La dot

Barcelona, 22 de Març

--I doncs, Magestat, quin era aquest assumpte que em volíeu confiar? --Va preguntar el marquès de Vilana, només entrar al despatx privat de l'Elisenda. La jove princesa estava asseguda al seu escriptori, un xic gran per a la seva menuda figura, contemplant un document que tenia al seu davant.

L'Elisenda va fer un lleu gest amb el cap, com convidant-lo a acostar-s'hi. En fer-ho, el marquès va adonar-se que l'esmentat document era una pragmàtica ricament decorada, d'aquelles que els sobirans empren per a publicar els seus decrets importants. D'una ullada va comprovar que estava complet, excepte per la rúbrica final.

--És la concessió del títol de marquès de Pallars a Dom Fabrizi Aiguaviva d'Aragó --va respondre ella, inexpressivament.

--El... pare de Dom Carlo? --va inquirir el marquès amb suavitat.

La princesa va alçar una cella amb ironia, alhora que s'arronsava d'espatlles: --Bé; d'algun lloc havia de sortir la dot, oi?

En Vilana va somriure sorneguerament per un instant, abans de posar-se seriós novament: --Imagino que ja ho deveu tenir tot ben lligat...

--Si us referiu als meus parents, els Cardona-Fernàndez de Còrdova, no han posat cap problema a bescanviar el marquesat per un bon grapat d'argent de Prades... --el posat irònic de la princesa es va accentuar.

--Ho celebro --va respondre ràpidament el marquès--, si bé em referia més aviat a la pròpia nissaga dels Aiguaviva d'Aragó. Apostaria que ja sabeu que a la branca principal d'aquesta poderosa família napolitana són filipistes del... morro fort, si em permeteu l'expressió.

--Precisament per aquest motiu --la princesa va abandonar tot de sobte el posat irònic--. Em consta que la branca de Dom Fabrizi no és pas filipista, i pretenc allunyar-la de la nefasta flaire del verí borbònic. Amb son fill de futur príncep consort i ell investit com a marquès de Pallars, de ben segur que el centre d'atenció dels Aiguaviva bascularà cap a la salvaguarda dels interessos del Principat.

--Una aposta arriscada.

--Qui no arrisca, no pisca... si em permeteu l'expressió. --l'Elisenda va tornar a somriure amb picardia.

Empesa al matrimoni?

Barcelona, 17 d'Abril del 1715

--NO FOTIS!! --La princesa Elisenda ho havia deixat anar impulsivament, per passar a enrojolir intensament a continuació, dolorosament conscient de la impropietat de l'exabrupte en aquella situació. Al seu voltant, els membres del seu Consell d'Estat la miraven amb la sorpresa pintada al rostre.

Amb l'esguard compungidament abaixat, el marquès de Vilana va respondre amb un fil de veu: --De veres que em sap molt de greu, Altesa; però és allò que el virrei imperial de Nàpols m'ha fet saber, literalment --el bon marquès estava avergonyit, certament; però no pas pel sobtat estirabot de l'Elisenda, sinó pel tràngol d'haver-li hagut de comunicar la notícia. --Sa Magestat Imperial posa, com a condició d'acceptar la vostra presidència del Consell d'Espanya, que accediu contreure matrimoni amb Carlo Acquaviva d'Aragona, hereu del napolità Principat de Caserta.

--Aquí hay gato encerrado, vive Dios; pero honestamente no acabo de verlo --va remugar el mariscal Villarroel, amb evident incomoditat.

De tots els presents, només en Feliu de la Penya mantenia un posat assossegat i reflexiu. --Aquests... Acquaviva d'Aragona... deuen ser importants allà a Nàpols, no?

--Certament, sí. Una de les famílies que més obertament van recolzar la causa, allà a Nàpols... --va respondre el marquès de Vilana, encuriosit i reviscolat per la flegma de Feliu de la Penya.

Capcot, l'home va sospesar la resposta de Vilana per una estona fins que sobtadament es redreçà, tot dient-li a l'Elisenda amb vehemència: --No hi consentiu d'entrada, Altesa. No, si el pretendent no renuncia abans als drets del seu llinatge.

--Com? --va preguntar l'Elisenda, desconcertada.

--Ja entenc què vol dir en Feliu de la Penya, Altesa; --va intervenir Vilana-- si hi accedíssiu i tinguéssiu un descendent, aquest seria jurídicament un Acquaviva, no un Cardona, amb totes les implicacions d'herència dinàstica que això comporta. No li retrec a Sa Magestat l'Arxiduc Carles que vulgui recompensar els napolitans, però no ho ha de fer a expenses del vostre propi llinatge, Eli... vull dir, Altesa.

