dilluns, 19 de juliol de 2021

Batalla de Paxos

Setmana del 27 de Maig al 2 de Juny

Mentre les autoritats catalanes maldaven per configurar una força expedicionària, la guerra a Rumèlia prosseguia amb tota cruesa. Aquesta setmana es vegué la caiguda de Cefalònia, mentre prosseguia el setge de Patras i el Gran Visir en persona liderava l'establiment d'un nou setge a Navarino, on s'havia refugiat el govern provincial venecià.

La rebel·lió epirota estava estenent-se a les planes de Tessàlia, on una força conjunta greco-veneciana acabava tot just d'assolir la captura de Làrissa. Però una important columna d'exèrcit otomana, liderada per Hussein Kolchak Paixà, ja es trobava en camí vers el focus de la revolta, reforçada de prop per un altre contingent de tropes provincials.

Amb tot, el xoc potencialment més important de la setmana fou el que es produí a la Mar Jònica, al nord-oest de Cefalònia. Reforçada amb el contingent portuguès arribat recentment, l'esquadra veneciana va salpar de Corfú amb intenció de trobar la flota otomana, derrotar-la i blocar l'exèrcit otomà de Cefalònia. Imaginant una maniobra d'aquest estil, l'almirall Canim Hoca Kapudan Paixà va reunir el gruix de la seva flota i va sortir a l'encontre dels venecians.

Nota: Ambdues flotes eren prou grosses, una mica massa per a una partida d'una tarda; nou vaixells de línia cada bàndol, a més de deu galions otomans i nombroses naus mitjanes aliades (fragates, pollacres i galeres, sobretot). Per tant, vàrem decidir d'escalar proporcionadament l'enfrontament; de forma que del bàndol otomà hi hauria 2 vaixells de línia, 3 grans galions i un xabec, mentre que els luso-venecians comptarien amb 2 vaixells de línia, una fragata i 2 pollacres. Com de costum, vàrem convenir que el resultat d'aquest enfrontament limitat marcaria el resultat de la batalla sencera - bo i restringint les pèrdues totals de la batalla a només allò que realment es pogués perdre al tauler de joc.

L'enfrontament va estar marcat per errors de comunicació entre capitans otomans (sobretot al principi, provocant una col·lsió fortuïta), així com per l'extrema prudència de l'almirall venecià. Amb capacitat de maniobra limitada pels errors inicials, agreujada per l'escassa maniobrabilitat dels seus antiquats galions, la flota otomana va gaudir només d'una fugissera finestra d'oportunitat per atacar els venecians, que havien decidit d'evitar el xoc frontal. Els breus intercanvis d'artilleria entre ambdues línies i un intent d'abordatge rebutjat fou tot el que els otomans foren capaços de provocar.

L'enfrontament va estar marcat per errors de comunicació entre capitans otomans (sobretot al principi), així com per l'extrema prudència de l'almirall venecià. Amb capacitat de maniobra limitada pels errors inicials, agreujada per l'escassa maniobrabilitat dels seus antiquats galions, la flota otomana va gaudir només d'una breu finestra d'oportunitat per atacar els venecians, que havien decidit d'evitar el xoc frontal. Els breus intercanvis d'artilleria entre vaixells insígnia i un intent d'abordatge rebutjat fou tot el que els otomans foren capaços de provocar aquell dia.

Amb els pesants galions impotents per guanyar el vent i girar cua, i amb un d'ambdós navilis danyat per una col·lisió fortuïta amb una altra nau, els otomans van desistir de seguir buscant el xoc. El resultat de l'enfrontament fou ben ambigu, al capdavall: una fragata veneciana ensorrada i un xabec otomà capturat pels aliats. Després d'això, ambdós estols van retornar a port, reclamant sense gaire convicció la victòria. La batalla de Paxos no passaria a la història.

dimarts, 8 de juny de 2021

L'art de consensuar

Setmana del 27 de Maig al 2 de Juny

L'adopció d'acords per l'Estat Major no permetia prendre decisions de tanta envergadura com embarcar-se en una guerra llunyana. D'acord amb la filosofia del pactisme institucional de l'Estat, calia culminar-ho amb un imprescindible consens de la Corona i les Corts. Ara calia asseure's amb la Diputació General i elaborar una proposta conjunta que es pogués dur al parlament amb garanties d'èxit.

Aquesta seria la part més espinosa del procés de presa de decisió, tal com ja imaginava la princesa Elisenda. Efectivament, la posició de la Generalitat fou molt dura des d'un primer moment, escudant-se en l'argument que aquella no era una guerra del poble, i que se l'havia de compensar amb generositat a canvi de prestar a l'empresa el seu esforç i la seva sang.

