Tip i fart

Perpinyà, Juny del 1714

Amb prou feines portava sis mesos a càrrec dels Comtats de Rosselló i Cerdanya, i ja començava a estar-ne ben tip, de tot plegat. En Joseph Camprodon i Santdionís, perpinyanès de soca-rel i general al servei de l’arxiduc Carles, havia estat comissionat per la princesa Elisenda com a lloctinent seu a Perpinyà, després que els acords de Rastatt l’haguessin encimbellada com a virreina de Lluís XIV en aquelles contrades.

Però, malgrat que el nomenament havia entusiasmat de valent en Joseph al principi, doncs l’hi havia de permetre retornar a la seva enyorada Perpinyà lliure i dignificat, la permanent actitud d’hostilitat i blocatge dels oficials de guarnició als Comtats l’hi havien permutat la il·lusió inicial per un creixent fastigueig, difícil de superar.

Per fortuna, la nova situació política havia estat ben rebuda per les institucions i la població locals, que després de dècades de menysteniment i ostracisme, trobaven per fi una alta autoritat prop de casa, amb amples poders per a prendre decisions del dia a dia, així com accés directe a Versailles per a assumptes grans... en teoria, si mes no; perquè a la pràctica...

D’entrada, les decisions de volada que hauria volgut emprendre la princesa Elisenda havien de passar forçosament pel vist-i-plau de Versailles, i algunes de les més importants entraven en contradicció directa amb pretèrits decrets de Lluís XIV; i al Rei Sol no se’l podia contradir, així de clar.

Ja va costar déu-i-ajuda aconseguir permís per a reinstaurar-hi el català com a llengua administrativa; i ja en aquella primera ocasió els alts oficials francesos mostraren la seva bel·ligerància fent arribar un informe desfavorable a Versailles. La balança del Rei Sol s’acabà inclinant en favor d’Elisenda, però només després d’un contundent contrainforme de juristes rossellonesos, que demostrava la inaplicabilitat al Rosselló de les lleis comuns a tota França si localment hi havia un desconeixement general de la llengua francesa, a més de la indefensió jurídica que aital desconeixement provocava. Sí, aquesta primera batalla fou guanyada, però tingué un efecte negatiu sobre l’actitud de Versailles en futurs plets.

L’altre gran puntal dels plans de la princesa consistia a restaurar les institucions pròpies dels Comtats, però en Joseph Camprodon hagué d’aconsellar-li de no intentar-ho, després d’haver fet unes quantes consultes amb dignataris locals. De fet, aquella simple ronda de consultes ja va provocar una irada reacció del duc de Noailles i un parell de coronels més, que van advertir-lo molt emfàticament de les pernicioses conseqüències de tirar endavant l’ambiciosa idea.

Advertir-lo? Quina expressió més diplomàtica! ...però si pràcticament l’havien amenaçat! A ell, que tenia el grau de general de batalla, atorgat per l’arxiduc Carles en persona!

En Joseph Camprodon estava enrabiat, sí; però no havia perdut ni un bri de la seva determinació, ni per descomptat la murrieria. "Els demostraré per què jo soc general i ells no, oh sí", va jurar. Agafà ploma i paper i començà a escriure una llarga epístola a la princesa Elisenda. Un cop la tingué acabada, cridà el seu ajudant i l’hi deixà llegir l’escrit.

--Què n’opineu, Loïs?

L’al·ludit, el jove tinent coronel Loïs d’Hauteville, antic comandant del regiment femení de la princesa i ara col·laborador directe de Camprodon a Perpinyà, somrigué amb complicitat.

--Això agradarà a Sa Altesa, n’estic segur.