Revolta!

Prévesa, 15 de Desembre

Per bé que relativament curt, el combat als carrers de Prévesa va ser ferotge, un veritable bany de sang. Agafada per sorpresa i composta majoritàriament per novells mal entrenats, la tropa de guarnició va patir enormes baixes en les primeres hores de la revolta, i només la presència d'un batalló de sekban imperials (és a dir, geníssers a cavall) va evitar-ne un complet col·lapse el mateix dia de l'alçament.

Emperò, per més entrenats i motivats que estiguessin aquests sekban, les forces otomanes a Prévesa havien quedat en franca minoria, després del cop inicial; i el que és pitjor, havien estat privats de molts dels principals punts estratègics de la població. No els restava altra opció que resistir contra un enemic ferotge i determinat, que semblava no tenir res a perdre amb la mort. En cosa de vint-i-quatre hores o així de lluita incessant carrer per carrer, els pocs supervivents van abaixar les armes i es van entregar. La lluita havia estat terriblement sangonosa, arribant les baixes a superar el miler entre ambdós bàndols; al capdavall, no gaire més enllà d'un centenar de rebels romanien en peu, així com una xifra similar de presoners turcs.

Havent triomfat la revolta, ara tocava reparar els danys causats a les cases i béns, organitzar la subsistència per l'hivern que s'acostava inexorablement i provar d'assegurar la llibertat acabada d'assolir. Aviat hi va destacar un personatge molt estimat a la vila, en Georgios Romanos, fill de l'afamat corsari Eustathios Romanos, de qui havia heretat el sobrenom de "Manetas" i un xabec armat. Deixant el seu germà Andreas a càrrec de la reconstrucció i defensa de la vila, Georgios es va embarcar en direcció a Avlona, a la recerca de suport i reforços. Tot i el curt trajecte (unes 100 milles), la proximitat de l'hivern feia la travessia molt perillosa; l'èxit del viatge era tot incertesa... però s'havia de fer.

Hi arriben reforços

Setmana del 20 al 26 de Maig

A les abruptes muntanyes de l'Èpir, la revolta segueix guanyant terreny i aviat una segona ciutat cau a les seves mans: cap altra que Prévesa, estratègicament ubicada a mig camí entre les Illes Jòniques i Corfú. Amb aquesta acció, allò que va començar com l'aixecament d'una partida de kleftoi muntanyencs adquireix tots els aires d'una insurrecció generalitzada que afecta tot l'Èpir.

Amoïnat davant l'amenaça que la insurrecció epirota representa per als seus plans de conquesta de Morea, el Gran Visir ha ordenat de mala gana aixecar el setge de Zacint; les tropes implicades han estat transportades a Lepant, amb alguns reforços de Cefalònia.

Alhora, mostrant notable gosadia, els venecians han aprofitat la tesitura per a desembarcar a l'Èpir una columna d'exèrcit, comanada pel noble Georgios Theotokis, natural de Corfú, amb l'esperança de persuadir el líder dels revoltats per fer front comú amb els otomans. Per a la seva sorpresa, qui comana els rebels és una dama de noble llinatge anomenada Helena Tzavelas, que acull amb empatia els venecians i segella amb ells una aliança, només condicionada a que els guanys conjunts no siguin apropiats per Venècia sinó atribuïts als grecs.

Un altre motiu d'esperança per als venecians és que el cos expedicionari portuguès ha recalat finalment al port napolità de Bríndisi; el seu líder, l'almirall Lopo Furtado de Mendoça, ja ha tramès escrit a Corfú posant les seves forces a plena disposició de Venècia.

La guerra s'intensifica

Setmana del 13 al 19 de Maig

Un cop capturada Nàuplia, els exèrcits otomans a Morea han caigut com una llosa sobre llurs següents objectius: les ciutats de Patras i Mistra. Ben guarnida amb tropes regulars i artilleria, la primera ha pogut aguantar, de moment, el setge imposat per la columna liderada per l'Aga dels jeníssers. Però no ha estat aquest el cas de la malaurada Mistra, malgrat haver-ne estat reforçada la guarnició; seguint el seu tarannà violent, negligent amb les baixes pròpies i alienes, el Gran Visir ha ordenat l'assalt de la fortalesa sense reclamar ni esperar cap oferta de rendició. Abandonats a la seva sort, els habitants de Mistra han fet honor a la memòria dels seus avantpassats espartans, venent cares les seves vides abans de ser anorreats.

