diumenge, 29 de setembre del 2019

El Consell d'Aragó

Milà, 29 de Setembre del 1714

--Benvolgut marquès, molt em temo que els designis immediats de Sa Magestat Imperial no passen per la creació del Consell d'Aragó que vós demaneu --va dir el Príncep Eugeni de Savoia amb veu afable alhora que ferma, mentre encreuava les mans en un gest que volia fer entendre que el tema era fora de discussió. --La seva voluntat és ara de centrar-se en la recomposició interna dels seus Estats; ara com ara, disgregar el Consell d'Espanya en dos per crear el d'Aragó només faria que fragmentar i dissipar aquests necessaris esforços de reconstrucció.

Emperò, el marquès de Vilana no era d'aquells que es donen per vençuts a la primera dificultat; així que, tot i haver assentit en senyal de conformitat a les asseveracions del príncep, acte seguit reprengué la paraula amb un nou argument: --Ho entenc perfectament, altesa. Des de la perspectiva que es té a Viena, imagino que ara mateix és prioritari vigilar l'evolució del conflicte entre Rússia i Suècia, o les futures evolucions de l'Imperi Otomà; amb la qual cosa el flanc sudoccidental sembla secundari. Però què hi diríeu si jo us fes saber que Espanya s'està rearmant intensivament? --El príncep Eugeni va enarcar lleugerament les celles, cosa que animà Vilana a reblar el seu clau-- ...Segons els meus informadors, a hores d'ara hi està construint entre 6 i 10 vaixells de guerra simultàniament. Si Espanya refà la seva flota, tant el Principat mateix com Mallorca, Sardenya i Nàpols restaran inermes al seu abast. Per contra, Viena queda massa lluny per prestar-nos assistència efectiva; és per això que es fa imprescindible crear el Consell d'Aragó, doncs tots aquests Estats necessiten estar coordinats enfront la possible amenaça.

L'Eugeni de Savoia restà silenciós i pensatiu una estona; sabent que s'havia pres seriosament l'avís i que havia posat el seu meravellós intel·lecte estratègic en funcionament, en Vilana s'estimà més callar i no insistir-hi més. La pausa del de Savoia es perllongà encara per una estona, quan l'home tot de sobte reviscolà i li preguntà a Vilana:

--I no us voldríeu afegir al Consell d'Espanya?

La proposta va agafar el marquès de Vilana totalment per sorpresa, cosa que va retardar la seva resposta. "Davant el pes combinat de Milà i Nàpols, restaríem en segon pla, a no ser que...", li va venir al cap. Quan per fi va decidir-se a respondre, ho féu amb força prudència, conscient que l'abast de la proposta depassava les seves atribucions, però afegint-hi un envit digne d'un jugador de pòquer:

--En el fons, poc importaria el nom exacte que hi donéssim, si d'Espanya o d'Aragó; imagino que Sa Altesa la princesa Elisenda hi consentiria, sempre i quan la presidència de l'organisme l'hi fos atribuïda a Ella. A fi de comptes, el Principat seria l'únic Estat sobirà d'aquest hipotètic Consell...

És ara quan el sorprès fou Eugeni de Savoia, que replicà també amb gran prudència: --Certament, s'hauria de consultar a Schönbrunn...

dimecres, 25 de setembre del 2019

Èxode (I)

Jaca, 25 de Setembre del 1714

--MELILLA?!

--Sí, això he dit --va replicar secament el coronel, malhumorat--. Ens destinen a Melilla. No hi ha volta de full, l’ordre ve directament de Madrid.

Un profund silenci es va emparar de la sala de reunions, mentre els oficials i sergents allà convocats es miraven els uns als altres, amb l’estupor pintat al rostre.

--Ens tornen a castigar? ...però si ara no hem fet res!! --es va lamentar el mateix oficial d’abans.

Al coronel Blai de Trinxeria no l’hi va fer cap gràcia, aquell comentari desafortunat; però no va replicar el seu subordinat ni el va cridar a l’ordre. En el fons, tenia part de raó: des de la seva formació una dècada enrere, el Regiment de Trinxeria (recentment rebatejat com "Regimiento de Cataluña") havia protagonitzat diversos incidents i indisciplines, i feia tot l’efecte que l’alt comandament els tenia assenyalats per aquest motiu.