L'Elisenda es va negar a l'ampliació de les quotes de participació de la Generalitat en els consorcis que regien les possessions incautades; oferint a canvi l'extensió del consorci al comtat d'Osona i Cabrera, cosa que fou acceptada.

Però aleshores la Diputació General, exhibint gran murrieria, va posar damunt la taula la seva principal reivindicació --un greuge que portava clavat com una espina des de la recent creació d'una Generalitat rossellonesa, d'acord amb els plans de l'Elisenda per recrear les institucions del país de forma acceptable (o almenys negligible) per a Versailles. Segons la seva argumentació, els comtats de Rosselló i Cerdanya formaven part indestriable de la jurisdicció de la Generalitat del Principat, per la qual cosa n'exigia la immediata dissolució.

En aquesta qüestió la posició dels diputats fou inamovible, i l'Elisenda l'hagué d'acceptar amb resignació; no sense advertir-los que un organisme o altre hauria de crear en substitució, capaç de canalitzar alhora les ordres de Versailles i Barcelona amb prou seguretat jurídica.

Les negociacions i la sessió parlamentària sancionadora consumiren tota la setmana. Afortunadament, el recentment nomenat general en cap no va perdre el temps mentrestant, tot establint amb precisió i agilitat admirables la logística de l'expedició. Aquell primer cap de setmana de Juny ja estava el Cos Expedicionari concentrat a Barcelona i llest per a embarcar.

En Basset va tenir la prudència d'enviar en avançada a Nàpols els embrions dels regiments Nª Sª dels Desemparats i Sant Narcís, per tal d'engrossir les seves encara migrades files amb voluntaris austriacistes exiliats, dels que semblava que n'hi havia centenars de desocupats.

dissabte, 5 de juny de 2021

Hi arriben reforços

Setmana del 20 al 26 de Maig

A les abruptes muntanyes de l'Èpir, la revolta segueix guanyant terreny i aviat una segona ciutat cau a les seves mans: cap altra que Prévesa, estratègicament ubicada a mig camí entre les Illes Jòniques i Corfú. Amb aquesta acció, allò que va començar com l'aixecament d'una partida de kleftoi muntanyencs adquireix tots els aires d'una insurrecció generalitzada que afecta tot l'Èpir.

Amoïnat davant l'amenaça que la insurrecció epirota representa per als seus plans de conquesta de Morea, el Gran Visir ha ordenat de mala gana aixecar el setge de Zacint; les tropes implicades han estat transportades a Lepant, amb alguns reforços de Cefalònia.

Alhora, mostrant notable gosadia, els venecians han aprofitat la tesitura per a desembarcar a l'Èpir una columna d'exèrcit, comanada pel noble Georgios Theotokis, natural de Corfú, amb l'esperança de persuadir el líder dels revoltats per fer front comú amb els otomans. Per a la seva sorpresa, qui comana els rebels és una dama de noble llinatge anomenada Helena Tzavelas, que acull amb empatia els venecians i segella amb ells una aliança, només condicionada a que els guanys conjunts no siguin apropiats per Venècia sinó atribuïts als grecs.

Un altre motiu d'esperança per als venecians és que el cos expedicionari portuguès ha recalat finalment al port napolità de Bríndisi; el seu líder, l'almirall Lopo Furtado de Mendoça, ja ha tramès escrit a Corfú posant les seves forces a plena disposició de Venècia.

dissabte, 29 de maig de 2021

Preparant-se per a intervenir

Barcelona, 16 de Maig del 1715

Seguint la petició de l'ambaixador imperial, la princesa Elisenda i el seu Consell d'Estat van acordar reunir sense tardança l'Estat Major del país, per tal de debatre la possible intervenció catalana en el conflicte otomano-venecià, en quins termes s'hauria de produir i amb quines limitacions.

Els factors a tenir en compte no eren pocs, essent els més rellevants i més debatuts els següents: A) quina proporció de tropes i naus podien ser arriscats en una expedició llunyana sense comprometre la seguretat defensiva del país; B) com es podia anticipar una plausible oposició a la guerra per part de sectors importants de la societat, i C) a qui es confiava la responsabilitat d'organitzar i liderar el cos expedicionari.

Allò més fàcil d'acordar fou el primer tema, on tots els assistents coincidiren que, sota cap circumstància, els efectius disponibles al Principat no podien restar per sota del 50% de la força actual, considerat en conjunt si més no. Fou d'allò més valuosa la recomanació del Mariscal Villarroel, en el sentit de desdoblar els regiments d'infanteria en dos batallons, de forma semblant a com ja es feia amb els de cavalleria, que gaudien de dos esquadrons cadascun; d'aquesta forma, segons Villarroel, amb aquesta argúcia resultaria fàcil mantenir enganyats els espies borbònics, tot mantenint un batalló a casa mentre l'altre era tramès a Grècia. Si més no, l'engany podria funcionar durant un temps preciós.

