dissabte, 28 de desembre de 2019

La revolta, estrangulada

Esmirna, 8 de Novembre del 1714

Un cop desembarcada a la costa de Jònia, la milícia rebel de l'illa de Samos es va encaminar cap a Esmirna, amb la intenció de sumar aquesta població a la revolta contra la Sublim Porta. Comptava en aquells moments amb 300 homes a peu i 100 a cavall. A les envistes de la ciutat, conegueren que era desproveïda de tropes regulars, doncs totes havien marxat un parell de setmanes enrere en direcció a Bodrum; només la milícia local custodiava la ciutat.

L'eufòria els va durar poca estona, però. Els milicians d'Esmirna es van mostrar inamoviblement fidels a l'imperi, tancant-se rere les muralles i barrant-ne el pas als revoltats. Tot de sobte, llur veritable situació se'ls va mostrar amb tota cruesa: si bé la captura d'Esmirna hauria significat un estímul cabdal a la propagació de la revolta, la seva hostilitat declarada negava als expedicionaris tota possibilitat d'èxit.

Pitjor encara: privats d'on port on reembarcar, els expedicionaris no tenien ara cap opció de tornar a casa. Només els restava provar sort amb una altra població, o intentar sumar-se als revoltats de Bodrum.

Mentrestant, les tropes otomanes tancaven el cercle al voltant de Bodrum i es preparaven per a assetjar la ciutat.

dilluns, 16 de desembre de 2019

Tornada a Càller

Càller, 5 de Novembre del 1714

Conclosa la seva ruta pels estats del nord d’Itàlia, el marquès de Vilana va fer novament escala a Càller, on fou rebut pel seu amic el marquès de Rubí, que el convidà a dinar.

Còmodament asseguts en un salonet del palau virreinal, ambdós amics es posaren a prendre uns digestius i a fumar unes pipes, mentre s’explicaven les darreres notícies que els havien arribat a les oïdes.

--Com t’ha anat per Itàlia, doncs? --va preguntar Rubí tot d'una.

--Pse, una de freda i una altra de calenta –-va respondre Vilana amb una ganyota--. He trobat bona acollida a Mòdena i als estats més petits de la rodalia, però el duc de Savoia s’ha mostrat fred i elusiu, defugint tot compromís explícit. Confesso que m’inquieta aquesta actitud.

--Hum, sí –-va remugar Rubí--; molt em sembla que se li han apujat els fums, des que l’han fet rei de Sicília.

--Espero que només sigui això –-va respondre Vilana, meditatiu--. Altrament, hi albiro unes relacions futures cada cop pitjors.

-- I el cas és que necessitem assolir una aliança amb Savoia, sinó...

--sinó... els interessos de Catalunya i Savoia en aquesta regió acabaran xocant –-va concloure Vilana.

Ambdós prohoms restaren en silenci una estona, concentrats en les dolces flaires que emanaven de les seves pipes. El marquès de Rubí va ser el primer a trencar aquell mut recolliment:

--Escolta, tens molta pressa per tornar a Barcelona?

--No pas immediatament; abans volia anar a Nàpols. Per què?

--Aquest proper cap de setmana tindré una reunió amb la Diputació General del regne, i m’agradaria convidar-t’hi; a veure què n’opines.

dissabte, 23 de novembre de 2019

La República de Samos

Mitilene, 2 de Novembre del 1714

Quan ningú no s'ho esperava, mentre els rebels d'Halicarnàs es batien en retirada i les tropes provincials otomanes els encalçaven de prop, tot de sobte esclatà la rebel·lió també a l'illa de Samos. Una nodrida milícia composta de 350 armatoloi (guerrillers a peu) i 100 genets armats va irrompre a Mitilene, aprofitant que la guarnició local havia quedat sota mínims, i es va fer seva la ciutat sense disparar ni un sol tret.

S'acabava de proclamar la República de Samos. Els rebels es van apoderar d'una galera que hi havia a port i tot seguit la van utilitzar per escortar un petit comboi amb la intenció de desembarcar tropes a les proximitats d'Esmirna. La llavor de la revolta s'estava escampant.

diumenge, 17 de novembre de 2019

Capturada!?