No era fàcil mantenir els seus homes sota la rígida disciplina d’un regiment reglat, prou bé que ho sabia ell; doncs la majoria eren antics miquelets i sometents del Pirineu, gent dura i feréstega que trobaven innecessària i inútil tanta instrucció d’ordre tancat. Bé que havien demostrat a bastament llur vàlua en combat tots aquests anys, tant a Nàpols com a Flandes; però cap dels seus sacrificis no bastava per dissipar l’aura de sospita que sempre planava damunt d’ells. A fi de comptes, l’essencial és que eren catalans, i per a l’alt comandament tot català era un traïdor en potència. O això semblava.

En ser repatriat de Flandes l’any passat, el "Regimiento de Cataluña" va ser destinat a Jaca i d’allà no el van bellugar per a res, malgrat que la desastrosa campanya del Principat demandava imperiosament més tropes. "No fos cas que ens passéssim a l’enemic", va pensar Trinxeria amb amargor.

--Prou de lamentacions, senyors –va tallar Trinxeria--; en qualsevol moment arribarà a Jaca un regiment való que ens reemplaçarà, i nosaltres anirem a València, on ens embarcaran vers Melilla. I això és tot. Facin els preparatius.

dilluns, 23 de setembre del 2019

Ambigüitat calculada

Torí, 23 de Setembre del 1714

A la suite que l'hi havia estat assignada per la duració de la seva visita diplomàtica a Torí, el Marquès de Vilana no parava de voltar-hi nerviosament amunt i avall, inquiet i frustrat. En gairebé tota una setmana d'intenses entrevistes, dinars i reunions gairebé no havia aconseguit res del Ducat de Savoia.

És cert que el duc Víctor Amadeu II acabava de retornar de Sicília, després d'haver-ne estat coronat rei en un acte solemne a la catedral de Palermo, i que la seva fatiga pel viatge hagués causat una aparent manca d'interès en tancar tractes de cap mena; o també podria ser que, cofoi i enlluernat per la seva nova condició de "Rei" en lloc de "Duc", hagués voluntàriament menystingut Vilana només per la vanitat de marcar distàncies amb la Princesa Elisenda. Però ni una cosa ni l'altra no li semblaven prou plausibles al nostre bon marquès, que tenia en Víctor Amadeu II per un home d'estat de pedra picada.

"No, l'ambigüitat del rei Víctor Amadeu no és fruit de la fatiga ni de cap caprici; és deliberada i calculada", va pensar el marquès. "Esta defugint d'arribar a cap compromís amb el Principat, malgrat que ambdues nacions estem teòricament aliniades i aixoplugades sota el Sacre Imperi; i això per què?", es va preguntar per enèsim cop.

Hi tenia dues possibles solucions per a aquesta desagradable incògnita; i cap d'ambdues no li feia cap gràcia. "O bé sap que aviat entrarem en conflicte amb algú, a qui ell no vol incomodar... o és ell mateix que està preparant el terreny per a un canvi d'aliances".

"No cal trencar-s'hi les banyes", va pensar. Marxaria de Torí amb ben poca cosa de profit a la cartera --un parell d'acords comercials i poca cosa més. Però el seu olfacte li deia que no devia perdre de vista la calculada ambigüitat de Savoia; n'hi havia de parlar a la seva següent etapa, que seria Milà.

dissabte, 21 de setembre del 2019

Viatge accidentat

Carolina, 21 de Setembre del 1714

Cap a finals de Setembre, l'expedició catalana que el passat mes de Juny havia partit d'Europa va arribar finalment al port de Charles' Town, causant un gran impacte. El comboi es componia de dos filibots mercants, una goleta de pavelló anglès que els feia d'escorta i una segona goleta capturada, aquesta de pavelló espanyol. Diverses naus del comboi presentaven danys més o menys considerables, cosa que va contribuir d'allò més a l'expectació. Essent els seus capitans portats a presència del governador Charles Craven, aquestes són les seves explicacions tal com les va relatar després l'almanac local, que hi va dedicar un número extraordinari.

"Tal com el HMS Caligula havia avisat, només arribar a les envistes de Curaçao ens va sortir al pas un bergantí-goleta espanyol de l'estol de Miguel Enríquez, que ens va llençar una salva d'advertència per obligar a aturar-nos."

