La súplica

Barcelona, 13 de Maig del 1715

Hi hagué gran expectació al Cap i Casal en difondre's notícia de la imminent arribada de l'ambaixador que la Cort de Viena acabava de nomenar. Els principals carrers de la ciutat foren engalanats amb profusió de banderoles imperials i quatribarrades, alhora que els propietaris de comerços i immobles endreçaven a cuita-corrents façanes i aparadors; qui més qui menys va guarnir finestres i balcons amb garlandes de flors i estendards de Sant Jordi. De tan vistosa com va quedar la ciutat, semblava una estampa suïssa!

L'expectació es va tornar eufòria en arribar la comitiva naval imperial, doncs aleshores es sabé que el nou ambaixador no era cap altre que Heinrich von Hessen-Darmstadt, germà petit de l'idolatrat Príncep Jordi. També entre les autoritats catalanes hi hagué una satisfacció generalitzada davant el nomenament, doncs Heinrich havia lluitat durant la guerra, coneixia el país i àdhuc va exercir durant un temps el càrrec de governador de Lleida.

Les cerimònies i celebracions serien llargament recordades per la gent de Barcelona. Sorprenentment per a uns pocs, però, el nou ambaixador imperial no es va asseure als llorers de l'autosatisfacció, i ben aviat va demanar una audiència privada amb la princesa, que l'Elisenda li va concedir quasi immediatament. Gairebé ni s'hagué d'esperar, l'home; tot just assegut en un sofà del vestíbul, la princesa va sortir del saló del tron a rebre'l, en un gest del tot inusual que seria llargament comentat --a Barcelona i a Viena.

Per l'expressió amoïnada d'en Heinrich, la princesa immediatament endevinà que alguna cosa greu s'estava coent, tot dubtant per uns instants si desitjava conèixer-ho. "Bé, nena; si no vols pols, no vagis a l'era", va mormolar ella imperceptiblement tot just abans de dibuixar un ample somriure i convidar l'ambaixador a acompanyar-la en privat al saló del tron.

L'entrevista fou prou llarga, de més de dues hores; al principi es realitzà a porta tancada, si bé al cap d'una mitja hora o així uns uixers van sortir corrents a cercar els membres del Consell d'Estat, perquè s'hi incorporessin amb urgència i sense demanar permís.

Efectivament, es tractava d'un afer greu, molt greu; un que aconduiria de nou el Principat pel tortuós sender de la guerra. Per mitjans del seu ambaixador, l'arxiduc Carles l'assabentava que el Sacre Imperi no podria de cap manera respondre a les seves obligacions de defensa de Venècia en la guerra santa que els otomans li havien declarat. No, almenys, per tot un any, que era el lapse mínim de temps que necessitava per refer les malmeses arques imperials i reorganitzar el seu exhaust exèrcit --delmat per una dècada i mitja de guerra incessant. Per aquest motiu, Carles VI d'Alemanya suplicava l'assistència del Principat per mitjans d'un cos expedicionari en ajut de Venècia, tributària de l'Imperi.

En un sentit literal, no es tractava més que d'una súplica, que hauria pogut ésser rebutjada; doncs cap obligació formal lligava el Principat a l'Imperi. Però resultava obvi que una negativa podia tenir unes conseqüències que a ningú no escapaven. A fi de comptes, el ferm suport austríac era un puntal necessari per a la supervivència, enfront a un Felip V d'Espanya rancuniós i venjatiu...

El Consell d'Aragó

Milà, 29 de Setembre del 1714

--Benvolgut marquès, molt em temo que els designis immediats de Sa Magestat Imperial no passen per la creació del Consell d'Aragó que vós demaneu --va dir el Príncep Eugeni de Savoia amb veu afable alhora que ferma, mentre encreuava les mans en un gest que volia fer entendre que el tema era fora de discussió. --La seva voluntat és ara de centrar-se en la recomposició interna dels seus Estats; ara com ara, disgregar el Consell d'Espanya en dos per crear el d'Aragó només faria que fragmentar i dissipar aquests necessaris esforços de reconstrucció.

Emperò, el marquès de Vilana no era d'aquells que es donen per vençuts a la primera dificultat; així que, tot i haver assentit en senyal de conformitat a les asseveracions del príncep, acte seguit reprengué la paraula amb un nou argument: --Ho entenc perfectament, altesa. Des de la perspectiva que es té a Viena, imagino que ara mateix és prioritari vigilar l'evolució del conflicte entre Rússia i Suècia, o les futures evolucions de l'Imperi Otomà; amb la qual cosa el flanc sudoccidental sembla secundari. Però què hi diríeu si jo us fes saber que Espanya s'està rearmant intensivament? --El príncep Eugeni va enarcar lleugerament les celles, cosa que animà Vilana a reblar el seu clau-- ...Segons els meus informadors, a hores d'ara hi està construint entre 6 i 10 vaixells de guerra simultàniament. Si Espanya refà la seva flota, tant el Principat mateix com Mallorca, Sardenya i Nàpols restaran inermes al seu abast. Per contra, Viena queda massa lluny per prestar-nos assistència efectiva; és per això que es fa imprescindible crear el Consell d'Aragó, doncs tots aquests Estats necessiten estar coordinats enfront la possible amenaça.

L'Eugeni de Savoia restà silenciós i pensatiu una estona; sabent que s'havia pres seriosament l'avís i que havia posat el seu meravellós intel·lecte estratègic en funcionament, en Vilana s'estimà més callar i no insistir-hi més. La pausa del de Savoia es perllongà encara per una estona, quan l'home tot de sobte reviscolà i li preguntà a Vilana:

--I no us voldríeu afegir al Consell d'Espanya?

