L'art de consensuar

Setmana del 27 de Maig al 2 de Juny

L'adopció d'acords per l'Estat Major no permetia prendre decisions de tanta envergadura com embarcar-se en una guerra llunyana. D'acord amb la filosofia del pactisme institucional de l'Estat, calia culminar-ho amb un imprescindible consens de la Corona i les Corts. Ara calia asseure's amb la Diputació General i elaborar una proposta conjunta que es pogués dur al parlament amb garanties d'èxit.

Aquesta seria la part més espinosa del procés de presa de decisió, tal com ja imaginava la princesa Elisenda. Efectivament, la posició de la Generalitat fou molt dura des d'un primer moment, escudant-se en l'argument que aquella no era una guerra del poble, i que se l'havia de compensar amb generositat a canvi de prestar a l'empresa el seu esforç i la seva sang.

L'Elisenda es va negar a l'ampliació de les quotes de participació de la Generalitat en els consorcis que regien les possessions incautades; oferint a canvi l'extensió del consorci al comtat d'Osona i Cabrera, cosa que fou acceptada.

Però aleshores la Diputació General, exhibint gran murrieria, va posar damunt la taula la seva principal reivindicació --un greuge que portava clavat com una espina des de la recent creació d'una Generalitat rossellonesa, d'acord amb els plans de l'Elisenda per recrear les institucions del país de forma acceptable (o almenys negligible) per a Versailles. Segons la seva argumentació, els comtats de Rosselló i Cerdanya formaven part indestriable de la jurisdicció de la Generalitat del Principat, per la qual cosa n'exigia la immediata dissolució.

En aquesta qüestió la posició dels diputats fou inamovible, i l'Elisenda l'hagué d'acceptar amb resignació; no sense advertir-los que un organisme o altre hauria de crear en substitució, capaç de canalitzar alhora les ordres de Versailles i Barcelona amb prou seguretat jurídica.

Les negociacions i la sessió parlamentària sancionadora consumiren tota la setmana. Afortunadament, el recentment nomenat general en cap no va perdre el temps mentrestant, tot establint amb precisió i agilitat admirables la logística de l'expedició. Aquell primer cap de setmana de Juny ja estava el Cos Expedicionari concentrat a Barcelona i llest per a embarcar.

En Basset va tenir la prudència d'enviar en avançada a Nàpols els embrions dels regiments Nª Sª dels Desemparats i Sant Narcís, per tal d'engrossir les seves encara migrades files amb voluntaris austriacistes exiliats, dels que semblava que n'hi havia centenars de desocupats.

Empesa al matrimoni?

Barcelona, 17 d'Abril del 1715

--NO FOTIS!! --La princesa Elisenda ho havia deixat anar impulsivament, per passar a enrojolir intensament a continuació, dolorosament conscient de la impropietat de l'exabrupte en aquella situació. Al seu voltant, els membres del seu Consell d'Estat la miraven amb la sorpresa pintada al rostre.

Amb l'esguard compungidament abaixat, el marquès de Vilana va respondre amb un fil de veu: --De veres que em sap molt de greu, Altesa; però és allò que el virrei imperial de Nàpols m'ha fet saber, literalment --el bon marquès estava avergonyit, certament; però no pas pel sobtat estirabot de l'Elisenda, sinó pel tràngol d'haver-li hagut de comunicar la notícia. --Sa Magestat Imperial posa, com a condició d'acceptar la vostra presidència del Consell d'Espanya, que accediu contreure matrimoni amb Carlo Acquaviva d'Aragona, hereu del napolità Principat de Caserta.

--Aquí hay gato encerrado, vive Dios; pero honestamente no acabo de verlo --va remugar el mariscal Villarroel, amb evident incomoditat.

De tots els presents, només en Feliu de la Penya mantenia un posat assossegat i reflexiu. --Aquests... Acquaviva d'Aragona... deuen ser importants allà a Nàpols, no?

--Certament, sí. Una de les famílies que més obertament van recolzar la causa, allà a Nàpols... --va respondre el marquès de Vilana, encuriosit i reviscolat per la flegma de Feliu de la Penya.