"No li férem cap cas, però a més el malaurat cap de la nostra expedició, Josep Torrents "el pobre", va interposar el seu bergantí en el camí del corsari, mentre els filibots lliscàvem per estribord seu en direcció a Curaçao. Es produí aleshores un intens intercanvi de dispars entre el bergantí del capità Torrents i el corsari, que en va rebre la pitjor part, amb greus danys al casc."

"A més, en aparèixer una balandra guardacosta holandesa per la banda de ponent, aquesta s'afegí a la batussa, forçant entre ambdós la fugida del corsari. Però no poguérem capturar-lo i, ai las, això fou la perdició del capità Torrents, com més endavant es veurà."

"El fet és que arribàrem a Curaçao sans i estalvis, fent-hi molts diners del comerç. Tal com prevèiem, després ens vam encaminar a Jamaica, on encara s'hi van fer més bons negocis gràcies al vi de Madeira. Tants diners que havíem fet, acordàrem de llogar una goleta anglesa perquè completés la nostra escorta; i això va ser providencial, doncs els seus abnegats serveis ens van permetre arribar a aquesta ciutat."

"Tot cofois amb l'escorta reforçada, vam posar proa a aquesta ciutat pel canal entre Cuba i Dominica; doncs volíem evitar la ruta que passa pels estrets de Florida, per l'alta probabilitat de topar amb la Flota del Tresor espanyola. En arribar a una petita illa de l'arxipèlag de les Bahames, però, ens va sorprendre una altra goleta de Miguel Enríquez, que tot de sobte va sortir de darrera de l'illa i se'ns va apropar a tota vela amb funestes intencions. A curta distància del comboi, va engegar una devastadora andanada d'estribord que va tocar de ple la santabàrbara del bergantí del capità Torrents, que va explotar en mil bocins davant dels nostres ulls."

"Aleshores el venjatiu corsari es va acarnissar amb els filibots, que havien quedat indefensos doncs la goleta anglesa es va quedar aturada a l'illa, de forma aparentment inexplicable. Després vam saber que havia quedat clavada per vents desfavorables, però aleshores van ser uns instants de pànic, doncs pensàvem que potser ens abandonaria. I, allò que era pitjor, començaven a albirar-se a la llunyania les veles de dos altres llops de Miguel Enríquez, que ensumaven sang i s'acostaven a tota vela."

"Afortunadament, el capità anglès va sortejar els vents contraris i es va llençar en veloç persecució de la goleta espanyola, tot assolint-la just en l'instant que aquesta engarfiava i abordava el "Perla de Gibraltar". Els corsaris van passar tot de sobte a ser ells els abordats i, superats per la fúria conjunta de catalans i anglesos, es van rendir després d'un breu combat."

El governador va desestimar la confiscació de la goleta espanyola, considerant que en justícia pertanyia al comboi català, doncs havia estat feta presa d'acord amb les lleis del mar. El corsari anglès fou generosament recompensat, no només pels expedicionaris sinó pel governador també, i els tripulants de la goleta capturada, que es deia "Ardorosa", foren portats a presó en espera de judici.

Els capitans supervivents, Domenico Squiano i Francesc Orissó de Blanes, van acordar que a la tornada sol·licitarien de la CCIOc que la goleta capturada fos rebatejada amb el nom d'"El Pobre", en memòria del malaguanyat capità Josep Torrents i la seva gent.

divendres, 20 de setembre del 2019

I Stamenti

Càller, 20 de Setembre del 1714

La convocatòria dels Stamenti (Corts de Sardenya) pel Marquès de Rubí havia generat una expectació enorme. No pas debades, doncs aquesta important institució no havia tingut sessions serioses des dels temps de Carles II, que les havia convocades formalment per últim cop el 1699; des d'aleshores, les incertituds i bandositats de la Guerra de Successió n'havien reduït el funcionament gairebé a zero; com a molt, s'havien reunit en sessions insignificants per saludar el nou virrei, a cada canvi de mans que l'illa havia patit durant el conflicte.

L'excitació popular va arribar al seu punt àlgid quan, conscient de la fragilitat de la institució, en el seu discurs inaugural el virrei va proposar al plenari la creació d'una Diputació General, com a Catalunya, que vetllés activament per l'execució dels acords adoptats pel parlament entre una sessió i una altra. Seguint la tradició de les cambres legislatives de l'època, en acabar la fase protocolària a la Catedral, cada estament es reuní per separat en sengles comissions, per discutir els temes proposats durant el plenari i elevar-hi les propostes de resolució.

