Capturada!?

Halicarnàs, 29 d'Octubre del 1714

Tot i que s'hi havia començat a girar un temps força rúfol, la galiassa "La Mouette" va enfilar rumb sud amb decisió, sota l'atenta vigilància de Claire Baizanville. Convençuda com n'estava que la revolta d'Halicarnàs seria esclafada a curt termini, i que les represàlies serien molt dures, la noia planejava d'esmunyir-se al port de la ciutat rebel i carregar-hi tants refugiats com hi cabessin a les seves enormes bodegues. Segons les informacions de què disposava la Claire, blocant el port d'Halicarnàs hi hauria una galiota de la guarnició de Rodes; tota sola, una galiota no podria impedir que "La Mouette" trenqués el blocatge sense gaire dificultat.

Allò amb que la Claire no comptava és que la sortida de "La Mouette" del port d'Esmirna havia aixecat les sospites del governador local, que havia fet seguir la galiassa per una segona galiota. De bon començament, aquesta va mantenir una distància prudencial amb la nau de la Claire; però, tan bon punt els turcs van entendre les seves intencions, van forçar la marxa per a encalçar-la de prop. D'aquesta forma, quan "La Mouette" va albirar la bocana del port de destinació, ja tenia a la vista dues galeres otomanes: una al davant i una altra al darrere.

Conforme a les previsions de la Claire, la vella galiassa va poder travessar el cordó de setge de la galiota rodenca, malgrat que les canonades d'ambdues naus otomanes van malmetre-li el timó. Nogensmenys, la segona galiota va escurçar distàncies ràpidament a força de rems, cosa que va encoratjar els otomans a intentar l'abordatge de la nau fugitiva.

Una descoordinació de darrera hora entre ambdós capitans va fer que un d'ells efectués l'abordatge en solitari, cosa que li resultà funesta: encimbellada dalt d'un pal fent de franctiradora, la Claire va abatre'l d'un sol tret tan bon punt els garfis tingueren ambdues naus ben amarrades. L'intent d'abordatge otomà va acabar com el rosari de l'aurora, amb els mariners de la galiassa contraatacant i apoderant-se de la galiota!

Però "La Mouette" va ser abordada acte seguit per la segona galera turca; malgrat que la Claire va tornar a exhibir la seva extraordinària punteria matant el capità dels jeníssers d'abord, aquest cop la marineria de la galiassa es va veure superada pels atacants, que en poca estona van reduir els contrincants i els forçaren a rendir-se.

Enmig de la confusió de la batussa, no resta clar si la Claire Baizanville hi va resultar morta, si fou feta presonera o si va poder escapar llençant-se a l'aigua.

Posidònia

Càller, 2 d'Octubre del 1714

Quan per fi "La Mouette" plegà veles, tot enfilant pesadament la bocana a cops de rem, al port ja s'hi havia aplegat una bona gernació, que aguaitava expectant i amb ganes de fer safareig. Cosa prou lògica donades les circumstàncies, doncs era ben infreqüent que una galiassa ancorés a Càller; les poques que hi havia encara en servei solien ser franceses o napolitanes, i normalment passaven de llarg, en direcció a ports més grans.

Amb tanta gent pendent d'aquell inusual vaixell, la notícia de la seva estranya càrrega es va escampar com un reguerot de pólvora, tot arribant a oïdes del marquès de Rubí en menys d'una hora. Com no podia ser d'altra manera, va ser el seu secretari Josep Marià de Antonio qui primer l'hi va comunicar:

--Tal com us dic, Excel·lència: un vaixell carregat fins dalt de refugiats del Gran Turc!

Al virrei l'hi va mancar temps per ordenar que l'hi portessin el capità a palau, alhora que convocava la recentment creada Diputació General per a tractar l'afer. Faria anar tothom de corcoll, doncs els treballs dels Stamenti encara no havien conclòs i els diputats estarien escampats per les diferents reunions de comissió, però va considerar que calia fer-ho.

Per a quan tots els membres de la Diputació General es van trobar a Palau, el virrei ja s'havia entrevistat amb el capità de la galiassa, fent-se una idea precisa de l'abast del problema. Efectivament, abord de "La Mouette" s'hi apilotonaven més de cinc-centes persones, la majoria d'ètnia grega o armènia, que s'havien embarcat amb llurs famílies escapant de la creixent pressió fiscal i religiosa de les autoritats.

