Proa a les Amèriques, de nou

Gibraltar, 13 d'Octubre

Bo i els nombrosos incidents soferts, la ruta al Carib empresa l'any anterior va ser prou profitosa per a la CCIOc; prou com per a poder costejar un nou vaixell amb el superàvit i planejar una nova expedició, ara a les costes de Nova Granada. El nou vaixell era també un filibot, com els altres dos ja existents, comprat a Flandes i batejat com a "Cap de Salou"; comptava amb una heterogènia tripulació amb predomini de gibraltarencs i mallorquins, sota comandament del capità Josep Cabot, també mallorquí.

Les setmanes precedents, diversos vaixells de cabotatge havien anat transportant des del Principat a Gibraltar les mercaderies que els filibots carregarien - una apreciable quantitat de manufactures i teixits catalans, de millor qualitat que els que Espanya enviava a les seves colònies, però que s'haurien de contrabandejar a través de Curaçao o Tobago. Els filibots estaven ja carregats i llestos per a salpar, i només mancava ja que el comandant del petit estol donés l'ordre de salpar.

A última hora, però, van sorgir algunes desavinences entre els capitans, motivades pel fet que entre les manufactures carregades a bord hi havia una notable partida de fusells i pistoles de Ripoll; doncs la direcció de la CCIOc havia previst, prou fonamentadament, que aquestes prestigioses armes serien molt ben rebudes a les Amèriques i es pagarien a preu d'or. Allò en que no havien pensat és que les autoritats espanyoles considerarien aquesta mena de contraban com un acte criminal i hostil alhora, que de ben segur perseguirien i castigarien amb pena de mort.

Després d'un intens debat, els capitans van acordar sol·licitar de la CCIOc una escorta més potent que una simple goleta; sense arribar a demanar-ho explícitament, allò que tenien en ment era almenys una fragata. El temps corria en contra de l'expedició, doncs l'estiu havia acabat feia setmanes ja, i esperaven que això afegís pressió a la direcció.

Redempció o parany

Cartagena, 12 d'Octubre

Aquest dia gris i ventós, el gran port militar bull d'una inusual activitat; una gernació de soldats en rigorosa formació aguanta estoicament durant hores el vent persistent, mentre les files i columnes es van desgranant poc a poc en direcció a les incomptables barques amarrades als molls, sota els brams i imprecacions dels sergents; per als qui mai no vas prou de pressa, ni guardes la formació prou adequadament, ni mantens la postura d'impertorbable dignitat que, al seu parer, tot soldat d'Espanya hauria de mantenir a tothora i a tot arreu.

Malgrat el guirigall més que notori i la evident trascendència de la mobilització, poca cosa se'n sap d'aquella operació, quina destinació final roman en el més absolut dels secrets; només el general en cap d'aquella expedició i potser (només potser) el seu estat major més immediat en coneixen tots els detalls, i no han badat boca encara.

Parlant del general en cap, aquest està ara mateix contemplant el desenvolupament de l'operatiu amb cara d'avorriment des de la cabina del seu carruatge, del que no n'eixirà fins que la majoria de la tropa hagi ja embarcat. Sota el seu posat de tedi aparent, emperò, en Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aitona, en realitat està sospesant amb preocupació els riscos de la missió que Sa Magestat el rei Felip V li ha encomanat. Del seu èxit se'n podria derivar la rehabilitació a ulls de la Cort, però un nou fracàs el condemnaria a un ostracisme definitiu.

La seva comesa consisteix en realitzar la invasió per sorpresa d'un país hostil, apoderar-se de la regió que envolta una plaça forta ja en mans d'Espanya i fer-s'hi fort en cas d'una eventual resposta enemiga. La força que l'hi ha estat confiada és prou apreciable: dues brigades senceres d'infanteria, que inclouen dos excel·lents batallons d'irlandesos, mitja dotzena d'esquadrons a cavall, tres bateries artilleres i àdhuc una companyia d'enginyers.

Nogensmenys, les limitacions de la intel·ligència espanyola en aquell país que desconeix omplen la seva missió d'incerteses, com ara la força real de l'enemic a la zona o els recursos amb què compta; però també de certeses funestes, com és la manca de queviures o aigua sobre el terreny, que obligarà les seves columnes a parar tanta atenció als subministraments com a les ordres rebudes. Per un moment només es planteja si aquesta comesa no és, en realitat, un parany hàbilment parat pels seus enemics a la Cort de Madrid, per tal d'ensorrar-lo definitivament.