En termes generals, l'entusiasme generat va prevaldre sobre les ombres que nogensmenys hi planaven al damunt, com el propi marquès de Rubí va anar observant amb meticulositat durant el plenari. La més pertorbadora de totes, les absències de membres destacats del parlament, que no havien acudit a la convocatòria malgrat el seu caràcter extraordinari: hi faltava l'Andrés Encapado, procurador del Ducat de Monteacuto; però també en Valeriano Serventi (o Sirvent), procurador del Ducat de Mandas, a més d'un parell de feudataris menors. Cap d'ells no havia ni tan sols emès una nota de disculpa.

D'altra banda, l'Arquebisbe de Càller, Bernardo de Cariñena e Ypensa, va consentir a oficiar la missa solemne prèvia a l'inici de les sessions parlamentàries, com era costum; però en acabar va abandonar també el plenari, com a protesta pel tracte dispensat al seu procurador --que seguia en presó, però ara pendent ja de judici.

Després d'una setmana de treballs, gairebé ningú no es recordava de les absències (excepció feta, potser, del virrei mateix); havia arribat el moment d'una nova sessió plenària, i cada estament va aportar-hi els seus candidats a la Diputació General, perquè fossin triats a l'atzar pel mètode tradicional d'insaculació. En examinar els noms proposats, el marquès de Rubí es va sentir temptat d'exercir el dret de veto que l'hi corresponia; però ho va deixar córrer, per no alimentar possibles desafeccions. Així que a l'inici de la sessió tenia els nervis a flor de pell.

Pel Braç Reial hi havia dos candidats: d'una banda en Gaspar Carnicer, alguerès i austriacista fins al moll de l'os, que havia estat Mestre Racional del regne en temps del virrei anterior, i que a més era germà de l'actual bisbe de L'Alguer; i de l'altra hi havia l'eminent jurista Alfonso Delvechio, que havia estat exercint sense interrupció com a jutge i docent de dret criminal amb governs de tots els colors des de Carles II, de qui no se'n coneixia cap tendència política. Va resultar elegit en Gaspar Carnicer, per a satisfacció del virrei.

Pel Braç Eclesiàstic n'hi havia tres, de candidats: Fra Jorzi Pibri, mercedari i austriacista; el popularment estimat Fra Paolo Perria, caputxí de reconeguda neutralitat política; i finalment Fra Nicolò Cany, de qui el virrei només sabia que era dominic. Per insaculació fou elegit Fra Paolo Perria. Fins aleshores la cosa anava prou bé.

La sorpresa va arribar pel Braç Militar, com no podia ser d'altra manera; doncs en principi aquest estament només havia donat dos noms a triar: l'Antoni Miquel Olives marquès de Montnegre, noble sasserès partidari de Felip V; i Francisco Manuel de Silva y Folc de Cardona-Borja, procurador del Marquesat d'Orani; ambdós s'havien significat durant la guerra en bàndols oposats, així que aparentment la insaculació es jugava a cara o creu, sense termes intermigs.

Tot de sobte, la Francesca di Bella comtessa de Santa Sofia es va postular en nom propi davant el plenari. Tenia tot el dret de fer-ho, així que la seva candidatura fou admesa a tràmit, no sense generar certa consternació entre els assistents; "Una dona!?", s'exclamaven.

Al virrei el va sobtar sorprendre el silenciós intercanvi de mirades entre el de Silva i la di Bella: d'estupefacció, ell, i de desafiament, ella. --No us estranyi pas, Excel·lència --li va dir amb to enjogassat el seu ajuda de cambra, que l'havia acompanyat al parlament--. És notori i conegut que el de Silva la pretén sense èxit, com tants d'altres; fet i fet, es rumoreja que la Francesca és el principal motiu d'enemistat d'ell amb un antic amic seu, i també pretendent sense èxit, el senyor coronel Llorach...

El marquès de Rubí es va girar cap al seu ajudant, tot sorprès. A part del fet inusual de ser negre com el carbó, en Josep Marià de Antonio, que ja havia exercit d'ajudant del virrei anterior, havia demostrat una competència i lleialtat fora de tot dubte; però tenia una debilitat que el perdia: era xafarder de mena, i sempre que podia passava el temps lliure fent safareig amb les dones del mercat. El marquès no sabia si considerar això com a bo o dolent.