Igual com havia passat a l'Acrocorint, la victòria a Mistra ha comportat enorme quantitat de baixes entre les tropes otomanes, però això al Gran Visir tant l'hi fa.

Mentrestant, l'armada otomana s'ha concentrat a les Illes Jòniques, transportant-hi gran quantitat de tropes. La columna d'exèrcit del Bölük Paixà ha desembarcat a Cefalònia i hi ha establert setge; mentre que un segon destacament ho ha fet a Zacint. Aquest segon setge ha estat mal planificat, però, i molt probablement haurà de ser llevat o reforçat, doncs els assetjadors no disposen de prou mitjans per fer que el setge sigui efectiu. La logística no sempre és impecable!

Simultàniament, ha esclatat una rebel·lió generalitzada a la regió de l'Epir. Liderada per Himariotes i Suliotes, d'ètnia grega i religió ortodoxa, la població de la zona s'ha alçat en armes; i, formant tres diferents columnes de milicians a peu i a cavall, han intentat prendre les ciutats veïnes amb variable fortuna. Així, mentre que les guarnicions d'Avlona i Prévesa els han barrat el pas, a Ioannina la milícia local s'ha afegit a la revolta, desarmant la guarnició i obrint de bat a bat les portes de la ciutat als rebels, que hi han establert llur capital provisional.

Veient-hi una oportunitat d'or per a intentar obrir un segon front que distregui les tropes otomanes, els venecians de Corfú hi han enviat una columna de reforç comandada per un noble local, el comte Georgios Theotokis, amb la missió de persuadir els rebels perquè facin front comú amb la Sereníssima República contra l'enemic comú.

Declaració de guerra

Constantinoble, 9 de Desembre del 1714

Sufocada la revolta de la Jònia, la Sublim Porta va aleshores adreçar la seva ira envers Venècia, a qui conserava responsable de l'alçament. El gran soldà Ahmet III va exigir formalment a la Sereníssima República el lliurament dels líders rebels, que havien estat acollits com a refugiats pels venecians. Avesada a les sobtades giragonses i canvis d'humor de la Sublim Porta, que tot sovint acabaven com foc d'encenalls, la diplomàcia veneciana es va limitar a respondre amb evasives i vaguetats, confiant que les aigües es calmarien en un tres i no res.

Venècia no comptava amb que, aquest cop, a parer l'Imperi Otomà s'havia vessat el got. Consternats, els ambaixadors venecians hagueren de retornar a la ciutat dels canals amb la terrible notícia: Constantinoble els acabava de declarar la guerra.

L'acumulació de problemes causat no només per l'actual crisi pandèmica mundial, sense comptar-ne les derivades econòmiques sobre Minairons miniatures; sinó també per l'accident sofert per la meva dona el passat mes de Gener, que la té amb mobilitat reduïda i rehabilitació per fractura de ròtula, m'obliguen a fer tabula rasa i donar per tancats els fils narratius que fins ara havia anat desenvolupant. Sincerament em sap greu, però el temps passat des de l'última escena publicada i el moment actual és excessiu, així que millor fer córrer el rellotge virtual d'aquesta Imagi-nació i saltar-nos etapes, per situar-nos més a prop del sidral que s'ha de desencadenar.

La revolta, estrangulada

Esmirna, 8 de Novembre del 1714

Un cop desembarcada a la costa de Jònia, la milícia rebel de l'illa de Samos es va encaminar cap a Esmirna, amb la intenció de sumar aquesta població a la revolta contra la Sublim Porta. Comptava en aquells moments amb 300 homes a peu i 100 a cavall. A les envistes de la ciutat, conegueren que era desproveïda de tropes regulars, doncs totes havien marxat un parell de setmanes enrere en direcció a Bodrum; només la milícia local custodiava la ciutat.

