dilluns, 16 de setembre del 2019

Bandera de conveniència

Esmirna, 16 de Setembre del 1714

Amb prou feines havia començat a clarejar i, en obert contrast amb el port pesquer del barri turc d'Esmirna, que ja bullia amb una activitat febril, als molls comercials d'aquella important porta otomana a l'Egeu encara hi imperava la quietud. Es podien comptar amb els dits d'una mà els homes que hi deambulaven, vacil·lants per la mandra de començar a treballar a aquelles hores, o potser a conseqüència d'una ressaca monumental de la nit abans.

En aquell ambient encara solitari i una mica llòbrec, una bella dama otomana hi caminava amb elegant desimboltura i pas decidit, aparentment aliena a les fugisseres mirades de concupiscència que suscitava al seu pas. Si algun agosarat se li acostava amb ànim de dir-li alguna grolleria, se li acabaven les ganes d'importunar-la només clavar-l'hi ella un esguard gèlid com la mort, sortint-ne rebotat cap enrere com si un puny invisible se li hagués enclastat al rostre. Quelcom hi havia en aquella jove d'aspecte felí que els intimidava. I feien bé en apartar-se, tot i no saber-ne per què.

En havent localitzat un vaixell concret, la dona va encaminar les seves passes cap al moll on era amarrat, sense perdre el mateix ritme àgil i desimbolt d'abans.

La noia s'adreçava a una vella galiassa mercant, de nom "La Mouette", que lluïa a popa el pavelló de conveniència de la Mediterrània per excel·lència: la bandera de Jerusalem, que la Sublim Porta atorgava als mercaders cristians que matriculaven les seves naus a la ciutat santa. El preu de la matrícula era astronòmic, però s'ho valia: aquell pavelló garantia la immunitat del vaixell que la onegés davant els corsaris berberiscos que infestaven el Mare Nostrum.

Sense pensar-s'hi gens ni mica, la dama va enfilar la passarel·la que aconduïa a coberta i, un cop abord, va fer sonar la campana d'ordres que hi havia a la vora. Al cap de poc va pujar a coberta un home d'edat avançada, que ella va reconèixer com el capità. Mentre l'home s'hi acostava, es va fixar que caminava com tentinejant, amb les cames separades. "El vell llop de mar fa temps que no trepitja terra", va pensar ella humorísticament.

Després d'un brevíssim intercanvi de salutacions amb el cap, ella va parlar primer: --Capità Romanhac, segueix en preu el tracte? --digué en perfecte provençal.

--Són cinc-cents lluïsos d'or; els teniu? --va grunyir ell, per tota resposta.

Ella es va treure un saquet de sota les amples vestidures i l'hi va posar a la mà: --Aquí ho teniu. Recordeu, demà al matí a la platja de Santa Marcel·la (Αγία Μαρκέλλα), a la banda de ponent de Samos. N'hi ha cinc-cents dotze. Els recollireu allà i en vint dies els portareu sans i estalvis més enllà de Messina, fora de l'abast de les galeres turques. I el mes vinent em vindreu a trobar aquí mateix, per a una altra entrega. Entesos?

L'home va grunyir de nou i anava a girar cua, quan ella el va aferrar fermament d'un braç: --No em decebeu, Romanhac. Si falteu a la vostra paraula, us perseguiré pels set mars, us trobaré i us penjaré pels pebrots del pal més alt. Sabeu que no faig broma, oi? --l'home va empal·lidir i va empassar saliva, esbossant un tímid assentiment mentre l'insondable esguard de la jove el penetrava fins el moll de l'os.