Un cercle de confiança

Barcelona, Juny del 1714

Ara que la Diputació General estava constituïda i la seva composició política era coneguda, la princesa Elisenda se sentí finalment lliure de poder triar l'òrgan de la seva màxima confiança: el Consell d'Estat.

L'Elisenda no tenia cap restricció a l'hora de triar noms, ni els havia de sotmetre a l'opinió de cap altra institució; tot i això, va intentar que els seus nomenaments fossin inqüestionables pel prestigi intrínsec dels escollits. Així, a tothom li semblà una gran decisió que l'Elisenda triés per conseller militar el Mariscal Antonio de Villarroel, general en cap dels exèrcits i artífex últim de la victoriosa estratègia defensiva catalana en la Guerra a Ultrança.

Com a segona persona de confiança, la princesa trià el marquès Ramon de Vilana, qui tan valuosos serveis diplomàtics li havia prestat en el recent conflicte; confirmant-lo així com a Cònsol de Mar (=ambaixador plenipotenciari) del Principat, amb l'aquiescència implícita dels tres estaments del Parlament.

L'Elisenda pensava que la tercera i darrera tria gaudiria també del vist-i-plau general, doncs havia pensat en Salvador Feliu de la Penya com a conseller econòmic; els seus èxits com a home de negocis, i la popularitat guanyada com a impulsor de la Companyia Catalana d'Índies, feien pensar d'antuvi que aquesta elecció seria també ben acollida; però no ho va encertar del tot.

Hi havia hagut una mica de càlcul, en les eleccions de la princesa; així que en el cas de Feliu de la Penya hi va jugar a favor un tercer factor: la seva pertinença a "La Busca", el mateix partit que Rafael Casanova. Però l'Elisenda difícilment podia saber que, per motius força obscurs, aquests dos líders s'havien barallat recentment; per la qual cosa l'elecció d'aquell va motivar irades protestes de "La Busca".

En una apressada ronda d'entrevistes, l'Elisenda va mirar de rebaixar tensions, cosa que només va assolir en part. Hi persistia una tèrbola animositat personal entre ambdós dirigents, que feia particularment difícil tota mediació. Però la princesa no va voler cedir a les pressions, no tan aviat almenys. Elegir com a conseller Feliu de la Penya era la seva prerrogativa, i no pensava deixar-se-la arrabassar.