Molts eren notables professionals i artesans, i uns pocs venien amb les butxaques carregades, cosa que d'antuvi semblava que hauria d'haver facilitat llur acolliment; nogensmenys, ningú no els volia, per a no incomodar l'Imperi Otomà en cas que se n'assabentés. Així, havien estat rebutjats a Messina i Nàpols, perllongant llur odissea dues setmanes més del previst i sotmetent-los a privacions i alguna malaltia.

El virrei estava decidit a acceptar-los, i el va complaure veure que la Diputació General hi era d'acord. No fou tan fàcil assignar-los-hi un lloc on establir-se; després de moltes discussions, es va acordar que s'establirien als antics llocs de Posada i Sa Caletta, a la vegueria de Sa Baronia; termes molt despoblats i actualment administrats per la Corona. Amb aital efecte, hom els hi estendria una carta de poblament, constituint d'ara endavant un nou terme municipal amb el nom de Posidònia i els mateixos drets i deures que qualsevol altra ciutat lliure del regne.

Bandera de conveniència

Esmirna, 16 de Setembre del 1714

Amb prou feines havia començat a clarejar i, en obert contrast amb el port pesquer del barri turc d'Esmirna, que ja bullia amb una activitat febril, als molls comercials d'aquella important porta otomana a l'Egeu encara hi imperava la quietud. Es podien comptar amb els dits d'una mà els homes que hi deambulaven, vacil·lants per la mandra de començar a treballar a aquelles hores, o potser a conseqüència d'una ressaca monumental de la nit abans.

En aquell ambient encara solitari i una mica llòbrec, una bella dama otomana hi caminava amb elegant desimboltura i pas decidit, aparentment aliena a les fugisseres mirades de concupiscència que suscitava al seu pas. Si algun agosarat se li acostava amb ànim de dir-li alguna grolleria, se li acabaven les ganes d'importunar-la només clavar-l'hi ella un esguard gèlid com la mort, sortint-ne rebotat cap enrere com si un puny invisible se li hagués enclastat al rostre. Quelcom hi havia en aquella jove d'aspecte felí que els intimidava. I feien bé en apartar-se, tot i no saber-ne per què.

En havent localitzat un vaixell concret, la dona va encaminar les seves passes cap al moll on era amarrat, sense perdre el mateix ritme àgil i desimbolt d'abans.

La noia s'adreçava a una vella galiassa mercant, de nom "La Mouette", que lluïa a popa el pavelló de conveniència de la Mediterrània per excel·lència: la bandera de Jerusalem, que la Sublim Porta atorgava als mercaders cristians que matriculaven les seves naus a la ciutat santa. El preu de la matrícula era astronòmic, però s'ho valia: aquell pavelló garantia la immunitat del vaixell que la onegés davant els corsaris berberiscos que infestaven el Mare Nostrum.

Sense pensar-s'hi gens ni mica, la dama va enfilar la passarel·la que aconduïa a coberta i, un cop abord, va fer sonar la campana d'ordres que hi havia a la vora. Al cap de poc va pujar a coberta un home d'edat avançada, que ella va reconèixer com el capità. Mentre l'home s'hi acostava, es va fixar que caminava com tentinejant, amb les cames separades. "El vell llop de mar fa temps que no trepitja terra", va pensar ella humorísticament.

Després d'un brevíssim intercanvi de salutacions amb el cap, ella va parlar primer: --Capità Romanhac, segueix en preu el tracte? --digué en perfecte provençal.

--Són cinc-cents lluïsos d'or; els teniu? --va grunyir ell, per tota resposta.

Ella es va treure un saquet de sota les amples vestidures i l'hi va posar a la mà: --Aquí ho teniu. Recordeu, demà al matí a la platja de Santa Marcel·la (Αγία Μαρκέλλα), a la banda de ponent de Samos. N'hi ha cinc-cents dotze. Els recollireu allà i en vint dies els portareu sans i estalvis més enllà de Messina, fora de l'abast de les galeres turques. I el mes vinent em vindreu a trobar aquí mateix, per a una altra entrega. Entesos?

L'home va grunyir de nou i anava a girar cua, quan ella el va aferrar fermament d'un braç: --No em decebeu, Romanhac. Si falteu a la vostra paraula, us perseguiré pels set mars, us trobaré i us penjaré pels pebrots del pal més alt. Sabeu que no faig broma, oi? --l'home va empal·lidir i va empassar saliva, esbossant un tímid assentiment mentre l'insondable esguard de la jove el penetrava fins el moll de l'os.