Mal encontre

Petites Antilles, 11 de Juny

Per motiu de vacances, no hem pogut continuar la campanya de Grècia durant el mes d'Agost; en lloc d'això, hem aprofitat l'ocasió per introduir el reglament "Galleys & Galleons" a un altre company, mitjançant un escenari clàssic d'encontre entre pirates i mercants. Ens ho hem fet venir bé per encabir l'escenari dintre del marc general de "Defiant Principality", gràcies a l'existència de la Companyia Catalana d'Índies Occidentals (CCIOc); les seves aventures ens permeten abordar temes exòtics i de petit format, a diferència de la gran guerra otomano-veneciana que constitueix la nostra campanya principal.

L'argument de l'aventura és com segueix: havent salpat de Gibraltar per una nova campanya comercial a les Antilles, l'estol mercant de la CCIOc fa escala a Funchal (Madeira), com l'any anterior, per aprovisionament d'última hora. Allà coincideix amb un altre petit comboi mercant, aquest de Flandes, integrat per un filibot i una àgil corbeta (com una fragata, però més petita) de 18 canons. Ben lògicament, els comandants respectius acorden de formar un comboi combinat per a mútua assistència i protecció --plagades de pirates i sota control borbònic, les aigües del Carib són un negoci lucratiu però arriscat, així que tota col·laboració és benvinguda.

Així doncs, l'estol combinat catalano-flamenc posa proa al Carib, ara integrat per tres filibots, una corbeta i una goleta. La campanya mercantil havia d'incloure escales a Curaçao, Tobago i Jamaica abans de posar proa de retorn a Europa; però en un punt mal cartografiat de les aigües entre Jamaica i el Yucatan, el nostre estol topa amb un misteriós conjunt de petites illes... i uns visitants.

Ancorats al braç de mar entre ambdues illes, hi ha dos vaixells pirata (un bergantí i un cúter), a més d'un galió espanyol recentment capturat per aquests. Tot just havent divisat el comboi mercant, els pirates lleven àncores i a tota pressa es fan a la vela; mentrestant, l'estol catalano-flamenc decideix de forçar el pas sigui com sigui, tot avançant els vaixells d'escorta per davant dels filibots.

El bergantí pirata obre foc ben aviat (potser massa aviat), apuntant a la goleta catalana sense cap efecte, degut a la llarga distància.

Aquest mal resultat permet als vaixells d'escorta catalano-flamencs d'acostar-s'hi amenaçadorament, de forma que la corbeta aprofita per abocar una andanada a curta distància sobre el galió, que és presa de les flames.

Aleshores el bergantí pirata decideix d'esquivar els escortes i posar proa als tres mercants que hi anaven darrere. Fent un moviment de pinça amb el bergantí, el cúter pirata (que durant un parell de torns s'havia quedat clavat al paire) fa el mateix per la banda oposada, amenaçant així els tres filibots.

En un moment climàtic, el bergantí pot acostar-se prou al "Perla de Gibraltar" i engegar-li una andanada crítica, de tot o res... novament sense efecte! Els déus del mar afavoreixen avui els catalans, sens dubte.

Aprofitant al màxim l'impuls del vent favorable, el comboi mercant esquiva els pirates amb facilitat i se'n desempallega a tota vela, deixant-los enrere en un tres i no res. Estupefactes per la gosadia dels catalano-flamencs, els pirates desisteixen i es centren a apagar el foc que està devorant el galió que havien capturat.

Viatge accidentat

Carolina, 21 de Setembre del 1714

Cap a finals de Setembre, l'expedició catalana que el passat mes de Juny havia partit d'Europa va arribar finalment al port de Charles' Town, causant un gran impacte. El comboi es componia de dos filibots mercants, una goleta de pavelló anglès que els feia d'escorta i una segona goleta capturada, aquesta de pavelló espanyol. Diverses naus del comboi presentaven danys més o menys considerables, cosa que va contribuir d'allò més a l'expectació. Essent els seus capitans portats a presència del governador Charles Craven, aquestes són les seves explicacions tal com les va relatar després l'almanac local, que hi va dedicar un número extraordinari.

