La súplica

Barcelona, 13 de Maig del 1715

Hi hagué gran expectació al Cap i Casal en difondre's notícia de la imminent arribada de l'ambaixador que la Cort de Viena acabava de nomenar. Els principals carrers de la ciutat foren engalanats amb profusió de banderoles imperials i quatribarrades, alhora que els propietaris de comerços i immobles endreçaven a cuita-corrents façanes i aparadors; qui més qui menys va guarnir finestres i balcons amb garlandes de flors i estendards de Sant Jordi. De tan vistosa com va quedar la ciutat, semblava una estampa suïssa!

L'expectació es va tornar eufòria en arribar la comitiva naval imperial, doncs aleshores es sabé que el nou ambaixador no era cap altre que Heinrich von Hessen-Darmstadt, germà petit de l'idolatrat Príncep Jordi. També entre les autoritats catalanes hi hagué una satisfacció generalitzada davant el nomenament, doncs Heinrich havia lluitat durant la guerra, coneixia el país i àdhuc va exercir durant un temps el càrrec de governador de Lleida.

Les cerimònies i celebracions serien llargament recordades per la gent de Barcelona. Sorprenentment per a uns pocs, però, el nou ambaixador imperial no es va asseure als llorers de l'autosatisfacció, i ben aviat va demanar una audiència privada amb la princesa, que l'Elisenda li va concedir quasi immediatament. Gairebé ni s'hagué d'esperar, l'home; tot just assegut en un sofà del vestíbul, la princesa va sortir del saló del tron a rebre'l, en un gest del tot inusual que seria llargament comentat --a Barcelona i a Viena.

Per l'expressió amoïnada d'en Heinrich, la princesa immediatament endevinà que alguna cosa greu s'estava coent, tot dubtant per uns instants si desitjava conèixer-ho. "Bé, nena; si no vols pols, no vagis a l'era", va mormolar ella imperceptiblement tot just abans de dibuixar un ample somriure i convidar l'ambaixador a acompanyar-la en privat al saló del tron.

L'entrevista fou prou llarga, de més de dues hores; al principi es realitzà a porta tancada, si bé al cap d'una mitja hora o així uns uixers van sortir corrents a cercar els membres del Consell d'Estat, perquè s'hi incorporessin amb urgència i sense demanar permís.

Efectivament, es tractava d'un afer greu, molt greu; un que aconduiria de nou el Principat pel tortuós sender de la guerra. Per mitjans del seu ambaixador, l'arxiduc Carles l'assabentava que el Sacre Imperi no podria de cap manera respondre a les seves obligacions de defensa de Venècia en la guerra santa que els otomans li havien declarat. No, almenys, per tot un any, que era el lapse mínim de temps que necessitava per refer les malmeses arques imperials i reorganitzar el seu exhaust exèrcit --delmat per una dècada i mitja de guerra incessant. Per aquest motiu, Carles VI d'Alemanya suplicava l'assistència del Principat per mitjans d'un cos expedicionari en ajut de Venècia, tributària de l'Imperi.

En un sentit literal, no es tractava més que d'una súplica, que hauria pogut ésser rebutjada; doncs cap obligació formal lligava el Principat a l'Imperi. Però resultava obvi que una negativa podia tenir unes conseqüències que a ningú no escapaven. A fi de comptes, el ferm suport austríac era un puntal necessari per a la supervivència, enfront a un Felip V d'Espanya rancuniós i venjatiu...

Empesa al matrimoni?

Barcelona, 17 d'Abril del 1715

--NO FOTIS!! --La princesa Elisenda ho havia deixat anar impulsivament, per passar a enrojolir intensament a continuació, dolorosament conscient de la impropietat de l'exabrupte en aquella situació. Al seu voltant, els membres del seu Consell d'Estat la miraven amb la sorpresa pintada al rostre.

Amb l'esguard compungidament abaixat, el marquès de Vilana va respondre amb un fil de veu: --De veres que em sap molt de greu, Altesa; però és allò que el virrei imperial de Nàpols m'ha fet saber, literalment --el bon marquès estava avergonyit, certament; però no pas pel sobtat estirabot de l'Elisenda, sinó pel tràngol d'haver-li hagut de comunicar la notícia. --Sa Magestat Imperial posa, com a condició d'acceptar la vostra presidència del Consell d'Espanya, que accediu contreure matrimoni amb Carlo Acquaviva d'Aragona, hereu del napolità Principat de Caserta.

