Revolta!

Prévesa, 15 de Desembre

Per bé que relativament curt, el combat als carrers de Prévesa va ser ferotge, un veritable bany de sang. Agafada per sorpresa i composta majoritàriament per novells mal entrenats, la tropa de guarnició va patir enormes baixes en les primeres hores de la revolta, i només la presència d'un batalló de sekban imperials (és a dir, geníssers a cavall) va evitar-ne un complet col·lapse el mateix dia de l'alçament.

Emperò, per més entrenats i motivats que estiguessin aquests sekban, les forces otomanes a Prévesa havien quedat en franca minoria, després del cop inicial; i el que és pitjor, havien estat privats de molts dels principals punts estratègics de la població. No els restava altra opció que resistir contra un enemic ferotge i determinat, que semblava no tenir res a perdre amb la mort. En cosa de vint-i-quatre hores o així de lluita incessant carrer per carrer, els pocs supervivents van abaixar les armes i es van entregar. La lluita havia estat terriblement sangonosa, arribant les baixes a superar el miler entre ambdós bàndols; al capdavall, no gaire més enllà d'un centenar de rebels romanien en peu, així com una xifra similar de presoners turcs.

Havent triomfat la revolta, ara tocava reparar els danys causats a les cases i béns, organitzar la subsistència per l'hivern que s'acostava inexorablement i provar d'assegurar la llibertat acabada d'assolir. Aviat hi va destacar un personatge molt estimat a la vila, en Georgios Romanos, fill de l'afamat corsari Eustathios Romanos, de qui havia heretat el sobrenom de "Manetas" i un xabec armat. Deixant el seu germà Andreas a càrrec de la reconstrucció i defensa de la vila, Georgios es va embarcar en direcció a Avlona, a la recerca de suport i reforços. Tot i el curt trajecte (unes 100 milles), la proximitat de l'hivern feia la travessia molt perillosa; l'èxit del viatge era tot incertesa... però s'havia de fer.

L'alè de Caront

Illes de Sotavent (Carib), 16 de Novembre

De poc serviren les protestes dels capitans de la CCIOc perquè la seva nova expedició al Mar Carib portés una escorta més potent, vista l'experiència anterior amb pirates i corsaris; l'Armada catalana ja s'havia estirat molt proporcionant suport naval al cos expedicionari català a Grècia, i tampoc no volia veure's directament involucrada en un possible conflicte amb Espanya en aigües espanyoles.

Tot i així, durant la seva ja tradicional escala intermèdia a Madeira, el comboi de la CCIOc va tenir la fortuna de coincidir amb una balandra corsària neerlandesa, anomenada "Amsterdam"; el seu capità, un tal Jaris Andringa, va accedir de bon grat a ser llogat com a escorta per un preu raonable, en el benentès que el comboi faria escala prèvia a Curaçao, just abans d'endinsar-se en aigües espanyoles.

La ruta no tingué cap incidència rellevant fins arribar a les Illes de Sotavent, a pocs dies de Curaçao. Tot de sobte una boira espessa va envoltar l'estol, i allò que s'esdevingué després serà tema de moltes futures balades:

Una primera nau

Cotlliure, 2 de Novembre

Un cop havent plegat la seva gran vela llatina, la galiota va entrar suaument per la bocana, impulsada només per esporàdics cops de rem, abans de lliscar amb dolcesa prop del moll que d'ara endavant seria el seu. Una petita gentada s'hi havia anat congregant, a mida que s'escampava la notícia que Els Comtats tindrien la seva primera galera, i ara que el seu flamant capità els era visible, havia començat a victorejar la nau.

Un petit nucli de dignataris restava dempeus al moll, el Lloctinent Joseph Camprodon entre ells, que contemplava amb indissimulada satisfacció l'arribada de la "Sant Joan Baptista"; doncs així es deia la galiota, que mercès als seus esforços constituïa la primera peça d'una incipient, futura esquadra rossellonesa.

No havia costat gens convèncer Versailles i l'Almirallat francès de la necessitat imperiosa que les viles i vilatans del Rosselló gaudissin d'alguna defensa contra la temuda Jihad anunciada pels diversos estats de Berberia; oimés en conèixer que el finançament d'aital defensa no aniria a càrrec de les arques reials, sinó de la Lloctinença dels Comtats de Rosselló i Cerdanya.

Aprofitant l'avinentesa, però, el general Camprodon havia aprofitat per introduir un Decret regulant l'ús de pavellons navals específics dels Comtats. En realitat, l'única veritable novetat n'era la nova ensenya de guerra de la galiota, blanca amb els escuts enllaçats de França i Catalunya; doncs el Decret procurava respectar escrupolosament els successius decrets del difunt Lluís XIV en matèria de pavellons civils (nominalment, blaus amb creu blanca i l'escut de França), però obria la porta a la tolerància envers dissenys no normatius.