--La forma de donar-li la volta a tot això és que el pretendent sigui adoptat per un Cardona, i aleshores passarà jurídicament a ser un Cardona ell mateix, no ja un Acquaviva. --va reblar Feliu de la Penya amb parsimònia-- Ja s'ha fet d'alres cops.

--Pero, en cambio, vuestro eventual heredero sí que podrá optar a derechos dinásticos en Nápoles... Redondo, sí; redondo. --va continuar Villarroel, sorprès de la seva pròpia reflexió.

Audiència inesperada

Nàpols, 13 d'Abril del 1715

Mentrestant, el marquès de Vilana ja havia retornat de la recepció formal per les autoritats venecianes, havent fet una darrera escala a Nàpols abans de tornar a casa.

El bon marquès estava convençut que, tan bon punt escoltés les seves ofertes, la princesa Elisenda es negaria a embarcar el Principat en una guerra presumiblement costosa i sagnant a canvi de quatre engrunes. Bo i essent ambaixador plenipotenciari, emperò, el marquès no havia avançat cap resposta al Doge, malgrat que el seu propi escepticisme l'inclinava a una negativa; però l'assumpte era prou greu com perquè la decisió no fos presa per ell tot sol, sinó pel Consell d'Estat en ple, amb la princesa al capdavant.

Quan ja estava fent els preparatius per embarcar a la fragata "Santa Eulàlia" que l'estava esperant, el marquès rebé la inesperada visita d'un funcionari de palau, amb una missiva personal del virrei imperial de Nàpols, Wirich P. von Daun. Malgrat el to cordial i afable de l'escrit, el veterà diplomàtic es posà tot seguit en guàrdia. "Ja havíem tingut una entrevista el mes passat, i ja havíem discutit tot allò que calia; no hi restava res al tinter, o sigui que això que ve ara és del tot nou..."

Resumint-ho molt, l'anterior entrevista amb Von Daun havia gravitat sobre la integració del Principat al Consell d'Espanya, tema en què també hi havia insistit molt el duc Eugeni de Savoia amb anterioritat. Malgrat la insistència d'ambdós virreis imperials, Vilana s'havia mantingut ferm en les posicions que la princesa l'hi havia dit: no acceptar-ho si no era a canvi d'assumir-ne la presidència perpètua.

"Per aquí deuen anar els trets", s'imaginava Vilana tot apressant-se cap al palau virreinal. "Potser hi ha alguna contraoferta al respecte?".

En sortir de palau, un parell d'hores després, el marquès feia cara d'atabalat, malgrat els esforços per dissimular-ho. "Ai mare! Quan senti això, l'Elisenda s'enfilarà per les parets!", anava pensant mentre s'embarcava al "Santa Eulàlia"...

Les demostracions pugen de to

Mar Egeu, 1 d'Abril del 1715

Durant la setmana del 25 al 31 de Març s'han incrementat notablement les operacions al Mar Egeu i Grècia, amb moviments de tropes i flotes otomanes, així com d'un potent estol venecià comandat per l'agosarat vicealmirall Andrea Pisani. Pel que fa als primers, allò que se sap és que la columna que ha arribat a Tebes és constituïda per uns pocs centenars de milicians atenesos, cosa que fa pensar que la que hi ha en camí des de Làrissa és de composició semblant. Res no se sap dels altres moviments de tropes més al nord.

En un altre ordre de coses, l'ambaixador plenipotenciari català, marquès de Vilana, s'ha personat a Venècia abord de la fragata insígnia Santa Eulàlia, per petició expressa de les autoritats locals. La seva mirada perspicaç s'adona ben aviat que el desplegament d'honors de què és objecte a la seva arribada pretén impressionar-lo i "estovar-lo", amb la previsible finalitat de sol·licitar l'ajuda militar del jove i energètic Principat.

Finalment, les tirades de dau per esdeveniments a l'atzar per a la setmana de l'1 al 7 d'Abril han donat dos resultats interessants: d'una banda, ha esclatat prematurament l'alçament jacobita a Escòcia - cosa que probablement provocarà un cert absentisme del regne de Gran Bretanya respecte a afers internacionls; de l'altra, al Rosselló es produeix un esdeveniment que els mecanismes de Mythic GME qualifiquen de "beneficiós per a un PNJ" i que consisteixen en "Estranyar Exèrcit". El PNJ més destacat que tenim al Rosselló és el general Joseph Camprodon, que gestiona els Comtats en nom de la princesa Elisenda. Hagut compte de les dificultats experimentades per Camprodon amb alguns oficials francesos, l'esdeveniment positiu que se m'acut és el canvi de destinació del més bel·ligerant d'entre ells, duc de Noailles, que haurà estat cridat a guarnir amb el seu regiment alguna altra ciutat francesa. D'aquesta forma, la presència militar francesa al Rosselló s'aprima notablement, amb una majoria de coronels ben predisposats a col·laborar amb les autoritats catalanes.

