Cop demolidor

Meraza, 18 de Maig de 1716

El marquès d'Aitona va contemplar el mapa amb aire satisfet. "Controlem totes les rutes a Garet i ocupem les millors posicions; podríem simplement atrinxerar-nos i esperar que l'enemic vingui a estavellar-se contra les nostres defenses...".

Un segon cop d'ull al mapa, emperò, li va esborrar del rostre tot rastre d'autocomplaença. "No no no, vaig errat. Malgrat l'èxit dels nostres exploradors, els marroquins són a casa seva i es coneixen molt millor el país. Si restem passius esperant que vinguin, acabaran trobant un forat a les nostres defenses. Res d'atrinxerar-nos, doncs. La millor defensa és un atac contundent".

Una estona després, el marquès cridava els prohoms de l'exèrcit a la seva tenda. Calia explicar-los-hi el seu pla de batalla:

Xoc imminent

Ouadi Midouva, 17 de Maig

A l'altre extrem de la Mediterrània, l'arribada de la primavera també ha comportat la represa de les hostilitats. Mentre el cos expedicionari espanyol del marquès d'Aitona invertia l'hivern en pacificar la regió de Garet, el soldà Moulay Ismail Ibn Sharif s'apressava a reunir un exèrcit que expulsés l'invasor.

Davant les primeres notícies que un exèrcit marroquí era en camí des de Fes, el marquès d'Aitona va triar d'avançar-se a l'enemic i ocupar posicions favorables que bloquessin l'accés a la regió de Garet des de l'interior. Una primera topada entre ambdues avantguardes es va produir al curs baix de l'Ouadi Midouva, amb una escaramussa que es va decidir en favor dels espanyols.

En aquest video de YouTube podreu presenciar l'encontre complet:

Nota: el propòsit d'aquesta escaramussa, jugada amb el reglament "Muskets & Tomahawks", era decidir quin d'ambdós exèrcits guanyaria la iniciativa en la imminent batalla (que, al seu torn, es jugaria amb el reglament "Maurice"). Reportatge d'aquesta batalla, ben aviat!

Aclariment: el nom real del riu esmentat no és "Midouva" sinó "Moulouya" - l'autor europeu del mapa original en què es basa el nostre devia malinterpretar-lo, i així mateix l'hem reproduït. Coses que passen!

Batalla de Tezzout

Tezzout (Marroc), 26 d'Octubre

Un cop havent posat en fuga el destacament marroquí que se l'hi havia oposat a Addun, el cos expedicionari espanyol no es va molestar a endinsar-se en direcció a Tezzout, més al sud; sinó que va prosseguir a marxes forçades en direcció a Melilla. Acordonant la ciutat només hi havia romàs un sol regiment marroquí, que, a les envistes de la formidable columna que se'ls acostava per reraguarda, van deposar les armes sense oposar cap resistència. El setge de Melilla havia estat trencat.

Amb el seu objectiu primari acomplert, aleshores sí que en Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aitona, va parar novament atenció a la previsible resposta marroquina, que amb tota seguretat arribaria seguint la ruta que va de Temessouin a Tezzout seguint el curs del Ouadi Midouva; així que va posar novament el marxa el seu exèrcit en direcció a Tezzout. Un cop a les envistes d'aquesta població, els exploradors espanyols hi van detectar un fort desplegament defensiu; els marroquins hi havien arribat abans.

Confiant en la seva superioritat numèrica i de qualitat, els espanyols van desplegar al centre la seva infanteria en línia reforçada, amb bateries intercalades i cavalleria a ambdós flancs. Per la seva banda, el contingent marroquí, que no arribava als dos terços de la força enemiga, va ancorar la seva línia defensiva entre dos boscos, amb la infanteria regular al centre en doble línia, un regiment de cavalleria a l'extrem esquerre i un potent flanc dret consistent en tropes irregulars a peu i a cavall.