Estava molt estesa la pràctica, entre els patrons mercants d'arreu de França, d'enarborar banderes blanques (semblants a les de l'Armada Reial), però amb un petit motiu diferenciador al cantó de l'asta; generalment, la normativa creu blanca sobre fons blau - però n'hi havia d'altres... La novetat del Decret és que també feia esment explícit i donava empara a un disseny particular que s'havia anat popularitzant darrerament entre mercaders i pescadors rossellonesos - blanca, amb dues barres vermelles sobre groc del cantó de l'asta. A la pràctica, el Decret legitimava l'ús d'aquest estendard no normatiu.

En termes moderns, això era "un gol per l'escaire" - i en Camprodon n'estava ben cofoi.

Batalla de Tezzout

Tezzout (Marroc), 26 d'Octubre

Un cop havent posat en fuga el destacament marroquí que se l'hi havia oposat a Addun, el cos expedicionari espanyol no es va molestar a endinsar-se en direcció a Tezzout, més al sud; sinó que va prosseguir a marxes forçades en direcció a Melilla. Acordonant la ciutat només hi havia romàs un sol regiment marroquí, que, a les envistes de la formidable columna que se'ls acostava per reraguarda, van deposar les armes sense oposar cap resistència. El setge de Melilla havia estat trencat.

Amb el seu objectiu primari acomplert, aleshores sí que en Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aitona, va parar novament atenció a la previsible resposta marroquina, que amb tota seguretat arribaria seguint la ruta que va de Temessouin a Tezzout seguint el curs del Ouadi Midouva; així que va posar novament el marxa el seu exèrcit en direcció a Tezzout. Un cop a les envistes d'aquesta població, els exploradors espanyols hi van detectar un fort desplegament defensiu; els marroquins hi havien arribat abans.

Confiant en la seva superioritat numèrica i de qualitat, els espanyols van desplegar al centre la seva infanteria en línia reforçada, amb bateries intercalades i cavalleria a ambdós flancs. Per la seva banda, el contingent marroquí, que no arribava als dos terços de la força enemiga, va ancorar la seva línia defensiva entre dos boscos, amb la infanteria regular al centre en doble línia, un regiment de cavalleria a l'extrem esquerre i un potent flanc dret consistent en tropes irregulars a peu i a cavall.

Per la seva banda, el contingent marroquí, que no arribava als dos terços de la força enemiga, va ancorar la seva línia defensiva entre dos boscos, amb la infanteria regular al centre en doble línia, un regiment de cavalleria a l'extrem esquerre i un potent flanc dret consistent en tropes irregulars a peu i a cavall.

Amb intenció de distreure l'atenció espanyola vers el seu flanc esquerre, els irregulars marroquins van pressionar-lo fortament, intentant trobar una posició favorable per carregar de flanc la infanteria; maniobra que fou eficaçment neutralitzada pel regiment de dragons que hi havia en reserva. Enganxats en un intercanvi de fuselleria amb la línia enemiga, els marroquins van perdre la seva migrada finestra d'oportunitat.

En pocs torns, els irregulars marroquins van ser rebutjats amb grans pèrdues, deixant un enorme forat que els espanyols no trigarien a aprofitar, tot envoltant el flanc dret enemic i amb la vila de Tezzout al seu abast; mentre la infanteria del seu centre avançava imperturbable a l'encontre del centre marroquí.

En resposta, els marroquins van avançar les seves posicions fins al turó, tot redibuixant les seves defenses al voltant del triangle Tezzout-turó-bosc esquerre. El xoc entre ambdues forces fou brutal; bo i extreient forces de la desesperació, els marroquins no van poder evitar que els espanyols els arrabassessin el control del turó amb una càrrega a la baioneta.

A partir d'aleshores, tot seria corrent avall. Delmades per les devastadores descàrregues enemigues, les unitats marroquines van anar perdent cohesió fins a l'inevitable col·lapse. Tezzout havia caigut a mans espanyoles, i amb aquesta vila tota la regió de Garet.

Batalla d'Addun

Addun (Marroc), 20 d'Octubre

Sota comandament d'en Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aitona, la força expedicionària espanyola va finalment desembarcar a Al Hoceima el dia 17, sense cap incidència digna d'esment. Després d'un ràpid reconeixement dels encontorns, s'hi van detectar petits contingents de milícia en poblacions veïnes com Bocuja, Mezema o Bou-Azar, però cap força important; així que el marquès va decidir d'empènyer endavant el seu exèrcit sense demora, directe cap a Melilla, mentre despatxava dos regiments de dragons cap a l'oest, per netejar d'eventuals guerrilles la seva rereguarda.

El progrés fou ràpid i sense contratemps al principi, però al tercer dia els espanyols van topar amb un contingent marroquí més important que els barrava el pas a l'alçada d'Addun, a menys de 30 quilòmetres de Melilla. Com que els marroquins no van donar cap senyal de voler cedir terreny malgrat la seva inferioritat numèrica, el marquès va disposar diligentment el seu exèrcit en ordre de batalla i el va llançar a l'atac.