Tornada a Càller

Càller, 5 de Novembre del 1714

Conclosa la seva ruta pels estats del nord d’Itàlia, el marquès de Vilana va fer novament escala a Càller, on fou rebut pel seu amic el marquès de Rubí, que el convidà a dinar.

Còmodament asseguts en un salonet del palau virreinal, ambdós amics es posaren a prendre uns digestius i a fumar unes pipes, mentre s’explicaven les darreres notícies que els havien arribat a les oïdes.

--Com t’ha anat per Itàlia, doncs? --va preguntar Rubí tot d'una.

--Pse, una de freda i una altra de calenta –-va respondre Vilana amb una ganyota--. He trobat bona acollida a Mòdena i als estats més petits de la rodalia, però el duc de Savoia s’ha mostrat fred i elusiu, defugint tot compromís explícit. Confesso que m’inquieta aquesta actitud.

--Hum, sí –-va remugar Rubí--; molt em sembla que se li han apujat els fums, des que l’han fet rei de Sicília.

--Espero que només sigui això –-va respondre Vilana, meditatiu--. Altrament, hi albiro unes relacions futures cada cop pitjors.

-- I el cas és que necessitem assolir una aliança amb Savoia, sinó...

--sinó... els interessos de Catalunya i Savoia en aquesta regió acabaran xocant –-va concloure Vilana.

Ambdós prohoms restaren en silenci una estona, concentrats en les dolces flaires que emanaven de les seves pipes. El marquès de Rubí va ser el primer a trencar aquell mut recolliment:

--Escolta, tens molta pressa per tornar a Barcelona?

--No pas immediatament; abans volia anar a Nàpols. Per què?

--Aquest proper cap de setmana tindré una reunió amb la Diputació General del regne, i m’agradaria convidar-t’hi; a veure què n’opines.

Il soufflé toscano

Florència, 10 d'Octubre del 1714

El marquès de Vilana estava sincerament desconcertat, i força decebut també. Després d'uns quants dies prou profitosos a Mòdena, on havia pogut abordar amb el duc Reinaldo III d'Este diversos acords comercials i una aliança formal, va arribar a Florència força il·lusionat amb la perspectiva d'assolir un semblant acostament vers el prestigiós Gran Ducat de Toscana; quina casa regent, els Mèdici, era també famosa per la protecció i foment dels estudis científics, tradició que s'anaven passant de pares a fills - i això tot sol ja estimulava l'interès personal del marquès.

La crua realitat que es va trobar davant el va deixar gairebé en xoc. El regnat de l'actual gran duc, Cosimo III Mèdici, estava essent el més llarg de tota la història de Florència, però malauradament no era pas el més pròsper, ni de bon tros. D'un caràcter extremadament religiós i beat fins a nivells patològics, la seva obra de govern estava essent desastrosa, marcada per un puritanisme moral que a voltes resultava ridícul, però que més sovint era profundament perjudicial; especialment l'assetjament als drets cívics, o a l'activitat dels jueus i la intel·lectualitat laica. L'economia del país, ja tocada després de la llarga i costosa guerra que el seu pare va emprendre contra la Santa Seu, es va acabar d'enfonsar durant el regnat de Cosimo, que només semblava interessat en l'obra de govern quan aquesta afectava l'esfera religiosa; inhibint-se-n'hi en d'altres matèries, cosa que va propiciar ferotges disputes entre la seva esposa i la seva mare - amb resultats sovint calamitosos per als seus súbdits.

En aquest panorama desolador, només hi va faltar la Guerra de Successió Espanyola, que va posar la Toscana en dificilíssima situació; doncs la meitat septentrional del país (l'antiga república de Florència) és feudatària del Sacre Imperi, mentre que els seus territoris meridionals (l'antiga república de Siena) són feudataris d'Espanya, així que el Gran Ducat esdevingué sobtadament l'ull de l'huracà d'aquest devastador conflicte global. Cosimo III se'n va sortir al final, a base d'un complicat joc d'equilibris i giragonses difícils d'imaginar, però no sense haver de cedir a la pretensió imperial de contribuir a l'esforç de guerra austriacista amb l'astronòmica quantitat de 300.000 doblers (l'equivalent d'una tona d'or!). Ara sí que restava clar que el país no se'n sortiria.