Per la seva banda, el contingent marroquí, que no arribava als dos terços de la força enemiga, va ancorar la seva línia defensiva entre dos boscos, amb la infanteria regular al centre en doble línia, un regiment de cavalleria a l'extrem esquerre i un potent flanc dret consistent en tropes irregulars a peu i a cavall.

Amb intenció de distreure l'atenció espanyola vers el seu flanc esquerre, els irregulars marroquins van pressionar-lo fortament, intentant trobar una posició favorable per carregar de flanc la infanteria; maniobra que fou eficaçment neutralitzada pel regiment de dragons que hi havia en reserva. Enganxats en un intercanvi de fuselleria amb la línia enemiga, els marroquins van perdre la seva migrada finestra d'oportunitat.

En pocs torns, els irregulars marroquins van ser rebutjats amb grans pèrdues, deixant un enorme forat que els espanyols no trigarien a aprofitar, tot envoltant el flanc dret enemic i amb la vila de Tezzout al seu abast; mentre la infanteria del seu centre avançava imperturbable a l'encontre del centre marroquí.

En resposta, els marroquins van avançar les seves posicions fins al turó, tot redibuixant les seves defenses al voltant del triangle Tezzout-turó-bosc esquerre. El xoc entre ambdues forces fou brutal; bo i extreient forces de la desesperació, els marroquins no van poder evitar que els espanyols els arrabassessin el control del turó amb una càrrega a la baioneta.

A partir d'aleshores, tot seria corrent avall. Delmades per les devastadores descàrregues enemigues, les unitats marroquines van anar perdent cohesió fins a l'inevitable col·lapse. Tezzout havia caigut a mans espanyoles, i amb aquesta vila tota la regió de Garet.

Batalla d'Addun

Addun (Marroc), 20 d'Octubre

Sota comandament d'en Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aitona, la força expedicionària espanyola va finalment desembarcar a Al Hoceima el dia 17, sense cap incidència digna d'esment. Després d'un ràpid reconeixement dels encontorns, s'hi van detectar petits contingents de milícia en poblacions veïnes com Bocuja, Mezema o Bou-Azar, però cap força important; així que el marquès va decidir d'empènyer endavant el seu exèrcit sense demora, directe cap a Melilla, mentre despatxava dos regiments de dragons cap a l'oest, per netejar d'eventuals guerrilles la seva rereguarda.

El progrés fou ràpid i sense contratemps al principi, però al tercer dia els espanyols van topar amb un contingent marroquí més important que els barrava el pas a l'alçada d'Addun, a menys de 30 quilòmetres de Melilla. Com que els marroquins no van donar cap senyal de voler cedir terreny malgrat la seva inferioritat numèrica, el marquès va disposar diligentment el seu exèrcit en ordre de batalla i el va llançar a l'atac.

Malgrat la seva tenaç resistència, el petit contingent marroquí no era rival per a la maquinària de guerra espanyola i va ser promptament esclafat. El camí a Melilla restava obert, però a l'aire hi planava el dubte de si hi hauria alguna altra força marroquina emboscada.

Redempció o parany

Cartagena, 12 d'Octubre

Aquest dia gris i ventós, el gran port militar bull d'una inusual activitat; una gernació de soldats en rigorosa formació aguanta estoicament durant hores el vent persistent, mentre les files i columnes es van desgranant poc a poc en direcció a les incomptables barques amarrades als molls, sota els brams i imprecacions dels sergents; per als qui mai no vas prou de pressa, ni guardes la formació prou adequadament, ni mantens la postura d'impertorbable dignitat que, al seu parer, tot soldat d'Espanya hauria de mantenir a tothora i a tot arreu.

Malgrat el guirigall més que notori i la evident trascendència de la mobilització, poca cosa se'n sap d'aquella operació, quina destinació final roman en el més absolut dels secrets; només el general en cap d'aquella expedició i potser (només potser) el seu estat major més immediat en coneixen tots els detalls, i no han badat boca encara.