Malgrat la seva tenaç resistència, el petit contingent marroquí no era rival per a la maquinària de guerra espanyola i va ser promptament esclafat. El camí a Melilla restava obert, però a l'aire hi planava el dubte de si hi hauria alguna altra força marroquina emboscada.

Proa a les Amèriques, de nou

Gibraltar, 13 d'Octubre

Bo i els nombrosos incidents soferts, la ruta al Carib empresa l'any anterior va ser prou profitosa per a la CCIOc; prou com per a poder costejar un nou vaixell amb el superàvit i planejar una nova expedició, ara a les costes de Nova Granada. El nou vaixell era també un filibot, com els altres dos ja existents, comprat a Flandes i batejat com a "Cap de Salou"; comptava amb una heterogènia tripulació amb predomini de gibraltarencs i mallorquins, sota comandament del capità Josep Cabot, també mallorquí.

Les setmanes precedents, diversos vaixells de cabotatge havien anat transportant des del Principat a Gibraltar les mercaderies que els filibots carregarien - una apreciable quantitat de manufactures i teixits catalans, de millor qualitat que els que Espanya enviava a les seves colònies, però que s'haurien de contrabandejar a través de Curaçao o Tobago. Els filibots estaven ja carregats i llestos per a salpar, i només mancava ja que el comandant del petit estol donés l'ordre de salpar.

A última hora, però, van sorgir algunes desavinences entre els capitans, motivades pel fet que entre les manufactures carregades a bord hi havia una notable partida de fusells i pistoles de Ripoll; doncs la direcció de la CCIOc havia previst, prou fonamentadament, que aquestes prestigioses armes serien molt ben rebudes a les Amèriques i es pagarien a preu d'or. Allò en que no havien pensat és que les autoritats espanyoles considerarien aquesta mena de contraban com un acte criminal i hostil alhora, que de ben segur perseguirien i castigarien amb pena de mort.

Després d'un intens debat, els capitans van acordar sol·licitar de la CCIOc una escorta més potent que una simple goleta; sense arribar a demanar-ho explícitament, allò que tenien en ment era almenys una fragata. El temps corria en contra de l'expedició, doncs l'estiu havia acabat feia setmanes ja, i esperaven que això afegís pressió a la direcció.

Redempció o parany

Cartagena, 12 d'Octubre

Aquest dia gris i ventós, el gran port militar bull d'una inusual activitat; una gernació de soldats en rigorosa formació aguanta estoicament durant hores el vent persistent, mentre les files i columnes es van desgranant poc a poc en direcció a les incomptables barques amarrades als molls, sota els brams i imprecacions dels sergents; per als qui mai no vas prou de pressa, ni guardes la formació prou adequadament, ni mantens la postura d'impertorbable dignitat que, al seu parer, tot soldat d'Espanya hauria de mantenir a tothora i a tot arreu.

Malgrat el guirigall més que notori i la evident trascendència de la mobilització, poca cosa se'n sap d'aquella operació, quina destinació final roman en el més absolut dels secrets; només el general en cap d'aquella expedició i potser (només potser) el seu estat major més immediat en coneixen tots els detalls, i no han badat boca encara.

Parlant del general en cap, aquest està ara mateix contemplant el desenvolupament de l'operatiu amb cara d'avorriment des de la cabina del seu carruatge, del que no n'eixirà fins que la majoria de la tropa hagi ja embarcat. Sota el seu posat de tedi aparent, emperò, en Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aitona, en realitat està sospesant amb preocupació els riscos de la missió que Sa Magestat el rei Felip V li ha encomanat. Del seu èxit se'n podria derivar la rehabilitació a ulls de la Cort, però un nou fracàs el condemnaria a un ostracisme definitiu.

La seva comesa consisteix en realitzar la invasió per sorpresa d'un país hostil, apoderar-se de la regió que envolta una plaça forta ja en mans d'Espanya i fer-s'hi fort en cas d'una eventual resposta enemiga. La força que l'hi ha estat confiada és prou apreciable: dues brigades senceres d'infanteria, que inclouen dos excel·lents batallons d'irlandesos, mitja dotzena d'esquadrons a cavall, tres bateries artilleres i àdhuc una companyia d'enginyers.

Nogensmenys, les limitacions de la intel·ligència espanyola en aquell país que desconeix omplen la seva missió d'incerteses, com ara la força real de l'enemic a la zona o els recursos amb què compta; però també de certeses funestes, com és la manca de queviures o aigua sobre el terreny, que obligarà les seves columnes a parar tanta atenció als subministraments com a les ordres rebudes. Per un moment només es planteja si aquesta comesa no és, en realitat, un parany hàbilment parat pels seus enemics a la Cort de Madrid, per tal d'ensorrar-lo definitivament.

Incursió nocturna

Costa d'Algèria, 2 d'Octubre

Només dues nits després, un petit estol maltès es va endinsar secretament en aigües algerianes.

Havent localitzat fàcilment la badia on es concentrava la flota barbaresca, gràcies a les indicacions donades pels seus espies, l'estol va aprofitar la foscor de la nit per assaltar els vaixells algerians amb una munió de barques i canoneres, sense més suport que el d'una pollacra.