Enfront de tanta pobresa (tanta que la moneda havia deixat de funcionar entre el poble, en favor del bescanvi), feien contrast els exorbitants dispendis del gran duc, que s'anaven majoritàriament en despeses de representació i diplomàtiques - doncs la segona gran obsessió de Cosimo III era de transformar el gran ducat en regne. Fastiguejat per les obsessions del gran duc, el marquès de Vilana va abandonar precipitadament Florència al cap de pocs dies. Ni tan sols el tema de la successió al tron l'hi mereixia cap interès, doncs l'hereu Ferdinando havia mort l'any anterior de sífilis (per contrast amb son pare, fou un veritable cràpula); mentre que les inclinacions sexuals de Gian Gastone, el segon, el feien totalment incompatible amb cap política successòria (*).

* [Disculpes per la patent homofòbia de l'època]

El Consell d'Aragó

Milà, 29 de Setembre del 1714

--Benvolgut marquès, molt em temo que els designis immediats de Sa Magestat Imperial no passen per la creació del Consell d'Aragó que vós demaneu --va dir el Príncep Eugeni de Savoia amb veu afable alhora que ferma, mentre encreuava les mans en un gest que volia fer entendre que el tema era fora de discussió. --La seva voluntat és ara de centrar-se en la recomposició interna dels seus Estats; ara com ara, disgregar el Consell d'Espanya en dos per crear el d'Aragó només faria que fragmentar i dissipar aquests necessaris esforços de reconstrucció.

Emperò, el marquès de Vilana no era d'aquells que es donen per vençuts a la primera dificultat; així que, tot i haver assentit en senyal de conformitat a les asseveracions del príncep, acte seguit reprengué la paraula amb un nou argument: --Ho entenc perfectament, altesa. Des de la perspectiva que es té a Viena, imagino que ara mateix és prioritari vigilar l'evolució del conflicte entre Rússia i Suècia, o les futures evolucions de l'Imperi Otomà; amb la qual cosa el flanc sudoccidental sembla secundari. Però què hi diríeu si jo us fes saber que Espanya s'està rearmant intensivament? --El príncep Eugeni va enarcar lleugerament les celles, cosa que animà Vilana a reblar el seu clau-- ...Segons els meus informadors, a hores d'ara hi està construint entre 6 i 10 vaixells de guerra simultàniament. Si Espanya refà la seva flota, tant el Principat mateix com Mallorca, Sardenya i Nàpols restaran inermes al seu abast. Per contra, Viena queda massa lluny per prestar-nos assistència efectiva; és per això que es fa imprescindible crear el Consell d'Aragó, doncs tots aquests Estats necessiten estar coordinats enfront la possible amenaça.

L'Eugeni de Savoia restà silenciós i pensatiu una estona; sabent que s'havia pres seriosament l'avís i que havia posat el seu meravellós intel·lecte estratègic en funcionament, en Vilana s'estimà més callar i no insistir-hi més. La pausa del de Savoia es perllongà encara per una estona, quan l'home tot de sobte reviscolà i li preguntà a Vilana:

--I no us voldríeu afegir al Consell d'Espanya?

La proposta va agafar el marquès de Vilana totalment per sorpresa, cosa que va retardar la seva resposta. "Davant el pes combinat de Milà i Nàpols, restaríem en segon pla, a no ser que...", li va venir al cap. Quan per fi va decidir-se a respondre, ho féu amb força prudència, conscient que l'abast de la proposta depassava les seves atribucions, però afegint-hi un envit digne d'un jugador de pòquer:

--En el fons, poc importaria el nom exacte que hi donéssim, si d'Espanya o d'Aragó; imagino que Sa Altesa la princesa Elisenda hi consentiria, sempre i quan la presidència de l'organisme l'hi fos atribuïda a Ella. A fi de comptes, el Principat seria l'únic Estat sobirà d'aquest hipotètic Consell...

És ara quan el sorprès fou Eugeni de Savoia, que replicà també amb gran prudència: --Certament, s'hauria de consultar a Schönbrunn...

Ambigüitat calculada

Torí, 23 de Setembre del 1714

A la suite que l'hi havia estat assignada per la duració de la seva visita diplomàtica a Torí, el Marquès de Vilana no parava de voltar-hi nerviosament amunt i avall, inquiet i frustrat. En gairebé tota una setmana d'intenses entrevistes, dinars i reunions gairebé no havia aconseguit res del Ducat de Savoia.

És cert que el duc Víctor Amadeu II acabava de retornar de Sicília, després d'haver-ne estat coronat rei en un acte solemne a la catedral de Palermo, i que la seva fatiga pel viatge hagués causat una aparent manca d'interès en tancar tractes de cap mena; o també podria ser que, cofoi i enlluernat per la seva nova condició de "Rei" en lloc de "Duc", hagués voluntàriament menystingut Vilana només per la vanitat de marcar distàncies amb la Princesa Elisenda. Però ni una cosa ni l'altra no li semblaven prou plausibles al nostre bon marquès, que tenia en Víctor Amadeu II per un home d'estat de pedra picada.