L'eufòria els va durar poca estona, però. Els milicians d'Esmirna es van mostrar inamoviblement fidels a l'imperi, tancant-se rere les muralles i barrant-ne el pas als revoltats. Tot de sobte, llur veritable situació se'ls va mostrar amb tota cruesa: si bé la captura d'Esmirna hauria significat un estímul cabdal a la propagació de la revolta, la seva hostilitat declarada negava als expedicionaris tota possibilitat d'èxit.

Pitjor encara: privats d'on port on reembarcar, els expedicionaris no tenien ara cap opció de tornar a casa. Només els restava provar sort amb una altra població, o intentar sumar-se als revoltats de Bodrum.

Mentrestant, les tropes otomanes tancaven el cercle al voltant de Bodrum i es preparaven per a assetjar la ciutat.

La República de Samos

Mitilene, 2 de Novembre del 1714

Quan ningú no s'ho esperava, mentre els rebels d'Halicarnàs es batien en retirada i les tropes provincials otomanes els encalçaven de prop, tot de sobte esclatà la rebel·lió també a l'illa de Samos. Una nodrida milícia composta de 350 armatoloi (guerrillers a peu) i 100 genets armats va irrompre a Mitilene, aprofitant que la guarnició local havia quedat sota mínims, i es va fer seva la ciutat sense disparar ni un sol tret.

S'acabava de proclamar la República de Samos. Els rebels es van apoderar d'una galera que hi havia a port i tot seguit la van utilitzar per escortar un petit comboi amb la intenció de desembarcar tropes a les proximitats d'Esmirna. La llavor de la revolta s'estava escampant.

Capturada!?

Halicarnàs, 29 d'Octubre del 1714

Tot i que s'hi havia començat a girar un temps força rúfol, la galiassa "La Mouette" va enfilar rumb sud amb decisió, sota l'atenta vigilància de Claire Baizanville. Convençuda com n'estava que la revolta d'Halicarnàs seria esclafada a curt termini, i que les represàlies serien molt dures, la noia planejava d'esmunyir-se al port de la ciutat rebel i carregar-hi tants refugiats com hi cabessin a les seves enormes bodegues. Segons les informacions de què disposava la Claire, blocant el port d'Halicarnàs hi hauria una galiota de la guarnició de Rodes; tota sola, una galiota no podria impedir que "La Mouette" trenqués el blocatge sense gaire dificultat.

Allò amb que la Claire no comptava és que la sortida de "La Mouette" del port d'Esmirna havia aixecat les sospites del governador local, que havia fet seguir la galiassa per una segona galiota. De bon començament, aquesta va mantenir una distància prudencial amb la nau de la Claire; però, tan bon punt els turcs van entendre les seves intencions, van forçar la marxa per a encalçar-la de prop. D'aquesta forma, quan "La Mouette" va albirar la bocana del port de destinació, ja tenia a la vista dues galeres otomanes: una al davant i una altra al darrere.

Conforme a les previsions de la Claire, la vella galiassa va poder travessar el cordó de setge de la galiota rodenca, malgrat que les canonades d'ambdues naus otomanes van malmetre-li el timó. Nogensmenys, la segona galiota va escurçar distàncies ràpidament a força de rems, cosa que va encoratjar els otomans a intentar l'abordatge de la nau fugitiva.

Una descoordinació de darrera hora entre ambdós capitans va fer que un d'ells efectués l'abordatge en solitari, cosa que li resultà funesta: encimbellada dalt d'un pal fent de franctiradora, la Claire va abatre'l d'un sol tret tan bon punt els garfis tingueren ambdues naus ben amarrades. L'intent d'abordatge otomà va acabar com el rosari de l'aurora, amb els mariners de la galiassa contraatacant i apoderant-se de la galiota!

Però "La Mouette" va ser abordada acte seguit per la segona galera turca; malgrat que la Claire va tornar a exhibir la seva extraordinària punteria matant el capità dels jeníssers d'abord, aquest cop la marineria de la galiassa es va veure superada pels atacants, que en poca estona van reduir els contrincants i els forçaren a rendir-se.