Sorpresos del tot, els algerians foren incapaços de reaccionar a temps, la qual cosa va resultar en una aclaparadora victòria maltesa. L'amenaça barbaresca havia estat conjurada - a curt termini, si més no.

Doncs ja fem tard!

La Val·letta, 30 de Setembre

La claror de la tarda s'escolava lànguidament pels finestrals del despatx major, al Palau del Gran Mestre de l'Orde de Malta. Assegut amb displicència, el Gran Mestre Ramon de Perellós i Rocafull passava l'estona contemplant com la llum s'anava esmorteïnt gradualment, sense presses però de forma prou visible. Li semblava tota una al·legoria de la seva pròpia vida al capdavant de l'Orde. En moments com aquest, la força l'abandonava i quasi sentia les ganes de concloure el seu particular i interminable ocàs. Uns cops nerviosos a la porta del despatx el van sobtar bruscament.

--Endavant! --va tronar.

Era el seu secretari personal, que va entrar amb posat greu. Després d'una apressada reverència, l'home va entrar en matèria sense preàmbuls: --Notícies d'Alger, Sire. I no són bones.

El Gran Mestre assentí amb gravetat, estenent la mà per convidar-lo a explicar-se.

--Sire, els nostres agents ens informen que els algerians estan reunint una flota de guerra, amb la intenció d'encetar una campanya de terror a tot el litoral, des d'Espanya a Itàlia.

Així que la Sublim Porta estava tractant d'obrir un segon front atacant el ventre tou de la Cristiandat, va pensar Perellós amb una ganyota de disgust: --Què en sabem, d'aquesta flota? --va inquirir.

--Sembla que no només constarà de xabecs petits i grans, Sire; sinó també de vaixells més poderosos, fragates i tot. El nombre exacte no es pot saber, Sire; perquè els estan reunint en secret, en una badia apartada entre Orà i Alger.

Aleshores el Gran Mestre alçà una cella amb suspicàcia: --I coneixem de quina badia es tracta?

--La coneixem, Sire.

--Doncs ja estem fent tard --digué Perellós, alçant-se de la cadira d'una revolada--. Disposeu-ho tot perquè una partida es faci a la mar i els vagi a trobar!

Jihad

Melilla, 3 de Setembre

Mig recolzat en un merlet de la muralla exterior, el soldat de guàrdia recorria amb mirada mandrosa les llunyanes posicions dels marroquins, que feia mesos que no registraven cap activitat digne d'esment, quan tot de sobte va copsar de cua d'ull un lleuger moviment, cap a l'extrem dret del seu camp de visió. Momentàniament reviscolat del seu mortal avorriment, l'home es va redreçar com una molla i va forçar la vista per tractar de confirmar allò que li havia semblat veure, fent-se visera amb les mans.

La bateria del cantó est; hi havia una evident agitació d'aquella banda. Això no podia ser bo. Mogut per un estrany pressentiment, va desplaçar la mirada cap al centre de la línia marroquina, on hi havia emplaçada una altra bateria. També s'hi observava molta agitació. "Ai ai ai, que n'estan preparant alguna..." va pensar l'home, abans de sortir disparat a la recerca del sergent de guàrdia.

El vigia no s'equivocava pas, ni de bon tros: al cap de ben pocs minuts, tots els canons de setge marroquins van començar a disparar furiosament i simultània contra la ciutat assetjada, amb una cadència enfollida que semblava voler posar a prova les capacitats dels artillers. En matèria de pocs instants, el diluvi de foc començava a abatre's sobre la desprevinguda guarnició amb violència inigualada des de feia mesos -potser anys i tot.

Ben lluny d'allà, al seu palau reial de Meknès, el soldà Moulay Ismail Ibn Sharif signava el decret que declarava la Guerra Santa del Marroc contra "totes les nacions cristianes d'Espanya" en represàlia pels seu suport a la pèrfida Venècia, en la seva guerra impia contra l'Imperi Otomà.

No feia gaire que la Sublim Porta havia proclamat als quatre vents la Jihad del món musulmà contra Venècia i els seus aliats, tot emparant-se en la seva condició honorífica de Califa de l'Islam. Moulay Ismail no creia que la seva adhesió a la Jihad fos esperada a Estambul, donades les gèlides relacions existents, a rel del desastrós intent d'invasió marroquina de l'Algèria otomana, una dotzena d'anys enrere; esperava que aquesta mesura sorprendria favorablement la Sublim Porta i li obriria la porta a una molt necessitada reconciliació - sobretot ara, que les maquinacions i actes de rebel·lia dels seus fills pronosticaven inquietants problemes dinàstics en un futur proper.

Batalla de Navarino

28 d'Agost

Durant la setmana del 26 d'Agost a l'1 de Setembre de 1715, els teatres d'operacions terrestres a Rumèlia van patir ben poques variacions; mentre que el Cos Expedicionari Català consolidava el seu domini a Albània, les forces otomanes anaven convergint al voltant d'aquesta regió, mirant de segellar la línia de front. Aparentment, la Sublim Porta havia relegat la revolta tràcia a un segon pla, limitant-se de moment a assegurar el perímetre de Salònica.