"No, l'ambigüitat del rei Víctor Amadeu no és fruit de la fatiga ni de cap caprici; és deliberada i calculada", va pensar el marquès. "Esta defugint d'arribar a cap compromís amb el Principat, malgrat que ambdues nacions estem teòricament aliniades i aixoplugades sota el Sacre Imperi; i això per què?", es va preguntar per enèsim cop.

Hi tenia dues possibles solucions per a aquesta desagradable incògnita; i cap d'ambdues no li feia cap gràcia. "O bé sap que aviat entrarem en conflicte amb algú, a qui ell no vol incomodar... o és ell mateix que està preparant el terreny per a un canvi d'aliances".

"No cal trencar-s'hi les banyes", va pensar. Marxaria de Torí amb ben poca cosa de profit a la cartera --un parell d'acords comercials i poca cosa més. Però el seu olfacte li deia que no devia perdre de vista la calculada ambigüitat de Savoia; n'hi havia de parlar a la seva següent etapa, que seria Milà.

El blat d'Aragó

Gènova, 14 de Setembre del 1714

En la seva qualitat d'ambaixador plenipotenciari del Principat, el Marquès de Vilana va ser rebut amb tots els honors pel 142^è Doge de la República de Gènova, Giovanni Antonio Giustiniani, a l'esplendorós palau ducal. A en Vilana no se li escapava, emperò, que la pompa i circumstància desplegades al seu voltant cercaven d'impressionar-lo, d'intimidar-lo, a les envistes de la dura negociació que s'acostava --doncs prou que s'adonaven, els genovesos, que Vilana aprofitaria la seva visita per posar damunt la taula un tema espinós per a ells: el blat d'Aragó.

Les temences dels genovesos no eren infundades; doncs, tan prompte com en va tenir ocasió, el marquès de Vilana va plantejar la qüestió amb tota cruesa: --Fins ara, Gènova havia fruït del monopoli en la comercialització del blat d'Aragó. Donats els canvis polítics esdevinguts darrerament a la Península Ibèrica, molt em temo que aquest privilegi hagi arribat a la seva fi.

El Doge va protestar amb vehemència: --L'esmentat monopoli és el fruit d'un acord entre la Corona d'Espanya i aquesta República, senyor. El vostre Principat no hi té cap part, en aquest contracte!

--No us equivoqueu, Il·lustríssima --va advertir Vilana plàcidament--. L'últim tram del riu Ebre, per on discorre la ruta del blat, és ara sota una sobirania diferent de la del Rei d'Espanya. Tindríem tot el dret d'exigir formar part de l'acord, de gravar aquest blat amb els impostos de duana que ens semblés, o fins i tot de barrar l'accés dels vostres vaixells al port de Tortosa.

Indignat alhora que sorprès, el Doge anava a contradir l'ambaixador català, quan aquest s'hi va avançar, sense abandonar la placidesa del to: --Però ningú no voldria que s'arribés a aitals extrems, oi Il·lustríssima? Mireu, allò que Sa Altesa la princesa farà és liberalitzar el comerç del blat d'Aragó, fent-lo dipositar a Tortosa en unes sitges que ja s'estan fent, gravant-lo amb un import de duana i posant-lo a venda pública --es va aturar un moment, per deixar al Doge pair la notícia--. Ara bé, tot i no gaudir-ne del monopoli, els vaixells de pavelló genovès podrien estalviar-se l'esmentat impost i gaudir d'un cert avantatge a l'hora de comprar blat... sempre i quan signéssim un contracte per a l'ampliació i modernització del port de Tortosa, finançat a mitges amb aquesta sereníssima república.

Bocadabat, el Doge pugnà per articular una resposta, però Vilana el va sorprendre amb una pregunta aparentment fora de context: --Sa Magestat la reina consort d'Espanya, Elisabet Farnese, és a punt d'arribar a Gènova, oi?

Davant l'assentiment del dignatari genovès, Vilana va reblar: --Quin millor present no li podríeu fer a Sa Magestat la reina que comunicar-li que heu pogut salvar el contracte del blat d'Aragó? I prou que en justícia seria obra vostra... Els reis d'Espanya us estarien prou ben agraïts personalment, no us sembla?

Rumb a Gènova

Litoral cors, 8 de Setembre del 1714

Deixant-se bressolar pel dolç vaivé del vaixell en aquelles aigües tranquil·les, al seu pas per davant dels blancs penyasegats de Còrsega, el marquès de Vilana recapitulava breument les converses sostingudes amb les autoritats de Càller, només dos dies abans. Vilana havia tingut la pensada de recalar breument a Sardenya abans de començar el periple diplomàtic italià, per retrobar-se unes hores amb el seu vell amic, el marquès de Rubí; però el panorama que s'havia trobat distava força del que pensava d'antuvi. I l'havia deixat força amoïnat.