Incursió nocturna

Costa d'Algèria, 2 d'Octubre

Només dues nits després, un petit estol maltès es va endinsar secretament en aigües algerianes.

Havent localitzat fàcilment la badia on es concentrava la flota barbaresca, gràcies a les indicacions donades pels seus espies, l'estol va aprofitar la foscor de la nit per assaltar els vaixells algerians amb una munió de barques i canoneres, sense més suport que el d'una pollacra.

Sorpresos del tot, els algerians foren incapaços de reaccionar a temps, la qual cosa va resultar en una aclaparadora victòria maltesa. L'amenaça barbaresca havia estat conjurada - a curt termini, si més no.

Doncs ja fem tard!

La Val·letta, 30 de Setembre

La claror de la tarda s'escolava lànguidament pels finestrals del despatx major, al Palau del Gran Mestre de l'Orde de Malta. Assegut amb displicència, el Gran Mestre Ramon de Perellós i Rocafull passava l'estona contemplant com la llum s'anava esmorteïnt gradualment, sense presses però de forma prou visible. Li semblava tota una al·legoria de la seva pròpia vida al capdavant de l'Orde. En moments com aquest, la força l'abandonava i quasi sentia les ganes de concloure el seu particular i interminable ocàs. Uns cops nerviosos a la porta del despatx el van sobtar bruscament.

--Endavant! --va tronar.

Era el seu secretari personal, que va entrar amb posat greu. Després d'una apressada reverència, l'home va entrar en matèria sense preàmbuls: --Notícies d'Alger, Sire. I no són bones.

El Gran Mestre assentí amb gravetat, estenent la mà per convidar-lo a explicar-se.

--Sire, els nostres agents ens informen que els algerians estan reunint una flota de guerra, amb la intenció d'encetar una campanya de terror a tot el litoral, des d'Espanya a Itàlia.

Així que la Sublim Porta estava tractant d'obrir un segon front atacant el ventre tou de la Cristiandat, va pensar Perellós amb una ganyota de disgust: --Què en sabem, d'aquesta flota? --va inquirir.

--Sembla que no només constarà de xabecs petits i grans, Sire; sinó també de vaixells més poderosos, fragates i tot. El nombre exacte no es pot saber, Sire; perquè els estan reunint en secret, en una badia apartada entre Orà i Alger.

Aleshores el Gran Mestre alçà una cella amb suspicàcia: --I coneixem de quina badia es tracta?

--La coneixem, Sire.

--Doncs ja estem fent tard --digué Perellós, alçant-se de la cadira d'una revolada--. Disposeu-ho tot perquè una partida es faci a la mar i els vagi a trobar!

Jihad

Melilla, 3 de Setembre

Mig recolzat en un merlet de la muralla exterior, el soldat de guàrdia recorria amb mirada mandrosa les llunyanes posicions dels marroquins, que feia mesos que no registraven cap activitat digne d'esment, quan tot de sobte va copsar de cua d'ull un lleuger moviment, cap a l'extrem dret del seu camp de visió. Momentàniament reviscolat del seu mortal avorriment, l'home es va redreçar com una molla i va forçar la vista per tractar de confirmar allò que li havia semblat veure, fent-se visera amb les mans.

La bateria del cantó est; hi havia una evident agitació d'aquella banda. Això no podia ser bo. Mogut per un estrany pressentiment, va desplaçar la mirada cap al centre de la línia marroquina, on hi havia emplaçada una altra bateria. També s'hi observava molta agitació. "Ai ai ai, que n'estan preparant alguna..." va pensar l'home, abans de sortir disparat a la recerca del sergent de guàrdia.

El vigia no s'equivocava pas, ni de bon tros: al cap de ben pocs minuts, tots els canons de setge marroquins van començar a disparar furiosament i simultània contra la ciutat assetjada, amb una cadència enfollida que semblava voler posar a prova les capacitats dels artillers. En matèria de pocs instants, el diluvi de foc començava a abatre's sobre la desprevinguda guarnició amb violència inigualada des de feia mesos -potser anys i tot.