Les aigües del Mar Jònic, en canvi, veieren una de les més importants batalles marítimes de la campanya, tot just una setmana després de la ruptura del bloquieg naval de La Cànea. Confiant en la superioritat del seu estol de Cefalònia, els otomans van cercar la flota aliada amb ànim d'infligir-li un dur càstig; mentre que aquests, desitjosos de revenja per haver estat recentment burlats a La Cànea, provaven d'aprofitar que l'esquadra enemiga s'havia dividit en dos per picar-la fort. Com no podia ser altrament, ambdues flotes van xocar amb violència no gaire lluny de Navarino.

Com en d'altres ocasions, vam haver de fer un capmàs de totes dues flotes, per reduir-les a unes dimensions acceptables per a una taula de joc normal. A la batalla s'hi enfrontaren 9 vaixells de cada bàndol: pels otomans, 4 navilis de línia, 2 galions, 1 xabec gran i 1 xabec petit. Pels aliats hi havia 3 navilis, 1 fragata, 3 pollacres i 1 sagetia; dos navilis eren venecians, mentre que tota la resta de vaixells, portuguesos.

Heus aquí el desenvolupament de la batalla:

Al capdavall, cap d'ambdues flotes va assolir una victòria decisiva, si bé els otomans hi van patir danys més severs.

Emboscada!

21 d'Agost

Com ja vaig comentar en l'article anterior, després de l'inesperat final del bloqueig naval de La Cànea, ens va semblar que el torn actual quedava una mica coix; així que ens vam empescar un escenari de skirmish aprofitant que la Claire Baizanville es trobava pels voltants de Monastir, on un exèrcit otomà hi estava acampat després de la seva humiliant derrota de dues setmanes enrere.

Apostada en un bosquet a la vora de la carretera, la Claire Baizanville va fer una darrera ullada a la barricada que la seva gent hi havia preparat. Emboscada darrere un gros tronc abatut que blocava el camí, la seva lloctinent Astrid Rohr va fer-li un lleu gest d'assentiment i tot seguit xiuxiuejà una breu ordre a la resta de la partida (un sorrut aventurer sicilià i dues endurides veteranes de l'antic Regiment Fiona McGregor).

La trampa estava parada, només restava esperar l'arribada del comboi otomà.

La Claire no dubtava en absolut que la seva partida actuaria amb la letal eficiència de sempre; però sí que tenia reserves amb la banda de kleftoi capitanejada pel jove Konstantinos Theotokis. Potser sí que el noi era de confiança, però la xurma que el seguia... "No té solta ni volta amoïnar-s'hi a aquestes alçades", va pensar la Claire. "Vejam de què són capaços, doncs el comboi ja és aquí!"

La flota otomana trenca el bloqueig

20 d'Agost

Aquest estiu tan tòrrid ens ha frenat molt el ritme de joc. Tot i això, aquestes darreres setmanes hem reprès l'activitat, amb un parell d'enfrontaments dignes d'esment. Heus aquí el primer, i per volum el més important, pel què la flota otomana ha aconseguit de trencar el blocatge a què la sotmetia la flota aliada.

Tot fent una mica de recordatori de l'article anterior, els otomans havien dividit la seva flota en quatre esquadrons, cadascun amb la missió de colpejar en seqüència un dels tres sectors en què l'estol veneciano-portuguès es repartia. Ningú no coneixia el detall dels ordres de batalla enemics, i els aliats desconeixien també on colpejarien primer els otomans. Altrament, després de cada enfrontament particular, els aliats podien redistribuir forces entre sectors contigus.

Emparant-se en la foscor de la nit, el primer esquadró otomà (integrat per un galió gran, un galió mitjà, la galera reial, quatre galeres normals, dues galiotes i un xabec va colpejar el flanc esquerre aliat, defensat per tres vaixells de línia (un de venecià i dos de portuguesos), una galiassa veneciana, una fragata, un bergantí i dues pollacres (aquests darrers, també portuguesos).

Gran part de l'esquadró otomà va aconseguir trencar el bloqueig (quatre galeres i el galió gran), però van perdre en combat el galió mitjà i una galera, a més de patir la captura del xebec, sense oblidar que les dues galiotes van haver de retornar a port. D'altra banda, els aliats van haver de plorar la pèrdua d'un vaixell de línia portuguès també enfonsat.

Abans del segon enfrontament, els aliats tenien opció de redistribuir els seus vaixells, però van decidir de no fer-ho. La seva sorpresa va ser majúscula quan van descobrir que el segon esquadró otomà també es dirigia al sector esquerre aliat! Aquest nou esquadró era molt més nombrós i potent que el precedent (quatre vaixells de línia, dos galions, un xabec-fragata i dos xabecs), així que els aliats van preferir fer-se prudentment a un costat, tot deixant passar l'estol otomà sense molestar-lo.