Pel que feia a aquesta misteriosa conspiració, l'únic que de moment podia fer Vilana era comprometre's a prestar a l'exígua flota sarda la fragata "Santa Madrona" on ell estava viatjant, per l'interval de temps que durés el trajecte terrestre del seu periple diplomàtic. Altrament, va recomanar al seu amic d'escriure lletra urgent a la princesa Elisenda tot sol·licitant-li la tramesa d'ajuda; sense estalviar-se de comentar que hi havia temporalment a Mallorca unes tropes que pel Tractat de Rastatt no podien seguir al servei del Principat. Tot trametent-les a Sardenya, l'Elisenda podria posar-les fora de l'abast de les mirades escrutadores de Lluís XIV, mentre no es trobava la forma d'encabir-les definitivament.

Per a sorpresa de Vilana, el marquès de Rubí va afirmar que, si eren transferits a Sardenya, el finançament d'aquests regiments no seria cap problema, mercès a la recent reobertura de les antigues mines d'argent a L'Alguer, el Loggudoru i Meurreddìa. Això sí que eren bones notícies! Òbviament, tots dos amics pensaren alhora en contractar la Companyia Catalana d'Índies per a eventuals futures exportacions, i Vilana es va comprometre a fer-ne els pertinents contactes, tan bon punt retornés al Principat.

Hi romania el problema de com ajudar a neutralitzar la conspiració que semblava haver-hi en marxa a Sardenya, de la que ell estava convençut que n'hi havia un instigador exterior. Com identificar-lo, no ho sabia pas, però estava determinat a esprèmer a fons les seves habilitats diplomàtiques entre els prínceps italians; per força un o altre n'hauria sentit a dir alguna cosa.

Tot rumiant l'hi havia passat el temps d'una volada i, tal com l'hi va anunciar el capità de la fragata, Josep Capó, tenien ja el litoral de Gènova a la vista. Començava així el primer viatge oficial del marquès de Vilana en nom d'un Principat ja sobirà.

Viatge a Itàlia

Barcelona, Agost del 1714

Al despatx de la seva casa del carrer Regomir, el marquès de Vilana va fer una llambregada pel finestral, per si els soldats que esperava arribaven; en veient que no era així, va retornar a l'activitat que l'havia tingut ocupat tot el matí: preparar un bagul de viatge, per al llarg periple que l'esperava els propers mesos.

Per si de cas, ho va tornar a repassar tot abans de tancar fermament el bagul amb doble cadenat. Satisfet, es va arrepapar al sofà del despatx i li va demanar un te al majordom, mentre consultava per darrer cop les notes preparatòries del viatge que havia estat redactant la nit anterior.

La seva primera escala seria possiblement també la més ingrata: Gènova, on l'esperava la dura tasca de renegociar uns enutjosos contractes involuntàriament heretats del regne d'Espanya, i que la princesa Elisenda es volia treure del damunt. A partir d'aleshores, les següents etapes del viatge serien menys espinoses, bo i que encara hauria d'esmerçar tot el seu talent diplomàtic per assolir-hi resultats palpables: en primer lloc, visitaria Torí, on miraria de forjar algun tipus d'aliança estable amb el Duc de Savoia (ara també Rei de Sicília). A continuació passaria per Milà, on s'entrevistaria amb diversos dignataris imperials i locals, i després aniria a Mòdena, per fer un primer contacte amb els seus governants.

Restava en l'aire una possible visita a Venècia, sense confirmar encara per una aparent manca d'interès de la Serenessima Repubblica que durant les entrevistes milaneses esperava capgirar; així com una audiència de Sa Santedat a Roma, que els llegats pontificis encara l'hi havien de confirmar. Allò que Vilana descartava de pla era cap visita a Parma, governada pels Farnese; encara era viu en el seu record l'intent d'assassinat d'Elisenda per uns sicaris a sou del duc Francesc.

Després de Mòdena, Vilana tenia previst visitar Florència i ser rebut pel gran duc Cosimo III de Medici; bo i que el marquès no n'esperava grans resultats, atesos els informes que l'hi havien arribat sobre el ruïnós estat de les finances toscanes. Salvats els eventuals canvis que durant el viatge es poguessin produir, les seves darreres etapes serien Lucca i Massa, que malgrat els seus extensos coneixements diplomàtics eren auèntiques incògnites per a ell.

En aquestes cavil·lacions estava quan el majordom va interrompre'l: --Excel·lència? Els soldats que esperàveu ja són aquí.