Enmig de la confusió de la batussa, no resta clar si la Claire Baizanville hi va resultar morta, si fou feta presonera o si va poder escapar llençant-se a l'aigua.

Batalla d'Efes

Selçuk, 26 d'Octubre del 1714

Agosaradament, la columna miliciana d'Aristos Kalafatis va enfilar cap al nord, amb intenció de forçar el camí vers Esmirna i tractar de sumar-ne els habitants a la seva revolta. Prop de la ciutat de Selçuk, però, toparen amb un nodrit exèrcit otomà, composat per tropes de les guarnicions de Quíos i la pròpia Esmirna. Ambdues formacions començaren a desplegar llestes per al combat, en una extensa plana sense gaires relleus destacables, a part d'un mur de pedra pertanyent a les runes de l'antiga ciutat d'Efes.

Les forces no podien estar més desequilibrades: enfront dels 300 tüfekçi (fusellers regulars), 100 sipahi (cavalleria) i 1 bateria de campanya dels governamentals, Kalafatis només disposava inicialment de 50 armatoloi a peu i altres tants a cavall. Afortunadament, la columna miliciana es va veure engrossida pels reforços enviats des d'Halicarnàs: 200 milicians a peu i una dotació artillera per a la bateria, que fins aleshores els havia resultat inútil.

Insegurs de prendre la iniciativa, ambdós exèrcits s'estigueren intercanviant foc d'artilleria a distància durant mig matí, sense gaire més resultat que la inutilització de la bateria rebel. Exasperat, Kalafatis va llençar endavant la seva exígua ala esquerra; que, tot i assolir el mur de pedra que dominava la plana, no el pogué retenir gaire estona. Després de ben bé mitja hora d'intens foc de fuselleria, la infanteria otomana va reduir l'avançada grega, mentre la seva cavalleria començava a avançar ràpidament vers la línia principal dels rebels.

Entenent que s'havia equivocat sense remei, el comandament Kalafatis va emprendre la retirada abans que les tropes governamentals assolissin la seva línia. Perdudes les esperances d'estendre la revolta per la Jònia, només els restava recloure's rere les muralles d'Halicarnàs i resistir tant de temps com els fos possible.

L'espia venecià

Esmirna, 24 d'Octubre del 1714

--La mare que el va parir! --va renegar la Claire Baizanville en veu baixa, mentre l'individu amb qui havia estat parlant s'esmunyia discretament per un carreró, tapat fins a les celles amb la capa i emparat en la fosca.

La Claire va contemplar l'home mentre s'allunyava, sentint-se impotent i enrabiada. "Més que imprudents, aquests venecians són uns irresponsables", va pensar. Durant la cita amb l'espia venecià, ella havia intentat debades convèncer-lo perquè la seva gent abandonés l'esbojarrat pla de revolta dels grecs de la Jònia. Però no hi va haver forma de fer-lo canviar de pensament: ell i els seus compatriotes estaven encaparrats en provocar l'alçament al preu que fos, sense ni tan sols tenir clar com ni de quina manera en podrien treure profit. I ella ja en veia a venir el resultat; un de catastròfic.

Un moviment fugisser captat de cua d'ull la va posar en alerta. Instintivament féu un pas enrere per a restar contra la paret, embolcallada per la foscor, i va esforçar-se per localitzar la font del moviment. Tal com sospitava, un parell de siluetes borroses es bellugava veloçment entre les ombres, seguint-li la petja a l'espia venecià. La Claire no va trigar gens en reconèixer els seus inconfusibles turbans i caftans: policies militars turcs! "A sobre, és tan burro que s'ha fet seguir", va pensar ella, evocant la imatge de l'espia venecià, tan pagat d'ell mateix i tanmateix prou descurat com per no haver comprovat si el vigilaven.

A ella no l'enxamparien, però. Un cop passat el perill, es va adreçar ràpidament al moll comercial i va enfilar la passarel·la de la vella galiassa "La Mouette", que l'estava esperant.

