol van realitzar marxes ni instigar enfrontaments a camp obert amb l'enemic, limitant-se a centrar esforços a resoldre els setges en curs.

És aquí on els otomans obtingueren certa revenja, en trencar finalment la resistència greco-veneciana a la ciutat de Làrissa i prendre-la a l'assalt, tot esmicolant els defensors i fent presos els seus líders, el comte greco-venecià Georgios Theotokis i la líder rebel epirota Helena Tzavelas. No se'n pot saber el devenir, però no resulta aventurat que siguin duts a presència del Soldà de Constantinoble, perquè aquest en decideixi el destí.

La campanya prenia ara un nou gir dramàtic, en aconseguir el cos expedicionari català capturar la ciutat de Durazzo, prenent-la a l'assalt en una maniobra impecable, dissenyada pel general Basset mateix, que es va completar sense gaiebé baixes pròpies. Els catalans posaven doncs peu a Albània, obrint així un nou front inesperat en aquesta guerra desigual.

Fidel al seu ideal utòpic, Basset va començar immediatament a reorganitzar el poder civil de la ciutat amb membres prestigiosos de la comunitat, tot dotant-la a l'ensems d'una petita milícia amb funcions de policia urbana. En un gest no exempt de finalitats propagandístiques, Basset va també oficialitzar l'antiga ensenya de Skanderberg com a emblema de la ciutat.

En un altre ordre de coses, bo i que la revolta de les Illes Jòniques semblava ja sufocada, el descontentament de la població civil de Rumèlia no parava de créixer; i ara era l'antiga ciutat d'Atenes que es declarava en rebel·lió.

Batalla de Làrissa

Planes de Tessàlia, 8 de Juny

En una audaç i potser precipitada maniobra, el general Hussein Kolchak Paixà va desestimar d'esperar reforços del sud i va llençar la seva columna d'exèrcit vers la ciutat de Làrissa, recentment capturada pels greco-venecians. Allò que el líder otomà ignorava és que els aliats el superaven de llarg en capacitat de reconeixement.

(A efectes de la nostra partida seguint el reglament Maurice, això implicava que el bàndol aliat podia triar zona de desplegament i si actuava com a defensor o atacant. El mapa havia estat triat a l'atzar per mi com a àrbitre, d'entre un repertori de 100 mapes possibles).

Els otomans foren atrets a una zona desfavorable, amb les posicions enemigues dominades per dos turons a cada flanc, de relleu suau però idonis per a emplaçar-hi dues bateries en condicions òptimes. El líder venecià, comte Georgios Theotokis, va assumir la coordinació de l'artilleria al flanc dret, tot cedint el comandament general a l'Helena Tzavelas; astutament, aquesta va falcar el centre amb el regiment d'infanteria de Parma i diversos batallons d'armatoloi grecs, alhora que concentrava tota la seva cavalleria al flanc esquerre - vuit esquadrons en tres files!

Per la seva banda, Hussein Kolchak Paixà va optar per un desplegament de manual, amb cavalleria a cada flanc i el gruix de la infanteria al centre, en dues línies: baixi-bazouks i azab irregulars al davant, amb més de 2.000 jeníssers darrere. En un gest clar de les seves intencions, va atorgar-se el comandament directe de l'ala esquerra, tot deixant la gestió dels jeníssers a Sari Ahmed Paixà, governador general de Rumèlia i eficaç organitzador.

El general otomà va fer avançar resoltament la cavalleria de l'ala esquerra vers les posicions artilleres aliades, enllaçada de prop per dos batallons d'azab; emperò, posseït per la impaciència, no va esperar a que la resta de la línia otomana també avancés, sinó que va estavellar la cavalleria contra els canons aliats, que van reduir a miques tots dos esquadrons a base de metralla.

L'ala esquerra otomana s'havia volatilitzat en menys d'una hora.

Malgrat tot, Hussein Kolchak Paixà s'entestà en tirar endavant el seu pla original, tot precipitant aleshores el centre contra la infanteria enemiga. Els infortunats azab van fer de pantalla dels jeníssers que els anaven al darrere; essent també delmats durant l'avenç, però permetent que els jeníssers arribessin a distància de càrrega pràcticament incòlumes.

Davant la pressió de jeníssers i irregulars, el centre aliat amenaçava d'esfondrar-se, i àdhuc la vida d'Helena Tzavelas va perillar. Però l'atac del centre otomà l'havia privat del suport de la seva cavalleria, que havia romàs immòbil fins aleshores; tot deixant ambdós flancs otomans severament exposats...

El desordre otomà va ser immediatament aprofitat pels aliats, que en aquell moment van mobilitzar la seva enorme reserva de cavalleria en un fulgurant moviment concertat endavant i de flanc.

(En aquell moment, amb el 18è torn finalitzat, vam donar per segellada una sonada derrota otomana, amb nombroses pèrdues).

El prestigi de Hussein Kolchak Paixà quedava seriosament mermat, així com tota possibilitat de recuperar Làrissa a curt termini.

Hi arriben reforços

Setmana del 20 al 26 de Maig

A les abruptes muntanyes de l'Èpir, la revolta segueix guanyant terreny i aviat una segona ciutat cau a les seves mans: cap altra que Prévesa, estratègicament ubicada a mig camí entre les Illes Jòniques i Corfú. Amb aquesta acció, allò que va començar com l'aixecament d'una partida de kleftoi muntanyencs adquireix tots els aires d'una insurrecció generalitzada que afecta tot l'Èpir.

Amoïnat davant l'amenaça que la insurrecció epirota representa per als seus plans de conquesta de Morea, el Gran Visir ha ordenat de mala gana aixecar el setge de Zacint; les tropes implicades han estat transportades a Lepant, amb alguns reforços de Cefalònia.

Alhora, mostrant notable gosadia, els venecians han aprofitat la tesitura per a desembarcar a l'Èpir una columna d'exèrcit, comanada pel noble Georgios Theotokis, natural de Corfú, amb l'esperança de persuadir el líder dels revoltats per fer front comú amb els otomans. Per a la seva sorpresa, qui comana els rebels és una dama de noble llinatge anomenada Helena Tzavelas, que acull amb empatia els venecians i segella amb ells una aliança, només condicionada a que els guanys conjunts no siguin apropiats per Venècia sinó atribuïts als grecs.

Un altre motiu d'esperança per als venecians és que el cos expedicionari portuguès ha recalat finalment al port napolità de Bríndisi; el seu líder, l'almirall Lopo Furtado de Mendoça, ja ha tramès escrit a Corfú posant les seves forces a plena disposició de Venècia.