"Tal com el HMS Caligula havia avisat, només arribar a les envistes de Curaçao ens va sortir al pas un bergantí-goleta espanyol de l'estol de Miguel Enríquez, que ens va llençar una salva d'advertència per obligar a aturar-nos."

"No li férem cap cas, però a més el malaurat cap de la nostra expedició, Josep Torrents "el pobre", va interposar el seu bergantí en el camí del corsari, mentre els filibots lliscàvem per estribord seu en direcció a Curaçao. Es produí aleshores un intens intercanvi de dispars entre el bergantí del capità Torrents i el corsari, que en va rebre la pitjor part, amb greus danys al casc."

"A més, en aparèixer una balandra guardacosta holandesa per la banda de ponent, aquesta s'afegí a la batussa, forçant entre ambdós la fugida del corsari. Però no poguérem capturar-lo i, ai las, això fou la perdició del capità Torrents, com més endavant es veurà."

"El fet és que arribàrem a Curaçao sans i estalvis, fent-hi molts diners del comerç. Tal com prevèiem, després ens vam encaminar a Jamaica, on encara s'hi van fer més bons negocis gràcies al vi de Madeira. Tants diners que havíem fet, acordàrem de llogar una goleta anglesa perquè completés la nostra escorta; i això va ser providencial, doncs els seus abnegats serveis ens van permetre arribar a aquesta ciutat."

"Tot cofois amb l'escorta reforçada, vam posar proa a aquesta ciutat pel canal entre Cuba i Dominica; doncs volíem evitar la ruta que passa pels estrets de Florida, per l'alta probabilitat de topar amb la Flota del Tresor espanyola. En arribar a una petita illa de l'arxipèlag de les Bahames, però, ens va sorprendre una altra goleta de Miguel Enríquez, que tot de sobte va sortir de darrera de l'illa i se'ns va apropar a tota vela amb funestes intencions. A curta distància del comboi, va engegar una devastadora andanada d'estribord que va tocar de ple la santabàrbara del bergantí del capità Torrents, que va explotar en mil bocins davant dels nostres ulls."

"Aleshores el venjatiu corsari es va acarnissar amb els filibots, que havien quedat indefensos doncs la goleta anglesa es va quedar aturada a l'illa, de forma aparentment inexplicable. Després vam saber que havia quedat clavada per vents desfavorables, però aleshores van ser uns instants de pànic, doncs pensàvem que potser ens abandonaria. I, allò que era pitjor, començaven a albirar-se a la llunyania les veles de dos altres llops de Miguel Enríquez, que ensumaven sang i s'acostaven a tota vela."

"Afortunadament, el capità anglès va sortejar els vents contraris i es va llençar en veloç persecució de la goleta espanyola, tot assolint-la just en l'instant que aquesta engarfiava i abordava el "Perla de Gibraltar". Els corsaris van passar tot de sobte a ser ells els abordats i, superats per la fúria conjunta de catalans i anglesos, es van rendir després d'un breu combat."

El governador va desestimar la confiscació de la goleta espanyola, considerant que en justícia pertanyia al comboi català, doncs havia estat feta presa d'acord amb les lleis del mar. El corsari anglès fou generosament recompensat, no només pels expedicionaris sinó pel governador també, i els tripulants de la goleta capturada, que es deia "Ardorosa", foren portats a presó en espera de judici.

Els capitans supervivents, Domenico Squiano i Francesc Orissó de Blanes, van acordar que a la tornada sol·licitarien de la CCIOc que la goleta capturada fos rebatejada amb el nom d'"El Pobre", en memòria del malaguanyat capità Josep Torrents i la seva gent.