--Aquí hay gato encerrado, vive Dios; pero honestamente no acabo de verlo --va remugar el mariscal Villarroel, amb evident incomoditat.

De tots els presents, només en Feliu de la Penya mantenia un posat assossegat i reflexiu. --Aquests... Acquaviva d'Aragona... deuen ser importants allà a Nàpols, no?

--Certament, sí. Una de les famílies que més obertament van recolzar la causa, allà a Nàpols... --va respondre el marquès de Vilana, encuriosit i reviscolat per la flegma de Feliu de la Penya.

Capcot, l'home va sospesar la resposta de Vilana per una estona fins que sobtadament es redreçà, tot dient-li a l'Elisenda amb vehemència: --No hi consentiu d'entrada, Altesa. No, si el pretendent no renuncia abans als drets del seu llinatge.

--Com? --va preguntar l'Elisenda, desconcertada.

--Ja entenc què vol dir en Feliu de la Penya, Altesa; --va intervenir Vilana-- si hi accedíssiu i tinguéssiu un descendent, aquest seria jurídicament un Acquaviva, no un Cardona, amb totes les implicacions d'herència dinàstica que això comporta. No li retrec a Sa Magestat l'Arxiduc Carles que vulgui recompensar els napolitans, però no ho ha de fer a expenses del vostre propi llinatge, Eli... vull dir, Altesa.

--La forma de donar-li la volta a tot això és que el pretendent sigui adoptat per un Cardona, i aleshores passarà jurídicament a ser un Cardona ell mateix, no ja un Acquaviva. --va reblar Feliu de la Penya amb parsimònia-- Ja s'ha fet d'alres cops.

--Pero, en cambio, vuestro eventual heredero sí que podrá optar a derechos dinásticos en Nápoles... Redondo, sí; redondo. --va continuar Villarroel, sorprès de la seva pròpia reflexió.

Incautacions

Barcelona, Juny del 1714

--Així doncs, estem d'acord, cavallers?

La princesa Elisenda va girant per torn el seu esguard vers tots i cadascun dels presents a la reunió, que en sentir-se interpel·lats assenteixen breument i silenciosa. La reunió ha estat llarga i feixuga, no exempta de tensió en alguns moments, i l'ambient comença a estar carregat amb els densos efluvis de tabac de les llargues pipes, enceses ininterrompudament per hores. Es percep cansament a l'ambient, però també un alleujament visible. Tots els esculls han estat superats.

Fent ús de la seva funció de secretari de la reunió, el marquès de Vilana estossega amb brevetat i enuncia: --Segons allò que s'ha acordat, es dóna als partidaris de Felip d'Anjou un termini de sis mesos, que expiraran la nit de Cap d'Any, perquè prestin solemne jurament de fidelitat a Sa Altesa i les Constitucions d'aquest Principat, com a condició única però imprescindible perquè el seu honor sigui restaurat plenament, i perquè els seus béns i rendes embargats els siguin íntegrament retornats.

La resta d'assistents (tots els membres de la Diputació del General i el Consell d'Estat) assenteix novament amb solemnitat, intercanviant-se mirades satisfetes i còmplices. La clau del paquet d'acords adoptat, que es tramitarà al Parlament amb brevetat, no consisteix tan sols en la restitució de béns al gruix de botiflers del país a canvi de llur fidelitat, sinó que sobretot posa en vies de solució l'afer dels grans latifundis del Principat, majoritàriament en mans d'un parell de nissagues espanyoles fidels a Felip V, que acaparen la majoria de títols nobiliaris i feudals del país --i que per tant condicionen fortament la composició última del Braç Militar de les Corts.

Comptant amb la certesa absoluta que, a diferència dels petits propietaris del país, aquestes dues nissagues feudals (els Cardona-Fernández de Córdoba i els Montcada-Portocarrero) no resideixen al Principat ni consentiran mai a retre vassallatge a la princesa ni a les Constitucions, el paquet d'acords resol l'embargament definitiu de les seves terres en el termini fixat.