El parer del Comte de Cardona en relació a l'aspecte naval de la qüestió era moderadament optimista. En la seva opinió, la tramesa d'una porció de l'encara minsa armada catalana posaria en risc les aigües territorials del Principat; si bé que només durant un període de temps relativament curt, fins que la frenètica activitat actual de les drassanes d'arreu del país comencés a donar fruits. De fet, segons els seus sempre impecables comptes, durant el proper trimestre es botarien una fragata i una galera capitana, amb feines en curs en una altra fragata, una galera, una galiota i un nou xabec-fragata... sense oblidar els treballs en curs per fer un primer navili de línia!

Pel que fa al segon tema, que neguitejava molt la princesa, el Marquès del Poal la va tranquil·litzar, bo i sense prometre-li cap llit de roses. Segons la seva argumentació, el partit populista de la Busca liderat per Casanovas estaria políticament atrapat entre la seva pulsió per torcar la Corona i la pressió de l'Església en favor de la "santa croada" contra el turc; per la qual cosa mostraria una actitud dura en eventuals negociacions, però acabaria accedint al final.

El tercer punt va subscitar un debat inesperat, pel tarannà i la ideosincràsia particulars de la persona proposada per la princesa Elisenda --cap altre que Joan-Baptista Basset, brillant però controvertit militar valencià. El Comte de Cardona va rebutjar-ne d'entrada el nomenament per pura animositat, mentre que el Mariscal Villarroel s'hi va oposar per raons merament pragmàtiques: bo i que amb connexions conegudes amb la Busca, en Basset n'era també un valuós element moderador; i el vell general es malfiava del partit populista si era privat de la influència de Basset. Finalment fou l'opinió del Marquès del Poal qui va acabar convencent els seus col·legues que la tria d'en Basset era, per ella mateixa, una garantia d'èxit.

dijous, 27 de maig de 2021

La guerra s'intensifica

Setmana del 13 al 19 de Maig

torn 11

Un cop capturada Nàuplia, els exèrcits otomans a Morea han caigut com una llosa sobre llurs següents objectius: les ciutats de Patras i Mistra. Ben guarnida amb tropes regulars i artilleria, la primera ha pogut aguantar, de moment, el setge imposat per la columna liderada per l'Aga dels jeníssers. Però no ha estat aquest el cas de la malaurada Mistra, malgrat haver-ne estat reforçada la guarnició; seguint el seu tarannà violent, negligent amb les baixes pròpies i alienes, el Gran Visir ha ordenat l'assalt de la fortalesa sense reclamar ni esperar cap oferta de rendició. Abandonats a la seva sort, els habitants de Mistra han fet honor a la memòria dels seus avantpassats espartans, venent cares les seves vides abans de ser anorreats.

Igual com havia passat a l'Acrocorint, la victòria a Mistra ha comportat enorme quantitat de baixes entre les tropes otomanes, però això al Gran Visir tant l'hi fa.

Mentrestant, l'armada otomana s'ha concentrat a les Illes Jòniques, transportant-hi gran quantitat de tropes. La columna d'exèrcit del Bölük Paixà ha desembarcat a Cefalònia i hi ha establert setge; mentre que un segon destacament ho ha fet a Zacint. Aquest segon setge ha estat mal planificat, però, i molt probablement haurà de ser llevat o reforçat, doncs els assetjadors no disposen de prou mitjans per fer que el setge sigui efectiu. La logística no sempre és impecable!

Simultàniament, ha esclatat una rebel·lió generalitzada a la regió de l'Epir. Liderada per Himariotes i Suliotes, d'ètnia grega i religió ortodoxa, la població de la zona s'ha alçat en armes; i, formant tres diferents columnes de milicians a peu i a cavall, han intentat prendre les ciutats veïnes amb variable fortuna. Així, mentre que les guarnicions d'Avlona i Prévesa els han barrat el pas, a Ioannina la milícia local s'ha afegit a la revolta, desarmant la guarnició i obrint de bat a bat les portes de la ciutat als rebels, que hi han establert llur capital provisional.