La princesa havia insistit que, ultra la dotació permanent de soldats de la fragata on viatjaria, el marquès fos tothora acompanyat per sis membres de les Guàrdies Catalanes --un tinent, un caporal i quatre soldats--, tant per lluïment en ocasions d'etiqueta com per motius de seguretat. No és que li fes molta gràcia tanta companyia, al marquès; però comprenia els pensaments de l'Elisenda i no podia estar-ne en desacord.

Va alçar-se del sofà d'un bot, alegre i rejovenit per la perspectiva del viatge: --No els feu esperar, amic meu. Som-hi!

Incautacions

Barcelona, Juny del 1714

--Així doncs, estem d'acord, cavallers?

La princesa Elisenda va girant per torn el seu esguard vers tots i cadascun dels presents a la reunió, que en sentir-se interpel·lats assenteixen breument i silenciosa. La reunió ha estat llarga i feixuga, no exempta de tensió en alguns moments, i l'ambient comença a estar carregat amb els densos efluvis de tabac de les llargues pipes, enceses ininterrompudament per hores. Es percep cansament a l'ambient, però també un alleujament visible. Tots els esculls han estat superats.

Fent ús de la seva funció de secretari de la reunió, el marquès de Vilana estossega amb brevetat i enuncia: --Segons allò que s'ha acordat, es dóna als partidaris de Felip d'Anjou un termini de sis mesos, que expiraran la nit de Cap d'Any, perquè prestin solemne jurament de fidelitat a Sa Altesa i les Constitucions d'aquest Principat, com a condició única però imprescindible perquè el seu honor sigui restaurat plenament, i perquè els seus béns i rendes embargats els siguin íntegrament retornats.

La resta d'assistents (tots els membres de la Diputació del General i el Consell d'Estat) assenteix novament amb solemnitat, intercanviant-se mirades satisfetes i còmplices. La clau del paquet d'acords adoptat, que es tramitarà al Parlament amb brevetat, no consisteix tan sols en la restitució de béns al gruix de botiflers del país a canvi de llur fidelitat, sinó que sobretot posa en vies de solució l'afer dels grans latifundis del Principat, majoritàriament en mans d'un parell de nissagues espanyoles fidels a Felip V, que acaparen la majoria de títols nobiliaris i feudals del país --i que per tant condicionen fortament la composició última del Braç Militar de les Corts.

Comptant amb la certesa absoluta que, a diferència dels petits propietaris del país, aquestes dues nissagues feudals (els Cardona-Fernández de Córdoba i els Montcada-Portocarrero) no resideixen al Principat ni consentiran mai a retre vassallatge a la princesa ni a les Constitucions, el paquet d'acords resol l'embargament definitiu de les seves terres en el termini fixat.

Així, per bé que els títols i drets nobiliaris dels Cardona-Fernández de Córdoba passaran nominalment a la pròpia Elisenda, la seva major part (ducat de Cardona, marquesat de Pallars i comtat d'Empúries) s'integrarà en un consorci entre la Corona i la Generalitat, que les administrarà conjuntament. La creació d'aquest consorci resol també possibles litigis entre ambdues institucions pels beneficis de la potassa i el carbó mineral de Cardona i Súria, o del ferro i la fusta del Pallars.

La mateixa sort depara el decret a les possessions de Guillem Ramon de Montcada-Portocarrero, marquès d'Aitona, destacadíssim partidari de Felip V, coronel de les Guàrdies Espanyoles i general en cap de l'exèrcit borbònic d'invasió l'any anterior. Ultra el primari instint de revenja, el paquet de mesures acordat es proposa, en el seu cas, neutralitzar políticament el noble de més alt rang del Braç Militar, posseïdor encara de notable ascendència en aquest estament; sense aquesta mesura, el conjunt de l'aristocràcia catalana romandria encara subjecta a la nociva influència de Felip d'Anjou.

Mentre els assistents van abandonant la sala a poc a poc, l'Elisenda es queda abstreta, mirant amb atenció el gran mapa de possessions feudals, que ha estat presidint la reunió penjat en una paret. Encara mirant-se el mapa, s'adreça al marquès de Vilana sense alçar la veu:

--Us faria res quedar-vos aquí un moment, bon marquès?

Quan només ells dos resten a la sala: --El marquès d'Aitona encara deu residir a Madrid, oi? Em caldria fer-li arribar un missatge... confidencial. Ho podríeu arranjar?

La Companyia de les Índies Occidentals

Gibraltar, Juny del 1714

La Companyia Catalana de les Índies Occidentals (CCIOc) fou creada el Setembre del 1713, com a resultat de la fusió de dues entitats similars preexistents (la catalana Companyia Nova de Gibraltar i la "Vlaamse Antwerpen Compagnie"), mercès a una fructífera gestió a la cort de Viena del marquès de Vilana (ja aleshores Cònsol de Mar). L'objectiu de la nova societat consistiria en obrir forat al mercat de les Amèriques, rígidament monopolitzat pel règim de Felip V.