Capcot, l'home va sospesar la resposta de Vilana per una estona fins que sobtadament es redreçà, tot dient-li a l'Elisenda amb vehemència: --No hi consentiu d'entrada, Altesa. No, si el pretendent no renuncia abans als drets del seu llinatge.

--Com? --va preguntar l'Elisenda, desconcertada.

--Ja entenc què vol dir en Feliu de la Penya, Altesa; --va intervenir Vilana-- si hi accedíssiu i tinguéssiu un descendent, aquest seria jurídicament un Acquaviva, no un Cardona, amb totes les implicacions d'herència dinàstica que això comporta. No li retrec a Sa Magestat l'Arxiduc Carles que vulgui recompensar els napolitans, però no ho ha de fer a expenses del vostre propi llinatge, Eli... vull dir, Altesa.

--La forma de donar-li la volta a tot això és que el pretendent sigui adoptat per un Cardona, i aleshores passarà jurídicament a ser un Cardona ell mateix, no ja un Acquaviva. --va reblar Feliu de la Penya amb parsimònia-- Ja s'ha fet d'alres cops.

--Pero, en cambio, vuestro eventual heredero sí que podrá optar a derechos dinásticos en Nápoles... Redondo, sí; redondo. --va continuar Villarroel, sorprès de la seva pròpia reflexió.

Incautacions

Barcelona, Juny del 1714

--Així doncs, estem d'acord, cavallers?

La princesa Elisenda va girant per torn el seu esguard vers tots i cadascun dels presents a la reunió, que en sentir-se interpel·lats assenteixen breument i silenciosa. La reunió ha estat llarga i feixuga, no exempta de tensió en alguns moments, i l'ambient comença a estar carregat amb els densos efluvis de tabac de les llargues pipes, enceses ininterrompudament per hores. Es percep cansament a l'ambient, però també un alleujament visible. Tots els esculls han estat superats.

Fent ús de la seva funció de secretari de la reunió, el marquès de Vilana estossega amb brevetat i enuncia: --Segons allò que s'ha acordat, es dóna als partidaris de Felip d'Anjou un termini de sis mesos, que expiraran la nit de Cap d'Any, perquè prestin solemne jurament de fidelitat a Sa Altesa i les Constitucions d'aquest Principat, com a condició única però imprescindible perquè el seu honor sigui restaurat plenament, i perquè els seus béns i rendes embargats els siguin íntegrament retornats.

La resta d'assistents (tots els membres de la Diputació del General i el Consell d'Estat) assenteix novament amb solemnitat, intercanviant-se mirades satisfetes i còmplices. La clau del paquet d'acords adoptat, que es tramitarà al Parlament amb brevetat, no consisteix tan sols en la restitució de béns al gruix de botiflers del país a canvi de llur fidelitat, sinó que sobretot posa en vies de solució l'afer dels grans latifundis del Principat, majoritàriament en mans d'un parell de nissagues espanyoles fidels a Felip V, que acaparen la majoria de títols nobiliaris i feudals del país --i que per tant condicionen fortament la composició última del Braç Militar de les Corts.

Comptant amb la certesa absoluta que, a diferència dels petits propietaris del país, aquestes dues nissagues feudals (els Cardona-Fernández de Córdoba i els Montcada-Portocarrero) no resideixen al Principat ni consentiran mai a retre vassallatge a la princesa ni a les Constitucions, el paquet d'acords resol l'embargament definitiu de les seves terres en el termini fixat.

Així, per bé que els títols i drets nobiliaris dels Cardona-Fernández de Córdoba passaran nominalment a la pròpia Elisenda, la seva major part (ducat de Cardona, marquesat de Pallars i comtat d'Empúries) s'integrarà en un consorci entre la Corona i la Generalitat, que les administrarà conjuntament. La creació d'aquest consorci resol també possibles litigis entre ambdues institucions pels beneficis de la potassa i el carbó mineral de Cardona i Súria, o del ferro i la fusta del Pallars.