L'argúcia otomana va funcionar força bé, perquè ara els aliats es van convèncer que l'enemic planejava aconduir tota la flota per llur sector esquerre. D'aquesta manera, ara van ordenar a tots els vaixells del seu centre que es moguessin per reforçar aquest sector; mentrestant, llur ala dreta també es va desplaçar massivament cap al centre.

Amb això deixaven desprotegit llur sector dret; per a llur astorament i horror, aquest havia estat precisament el punt per on el tercer esquadró otomà havia d'atacar! Així que aquests també van poder evadir el bloqueig sense problemes.

Malgrat la decepció, els aliats van mantenir el seu pla de defensa en marxa tal com el tenien concebut, de manera que ara acumulaven tota la seva flota al seu sector esquerre... mentre el quart esquadró otomà navegava tranquil·lament cap al sector central, ara també desprotegit, i franquejaven el bloqueig sense haver de disparar ni un sol cop.

Tantes batalles com semblava que havíem de disputar aquest torn, però al final els déus de l'atzar ens han ben enganyat! Disposats a esmenar-ho i omplir el torn actual amb una mica d'acció, vam acordar forçar una partida de skirmish aprofitant que la Claire Baizanville estava sotjant un exèrcit otomà en terres de Macedònia.

Tòrrid Agost

Setmana del 19 al 25 d'Agost

Bo i estant dominada per moviments de consolidació per part d'ambdós bàndols, la penúltima setmana d'Agost del 1715 no és exempta d'encontres conflictius subsceptibles de desembocar en batalles obertes - com es pot veure al mapa adjunt més avall.

A la regió de l'Èpir, l'exèrcit català ha emprès una tasca de consolidació del territori al voltant de Durazzo, establint així un pont terrestre amb la ciutat epirota d'Avlona. Cosa semblant han fet els otomans al sud d'aquesta ciutat, tot eliminant les partides rebels a la regió. I encara els insurgents de Tràcia han eixamplat també la seva zona de control entre Kàvala i Fílibe, tot aguaitant els moviments otomans des de la veïna Salònica.

És precisament a l'extrem nord-oest del mapa, en terres montenegrines, on es produeix un dels "punts calents" de la setmana, quan una columna otomana prova d'emparar-se de la ciutat veneciana de Cattaro, totalment desguarnida en aquests moments; el moviment és intuït pels aliats, que hi despatxen un important contingent greco-venecià per a impedir-ho.

Comptat i debatut, els jugadors hem acordat de considerar que la força aliada entra a l'hex directament pel port de Cattaro, tot negant així el control de la ciutat als otomans; aquests no gaudeixen de la superioritat numèrica necessària per a establir setge sobre la ciutat, així que hauran d'abandonar l'hex. No hi ha batalla, doncs.

Un segon "punt calent" s'esdevé al sud del mapa, a l'illa de Creta; aquí, les flotes veneciana i portuguesa hi havien establert un blocatge naval sobre el port de La Cànea, on hi havia fondejat el gruix de l'armada otomana - i aquesta pretén ara de rompre el blocatge.

El jugador otomà hi ha declarat la intenció de trencar el blocatge amb tots els seus efectius, amb la intenció d'enviar les seves esquadres als punts marcats amb un interrogant ("?") en cas d'èxit. Òbviament, els jugadors aliats no estan disposats a permetre-ho, així que la batalla es confirma. Després de moltes consideracions, propostes i propostes, hem decidit de segregar l'enfrontament en quatre batalles consecutives. Ambdós bàndols hauran repartit prèviament les seves forces: els aliats en 3 sectors de front, i els otomans en 4 grups d'atac. A cada batalla, l'otomà llençarà un dels seus grups contra un sector aliat concret. Mentre que els grups otomans s'estableixen abans del primer enfrontament i són invariables, els aliats podran passar forces d'un sector a un altre de contigu entre batalla i batalla. Els otomans podran gaudir de l'avantatge d'operar nocturnament només durant el primer enfrontament. Ho jugarem fent servir Galleys & Galleons, de Ganesha Games.

I el tercer "punt calent" es produeix als altiplans de Macedònia, a la població de Monastir. Allà, l'agent secreta Claire Baizanville coincideix amb les restes de l'exèrcit derrotat pels catalans dues setmanes enrere, que s'hi està reorganitzant sota lideratge de l'Aga dels Geníssers. Claire prova d'esbossar sobre la marxa un pla per assassinar l'Aga.

Hem pensat d'utilitzar aquest possible escenari per provar el reglament anomenat Flashing Steel, també de Ganesha Games; emperò, mancats de cap experiència en jocs de "skirmish", no sabem encara com establir l'escenari (forces, terreny, etc). Agrairíem de tot cor qualsevol mena d'ajuda o suggeriment que els lectors ens hi vulgueu prestar!