--Avui no hi ha cap encàrrec --va dir secament al capità. I abans que ell respongués, va seguir en to imperatiu: --Avui la càrrega soc jo. Lleveu àncores ara mateix i porteu-me a Bodrum. No us atureu per res ni ningú.

Segona batalla de Çine

Çine, 21 d'Octubre del 1714

Encoratjats per la seva victòria del dia 12, els milicians d'Halicarnàs es van encaminar a Aydin, disposats a prendre la ciutat. En aquells moments comptaven amb 100 homes a peu i 75 a cavall.

Un cop allà, però, es van trobar al davant una tropa impressionant que totalitzava 700 homes a peu (entre fusellers regulars i milícia feudal) i 175 genets; així que, prudentment, el seu comandant Aristos Kalafatis va desistir de presentar batalla, tot ordenant la retirada vers el punt de partida. L'exèrcit otomà d'Aydin no els va perseguir, afortunadament.

De tornada a la comarca de Çine, els homes de Kalafatis van tenir una altra desagadable sorpresa: una segona columna otomana procedent d'Esmirna els barrava el pas. Considerada la situació, Kalafatis va decidir d'avançar-se a l'enemic i atacar els governamentals immediatament, tot i la manifesta inferioritat numèrica dels seus homes - doncs aquesta segona columna constava de 300 fusellers i 100 genets.

Agafats per sorpresa i liderats per un oficial incompetent, els governamentals van reaccionar tard i malament, essent ràpidament desorganitzats malgrat les nombroses mostres individuals de valor. Al capdavall, la columna otomana es va batre en retirada, deixant 50 baixes d'infanteria sobre el terreny i unes altres 50 de cavalleria.

Els revoltats estaven eufòrics, però no tant el comandant Kalafatis; havent fet el recompte de baixes, ells també havien perdut 50 homes a peu i altres 25 de cavalleria. Una victòria gairebé pírrica.

Primera derrota

Knidos, 14 d'Octubre del 1714

Abord del xabec "Hydra", els revoltats havien enfilat cap al sud, preveient l'arribada d'alguna galera turca provinent de Rodes. Tal com suposaven, a les envistes del cap de Knidos van topar frontalment amb una galiota otomana, de nom "Samur". El vaixell grec es va trobar en la tesitura d'haver d'enfilar en direcció a l'abrupta costa, per tal d'obtenir algun profit d'aquell vent empipador que li bufava persistentment de cara. El capità turc va treure partit de les dificultats del xabec per a acostar-s'hi ràpidament, i al cap de pocs minuts començà l'intercanvi artiller - que malgrat la seva intensitat no va aportar resultats per a cap contendent.

Això permeté a la "Samur" acostar-se prou al xabec per a arriscar un abordatge, confiant en la superior qualitat dels soldats azab que duia abord. Nogensmenys, els infants de marina turcs trobaren més resistència de l'esperada, i el seu primer assalt fou rebutjat; cosa que la tripulació de l'"Hydra", encoratjada, va intentar aprofitar per a prendre'ls la iniciativa i contraatacar.

Però la jugada els va sortir malament, als grecs, doncs el seu abordatge fou rebutjat amb contundència. Descoratjats i amb nombroses baixes, els tripulats de l'"Hydra" no pogueren resistir un segon abordatge turc i foren reduïts en un breu però acarnissat combat. El xabec dels rebels havia estat capturat.

[He jugat aquesta partida en solitari avui mateix, cosa que he aprofitat per a provar un parell de coses noves, com la utilització de banderes "de quita y pon", vaixells de plàstic de WizKids, i unes estovalles de joc baratetes, d'aquelles de basar xinès. Funcionen prou bé, totes tres coses; segur que en traurem partit!]

Primera victòria

Çine, 12 d'Octubre del 1714

Només constituïda, l'autoproclamada República d'Halicarnàs va formar una milícia de 400 homes a peu, uns altres 100 a cavall i una bateria lleugera. Tot just després, una part d'aquesta força va emprendre camí al nord, amb la intenció d'arribar a Esmirna i estendre-hi la revolta, deixant 300 homes de guarnició.