Halicarnàs, 29 d'Octubre del 1714

Tot i que s'hi havia començat a girar un temps força rúfol, la galiassa "La Mouette" va enfilar rumb sud amb decisió, sota l'atenta vigilància de Claire Baizanville. Convençuda com n'estava que la revolta d'Halicarnàs seria esclafada a curt termini, i que les represàlies serien molt dures, la noia planejava d'esmunyir-se al port de la ciutat rebel i carregar-hi tants refugiats com hi cabessin a les seves enormes bodegues. Segons les informacions de què disposava la Claire, blocant el port d'Halicarnàs hi hauria una galiota de la guarnició de Rodes; tota sola, una galiota no podria impedir que "La Mouette" trenqués el blocatge sense gaire dificultat.

Allò amb que la Claire no comptava és que la sortida de "La Mouette" del port d'Esmirna havia aixecat les sospites del governador local, que havia fet seguir la galiassa per una segona galiota. De bon començament, aquesta va mantenir una distància prudencial amb la nau de la Claire; però, tan bon punt els turcs van entendre les seves intencions, van forçar la marxa per a encalçar-la de prop. D'aquesta forma, quan "La Mouette" va albirar la bocana del port de destinació, ja tenia a la vista dues galeres otomanes: una al davant i una altra al darrere.

Conforme a les previsions de la Claire, la vella galiassa va poder travessar el cordó de setge de la galiota rodenca, malgrat que les canonades d'ambdues naus otomanes van malmetre-li el timó. Nogensmenys, la segona galiota va escurçar distàncies ràpidament a força de rems, cosa que va encoratjar els otomans a intentar l'abordatge de la nau fugitiva.

Una descoordinació de darrera hora entre ambdós capitans va fer que un d'ells efectués l'abordatge en solitari, cosa que li resultà funesta: encimbellada dalt d'un pal fent de franctiradora, la Claire va abatre'l d'un sol tret tan bon punt els garfis tingueren ambdues naus ben amarrades. L'intent d'abordatge otomà va acabar com el rosari de l'aurora, amb els mariners de la galiassa contraatacant i apoderant-se de la galiota!

Però "La Mouette" va ser abordada acte seguit per la segona galera turca; malgrat que la Claire va tornar a exhibir la seva extraordinària punteria matant el capità dels jeníssers d'abord, aquest cop la marineria de la galiassa es va veure superada pels atacants, que en poca estona van reduir els contrincants i els forçaren a rendir-se.

Enmig de la confusió de la batussa, no resta clar si la Claire Baizanville hi va resultar morta, si fou feta presonera o si va poder escapar llençant-se a l'aigua.

dimarts, 12 de novembre de 2019

Batalla d'Efes

Selçuk, 26 d'Octubre del 1714

Agosaradament, la columna miliciana d'Aristos Kalafatis va enfilar cap al nord, amb intenció de forçar el camí vers Esmirna i tractar de sumar-ne els habitants a la seva revolta. Prop de la ciutat de Selçuk, però, toparen amb un nodrit exèrcit otomà, composat per tropes de les guarnicions de Quíos i la pròpia Esmirna. Ambdues formacions començaren a desplegar llestes per al combat, en una extensa plana sense gaires relleus destacables, a part d'un mur de pedra pertanyent a les runes de l'antiga ciutat d'Efes.

Les forces no podien estar més desequilibrades: enfront dels 300 tüfekçi (fusellers regulars), 100 sipahi (cavalleria) i 1 bateria de campanya dels governamentals, Kalafatis només disposava inicialment de 50 armatoloi a peu i altres tants a cavall. Afortunadament, la columna miliciana es va veure engrossida pels reforços enviats des d'Halicarnàs: 200 milicians a peu i una dotació artillera per a la bateria, que fins aleshores els havia resultat inútil.

Insegurs de prendre la iniciativa, ambdós exèrcits s'estigueren intercanviant foc d'artilleria a distància durant mig matí, sense gaire més resultat que la inutilització de la bateria rebel. Exasperat, Kalafatis va llençar endavant la seva exígua ala esquerra; que, tot i assolir el mur de pedra que dominava la plana, no el pogué retenir gaire estona. Després de ben bé mitja hora d'intens foc de fuselleria, la infanteria otomana va reduir l'avançada grega, mentre la seva cavalleria començava a avançar ràpidament vers la línia principal dels rebels.

