La dot

Barcelona, 22 de Març

--I doncs, Magestat, quin era aquest assumpte que em volíeu confiar? --Va preguntar el marquès de Vilana, només entrar al despatx privat de l'Elisenda. La jove princesa estava asseguda al seu escriptori, un xic gran per a la seva menuda figura, contemplant un document que tenia al seu davant.

L'Elisenda va fer un lleu gest amb el cap, com convidant-lo a acostar-s'hi. En fer-ho, el marquès va adonar-se que l'esmentat document era una pragmàtica ricament decorada, d'aquelles que els sobirans empren per a publicar els seus decrets importants. D'una ullada va comprovar que estava complet, excepte per la rúbrica final.

--És la concessió del títol de marquès de Pallars a Dom Fabrizi Aiguaviva d'Aragó --va respondre ella, inexpressivament.

--El... pare de Dom Carlo? --va inquirir el marquès amb suavitat.

La princesa va alçar una cella amb ironia, alhora que s'arronsava d'espatlles: --Bé; d'algun lloc havia de sortir la dot, oi?

En Vilana va somriure sorneguerament per un instant, abans de posar-se seriós novament: --Imagino que ja ho deveu tenir tot ben lligat...

--Si us referiu als meus parents, els Cardona-Fernàndez de Còrdova, no han posat cap problema a bescanviar el marquesat per un bon grapat d'argent de Prades... --el posat irònic de la princesa es va accentuar.

--Ho celebro --va respondre ràpidament el marquès--, si bé em referia més aviat a la pròpia nissaga dels Aiguaviva d'Aragó. Apostaria que ja sabeu que a la branca principal d'aquesta poderosa família napolitana són filipistes del... morro fort, si em permeteu l'expressió.

--Precisament per aquest motiu --la princesa va abandonar tot de sobte el posat irònic--. Em consta que la branca de Dom Fabrizi no és pas filipista, i pretenc allunyar-la de la nefasta flaire del verí borbònic. Amb son fill de futur príncep consort i ell investit com a marquès de Pallars, de ben segur que el centre d'atenció dels Aiguaviva bascularà cap a la salvaguarda dels interessos del Principat.

--Una aposta arriscada.

--Qui no arrisca, no pisca... si em permeteu l'expressió. --l'Elisenda va tornar a somriure amb picardia.

Bandera Coronela

Barcelona, 14 de Març

"Havent Nós observat, ja sia directament o per via dels Nostres generals, la gran variació i disparitat de banderes Coroneles que llueixen los regiments de milícia d'aquest Principat, en pretesa representació de la nostra Corona però en realitat mostrant atributs de sobirania que ja no poden ésser considerats propis del país; la qual cosa indueix a confusió entre regiments al Camp de Batalla, i a més perjudica el prestigi internacional que aquesta Nació mereix, en virtut dels poders conferits Nós hem resolt dictar i dictem:"

"Primer - Tots els regiments d'aquesta Nació lluiran d'ara endavant dues menes de bandera; essent la principal o Coronela sempre feta de tafetà blanc, amb lo Nostre escut d'armes centrat a l'anvers i el revers sense excepció. Aital bandera principal acompanyarà sempre el coronel del regiment i marcarà la seva posició al Camp de Batalla, i serà quadrada de 10 pams als regiments a peu, rectangular de 8 per 6 pams als cuirassers i corneta de 10 per 6 pams als regiments de dragons."

"Segon - La segona bandera o Regimental seguirà com fins ara a criteri de cada Coronel, seguint la tradició i les maneres de cada regiment, sempre i quan observi les mateixes mides que la Coronela respectiva; una d'aitals banderes acompanyarà sempre la Coronela i marcarà la posició del primer batalló o esquadró del regiment al Camp de Batalla. Si el regiment gaudís d'un segon batalló o esquadró, aquest enarborarà dues banderes Regimentals iguals."

"Tercer - Semblantment, totes les milícies ciutadanes d'aquesta Nació lluiran també una bandera Coronela de tafetà blanc, amb l'escut d'armes del Principat centrat a l'anvers i el revers sense excepció, amb idèntiques mides, funció i protocol que les Coroneles de l'exèrcit regular. Podran aquestes milícies enarborar també d'altres banderes d'acord amb la tradició de cada localitat, tot observant sempre les mateixes mides, funció i protocol que les Regimentals de l'exèrcit regular."

"Quart - És la Nostra voluntat que aitals disposicions siguin bonament executades a la major brevetat, tenint en compte les particulars vicissituds de cada regiment, sia dintre del País o en expedició a l'Estranger; en el benentès que si un regiment sense banderes preceptives és equivocadament atacat al Camp de Batalla per un regiment amic, ningú no serà culpat per la confusió ni se'n cercarà cap càstig."

"Publicat a Barcelona el catorze de Març del 1716. Així sia, Elisenda I princesa."

Una primera nau

Cotlliure, 2 de Novembre

Un cop havent plegat la seva gran vela llatina, la galiota va entrar suaument per la bocana, impulsada només per esporàdics cops de rem, abans de lliscar amb dolcesa prop del moll que d'ara endavant seria el seu. Una petita gentada s'hi havia anat congregant, a mida que s'escampava la notícia que Els Comtats tindrien la seva primera galera, i ara que el seu flamant capità els era visible, havia començat a victorejar la nau.

Un petit nucli de dignataris restava dempeus al moll, el Lloctinent Joseph Camprodon entre ells, que contemplava amb indissimulada satisfacció l'arribada de la "Sant Joan Baptista"; doncs així es deia la galiota, que mercès als seus esforços constituïa la primera peça d'una incipient, futura esquadra rossellonesa.

No havia costat gens convèncer Versailles i l'Almirallat francès de la necessitat imperiosa que les viles i vilatans del Rosselló gaudissin d'alguna defensa contra la temuda Jihad anunciada pels diversos estats de Berberia; oimés en conèixer que el finançament d'aital defensa no aniria a càrrec de les arques reials, sinó de la Lloctinença dels Comtats de Rosselló i Cerdanya.

Aprofitant l'avinentesa, però, el general Camprodon havia aprofitat per introduir un Decret regulant l'ús de pavellons navals específics dels Comtats. En realitat, l'única veritable novetat n'era la nova ensenya de guerra de la galiota, blanca amb els escuts enllaçats de França i Catalunya; doncs el Decret procurava respectar escrupolosament els successius decrets del difunt Lluís XIV en matèria de pavellons civils (nominalment, blaus amb creu blanca i l'escut de França), però obria la porta a la tolerància envers dissenys no normatius.

Estava molt estesa la pràctica, entre els patrons mercants d'arreu de França, d'enarborar banderes blanques (semblants a les de l'Armada Reial), però amb un petit motiu diferenciador al cantó de l'asta; generalment, la normativa creu blanca sobre fons blau - però n'hi havia d'altres... La novetat del Decret és que també feia esment explícit i donava empara a un disseny particular que s'havia anat popularitzant darrerament entre mercaders i pescadors rossellonesos - blanca, amb dues barres vermelles sobre groc del cantó de l'asta. A la pràctica, el Decret legitimava l'ús d'aquest estendard no normatiu.

En termes moderns, això era "un gol per l'escaire" - i en Camprodon n'estava ben cofoi.