Al capdavall, el nom nobiliari escollit fou el de Francesca di Bella. Una altra cosa que no sabia com valorar.

dilluns, 16 de setembre del 2019

Bandera de conveniència

Esmirna, 16 de Setembre del 1714

Amb prou feines havia començat a clarejar i, en obert contrast amb el port pesquer del barri turc d'Esmirna, que ja bullia amb una activitat febril, als molls comercials d'aquella important porta otomana a l'Egeu encara hi imperava la quietud. Es podien comptar amb els dits d'una mà els homes que hi deambulaven, vacil·lants per la mandra de començar a treballar a aquelles hores, o potser a conseqüència d'una ressaca monumental de la nit abans.

En aquell ambient encara solitari i una mica llòbrec, una bella dama otomana hi caminava amb elegant desimboltura i pas decidit, aparentment aliena a les fugisseres mirades de concupiscència que suscitava al seu pas. Si algun agosarat se li acostava amb ànim de dir-li alguna grolleria, se li acabaven les ganes d'importunar-la només clavar-l'hi ella un esguard gèlid com la mort, sortint-ne rebotat cap enrere com si un puny invisible se li hagués enclastat al rostre. Quelcom hi havia en aquella jove d'aspecte felí que els intimidava. I feien bé en apartar-se, tot i no saber-ne per què.

En havent localitzat un vaixell concret, la dona va encaminar les seves passes cap al moll on era amarrat, sense perdre el mateix ritme àgil i desimbolt d'abans.

La noia s'adreçava a una vella galiassa mercant, de nom "La Mouette", que lluïa a popa el pavelló de conveniència de la Mediterrània per excel·lència: la bandera de Jerusalem, que la Sublim Porta atorgava als mercaders cristians que matriculaven les seves naus a la ciutat santa. El preu de la matrícula era astronòmic, però s'ho valia: aquell pavelló garantia la immunitat del vaixell que la onegés davant els corsaris berberiscos que infestaven el Mare Nostrum.

Sense pensar-s'hi gens ni mica, la dama va enfilar la passarel·la que aconduïa a coberta i, un cop abord, va fer sonar la campana d'ordres que hi havia a la vora. Al cap de poc va pujar a coberta un home d'edat avançada, que ella va reconèixer com el capità. Mentre l'home s'hi acostava, es va fixar que caminava com tentinejant, amb les cames separades. "El vell llop de mar fa temps que no trepitja terra", va pensar ella humorísticament.

Després d'un brevíssim intercanvi de salutacions amb el cap, ella va parlar primer: --Capità Romanhac, segueix en preu el tracte? --digué en perfecte provençal.

--Són cinc-cents lluïsos d'or; els teniu? --va grunyir ell, per tota resposta.

Ella es va treure un saquet de sota les amples vestidures i l'hi va posar a la mà: --Aquí ho teniu. Recordeu, demà al matí a la platja de Santa Marcel·la (Αγία Μαρκέλλα), a la banda de ponent de Samos. N'hi ha cinc-cents dotze. Els recollireu allà i en vint dies els portareu sans i estalvis més enllà de Messina, fora de l'abast de les galeres turques. I el mes vinent em vindreu a trobar aquí mateix, per a una altra entrega. Entesos?

L'home va grunyir de nou i anava a girar cua, quan ella el va aferrar fermament d'un braç: --No em decebeu, Romanhac. Si falteu a la vostra paraula, us perseguiré pels set mars, us trobaré i us penjaré pels pebrots del pal més alt. Sabeu que no faig broma, oi? --l'home va empal·lidir i va empassar saliva, esbossant un tímid assentiment mentre l'insondable esguard de la jove el penetrava fins el moll de l'os.

dissabte, 14 de setembre del 2019

El blat d'Aragó

Gènova, 14 de Setembre del 1714

En la seva qualitat d'ambaixador plenipotenciari del Principat, el Marquès de Vilana va ser rebut amb tots els honors pel 142è Doge de la República de Gènova, Giovanni Antonio Giustiniani, a l'esplendorós palau ducal. A en Vilana no se li escapava, emperò, que la pompa i circumstància desplegades al seu voltant cercaven d'impressionar-lo, d'intimidar-lo, a les envistes de la dura negociació que s'acostava --doncs prou que s'adonaven, els genovesos, que Vilana aprofitaria la seva visita per posar damunt la taula un tema espinós per a ells: el blat d'Aragó.