Parlant del general en cap, aquest està ara mateix contemplant el desenvolupament de l'operatiu amb cara d'avorriment des de la cabina del seu carruatge, del que no n'eixirà fins que la majoria de la tropa hagi ja embarcat. Sota el seu posat de tedi aparent, emperò, en Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aitona, en realitat està sospesant amb preocupació els riscos de la missió que Sa Magestat el rei Felip V li ha encomanat. Del seu èxit se'n podria derivar la rehabilitació a ulls de la Cort, però un nou fracàs el condemnaria a un ostracisme definitiu.

La seva comesa consisteix en realitzar la invasió per sorpresa d'un país hostil, apoderar-se de la regió que envolta una plaça forta ja en mans d'Espanya i fer-s'hi fort en cas d'una eventual resposta enemiga. La força que l'hi ha estat confiada és prou apreciable: dues brigades senceres d'infanteria, que inclouen dos excel·lents batallons d'irlandesos, mitja dotzena d'esquadrons a cavall, tres bateries artilleres i àdhuc una companyia d'enginyers.

Nogensmenys, les limitacions de la intel·ligència espanyola en aquell país que desconeix omplen la seva missió d'incerteses, com ara la força real de l'enemic a la zona o els recursos amb què compta; però també de certeses funestes, com és la manca de queviures o aigua sobre el terreny, que obligarà les seves columnes a parar tanta atenció als subministraments com a les ordres rebudes. Per un moment només es planteja si aquesta comesa no és, en realitat, un parany hàbilment parat pels seus enemics a la Cort de Madrid, per tal d'ensorrar-lo definitivament.

Jihad

Melilla, 3 de Setembre

Mig recolzat en un merlet de la muralla exterior, el soldat de guàrdia recorria amb mirada mandrosa les llunyanes posicions dels marroquins, que feia mesos que no registraven cap activitat digne d'esment, quan tot de sobte va copsar de cua d'ull un lleuger moviment, cap a l'extrem dret del seu camp de visió. Momentàniament reviscolat del seu mortal avorriment, l'home es va redreçar com una molla i va forçar la vista per tractar de confirmar allò que li havia semblat veure, fent-se visera amb les mans.

La bateria del cantó est; hi havia una evident agitació d'aquella banda. Això no podia ser bo. Mogut per un estrany pressentiment, va desplaçar la mirada cap al centre de la línia marroquina, on hi havia emplaçada una altra bateria. També s'hi observava molta agitació. "Ai ai ai, que n'estan preparant alguna..." va pensar l'home, abans de sortir disparat a la recerca del sergent de guàrdia.

El vigia no s'equivocava pas, ni de bon tros: al cap de ben pocs minuts, tots els canons de setge marroquins van començar a disparar furiosament i simultània contra la ciutat assetjada, amb una cadència enfollida que semblava voler posar a prova les capacitats dels artillers. En matèria de pocs instants, el diluvi de foc començava a abatre's sobre la desprevinguda guarnició amb violència inigualada des de feia mesos -potser anys i tot.

Ben lluny d'allà, al seu palau reial de Meknès, el soldà Moulay Ismail Ibn Sharif signava el decret que declarava la Guerra Santa del Marroc contra "totes les nacions cristianes d'Espanya" en represàlia pels seu suport a la pèrfida Venècia, en la seva guerra impia contra l'Imperi Otomà.

No feia gaire que la Sublim Porta havia proclamat als quatre vents la Jihad del món musulmà contra Venècia i els seus aliats, tot emparant-se en la seva condició honorífica de Califa de l'Islam. Moulay Ismail no creia que la seva adhesió a la Jihad fos esperada a Estambul, donades les gèlides relacions existents, a rel del desastrós intent d'invasió marroquina de l'Algèria otomana, una dotzena d'anys enrere; esperava que aquesta mesura sorprendria favorablement la Sublim Porta i li obriria la porta a una molt necessitada reconciliació - sobretot ara, que les maquinacions i actes de rebel·lia dels seus fills pronosticaven inquietants problemes dinàstics en un futur proper.