A uns 50 km de la ciutat d'Aydın, però, la columna va topar amb tropes governamentals en una estreta plana coneguda amb el nom de Çine. D'una banda, els rebels comptaven amb 100 milicians a peu i altres tants a cavall, així com una valuosa bateria d'artilleria; de l'altra, les tropes del governador d'Aydın constaven de 150 fusellers regulars (tüfekçi) i 50 soldats a cavall (sipahi), a més d'una semblant bateria lleugera.

El xoc era inevitable i ambdós bàndols van formar en línia, amb la infanteria al centre i les tropes muntades als flancs. Les coses van anar malament al principi per als rebels, que van estavellar inútilment les seves cavalleries en càrregues frontals prematures per ambdós flancs. Al damunt, el duel artiller es va resoldre a favor dels governamentals. Semblava com si allò hagués d'acabar allà mateix.

Però aleshores la providència acudí en auxili dels rebels, que en arribar el cos-a-cos d'infanteries mantenien una moral ben alta, estimulada pels seus líders, i que van saber desencadenar una mortífera descàrrega de fuselleria sobre les files otomanes, que es van començar a ensorrar en qüestió de minuts. El camí restava lliure per als revoltats, mentre les tropes governamentals fugien en desbandada vers Aydın, havent perdut tots els seus canons.

[Vàrem jugar la partida dissabte passat, fent-la servir com un pretext per a provar la versió "Lite" del conegut reglament Maurice, de Sam Mustafa Publishing. Tot i no estar-ne familiaritzats, el joc es va desenvolupar amb relativa agilitat i alternança d'ocasions per a ambdós bàndols. Perdoneu que no us en mostri fotos; doncs, per manca de figures adients de grecs i turcs, vàrem haver de fer servir austriacistes i borbònics de la Guerra de Successió; però això se solucionarà aviat, ho prometo.]

Revolta!

Bodrum, 7 d'Octubre del 1714

Aquest havia de ser un diumenge normal i corrent a Bodrum (l'antiga Halicarnàs), o això hauria pensat d'antuvi un visitant qualsevol que, de bon matí, hagués començat a vagarejar pels carrers tranquils i acolorits d'aquesta petita ciutat de pescadors i artesans del mar Egeu, que s'estenia mandrosa a recer de l'antiga fortalesa dels cavallers de Rodes. Però si el seu passeig matinal l'hagués endinsat pels carrers tortuosos del barri grec, tot atansant-lo a l'església de Sant Nicolau, ben segur que s'hauria adonat de la gernació concentrada al voltant del temple, i molt probablement n'hauria percebut una visible agitació col·lectiva.

I si per atzar hagués pogut obrir-se pas entre la gentada expectant i entrar a l'església, l'espectacle ofert als seus ulls l'hauria fet dubtar de si havia triat el millor dia per visitar Bodrum: doncs al bell mig d'un atapeït grup d'homes armats que l'esguardaven en esfereïdor silenci, un mossèn estava beneïnt una bandera amb paraules greus acompanyades del senyal de la creu. En acabar el mossèn la seva benedicció, la gernació esquinçà de sobte l'espès silenci amb eixordidora cridòria. Una frase dominava per damunt de tota la resta: --ελευθερία ή θάνατος! --llibertat o mort, cridaven.

En pocs minuts es desencadenà l'infern sobre Bodrum. Sabres, espingardes, piques i arquebusos van aflorar en un tres i no res de la multitud congregada, que tot seguit es va llençar en tromba pels carrers, en direcció al centre administratiu de la ciutat. Agafada totalment per sorpresa, la petita guarnició otomana gairebé no tingué temps ni de defensar-se. Davant d'una multitud enfervorida, va ser proclamada als quatre vents la República d'Halicarnàs. Esporuguida, la població d'origen turc es va tancar a les seves cases, pregant perquè Déu no permetés excessos, mentre davant de l'antic castell es formava la milícia, llesta per assaltar les poblacions veïnes i estendre la revolta per tota la Jònia: 8 companyies a cavall i 2 companyies a peu, a més d'una bateria lleugera i un xabec.