Les temences dels genovesos no eren infundades; doncs, tan prompte com en va tenir ocasió, el marquès de Vilana va plantejar la qüestió amb tota cruesa: --Fins ara, Gènova havia fruït del monopoli en la comercialització del blat d'Aragó. Donats els canvis polítics esdevinguts darrerament a la Península Ibèrica, molt em temo que aquest privilegi hagi arribat a la seva fi.

El Doge va protestar amb vehemència: --L'esmentat monopoli és el fruit d'un acord entre la Corona d'Espanya i aquesta República, senyor. El vostre Principat no hi té cap part, en aquest contracte!

--No us equivoqueu, Il·lustríssima --va advertir Vilana plàcidament--. L'últim tram del riu Ebre, per on discorre la ruta del blat, és ara sota una sobirania diferent de la del Rei d'Espanya. Tindríem tot el dret d'exigir formar part de l'acord, de gravar aquest blat amb els impostos de duana que ens semblés, o fins i tot de barrar l'accés dels vostres vaixells al port de Tortosa.

Indignat alhora que sorprès, el Doge anava a contradir l'ambaixador català, quan aquest s'hi va avançar, sense abandonar la placidesa del to: --Però ningú no voldria que s'arribés a aitals extrems, oi Il·lustríssima? Mireu, allò que Sa Altesa la princesa farà és liberalitzar el comerç del blat d'Aragó, fent-lo dipositar a Tortosa en unes sitges que ja s'estan fent, gravant-lo amb un import de duana i posant-lo a venda pública --es va aturar un moment, per deixar al Doge pair la notícia--. Ara bé, tot i no gaudir-ne del monopoli, els vaixells de pavelló genovès podrien estalviar-se l'esmentat impost i gaudir d'un cert avantatge a l'hora de comprar blat... sempre i quan signéssim un contracte per a l'ampliació i modernització del port de Tortosa, finançat a mitges amb aquesta sereníssima república.

Bocadabat, el Doge pugnà per articular una resposta, però Vilana el va sorprendre amb una pregunta aparentment fora de context: --Sa Magestat la reina consort d'Espanya, Elisabet Farnese, és a punt d'arribar a Gènova, oi?

Davant l'assentiment del dignatari genovès, Vilana va reblar: --Quin millor present no li podríeu fer a Sa Magestat la reina que comunicar-li que heu pogut salvar el contracte del blat d'Aragó? I prou que en justícia seria obra vostra... Els reis d'Espanya us estarien prou ben agraïts personalment, no us sembla?

dijous, 12 de setembre del 2019

Stamenti convocats

Belvì, 12 de Setembre del 1714

La convocatòria dels Stamenti (parlament sard) va agafar desprevinguda la Comtessa de Santa Sofia, que per aquelles dates encara estiuejava a la capital del seu comtat, Belvì. Emperò, com que ja havia començat a pensar en un futur trasllat a Càller a les acaballes del mes, no l'hi va costar gaire fer les maletes anticipadament i fer-se enllestir el carruatge gros, que era el més còmode per a trajectes llargs.

La primera etapa seria lenta i dificultosa, per l'orografia accidentada i el pobre estat de conservació de la carretera; però també era el més segur i tranquil, doncs discorria majoritàriament per terres del seu comtat. Una altra cosa seria l'entrada al Ducat de Mandas, per quines contrades hi havia rondat en ocasions el temut bandoler Lennardu Marzeddu. És amb aquesta excusa que el procurador de Mandas havia llogat una nombrosa partida d'agutzils (dels què la jove comtessa no en tenia massa millor concepte que dels bandolers, tot sigui dit).

Si fa no fa, el viatge va anar tal com ella presuposava, excepte per un incident inesperat. En arribar als límits del Ducat de Mandas, es trobaren amb la carreterera tallada per una partida d'aquells agutzils, que va aturar el carruatge amb males maneres, apuntant el conductor amb les seves espingardes. Un d'aquells homes armats, un d'especialment sorrut, es va adreçar al cotxe amb intenció d'obrir-ne la porta. La Francesca es va quedar paralitzada per la sorpresa; i en part també, espantada per l'aspecte tèrbol de l'home, que exhibia una lluïssor estranya als ulls.