Malgrat que les oficines centrals de la CCIOc eren ubicades a Barcelona, prop del Pla de Palau, es va decidir que la seu de la flota romandria a Gibraltar, on també hi tenia la seva residència un dels socis fundadors, Josep Valls. D'aquesta forma, les naus de la CCIOc podrien traçar rutes semblants a la "Carrera de Indias" espanyola, que salpaven des de la veïna Cadis.

Malgrat que la pau havia estat ja signada, una malfiança innata va propiciar que la CCIOc establís una ruta diferent de l'espanyola, amb escala a Madeira en lloc de Canàries; i encara més, es va obtenir autorització de l'Elisenda I perquè els vaixells de la CCIOc enarboressin una bandera particular, ben diferent de la del Principat. De tres franges horitzontals, vermella, blanca i groga amb l'escut de la companyia al mig, el pavelló de la CCIOc era gairebé idèntic al dels Països Baixos Austríacs. L'elecció era òbviament intencionada: a les remotes aigües del Carib, cap tractat de pau signat a Europa no garantiria la seguretat d'un vaixell amb l'odiat pavelló enemic de Felip V...

En els seus modestos inicis, amb un capital inicial al voltant de les 18.000 lliures catalanes, la flota de la CCIOc comptava només amb dos filibots, el Finismundi i el Perla de Gibraltar; ràpids i molt maniobrables, els filibots gaudien de molt bona capacitat de càrrega, però anaven molt mancats de protecció (només 6 canons cadascun, tots de petit calibre).

Per aquest motiu, una de les principals preocupacions del director de la companyia, Salvador Feliu de la Penya, consistí en donar certa protecció afegida als petits combois de la CCIOc; amb aquesta finalitat, va adquirir un bergantí de segona mà a Holanda i el va rearmar amb canons de proa i popa. El flamant bergantí seria estrenat a Sitges el Gener de 1714, amb el nom de Nostra Senyora del Vinyet.

Encara hi havia molta feina pendent, doncs caldria expandir aquesta petita flota tan ràpidament com fos possible --renunciant a beneficis si calia, durant uns primers anys. Però la seguretat de les naus de la CCIOc patia d'un segon punt feble: la singladura entre Barcelona i Gibraltar. Aquesta missió hauria de correspondre a la Marina del Principat, però aquesta era encara massa petita per a poder assumir tanta responsabilitat.

Un cercle de confiança

Barcelona, Juny del 1714

Ara que la Diputació General estava constituïda i la seva composició política era coneguda, la princesa Elisenda se sentí finalment lliure de poder triar l'òrgan de la seva màxima confiança: el Consell d'Estat.

L'Elisenda no tenia cap restricció a l'hora de triar noms, ni els havia de sotmetre a l'opinió de cap altra institució; tot i això, va intentar que els seus nomenaments fossin inqüestionables pel prestigi intrínsec dels escollits. Així, a tothom li semblà una gran decisió que l'Elisenda triés per conseller militar el Mariscal Antonio de Villarroel, general en cap dels exèrcits i artífex últim de la victoriosa estratègia defensiva catalana en la Guerra a Ultrança.

Com a segona persona de confiança, la princesa trià el marquès Ramon de Vilana, qui tan valuosos serveis diplomàtics li havia prestat en el recent conflicte; confirmant-lo així com a Cònsol de Mar (=ambaixador plenipotenciari) del Principat, amb l'aquiescència implícita dels tres estaments del Parlament.

L'Elisenda pensava que la tercera i darrera tria gaudiria també del vist-i-plau general, doncs havia pensat en Salvador Feliu de la Penya com a conseller econòmic; els seus èxits com a home de negocis, i la popularitat guanyada com a impulsor de la Companyia Catalana d'Índies, feien pensar d'antuvi que aquesta elecció seria també ben acollida; però no ho va encertar del tot.

Hi havia hagut una mica de càlcul, en les eleccions de la princesa; així que en el cas de Feliu de la Penya hi va jugar a favor un tercer factor: la seva pertinença a "La Busca", el mateix partit que Rafael Casanova. Però l'Elisenda difícilment podia saber que, per motius força obscurs, aquests dos líders s'havien barallat recentment; per la qual cosa l'elecció d'aquell va motivar irades protestes de "La Busca".

En una apressada ronda d'entrevistes, l'Elisenda va mirar de rebaixar tensions, cosa que només va assolir en part. Hi persistia una tèrbola animositat personal entre ambdós dirigents, que feia particularment difícil tota mediació. Però la princesa no va voler cedir a les pressions, no tan aviat almenys. Elegir com a conseller Feliu de la Penya era la seva prerrogativa, i no pensava deixar-se-la arrabassar.