Les demostracions pugen de to

Mar Egeu, 1 d'Abril del 1715

Durant la setmana del 25 al 31 de Març s'han incrementat notablement les operacions al Mar Egeu i Grècia, amb moviments de tropes i flotes otomanes, així com d'un potent estol venecià comandat per l'agosarat vicealmirall Andrea Pisani. Pel que fa als primers, allò que se sap és que la columna que ha arribat a Tebes és constituïda per uns pocs centenars de milicians atenesos, cosa que fa pensar que la que hi ha en camí des de Làrissa és de composició semblant. Res no se sap dels altres moviments de tropes més al nord.

En un altre ordre de coses, l'ambaixador plenipotenciari català, marquès de Vilana, s'ha personat a Venècia abord de la fragata insígnia Santa Eulàlia, per petició expressa de les autoritats locals. La seva mirada perspicaç s'adona ben aviat que el desplegament d'honors de què és objecte a la seva arribada pretén impressionar-lo i "estovar-lo", amb la previsible finalitat de sol·licitar l'ajuda militar del jove i energètic Principat.

Finalment, les tirades de dau per esdeveniments a l'atzar per a la setmana de l'1 al 7 d'Abril han donat dos resultats interessants: d'una banda, ha esclatat prematurament l'alçament jacobita a Escòcia - cosa que probablement provocarà un cert absentisme del regne de Gran Bretanya respecte a afers internacionls; de l'altra, al Rosselló es produeix un esdeveniment que els mecanismes de Mythic GME qualifiquen de "beneficiós per a un PNJ" i que consisteixen en "Estranyar Exèrcit". El PNJ més destacat que tenim al Rosselló és el general Joseph Camprodon, que gestiona els Comtats en nom de la princesa Elisenda. Hagut compte de les dificultats experimentades per Camprodon amb alguns oficials francesos, l'esdeveniment positiu que se m'acut és el canvi de destinació del més bel·ligerant d'entre ells, duc de Noailles, que haurà estat cridat a guarnir amb el seu regiment alguna altra ciutat francesa. D'aquesta forma, la presència militar francesa al Rosselló s'aprima notablement, amb una majoria de coronels ben predisposats a col·laborar amb les autoritats catalanes.

Segellant l'entesa

Londres, Juny del 1714

Còmodament assegut, en Pau Ignasi de Dalmases, ambaixador del Principat a Londres, va aspirar amb fruïció el tabac de la seva pipa, mentre observava amb orgull com el seu interlocutor llegia amb evident satisfacció el document que l'hi havia mostrat.

--Tal com us deia, benvolgut William --es va permetre d'intervenir--, aquesta patent certifica la vostra possessió d'una participació de 600 lliures a la Companyia Catalana d'Índies, en igualtat de condicions amb la resta de socis, jo mateix inclòs.

El seu interlocutor interrompé la lectura i assentí amb un somriure, per passar a dir: --És un honor formar part d'aquesta aventura, Sir. Si m'ho permeteu, però, jo us aconsellaria no comprometre-us en la penetració comercial a l'Amèrica espanyola; dubto que Madrid tolerés una competència tan directa i agressiva...

--Per descomptat que no, William; tenim molt presents els riscos d'infuriar Espanya. De fet, la nostra propera expedició només planeja passar per Curaçao, Jamaica i Charleston de Geòrgia; i després d'això, segurament començarem a explorar les possibilitats comercials de la Mediterrània oriental. Així doncs, tindrem el permís de Sa Magestat el rei Jordi per continuar a Gibraltar?

L'home amb qui Dalmases estava parlant era William Cadogan, home de confiança del nou rei d'Anglaterra i mà dreta del duc de Marlborough. En resposta a la pregunta que l'hi havia estat formulada, Cadogan assentí amb solemnitat, mentre doblegava amb cura el document que estava llegint i se'l guardava a la butxaca.

--Certament, Pau Ignasi. Com a garantia, Sa Magestat ja m'ha confirmat que pensa prorrogar el mandat de l'actual governador de la fortalesa del penyal...

--En Josep Corrons?

--Exactament. L'única cosa que exigeix Sa Magestat és un jurament de fidelitat al rei Jordi del seu puny i lletra. Entengueu-me que la formalitat és obligada, doncs en Corrons no és anglès sinó un natural vostre...

--No hi haurà cap problema de part nostra, William.

--Doncs fet. En Josep Corrons seguirà governant la guarnició del penyal fins que decideixi retirar-se; només aleshores el substituïrem per un anglès.

En havent dit això, el baró de Cadogan s'alçà del seu seient i féu gest d'acomiadar-se de Dalmases, que per cortesia també es va posar dempeus.

--No us acompanyo; em sembla que encara faré un altre deliciós cafetó...

Quan es va quedar novament a soles, en Dalmases féu un breu gest a un cambrer proper perquè l'hi servís un altre cafè, mentre començava a recarregar la pipa amb parsimònia. L'ambaixador romandria encara una bona estona a l'acollidor saló de cafè, fumant i assaborint aquell exòtic beuratge d'Índies, sense parar de rumiar: "Sí, tot va com una seda amb Anglaterra i així seguirà... mentre no gosem contrariar els seus interessos, és clar. Per a nosaltres, les seves bases a Gibraltar i Menorca són una garantia i una necessitat. Hem d'aconseguir que Anglaterra ens necessiti també a nosaltres, perquè no se'ns giri la truita el dia menys pensat".

Tot d'una, a en Dalmases li vingué al cap la frase "Anglaterra no té amics ni enemics; només té interessos" i per un moment es preguntà amb perplexitat d'on havia sortit una sentència tan encertada. Qui dimonis ho havia dit, això? No aconseguia recordar-ho. "Bah, si ningú no ho ha dit encara, tard o d'hora algú ho acabarà dient".