Tot va quedar en no res, al capdavall; doncs un altre membre de la partida, un agutzil que semblava de rang més alt, va aturar el seu company en sec i el féu retrocedir. Acte seguit, va saludar respectuosament la Francesca amb una petita reverència i ordenà pas lliure al carruatge. La resta de milicians també va saludar la jove comtessa mentre passava, alleujada. Fou aleshores que la Francesca es va adonar d'un detall: a diferència d'altres cops, aquesta vegada no tots els agutzils anaven armats amb pistoles, ganivets i arquebussos tronats, com de costum. No, aquest cop n'hi havia molts que esgrimien fusells moderns, de militars, amb baionetes i tot.

dimecres, 11 de setembre del 2019

11 de Setembre

(editorial)

11 de Setembre? En aquesta ucronia, no hi ha res a commemorar avui; és un dia normal i corrent, com tots els altres.

...pel simple motiu que no van passar.

diumenge, 8 de setembre del 2019

Rumb a Gènova

Litoral cors, 8 de Setembre del 1714

Deixant-se bressolar pel dolç vaivé del vaixell en aquelles aigües tranquil·les, al seu pas per davant dels blancs penyasegats de Còrsega, el marquès de Vilana recapitulava breument les converses sostingudes amb les autoritats de Càller, només dos dies abans. Vilana havia tingut la pensada de recalar breument a Sardenya abans de començar el periple diplomàtic italià, per retrobar-se unes hores amb el seu vell amic, el marquès de Rubí; però el panorama que s'havia trobat distava força del que pensava d'antuvi. I l'havia deixat força amoïnat.

Pel que feia a aquesta misteriosa conspiració, l'únic que de moment podia fer Vilana era comprometre's a prestar a l'exígua flota sarda la fragata "Santa Madrona" on ell estava viatjant, per l'interval de temps que durés el trajecte terrestre del seu periple diplomàtic. Altrament, va recomanar al seu amic d'escriure lletra urgent a la princesa Elisenda tot sol·licitant-li la tramesa d'ajuda; sense estalviar-se de comentar que hi havia temporalment a Mallorca unes tropes que pel Tractat de Rastatt no podien seguir al servei del Principat. Tot trametent-les a Sardenya, l'Elisenda podria posar-les fora de l'abast de les mirades escrutadores de Lluís XIV, mentre no es trobava la forma d'encabir-les definitivament.

Per a sorpresa de Vilana, el marquès de Rubí va afirmar que, si eren transferits a Sardenya, el finançament d'aquests regiments no seria cap problema, mercès a la recent reobertura de les antigues mines d'argent a L'Alguer, el Loggudoru i Meurreddìa. Això sí que eren bones notícies! Òbviament, tots dos amics pensaren alhora en contractar la Companyia Catalana d'Índies per a eventuals futures exportacions, i Vilana es va comprometre a fer-ne els pertinents contactes, tan bon punt retornés al Principat.

Hi romania el problema de com ajudar a neutralitzar la conspiració que semblava haver-hi en marxa a Sardenya, de la que ell estava convençut que n'hi havia un instigador exterior. Com identificar-lo, no ho sabia pas, però estava determinat a esprèmer a fons les seves habilitats diplomàtiques entre els prínceps italians; per força un o altre n'hauria sentit a dir alguna cosa.

Tot rumiant l'hi havia passat el temps d'una volada i, tal com l'hi va anunciar el capità de la fragata, Josep Capó, tenien ja el litoral de Gènova a la vista. Començava així el primer viatge oficial del marquès de Vilana en nom d'un Principat ja sobirà.

dijous, 5 de setembre del 2019

Estat d'alerta

L'Alguer, 4 de Setembre del 1714

Descuradament recolzat al parapet de la muralla, el tinent coronel Pau de Thoar contemplava absort l'horitzó més enllà del mar, sense mirar res en concret i alhora abastant-ho tot amb l'esguard. Eren molt boniques, les vistes des d'aquell pany de muralla, prop de la Porta Terra de L'Alguer. Aquelles hores properes al capvespre, quan els pescadors plegaven i es començaven a recollir a casa, eren d'allò més tranquil·les.