Advertiment

Illes de Sobrevent, Juliol del 1714

El petit comboi català havia sortejat l'Atlàntic amb un temps excepcionalment favorable, havent creuat l'arxipèlag de les Illes de Sobrevent la nit anterior, per l'estret entre Martinica i Dominica; i ara ja es trobaven en aigües del Mar Carib, finalment. Per precaució, els capitans de l'estol havien acordat de mantenir un petit contingent de vigies en alerta les vint-i-quatre hores del dia, amb les naus navegant amb una separació d'una milla entre una i l'altra, per tal d'ampliar al màxim l'horitzó visible del comboi.

De sobte, el vigia a l'arbre major del Finismundi va llençar la temuda veu d'alerta: --Vela a estribord!! Vela a l'horitzó i acostant-se!

L'avistament fou ràpidament confirmat per la resta de vigies del cantó d'estribord, i el petit estol hi va reaccionar reduint les distàncies mútues a només mitja milla, per si s'havien de donar suport. Abord del Nª Sª del Vinyet, Josep Torrents "El Pobre" va agafar el seu llargavistes d'una estrebada i es va adreçar corrents al bauprès, enfilant-s'hi tan de pressa com va poder. Fermament travat en el cordatge del bauprès, va emprar el llargavistes per sotjar el vaixell que se'ls estava acostant.

"Punyeta, és ràpid aquest bergant!", va pensar, "Llamp de rellamp, això deu ser una fragata de les grosses..." Indubtablement, es tractava d'un vaixell de guerra de tres pals i aparell rodó, que se'ls estava acostant en ruta d'intercepció. A aquella distància, el pavelló de la nau semblava blanc i no se'n podien distingir detalls. "De veritat? Només arribar i ja ens està interceptant una nau espanyola?", va remugar enutjat en veu baixa, sense deixar de sotjar la nau interceptora. A poques milles de distància, però, hi va distingir amb alleujament les característiques banderes de Sant Jordi dalt dels arbres: el navili era anglès, al capdavall.

Efectivament, quan va ser prou a prop varen comprovar que es tractava de l'HMS Caligula, un navili de 4ª armat amb no menys de cinquanta canons. D'acord amb els protocols usuals en alta mar, els tres vaixells catalans van amollar veles i arriar els pavellons de popa, en senyal de submissió; gest que fou respost amb prestesa pel vaixell de guerra britànic, que va amollar les veles majors per renunciar a l'avantatge del vent, abaixant breument el pavelló fins a mig pal i tornant-lo a hissar després. El protocol de salutació s'havia completat.

Per senyals, els capitans catalans foren convidats abord de l'HMS Caligula; per poques ganes que en tinguessin, una invitació així no es podia rebutjar, així que es van haver de conformar a un possible retard de diverses hores per raons protocol·làries. El capità anglès va resultar ser un home poc amic de formalitats, cosa que varen agrair. Sí que els va invitar a un petit refrigeri al seu cambrot, però va anar per feina ben aviat, inquirint-los informació sobre les seves naus, carregaments i rutes amb educada precisió. En conèixer la ruta prevista pels catalans, que s'endinsava pel Carib via Curaçao i Jamaica, va arrufar el nas i els va advertir:

--Hauran d'anar amb molt de compte, senyors. En aquestes aigües hi ha ben pocs vaixells de guerra espanyols, però no els han d'amoïnar; aquí, el veritable perill són les canilles de llops del temut corsari Miguel Enríquez. Disposa de no menys d'una trentena de naus, la majoria petites però molt fortament armades, amb les que imposa la seva llei particular arreu del Carib. En teoria navega amb patent de corsa legal, però quan la cobdícia el corca, actua com un pirata sense escrúpols; i els he de dir que n'he detectat una o dues de les seves goletes per aquí.