Preparant el següent moviment

Setmana del 12 al 18 d'Agost

Encoratjats potser en sentir les notícies de la doble derrota otomana a l'Èpir, els habitants de la ciutat tràcia de Kàvala havien aprofitat l'ocasió, la setmana anterior, per alçar-se en armes contra l'opressor. Això tindrà la seva importància els dies a venir, com podreu veure. Igualment, l'agent secreta Claire Baizanville s'havia endinsat en l'agrest geografia del nord de Grècia, a la recerca del comboi que portava els presoners greco-venecians a la Sublim Porta.

Els dies següents, la columna del general Basset va retrocedir més al nord, per por d'una incursió otomana vers la ciutat de Durazzo; això va permetre a les malmeses forces de l'Aga dels Jeníssers reagrupar-se a Monastir, tot esperant el reforç d'unes altres dues columnes otomanes que es trobaven pels volts de Ioannina. Encara una altra força otomana va desembarcar prop de Salònica.

Finalment els líders venecians (pressionats segurament pels seus aliats epirotes, així com per la recent victòria catalano-espanyola) decidien de moure fitxa i desembarcaven un important contingent a Avlona, on es va unir al cos expedidionari espanyol. Amb tot, la principal sorpresa de la setmana consistí en la presa de Fílibe pels rebels de Kàvala, tot tallant així la via més directa de comunicació terrestre entre Rumèlia i Constantinoble; alhora, una nova revolta esclatava a Bodrum (antiga Halicarnàs, a la costa sudoccidental d'Anatòlia), tot afegint pressió a les autoritats otomanes.

La fota imperial otomana havia cercat refugi a Creta, on el nou almirall va procedir a reorganitzar-la metòdicament. Aprofitant la inacció naval de l'enemic, la flota aliada va apressar-se a establir un blocatge naval sobre el port de La Cànea, negant així l'accés al mar dels otomans.

Desfeta otomana a Myzeqe

Setmana del 5 a l'11 d'Agost

Disculpes pel retard en escriure aquest article; la partida a què es refereix fou jugada dos mesos enrere, en realitat; però qüestions personals meves i problemes a l'hora d'editar el video s'han ajuntat per a retardar la narració dels èpics combats de mitjans d'Agost a Albània.

En l'article precedent d'aquest blog vam conèixer l'exitosa irrupció del cos expedicionari espanyol a la rereguarda otomana, a la batalla dels aiguamolls de Karavasta. De forma més o menys simultània (potser amb unes 24 o 48 h de diferència), l'exèrcit català comandat pel general Basset s'enfrontava a la poderosa avantguarda otomana, liderada per l'Aga dels Jeníssers en persona.

Les forces de Basset tenien avantatge en capacitat de reconeixement, així que van poder situar-se defensivament en terreny elevat (porció inferior del mapa). Desconeixedors del resultat de la batalla precedent, els otomans van intentar pressionar en tot el front, tractant de trobar el punt feble de l'enemic i estovar-lo amb foc artiller - però en aquest intercanvi de canonades l'artilleria catalana es va mostrar netament superior a l'otomana.

Per simular la incertesa abans esmentada, vam introduir un factor d'atzar utilitzant les cartes que el joc Maurice proporciona a aitals efectes: l'aparició de la carta #1 implicaria l'arribada dels espanyols pel flanc esquerre otomà, amb la carta #2 ho farien pel flanc dret, i amb la carta #3 no hi arribarien (pels motius que fos).

A l'enllaç YouTube adjunt hi trobareu el reportatge gràfic d'aquesta batalla, que va enfrontar el Cos Expedicionari català amb el gruix de l'exèrcit otomà - que fou literalment esclafat, com podreu veure.

Els espanyols entren en combat

Setmana del 5 a l'11 d'Agost

Durant les setmanes precedents, exèrcits i flotes d'ambdós bàndols havien estat jugant una ominosa dansa, evitant els encontres navals els uns i defugint enfrontaments terrestres els altres. Però les coses canviaren dràsticament aquesta setmana, a causa d'una astuta maniobra del general Basset que va passar inadvertida al jugador otomà (és a dir, jo), en inesperada combinació amb els seus antics enemics del Cos Expedicionari de Felip V.

Aquests darrers van sortir de Durazzo per a desembarcar a Avlona, tot avançant ràpidament cap a l'est mentre la columna catalana continuava pressionant cap al sud-est, tot agafant així la força otomana liderada per l'Aga dels Geníssers per dos fronts simultàniament.

La columna otomana està formada per uns 11.000 homes (1.000 de cavalleria süvarileri, 200 genets lleugers, 6.000 genissers, 1.400 sekban o infanteria a cavall i més de 2.200 lleves a peu), contra 4.000 espanyols (3.600 a peu i 400 a cavall) i uns 8.300 catalans (7.000 a peu i 1.200 a cavall).

Donada la posició i els moviments al mapa estratègic, he proposat als meus companys de joc resoldre aquest enfrontament mitjançant dues batalles simultànies, amb l'objectiu de simular: A) l'atac de flanc espanyol i el desviament obligatori d'una part de l'exèrcit otomà, per fer front a aquesta amenaça, i B) la batalla entre les poderoses columnes principals catalana i otomana. La meva proposta ha consistit a jugar primer la batalla A i, després, utilitzar els guanyadors d'aquesta com a força de flanqueig a la batalla B.