Veient-hi una oportunitat d'or per a intentar obrir un segon front que distregui les tropes otomanes, els venecians de Corfú hi han enviat una columna de reforç comandada per un noble local, el comte Georgios Theotokis, amb la missió de persuadir els rebels perquè facin front comú amb la Sereníssima República contra l'enemic comú.

dilluns, 17 de maig de 2021

La súplica

Barcelona, 13 de Maig del 1715

Hi hagué gran expectació al Cap i Casal en difondre's notícia de la imminent arribada de l'ambaixador que la Cort de Viena acabava de nomenar. Els principals carrers de la ciutat foren engalanats amb profusió de banderoles imperials i quatribarrades, alhora que els propietaris de comerços i immobles endreçaven a cuita-corrents façanes i aparadors; qui més qui menys va guarnir finestres i balcons amb garlandes de flors i estendards de Sant Jordi. De tan vistosa com va quedar la ciutat, semblava una estampa suïssa!

L'expectació es va tornar eufòria en arribar la comitiva naval imperial, doncs aleshores es sabé que el nou ambaixador no era cap altre que Heinrich von Hessen-Darmstadt, germà petit de l'idolatrat Príncep Jordi. També entre les autoritats catalanes hi hagué una satisfacció generalitzada davant el nomenament, doncs Heinrich havia lluitat durant la guerra, coneixia el país i àdhuc va exercir durant un temps el càrrec de governador de Lleida.

Les cerimònies i celebracions serien llargament recordades per la gent de Barcelona. Sorprenentment per a uns pocs, però, el nou ambaixador imperial no es va asseure als llorers de l'autosatisfacció, i ben aviat va demanar una audiència privada amb la princesa, que l'Elisenda li va concedir quasi immediatament. Gairebé ni s'hagué d'esperar, l'home; tot just assegut en un sofà del vestíbul, la princesa va sortir del saló del tron a rebre'l, en un gest del tot inusual que seria llargament comentat --a Barcelona i a Viena.

Per l'expressió amoïnada d'en Heinrich, la princesa immediatament endevinà que alguna cosa greu s'estava coent, tot dubtant per uns instants si desitjava conèixer-ho. "Bé, nena; si no vols pols, no vagis a l'era", va mormolar ella imperceptiblement tot just abans de dibuixar un ample somriure i convidar l'ambaixador a acompanyar-la en privat al saló del tron.

L'entrevista fou prou llarga, de més de dues hores; al principi es realitzà a porta tancada, si bé al cap d'una mitja hora o així uns uixers van sortir corrents a cercar els membres del Consell d'Estat, perquè s'hi incorporessin amb urgència i sense demanar permís.

Efectivament, es tractava d'un afer greu, molt greu; un que aconduiria de nou el Principat pel tortuós sender de la guerra. Per mitjans del seu ambaixador, l'arxiduc Carles l'assabentava que el Sacre Imperi no podria de cap manera respondre a les seves obligacions de defensa de Venècia en la guerra santa que els otomans li havien declarat. No, almenys, per tot un any, que era el lapse mínim de temps que necessitava per refer les malmeses arques imperials i reorganitzar el seu exhaust exèrcit --delmat per una dècada i mitja de guerra incessant. Per aquest motiu, Carles VI d'Alemanya suplicava l'assistència del Principat per mitjans d'un cos expedicionari en ajut de Venècia, tributària de l'Imperi.

En un sentit literal, no es tractava més que d'una súplica, que hauria pogut ésser rebutjada; doncs cap obligació formal lligava el Principat a l'Imperi. Però resultava obvi que una negativa podia tenir unes conseqüències que a ningú no escapaven. A fi de comptes, el ferm suport austríac era un puntal necessari per a la supervivència, enfront a un Felip V d'Espanya rancuniós i venjatiu...

diumenge, 16 de maig de 2021

Migració a Vassal

Disculpeu el llarg silenci d'aquest darrers dies, que ha estat motivat per la idea llançada per un dels jugadors, en el sentit de migrar aquesta campanya al conegut motor Vassal; tot utilitzant aquesta popular eina, disposaríem d'un únic suport logístic, gràfic i de joc, en lloc d'haver de gestionar extensos fulls de càlcul i anar dibuixant mapes torn a torn.

Com ben fàcilment us podeu imaginar, a la resta de participants en aquesta aventura del Defiant Principality ens va semblar una magnífica idea, i tot seguit ens vam arremangar per contribuir a la creació del mòdul de Vassal corresponent. Bo i haver estat una feina dificultosa, ens hi hem posant de valent i amb il·lusió, de forma que avui mateix hem pogut revisar-ne el producte final i validar-lo.

torn 10

Així doncs, reprenem la campanya tot seguit!

Si un eventual lector és familiaritzat amb Vassal i vol seguir la campanya amb més eines que només les meves publicacions d'aquest blog, podem posar-nos d'acord perquè us en passi el mòdul i els torns. Deixeu-me una nota als comentaris i una adreça de correu electrònic, i en parlem.