L'anglès va concloure: --Si pogués, jo mateix els donaria escorta fins a Curaçao de grat, però una missió em porta a les Guaianes. Vagin amb molt de compte els propers dies, amics. No s'entretinguin ni es refiïn de ningú.

Rumb a Curaçao

Funchal, Juny del 1714

La travessa des de Gibraltar fins a Madeira havia estat gairebé plàcida, amb vents favorables constants i cap contratemps; excepció feta d'una patrullera espanyola, que en divisar-los al Golf de Cadis va començar a acostar-s'hi per tafanejar. Però el capità Josep Torrents "el Pobre" no estava per a romanços i la va allunyar ben aviat sense contemplacions --a canonades, directament.

Funchal era una bonica població que convidava a quedar-s'hi, però el comboi català anava per feina, demorant-se tot just el necessari per vendre-hi part del seu carregament d'eines i manufactures; fent així lloc per a una partida de vi de Madeira, que confiaven poder vendre a bon preu a Jamaica. No els va ser fàcil trobar-ne, doncs gran part del vi reposant a Funchal ja estava compromès amb comerciants britànics, però el petit endarreriment que això podia suposar pagaria la pena: el vi de Madeira era molt apreciat pels anglesos. La seva càrrega havia multiplicat el seu valor ja amb la primera transacció.

El comboi de la Companyia es composava de dos filibots mercants i un àgil bergantí fortament artillat, el "Nostra Senyora del Vinyet", que, com el seu nom indicava, estava tripulat sobretot per sitgetans i vilanovins; com vilanoví era també el seu capità Josep, de sobrenom "el Pobre". Aquest era un veterà llop de mar, de rostre esculpit per la salabror marina. Des de finals dels 1690 havia capitanejat una petita galera (o 'fragata', com també se'n deia) anomenada "Sant Antoni i Santa Gertrudis", finançada pel comú de Vilanova per defensar-se dels pirates barbarescos. Abord d'aquesta nau havia realitzat també nombrosos serveis durant la guerra, interceptant les naus mercants franceses que transportaven queviures per a les seves tropes a la Península.

Per la seva banda, el filibot "Finismundi" estava capitanejat pel Francesc Orissó de Blanes; per allò que en Torrents en sabia, l'Orissó sempre havia estat patró mercant, però no l'hi mancava una experiència durament adquirida al Mar Balear, transportant queviures, tropes i armament entre Nàpols i Catalunya, sempre evadint la persecució borbònica.

El capità de l'altre filibot, el "Perla de Gibraltar", era un napolità anomenat Domenico Squiano; ell i "el Pobre" ja es coneixien dels anys de la guerra, doncs el primer havia fet el cors abord d'un falutx anomenat "Santa Maria di Pontisalvo", i tots dos havien coincidit diversos cops als ports d'Arenys i Vilassar; una de les ubicacions preferides del napolità havia estat sempre per les rodalies del Cap de Creus, des d'on podia sotjar els mercants borbònics que s'aventuraven en aigües catalanes.

Tres dies després de l'arribada, el comboi llevava àncores i emprenia rumb a les Illes de Sobrevent, a on confiaven poder arribar en tres setmanes, o potser dues si els vents es mantenien igual de favorables. Tot just abandonar la badia de Funchal, totes tres naus varen canviar les banderes tal com prescrivia el reglament de la CCIOc, reemplaçant les de franges grogues i vermelles per unes de semblants però a franges vermella, blanca i groga. Aquest seria d'ara endavant el protocol a seguir obligatòriament mentre naveguessin a l'oest de Madeira. El motiu d'aital mesura era merament tàctic, fet per confondre a distància eventuals naus agressores i fer-les perdre uns minuts valuosos mentre dubtaven.

Tot i haver-se informat a consciència parlant amb patrons anglesos i holandesos, "el Pobre" no les tenia totes; no en va anaven a endinsar-se en unes aigües que els anglesos anomenaven "The Spanish Main" --que ell traduïa amb ironia com "La Gola del Llop".