A l'enllaç YouTube adjunt hi trobareu un resum gràfic de la primera batalla, que va enfrontar el Cos Expedicionari espanyol amb la força de contenció destacada per l'Aga dels Geníssers - amb un resultat rotundament favorable als espanyols, com podreu veure.

Neguit creixent

Quinzena del 22 de Juliol al 4 d'Agost

A les espaioses sales i amples corredors del palau de Topkapi, un cert desassosec havia començat a instal·lar-s'hi, a causa de l'atropellat progrés de la campanya militar a Rumèlia. Si bé és cert que els exèrcits imperials liderats pel Gran Visir Silahdar Damat Alí Paixà havien aconseguit reconquerir la península de Morea conforme a la planificació prèvia, en canvi no s'havia Pogut encara doblegar l'esquadra infidel; ans al contrari, aquesta s'havia imposat a la flota imperial en nombroses ocasions, tot retenint el control de la Mar Jònica i mantenint les illes fora de l'abast otomà.

Un factor important de la creixent inquietud a la cort del Gran Soldà era, sens dubte, la revolta general de la població rumèlia, sens dubte instigada per la pèrfida Venècia, que s'havia arribat a ensenyorir de l'Èpir i la Tessàlia, tot amenaçant d'estendre's a l'Arxipèlag. Les tropes del Gran Visir estaven ja en curs de suprimir la revolta, reconquerint Quíos, Mitilene i Atenes en poques setmanes; nogensmenys, aquestes accions punitives mermaven la força dels exèrcits principals, tot privant-los d'expulsar els venecians dels seus baluards continentals.

En tot això, la sensació d'inseguretat a la rereguarda dels exèrcits estava començant a minar la moral de la cort i el Soldà mateix - doncs res no garantia que en qualsevol moment no pogués esclatar una nova revolta en alguna altra ciutat. Calia posar-hi remei d'alguna forma, i Ahmed III havia començat ja a ponderar diverses alternatives.

El líder militar de Constantinoble, Mustafà Sekban Paixà (que secretament ambicionava d'esdevenir Gran Visir) li havia estat insistint en la necessitat d'implantar la llei marcial a Rumèlia i ocupar-la militarment, tot reemplaçant les milícies provincials i tropes feudals amb la reserva de l'exèrcit imperial, que romania estacionada encara a Constantinoble i Anatòlia.

Bo i valorar positivament la proposta, Ahmed III no la considerava adient encara, pel temor que promogués encara més descontentament del que ja hi havia, així com pels signes de feblesa que podria oferir a les cancelleries estrangeres. No, resultava més útil cercar un boc expiatori i castigar-lo públicament, per refermar la percepció pública que el Gran Soldà seguia manant amb mà de ferro. Aquest boc expiatori ja havia estat assenyalat per alguns elements de la cort: l'almirall Canim Hoca Kapudan Paixà, sota quin comandament la flota otomana havia estat humiliada recentment.

Posant peu a Albània

Setmana del 15 al 21 de Juliol

Encara païnt la seva contundent derrota naval de la setmana anterior, els estols otomans amb prou feines registraren activitat, més enllà d'algun esporàdic reposicionament estratègic. Tampoc els exèrcits de cap bàndol van realitzar marxes ni instigar enfrontaments a camp obert amb l'enemic, limitant-se a centrar esforços a resoldre els setges en curs.

És aquí on els otomans obtingueren certa revenja, en trencar finalment la resistència greco-veneciana a la ciutat de Làrissa i prendre-la a l'assalt, tot esmicolant els defensors i fent presos els seus líders, el comte greco-venecià Georgios Theotokis i la líder rebel epirota Helena Tzavelas. No se'n pot saber el devenir, però no resulta aventurat que siguin duts a presència del Soldà de Constantinoble, perquè aquest en decideixi el destí.

La campanya prenia ara un nou gir dramàtic, en aconseguir el cos expedicionari català capturar la ciutat de Durazzo, prenent-la a l'assalt en una maniobra impecable, dissenyada pel general Basset mateix, que es va completar sense gaiebé baixes pròpies. Els catalans posaven doncs peu a Albània, obrint així un nou front inesperat en aquesta guerra desigual.

Fidel al seu ideal utòpic, Basset va començar immediatament a reorganitzar el poder civil de la ciutat amb membres prestigiosos de la comunitat, tot dotant-la a l'ensems d'una petita milícia amb funcions de policia urbana. En un gest no exempt de finalitats propagandístiques, Basset va també oficialitzar l'antiga ensenya de Skanderberg com a emblema de la ciutat.

En un altre ordre de coses, bo i que la revolta de les Illes Jòniques semblava ja sufocada, el descontentament de la població civil de Rumèlia no parava de créixer; i ara era l'antiga ciutat d'Atenes que es declarava en rebel·lió.