Prévesa, 15 de Desembre
Per bé que relativament curt, el combat als carrers de Prévesa va ser ferotge, un veritable bany de sang. Agafada per sorpresa i composta majoritàriament per novells mal entrenats, la tropa de guarnició va patir enormes baixes en les primeres hores de la revolta, i només la presència d'un batalló de sekban imperials (és a dir, geníssers a cavall) va evitar-ne un complet col·lapse el mateix dia de l'alçament.
Emperò, per més entrenats i motivats que estiguessin aquests sekban, les forces otomanes a Prévesa havien quedat en franca minoria, després del cop inicial; i el que és pitjor, havien estat privats de molts dels principals punts estratègics de la població. No els restava altra opció que resistir contra un enemic ferotge i determinat, que semblava no tenir res a perdre amb la mort. En cosa de vint-i-quatre hores o així de lluita incessant carrer per carrer, els pocs supervivents van abaixar les armes i es van entregar. La lluita havia estat terriblement sangonosa, arribant les baixes a superar el miler entre ambdós bàndols; al capdavall, no gaire més enllà d'un centenar de rebels romanien en peu, així com una xifra similar de presoners turcs.
Havent triomfat la revolta, ara tocava reparar els danys causats a les cases i béns, organitzar la subsistència per l'hivern que s'acostava inexorablement i provar d'assegurar la llibertat acabada d'assolir. Aviat hi va destacar un personatge molt estimat a la vila, en Georgios Romanos, fill de l'afamat corsari Eustathios Romanos, de qui havia heretat el sobrenom de "Manetas" i un xabec armat. Deixant el seu germà Andreas a càrrec de la reconstrucció i defensa de la vila, Georgios es va embarcar en direcció a Avlona, a la recerca de suport i reforços. Tot i el curt trajecte (unes 100 milles), la proximitat de l'hivern feia la travessia molt perillosa; l'èxit del viatge era tot incertesa... però s'havia de fer.