La mateixa sort depara el decret a les possessions de Guillem Ramon de Montcada-Portocarrero, marquès d'Aitona, destacadíssim partidari de Felip V, coronel de les Guàrdies Espanyoles i general en cap de l'exèrcit borbònic d'invasió l'any anterior. Ultra el primari instint de revenja, el paquet de mesures acordat es proposa, en el seu cas, neutralitzar políticament el noble de més alt rang del Braç Militar, posseïdor encara de notable ascendència en aquest estament; sense aquesta mesura, el conjunt de l'aristocràcia catalana romandria encara subjecta a la nociva influència de Felip d'Anjou.

Mentre els assistents van abandonant la sala a poc a poc, l'Elisenda es queda abstreta, mirant amb atenció el gran mapa de possessions feudals, que ha estat presidint la reunió penjat en una paret. Encara mirant-se el mapa, s'adreça al marquès de Vilana sense alçar la veu:

--Us faria res quedar-vos aquí un moment, bon marquès?

Quan només ells dos resten a la sala: --El marquès d'Aitona encara deu residir a Madrid, oi? Em caldria fer-li arribar un missatge... confidencial. Ho podríeu arranjar?

Un cercle de confiança

Barcelona, Juny del 1714

Ara que la Diputació General estava constituïda i la seva composició política era coneguda, la princesa Elisenda se sentí finalment lliure de poder triar l'òrgan de la seva màxima confiança: el Consell d'Estat.

L'Elisenda no tenia cap restricció a l'hora de triar noms, ni els havia de sotmetre a l'opinió de cap altra institució; tot i això, va intentar que els seus nomenaments fossin inqüestionables pel prestigi intrínsec dels escollits. Així, a tothom li semblà una gran decisió que l'Elisenda triés per conseller militar el Mariscal Antonio de Villarroel, general en cap dels exèrcits i artífex últim de la victoriosa estratègia defensiva catalana en la Guerra a Ultrança.

Com a segona persona de confiança, la princesa trià el marquès Ramon de Vilana, qui tan valuosos serveis diplomàtics li havia prestat en el recent conflicte; confirmant-lo així com a Cònsol de Mar (=ambaixador plenipotenciari) del Principat, amb l'aquiescència implícita dels tres estaments del Parlament.

L'Elisenda pensava que la tercera i darrera tria gaudiria també del vist-i-plau general, doncs havia pensat en Salvador Feliu de la Penya com a conseller econòmic; els seus èxits com a home de negocis, i la popularitat guanyada com a impulsor de la Companyia Catalana d'Índies, feien pensar d'antuvi que aquesta elecció seria també ben acollida; però no ho va encertar del tot.

Hi havia hagut una mica de càlcul, en les eleccions de la princesa; així que en el cas de Feliu de la Penya hi va jugar a favor un tercer factor: la seva pertinença a "La Busca", el mateix partit que Rafael Casanova. Però l'Elisenda difícilment podia saber que, per motius força obscurs, aquests dos líders s'havien barallat recentment; per la qual cosa l'elecció d'aquell va motivar irades protestes de "La Busca".

En una apressada ronda d'entrevistes, l'Elisenda va mirar de rebaixar tensions, cosa que només va assolir en part. Hi persistia una tèrbola animositat personal entre ambdós dirigents, que feia particularment difícil tota mediació. Però la princesa no va voler cedir a les pressions, no tan aviat almenys. Elegir com a conseller Feliu de la Penya era la seva prerrogativa, i no pensava deixar-se-la arrabassar.

Defiant Principality engega de nou

Barcelona, Maig del 1714

Recomencem la singladura de "Defiant Principality" justament allà on la vàrem deixar uns anys enrere. En la nostra campanya anterior, el Principat assolia el seu objectiu de veure's inclòs al Tractat de Rastatt, mercès a una esclatant victòria a la dura i llarga batalla d'El Bruc (desembre de 1713), que va avortar l'ofensiva d'ocupació borbònica.

En aplicació de les clàusules del tractat, el país és ara un principat sobirà regit per l'Elisenda Folc de Cardona, abans comtessa de Prades i ara princesa amb el nom d'Elisenda I; sota una tutela conjunta de França i el Sacre Imperi, que té per finalitat assegurar la neutralitat del Principat en hipotètics litigis futurs entre ambdues potències.