Entenent que s'havia equivocat sense remei, el comandament Kalafatis va emprendre la retirada abans que les tropes governamentals assolissin la seva línia. Perdudes les esperances d'estendre la revolta per la Jònia, només els restava recloure's rere les muralles d'Halicarnàs i resistir tant de temps com els fos possible.

dimarts, 5 de novembre de 2019

L'espia venecià

Esmirna, 24 d'Octubre del 1714

--La mare que el va parir! --va renegar la Claire Baizanville en veu baixa, mentre l'individu amb qui havia estat parlant s'esmunyia discretament per un carreró, tapat fins a les celles amb la capa i emparat en la fosca.

La Claire va contemplar l'home mentre s'allunyava, sentint-se impotent i enrabiada. "Més que imprudents, aquests venecians són uns irresponsables", va pensar. Durant la cita amb l'espia venecià, ella havia intentat debades convèncer-lo perquè la seva gent abandonés l'esbojarrat pla de revolta dels grecs de la Jònia. Però no hi va haver forma de fer-lo canviar de pensament: ell i els seus compatriotes estaven encaparrats en provocar l'alçament al preu que fos, sense ni tan sols tenir clar com ni de quina manera en podrien treure profit. I ella ja en veia a venir el resultat; un de catastròfic.

Un moviment fugisser captat de cua d'ull la va posar en alerta. Instintivament féu un pas enrere per a restar contra la paret, embolcallada per la foscor, i va esforçar-se per localitzar la font del moviment. Tal com sospitava, un parell de siluetes borroses es bellugava veloçment entre les ombres, seguint-li la petja a l'espia venecià. La Claire no va trigar gens en reconèixer els seus inconfusibles turbans i caftans: policies militars turcs! "A sobre, és tan burro que s'ha fet seguir", va pensar ella, evocant la imatge de l'espia venecià, tan pagat d'ell mateix i tanmateix prou descurat com per no haver comprovat si el vigilaven.

A ella no l'enxamparien, però. Un cop passat el perill, es va adreçar ràpidament al moll comercial i va enfilar la passarel·la de la vella galiassa "La Mouette", que l'estava esperant.

--Avui no hi ha cap encàrrec --va dir secament al capità. I abans que ell respongués, va seguir en to imperatiu: --Avui la càrrega soc jo. Lleveu àncores ara mateix i porteu-me a Bodrum. No us atureu per res ni ningú.

dilluns, 28 d’octubre de 2019

Segona batalla de Çine

Çine, 21 d'Octubre del 1714

Encoratjats per la seva victòria del dia 12, els milicians d'Halicarnàs es van encaminar a Aydin, disposats a prendre la ciutat. En aquells moments comptaven amb 100 homes a peu i 75 a cavall.

Un cop allà, però, es van trobar al davant una tropa impressionant que totalitzava 700 homes a peu (entre fusellers regulars i milícia feudal) i 175 genets; així que, prudentment, el seu comandant Aristos Kalafatis va desistir de presentar batalla, tot ordenant la retirada vers el punt de partida. L'exèrcit otomà d'Aydin no els va perseguir, afortunadament.

De tornada a la comarca de Çine, els homes de Kalafatis van tenir una altra desagadable sorpresa: una segona columna otomana procedent d'Esmirna els barrava el pas. Considerada la situació, Kalafatis va decidir d'avançar-se a l'enemic i atacar els governamentals immediatament, tot i la manifesta inferioritat numèrica dels seus homes - doncs aquesta segona columna constava de 300 fusellers i 100 genets.

Agafats per sorpresa i liderats per un oficial incompetent, els governamentals van reaccionar tard i malament, essent ràpidament desorganitzats malgrat les nombroses mostres individuals de valor. Al capdavall, la columna otomana es va batre en retirada, deixant 50 baixes d'infanteria sobre el terreny i unes altres 50 de cavalleria.

Els revoltats estaven eufòrics, però no tant el comandant Kalafatis; havent fet el recompte de baixes, ells també havien perdut 50 homes a peu i altres 25 de cavalleria. Una victòria gairebé pírrica.