La dot

Barcelona, 22 de Març

--I doncs, Magestat, quin era aquest assumpte que em volíeu confiar? --Va preguntar el marquès de Vilana, només entrar al despatx privat de l'Elisenda. La jove princesa estava asseguda al seu escriptori, un xic gran per a la seva menuda figura, contemplant un document que tenia al seu davant.

L'Elisenda va fer un lleu gest amb el cap, com convidant-lo a acostar-s'hi. En fer-ho, el marquès va adonar-se que l'esmentat document era una pragmàtica ricament decorada, d'aquelles que els sobirans empren per a publicar els seus decrets importants. D'una ullada va comprovar que estava complet, excepte per la rúbrica final.

--És la concessió del títol de marquès de Pallars a Dom Fabrizi Aiguaviva d'Aragó --va respondre ella, inexpressivament.

--El... pare de Dom Carlo? --va inquirir el marquès amb suavitat.

La princesa va alçar una cella amb ironia, alhora que s'arronsava d'espatlles: --Bé; d'algun lloc havia de sortir la dot, oi?

En Vilana va somriure sorneguerament per un instant, abans de posar-se seriós novament: --Imagino que ja ho deveu tenir tot ben lligat...

--Si us referiu als meus parents, els Cardona-Fernàndez de Còrdova, no han posat cap problema a bescanviar el marquesat per un bon grapat d'argent de Prades... --el posat irònic de la princesa es va accentuar.

--Ho celebro --va respondre ràpidament el marquès--, si bé em referia més aviat a la pròpia nissaga dels Aiguaviva d'Aragó. Apostaria que ja sabeu que a la branca principal d'aquesta poderosa família napolitana són filipistes del... morro fort, si em permeteu l'expressió.

--Precisament per aquest motiu --la princesa va abandonar tot de sobte el posat irònic--. Em consta que la branca de Dom Fabrizi no és pas filipista, i pretenc allunyar-la de la nefasta flaire del verí borbònic. Amb son fill de futur príncep consort i ell investit com a marquès de Pallars, de ben segur que el centre d'atenció dels Aiguaviva bascularà cap a la salvaguarda dels interessos del Principat.

--Una aposta arriscada.

--Qui no arrisca, no pisca... si em permeteu l'expressió. --l'Elisenda va tornar a somriure amb picardia.

Empesa al matrimoni?

Barcelona, 17 d'Abril del 1715

--NO FOTIS!! --La princesa Elisenda ho havia deixat anar impulsivament, per passar a enrojolir intensament a continuació, dolorosament conscient de la impropietat de l'exabrupte en aquella situació. Al seu voltant, els membres del seu Consell d'Estat la miraven amb la sorpresa pintada al rostre.

Amb l'esguard compungidament abaixat, el marquès de Vilana va respondre amb un fil de veu: --De veres que em sap molt de greu, Altesa; però és allò que el virrei imperial de Nàpols m'ha fet saber, literalment --el bon marquès estava avergonyit, certament; però no pas pel sobtat estirabot de l'Elisenda, sinó pel tràngol d'haver-li hagut de comunicar la notícia. --Sa Magestat Imperial posa, com a condició d'acceptar la vostra presidència del Consell d'Espanya, que accediu contreure matrimoni amb Carlo Acquaviva d'Aragona, hereu del napolità Principat de Caserta.

--Aquí hay gato encerrado, vive Dios; pero honestamente no acabo de verlo --va remugar el mariscal Villarroel, amb evident incomoditat.

De tots els presents, només en Feliu de la Penya mantenia un posat assossegat i reflexiu. --Aquests... Acquaviva d'Aragona... deuen ser importants allà a Nàpols, no?

--Certament, sí. Una de les famílies que més obertament van recolzar la causa, allà a Nàpols... --va respondre el marquès de Vilana, encuriosit i reviscolat per la flegma de Feliu de la Penya.

Capcot, l'home va sospesar la resposta de Vilana per una estona fins que sobtadament es redreçà, tot dient-li a l'Elisenda amb vehemència: --No hi consentiu d'entrada, Altesa. No, si el pretendent no renuncia abans als drets del seu llinatge.

--Com? --va preguntar l'Elisenda, desconcertada.

--Ja entenc què vol dir en Feliu de la Penya, Altesa; --va intervenir Vilana-- si hi accedíssiu i tinguéssiu un descendent, aquest seria jurídicament un Acquaviva, no un Cardona, amb totes les implicacions d'herència dinàstica que això comporta. No li retrec a Sa Magestat l'Arxiduc Carles que vulgui recompensar els napolitans, però no ho ha de fer a expenses del vostre propi llinatge, Eli... vull dir, Altesa.

--La forma de donar-li la volta a tot això és que el pretendent sigui adoptat per un Cardona, i aleshores passarà jurídicament a ser un Cardona ell mateix, no ja un Acquaviva. --va reblar Feliu de la Penya amb parsimònia-- Ja s'ha fet d'alres cops.

--Pero, en cambio, vuestro eventual heredero sí que podrá optar a derechos dinásticos en Nápoles... Redondo, sí; redondo. --va continuar Villarroel, sorprès de la seva pròpia reflexió.