dijous, 10 d’octubre de 2019

Il soufflé toscano

Florència, 10 d'Octubre del 1714

El marquès de Vilana estava sincerament desconcertat, i força decebut també. Després d'uns quants dies prou profitosos a Mòdena, on havia pogut abordar amb el duc Reinaldo III d'Este diversos acords comercials i una aliança formal, va arribar a Florència força il·lusionat amb la perspectiva d'assolir un semblant acostament vers el prestigiós Gran Ducat de Toscana; quina casa regent, els Mèdici, era també famosa per la protecció i foment dels estudis científics, tradició que s'anaven passant de pares a fills - i això tot sol ja estimulava l'interès personal del marquès.

La crua realitat que es va trobar davant el va deixar gairebé en xoc. El regnat de l'actual gran duc, Cosimo III Mèdici, estava essent el més llarg de tota la història de Florència, però malauradament no era pas el més pròsper, ni de bon tros. D'un caràcter extremadament religiós i beat fins a nivells patològics, la seva obra de govern estava essent desastrosa, marcada per un puritanisme moral que a voltes resultava ridícul, però que més sovint era profundament perjudicial; especialment l'assetjament als drets cívics, o a l'activitat dels jueus i la intel·lectualitat laica. L'economia del país, ja tocada després de la llarga i costosa guerra que el seu pare va emprendre contra la Santa Seu, es va acabar d'enfonsar durant el regnat de Cosimo, que només semblava interessat en l'obra de govern quan aquesta afectava l'esfera religiosa; inhibint-se-n'hi en d'altres matèries, cosa que va propiciar ferotges disputes entre la seva esposa i la seva mare - amb resultats sovint calamitosos per als seus súbdits.

En aquest panorama desolador, només hi va faltar la Guerra de Successió Espanyola, que va posar la Toscana en dificilíssima situació; doncs la meitat septentrional del país (l'antiga república de Florència) és feudatària del Sacre Imperi, mentre que els seus territoris meridionals (l'antiga república de Siena) són feudataris d'Espanya, així que el Gran Ducat esdevingué sobtadament l'ull de l'huracà d'aquest devastador conflicte global. Cosimo III se'n va sortir al final, a base d'un complicat joc d'equilibris i giragonses difícils d'imaginar, però no sense haver de cedir a la pretensió imperial de contribuir a l'esforç de guerra austriacista amb l'astronòmica quantitat de 300.000 doblers (l'equivalent d'una tona d'or!). Ara sí que restava clar que el país no se'n sortiria.

Enfront de tanta pobresa (tanta que la moneda havia deixat de funcionar entre el poble, en favor del bescanvi), feien contrast els exorbitants dispendis del gran duc, que s'anaven majoritàriament en despeses de representació i diplomàtiques - doncs la segona gran obsessió de Cosimo III era de transformar el gran ducat en regne. Fastiguejat per les obsessions del gran duc, el marquès de Vilana va abandonar precipitadament Florència al cap de pocs dies. Ni tan sols el tema de la successió al tron l'hi mereixia cap interès, doncs l'hereu Ferdinando havia mort l'any anterior de sífilis (per contrast amb son pare, fou un veritable cràpula); mentre que les inclinacions sexuals de Gian Gastone, el segon, el feien totalment incompatible amb cap política successòria (*).

* [Disculpes per la patent homofòbia de l'època]

dilluns, 7 d’octubre de 2019

Revolta!

Bodrum, 7 d'Octubre del 1714

Aquest havia de ser un diumenge normal i corrent a Bodrum (l'antiga Halicarnàs), o això hauria pensat d'antuvi un visitant qualsevol que, de bon matí, hagués començat a vagarejar pels carrers tranquils i acolorits d'aquesta petita ciutat de pescadors i artesans del mar Egeu, que s'estenia mandrosa a recer de l'antiga fortalesa dels cavallers de Rodes. Però si el seu passeig matinal l'hagués endinsat pels carrers tortuosos del barri grec, tot atansant-lo a l'església de Sant Nicolau, ben segur que s'hauria adonat de la gernació concentrada al voltant del temple, i molt probablement n'hauria percebut una visible agitació col·lectiva.

I si per atzar hagués pogut obrir-se pas entre la gentada expectant i entrar a l'església, l'espectacle ofert als seus ulls l'hauria fet dubtar de si havia triat el millor dia per visitar Bodrum: doncs al bell mig d'un atapeït grup d'homes armats que l'esguardaven en esfereïdor silenci, un mossèn estava beneïnt una bandera amb paraules greus acompanyades del senyal de la creu. En acabar el mossèn la seva benedicció, la gernació esquinçà de sobte l'espès silenci amb eixordidora cridòria. Una frase dominava per damunt de tota la resta: --ελευθερία ή θάνατος! --llibertat o mort, cridaven.