Així, per bé que els títols i drets nobiliaris dels Cardona-Fernández de Córdoba passaran nominalment a la pròpia Elisenda, la seva major part (ducat de Cardona, marquesat de Pallars i comtat d'Empúries) s'integrarà en un consorci entre la Corona i la Generalitat, que les administrarà conjuntament. La creació d'aquest consorci resol també possibles litigis entre ambdues institucions pels beneficis de la potassa i el carbó mineral de Cardona i Súria, o del ferro i la fusta del Pallars.

La mateixa sort depara el decret a les possessions de Guillem Ramon de Montcada-Portocarrero, marquès d'Aitona, destacadíssim partidari de Felip V, coronel de les Guàrdies Espanyoles i general en cap de l'exèrcit borbònic d'invasió l'any anterior. Ultra el primari instint de revenja, el paquet de mesures acordat es proposa, en el seu cas, neutralitzar políticament el noble de més alt rang del Braç Militar, posseïdor encara de notable ascendència en aquest estament; sense aquesta mesura, el conjunt de l'aristocràcia catalana romandria encara subjecta a la nociva influència de Felip d'Anjou.

Mentre els assistents van abandonant la sala a poc a poc, l'Elisenda es queda abstreta, mirant amb atenció el gran mapa de possessions feudals, que ha estat presidint la reunió penjat en una paret. Encara mirant-se el mapa, s'adreça al marquès de Vilana sense alçar la veu:

--Us faria res quedar-vos aquí un moment, bon marquès?

Quan només ells dos resten a la sala: --El marquès d'Aitona encara deu residir a Madrid, oi? Em caldria fer-li arribar un missatge... confidencial. Ho podríeu arranjar?

Un cercle de confiança

Barcelona, Juny del 1714

Ara que la Diputació General estava constituïda i la seva composició política era coneguda, la princesa Elisenda se sentí finalment lliure de poder triar l'òrgan de la seva màxima confiança: el Consell d'Estat.

L'Elisenda no tenia cap restricció a l'hora de triar noms, ni els havia de sotmetre a l'opinió de cap altra institució; tot i això, va intentar que els seus nomenaments fossin inqüestionables pel prestigi intrínsec dels escollits. Així, a tothom li semblà una gran decisió que l'Elisenda triés per conseller militar el Mariscal Antonio de Villarroel, general en cap dels exèrcits i artífex últim de la victoriosa estratègia defensiva catalana en la Guerra a Ultrança.

Com a segona persona de confiança, la princesa trià el marquès Ramon de Vilana, qui tan valuosos serveis diplomàtics li havia prestat en el recent conflicte; confirmant-lo així com a Cònsol de Mar (=ambaixador plenipotenciari) del Principat, amb l'aquiescència implícita dels tres estaments del Parlament.

L'Elisenda pensava que la tercera i darrera tria gaudiria també del vist-i-plau general, doncs havia pensat en Salvador Feliu de la Penya com a conseller econòmic; els seus èxits com a home de negocis, i la popularitat guanyada com a impulsor de la Companyia Catalana d'Índies, feien pensar d'antuvi que aquesta elecció seria també ben acollida; però no ho va encertar del tot.

Hi havia hagut una mica de càlcul, en les eleccions de la princesa; així que en el cas de Feliu de la Penya hi va jugar a favor un tercer factor: la seva pertinença a "La Busca", el mateix partit que Rafael Casanova. Però l'Elisenda difícilment podia saber que, per motius força obscurs, aquests dos líders s'havien barallat recentment; per la qual cosa l'elecció d'aquell va motivar irades protestes de "La Busca".

En una apressada ronda d'entrevistes, l'Elisenda va mirar de rebaixar tensions, cosa que només va assolir en part. Hi persistia una tèrbola animositat personal entre ambdós dirigents, que feia particularment difícil tota mediació. Però la princesa no va voler cedir a les pressions, no tan aviat almenys. Elegir com a conseller Feliu de la Penya era la seva prerrogativa, i no pensava deixar-se-la arrabassar.