Ben lluny d'allà, al seu palau reial de Meknès, el soldà Moulay Ismail Ibn Sharif signava el decret que declarava la Guerra Santa del Marroc contra "totes les nacions cristianes d'Espanya" en represàlia pels seu suport a la pèrfida Venècia, en la seva guerra impia contra l'Imperi Otomà.

No feia gaire que la Sublim Porta havia proclamat als quatre vents la Jihad del món musulmà contra Venècia i els seus aliats, tot emparant-se en la seva condició honorífica de Califa de l'Islam. Moulay Ismail no creia que la seva adhesió a la Jihad fos esperada a Estambul, donades les gèlides relacions existents, a rel del desastrós intent d'invasió marroquina de l'Algèria otomana, una dotzena d'anys enrere; esperava que aquesta mesura sorprendria favorablement la Sublim Porta i li obriria la porta a una molt necessitada reconciliació - sobretot ara, que les maquinacions i actes de rebel·lia dels seus fills pronosticaven inquietants problemes dinàstics en un futur proper.

Batalla de Navarino

28 d'Agost

Durant la setmana del 26 d'Agost a l'1 de Setembre de 1715, els teatres d'operacions terrestres a Rumèlia van patir ben poques variacions; mentre que el Cos Expedicionari Català consolidava el seu domini a Albània, les forces otomanes anaven convergint al voltant d'aquesta regió, mirant de segellar la línia de front. Aparentment, la Sublim Porta havia relegat la revolta tràcia a un segon pla, limitant-se de moment a assegurar el perímetre de Salònica.

Les aigües del Mar Jònic, en canvi, veieren una de les més importants batalles marítimes de la campanya, tot just una setmana després de la ruptura del bloquieg naval de La Cànea. Confiant en la superioritat del seu estol de Cefalònia, els otomans van cercar la flota aliada amb ànim d'infligir-li un dur càstig; mentre que aquests, desitjosos de revenja per haver estat recentment burlats a La Cànea, provaven d'aprofitar que l'esquadra enemiga s'havia dividit en dos per picar-la fort. Com no podia ser altrament, ambdues flotes van xocar amb violència no gaire lluny de Navarino.

Com en d'altres ocasions, vam haver de fer un capmàs de totes dues flotes, per reduir-les a unes dimensions acceptables per a una taula de joc normal. A la batalla s'hi enfrontaren 9 vaixells de cada bàndol: pels otomans, 4 navilis de línia, 2 galions, 1 xabec gran i 1 xabec petit. Pels aliats hi havia 3 navilis, 1 fragata, 3 pollacres i 1 sagetia; dos navilis eren venecians, mentre que tota la resta de vaixells, portuguesos.

Heus aquí el desenvolupament de la batalla:

Al capdavall, cap d'ambdues flotes va assolir una victòria decisiva, si bé els otomans hi van patir danys més severs.

Emboscada!

21 d'Agost

Com ja vaig comentar en l'article anterior, després de l'inesperat final del bloqueig naval de La Cànea, ens va semblar que el torn actual quedava una mica coix; així que ens vam empescar un escenari de skirmish aprofitant que la Claire Baizanville es trobava pels voltants de Monastir, on un exèrcit otomà hi estava acampat després de la seva humiliant derrota de dues setmanes enrere.

Apostada en un bosquet a la vora de la carretera, la Claire Baizanville va fer una darrera ullada a la barricada que la seva gent hi havia preparat. Emboscada darrere un gros tronc abatut que blocava el camí, la seva lloctinent Astrid Rohr va fer-li un lleu gest d'assentiment i tot seguit xiuxiuejà una breu ordre a la resta de la partida (un sorrut aventurer sicilià i dues endurides veteranes de l'antic Regiment Fiona McGregor).

La trampa estava parada, només restava esperar l'arribada del comboi otomà.

La Claire no dubtava en absolut que la seva partida actuaria amb la letal eficiència de sempre; però sí que tenia reserves amb la banda de kleftoi capitanejada pel jove Konstantinos Theotokis. Potser sí que el noi era de confiança, però la xurma que el seguia... "No té solta ni volta amoïnar-s'hi a aquestes alçades", va pensar la Claire. "Vejam de què són capaços, doncs el comboi ja és aquí!"