Només conèixer les greus notícies portades per la galera "La Catalana", en Thoar havia passat correu urgent a totes les guarnicions sota el seu comandament, de Bosa a Torra Nova, perquè es posessin en alerta i vigilessin els camins; i acte seguit havia vingut aquí a tota pressa, per a una entrevista urgent amb el Síndic. La seva intenció era convèncer les autoritats civils de la ciutat per posar la Coronela local en peu de guerra.

Va resultar una negociació més dura del que esperava. Al principi, no veient-hi cap amenaça immediata ni evident, el Síndic es resistia a alçar la Coronela, i raó no li'n mancava: integrada pels professionals gremials, mobilitzar-la al complet d'efectius significaria paralitzar totalment l'economia de la ciutat: no hi hauria pagesos, pescadors ni flequers que proveïssin menjar; ni lletrats, notaris o escrivents que fessin rutllar les coses; ni metges per atendre els malalts... No, el Síndic no pensava pas admetre una mobilització completa de la Coronela sense una amenaça clara ni uns terminis de durada.

Com en tota negociació, al capdavall van arribar a una mena de "ni tu, ni jo" que cobria les necessitats d'uns i altres, almenys en part: el municipi accedia a una mobilització parcial de la Coronela, de forma que hi hauria permanentment en actiu una companyia completa de 100 homes, que vigilarien el terme municipal. Era lluny del potencial complet de la ciutat, que donava per a un batalló sencer, però suficient perquè en Thoar no s'hagués d'amoïnar per la seguretat de la segona més important població sota la seva custòdia. Com se les arreglarien els algueresos per acomplir el compromís no era cosa seva; ja s'ho discutirien entre els Gremis de la ciutat.

Es disposava ja a retornar a Sàsser, un cop acomplerta la delicada comesa, quan un missatger va irrompre al galop: --Porto notícies de Càller, senyor! --va dir-li el correu a Thoar, sense ni baixar del cavall-- El coronel Busquets està desembarcant a Castel Aragonès, amb 100 homes i una bateria de canons; us demana de retrobar-vos a Sàsser sens falta, per conèixer la situació.

dimarts, 3 de setembre del 2019

Tradició corsària

Palma, 3 de Setembre del 1714

El general Pisà va estendre la mà al seu interlocutor, alhora que s'alçava del seient: --Idò, restem d'acord?

Aquest es posà també dempeus i amb tota solemnitat va estrènyer la mà del general: --Bo i que sí, general. Demà mateix em poso a la feina.

De nou a soles, el general Pisà va fer un darrer cop d'ull a les lletres patents que s'estenien pel seu escriptori, ja signades i rubricades pels seus destinataris. Davant l'escassedat de mitjans navals propis de què disposava el Regne de Mallorca, la princesa Elisenda havia tingut la pensada d'aprofitar la llarga tradició corsària de les Illes; tot estenent patents de cors amb validesa d'un any, per a patrons de mar i capitans civils que vulguéssin assumir temporalment el rol de guardacostes i defensa naval, mentre les drassanes de Palma enllestien les primeres galeres del Regne.

I a fe que havia tingut èxit, doncs no només l'urca "Sant Josepet" havia sol·licitat renovació de la patent que ja tenia, sinó que en pocs dies l'havien demanada uns altres tres vaixells. Precisament, l'home que acabava d'abandonar el despatx del general era en Salvador Trullols i Olesa, un influent austriacista mallorquí de primera hora propietari de dues naus: el xabec "Morena" i la sagetia "Nostra Senyora des Roser", capitanejades respectivament per l'eivissenc Joan Matutes i el mallorquí Aleix Vagué.

Una tercera nau era la tartana "Santa Bárbara y las Animas del Purgatorio", patronejada per Andrés Pérez Montesinos, mariner cartagenenc amb llarg historial de servei a la causa de l'Arxiduc Carles com a corsari. La tartana de Montesinos no anava prou adientment armada, així que el general l'hi havia estès patent a condició d'un rearmament intensiu de la nau en el termini d'una setmana; cosa a què el patró cartagenenc es va comprometre amb entusiasme.

Una última lletra patent, amb durada d'un any també, habilitava en Salvador Trullols com a almirall i coordinador general de la flota corsària de Mallorca, sota supervisió directa del general Pisà. Aquest ja podia respirar tranquil, finalment; doncs en Trullols acabava d'acceptar l'encàrrec sense condicions prèvies.