La proposta va agafar el marquès de Vilana totalment per sorpresa, cosa que va retardar la seva resposta. "Davant el pes combinat de Milà i Nàpols, restaríem en segon pla, a no ser que...", li va venir al cap. Quan per fi va decidir-se a respondre, ho féu amb força prudència, conscient que l'abast de la proposta depassava les seves atribucions, però afegint-hi un envit digne d'un jugador de pòquer:

--En el fons, poc importaria el nom exacte que hi donéssim, si d'Espanya o d'Aragó; imagino que Sa Altesa la princesa Elisenda hi consentiria, sempre i quan la presidència de l'organisme l'hi fos atribuïda a Ella. A fi de comptes, el Principat seria l'únic Estat sobirà d'aquest hipotètic Consell...

És ara quan el sorprès fou Eugeni de Savoia, que replicà també amb gran prudència: --Certament, s'hauria de consultar a Schönbrunn...

Cul de sac

Càller, Juny del 1714

Si al virregnat francès dels Comtats les coses no rutllaven bé, no se'n podria dir cosa gaire millor dels virregnats imperials de Mallorca i Sardenya. Cert és que l'arxiduc Carles havia concedit el primer càrrec a la princesa Elisenda, i que per al segon hi havia nomenat el marquès de Rubí, tal com li havia promès solemnement a l'Elisenda en persona; i també és cert que ambdós virreis gaudien de completa llibertat per a prendre decisions en l'àmbit intern respectiu, sense haver-ho de consultar tot prèviament amb l'august resident de Hofburg --a diferència de com s'havia de fer amb Lluís XIV, a qui calia anar a demanar permís per a qualsevol minúcia relativa a la governació del Rosselló i la Cerdanya. Fóra injust de qualificar igual ambdues situacions.

Però, més enllà d'aquests dos nomenaments, des de la fi de la guerra l'arxiduc no havia fet cap més passa per a acomplir els seus compromisos amb els catalans. Així per exemple, lluny de restaurar el Consell d'Aragó per integrar les polítiques de Catalunya, Sardenya i Mallorca com volien els catalans, acabava de crear un Consell d'Espanya de nova planta, que agrupava els territoris de la monarquia hispànica encara a les seves mans: Flandes, Milà, Nàpols, Sardenya i Mallorca.

Per a més complicació, l'arxiduc havia posat al capdavant d'aquest nou consell l'antic arquebisbe de València, Antoni Folc de Cardona-Borja i Sotomayor, qui a diferència de l'arxiduc sí que s'estava mostrant molt tafaner i fiscalitzador. Encara ara, passats uns mesos, en Josep-Antoni de Rubí i Boixadors, marquès de Rubí, es feia creus de la relliscada diplomàtica de l'arxiduc, que, tot nomenant l'arquebisbe, no tan sols havia incomodat l'Elisenda (doncs l'home formava part d'una branca de la nissaga Cardona més ben posicionada dinàsticament que la de la princesa), sinó que de retruc també li havia endossat un problema ben gros a ell mateix, com a virrei de Sardenya.

Per a ell, el problema era que l'arquebisbe era també cosí valencià (mai millor dit) dels Borja-Centelles, marquesos de Quirra; una de les nissagues feudals més poderoses de Sardenya. "Poderosa i molesta com un mal de queixal", va pensar agrament el marquès.

No n'hi havia per a menys: en arribar a Sardenya, el marquès de Rubí es va trobar un país pràcticament segrestat pels grans senyorius feudals, que no tan sols controlaven la meitat de l'illa i l'estaven sagnant literalment; sinó que també mantenien blocat el parlament local (=els Stamenti) mercès a un privilegi d'origen medieval, que atorgava dret de veto al Braç Militar malgrat la seva manifesta minoria. Des de la seva presa de possessió com a virrei, el marquès no havia aconseguit fer aprovar cap reforma tributària que alleugerís les abusives taxes agropequàries, incentivés el comerç o reforcés la seguretat externa i interna. Ni tan sols una actualització del seu propi pressupost, no havia aconseguit.

El problema de la seguretat l'estava portant de corcoll, amb diversos fronts oberts alhora: per exemple, amb dues galeres grosses i una de subtil, la minsa flota del virregnat havia estat insuficient per aturar una recent onada d'atacs de corsaris berberescos; terra endins, les partides de bandolers sembraven el terror impunement, per la crònica manca d'efectius militars suficients per a enfrontar-s'hi: en tota l'illa, només comptava amb el regiment d'infanteria del coronel Llorach, a més d'un segon regiment que estava pagant ell mateix de la seva butxaca amb l'única finalitat de dotar les galeres i vigilar els ports. Tot feia pensar que, amb l'excusa dels bandolers, els grans senyors feudals havien alçat també partides armades que, lluny de perseguir criminals, només s'ocupaven d'assegurar amb mà de ferro llur domini. Com si no n'hi hagués prou, els seus informadors l'acabaven d'alertar d'un increment de l'activitat de diversos agents pro-borbònics que fins ara havien romàs a l'ombra.

Estava ficat en un cul de sac, i no trobava encara la forma de sortir-se'n.

Però en Josep-Antoni de Rubí i Boixadors no és d'aquells homes que abandonen a la primera dificultat. Hauria de començar a prendre decisions al marge dels Stamenti; l'única forma de fer-ho sense entrar-hi en conflicte era establint acords i aliances amb els poders municipals, l'únic sector del país que podia comptar com a aliat.

Un uixer entrà al seu despatx anunciant: --Excel·lència, la comtessa de Santa Sofia us demana audiència. Què li he de dir?

"Bé, potser no l'únic sector", pensà aleshores el marquès, abans de respondre esbossant un somriure:

--Feu-la passar, si us plau.