L'espia venecià

Esmirna, 24 d'Octubre del 1714

--La mare que el va parir! --va renegar la Claire Baizanville en veu baixa, mentre l'individu amb qui havia estat parlant s'esmunyia discretament per un carreró, tapat fins a les celles amb la capa i emparat en la fosca.

La Claire va contemplar l'home mentre s'allunyava, sentint-se impotent i enrabiada. "Més que imprudents, aquests venecians són uns irresponsables", va pensar. Durant la cita amb l'espia venecià, ella havia intentat debades convèncer-lo perquè la seva gent abandonés l'esbojarrat pla de revolta dels grecs de la Jònia. Però no hi va haver forma de fer-lo canviar de pensament: ell i els seus compatriotes estaven encaparrats en provocar l'alçament al preu que fos, sense ni tan sols tenir clar com ni de quina manera en podrien treure profit. I ella ja en veia a venir el resultat; un de catastròfic.

Un moviment fugisser captat de cua d'ull la va posar en alerta. Instintivament féu un pas enrere per a restar contra la paret, embolcallada per la foscor, i va esforçar-se per localitzar la font del moviment. Tal com sospitava, un parell de siluetes borroses es bellugava veloçment entre les ombres, seguint-li la petja a l'espia venecià. La Claire no va trigar gens en reconèixer els seus inconfusibles turbans i caftans: policies militars turcs! "A sobre, és tan burro que s'ha fet seguir", va pensar ella, evocant la imatge de l'espia venecià, tan pagat d'ell mateix i tanmateix prou descurat com per no haver comprovat si el vigilaven.

A ella no l'enxamparien, però. Un cop passat el perill, es va adreçar ràpidament al moll comercial i va enfilar la passarel·la de la vella galiassa "La Mouette", que l'estava esperant.

--Avui no hi ha cap encàrrec --va dir secament al capità. I abans que ell respongués, va seguir en to imperatiu: --Avui la càrrega soc jo. Lleveu àncores ara mateix i porteu-me a Bodrum. No us atureu per res ni ningú.