En pocs minuts es desencadenà l'infern sobre Bodrum. Sabres, espingardes, piques i arquebusos van aflorar en un tres i no res de la multitud congregada, que tot seguit es va llençar en tromba pels carrers, en direcció al centre administratiu de la ciutat. Agafada totalment per sorpresa, la petita guarnició otomana gairebé no tingué temps ni de defensar-se. Davant d'una multitud enfervorida, va ser proclamada als quatre vents la República d'Halicarnàs. Esporuguida, la població d'origen turc es va tancar a les seves cases, pregant perquè Déu no permetés excessos, mentre davant de l'antic castell es formava la milícia, llesta per assaltar les poblacions veïnes i estendre la revolta per tota la Jònia: 8 companyies a cavall i 2 companyies a peu, a més d'una bateria lleugera i un xabec.

dimecres, 2 d’octubre de 2019

Posidònia

Càller, 2 d'Octubre del 1714

Quan per fi "La Mouette" plegà veles, tot enfilant pesadament la bocana a cops de rem, al port ja s'hi havia aplegat una bona gernació, que aguaitava expectant i amb ganes de fer safareig. Cosa prou lògica donades les circumstàncies, doncs era ben infreqüent que una galiassa ancorés a Càller; les poques que hi havia encara en servei solien ser franceses o napolitanes, i normalment passaven de llarg, en direcció a ports més grans.

Amb tanta gent pendent d'aquell inusual vaixell, la notícia de la seva estranya càrrega es va escampar com un reguerot de pólvora, tot arribant a oïdes del marquès de Rubí en menys d'una hora. Com no podia ser d'altra manera, va ser el seu secretari Josep Marià de Antonio qui primer l'hi va comunicar:

--Tal com us dic, Excel·lència: un vaixell carregat fins dalt de refugiats del Gran Turc!

Al virrei l'hi va mancar temps per ordenar que l'hi portessin el capità a palau, alhora que convocava la recentment creada Diputació General per a tractar l'afer. Faria anar tothom de corcoll, doncs els treballs dels Stamenti encara no havien conclòs i els diputats estarien escampats per les diferents reunions de comissió, però va considerar que calia fer-ho.

Per a quan tots els membres de la Diputació General es van trobar a Palau, el virrei ja s'havia entrevistat amb el capità de la galiassa, fent-se una idea precisa de l'abast del problema. Efectivament, abord de "La Mouette" s'hi apilotonaven més de cinc-centes persones, la majoria d'ètnia grega o armènia, que s'havien embarcat amb llurs famílies escapant de la creixent pressió fiscal i religiosa de les autoritats.

Molts eren notables professionals i artesans, i uns pocs venien amb les butxaques carregades, cosa que d'antuvi semblava que hauria d'haver facilitat llur acolliment; nogensmenys, ningú no els volia, per a no incomodar l'Imperi Otomà en cas que se n'assabentés. Així, havien estat rebutjats a Messina i Nàpols, perllongant llur odissea dues setmanes més del previst i sotmetent-los a privacions i alguna malaltia.

El virrei estava decidit a acceptar-los, i el va complaure veure que la Diputació General hi era d'acord. No fou tan fàcil assignar-los-hi un lloc on establir-se; després de moltes discussions, es va acordar que s'establirien als antics llocs de Posada i Sa Caletta, a la vegueria de Sa Baronia; termes molt despoblats i actualment administrats per la Corona. Amb aital efecte, hom els hi estendria una carta de poblament, constituint d'ara endavant un nou terme municipal amb el nom de Posidònia i els mateixos drets i deures que qualsevol altra ciutat lliure del regne.

diumenge, 29 de setembre de 2019

El Consell d'Aragó

Milà, 29 de Setembre del 1714

--Benvolgut marquès, molt em temo que els designis immediats de Sa Magestat Imperial no passen per la creació del Consell d'Aragó que vós demaneu --va dir el Príncep Eugeni de Savoia amb veu afable alhora que ferma, mentre encreuava les mans en un gest que volia fer entendre que el tema era fora de discussió. --La seva voluntat és ara de centrar-se en la recomposició interna dels seus Estats; ara com ara, disgregar el Consell d'Espanya en dos per crear el d'Aragó només faria que fragmentar i dissipar aquests necessaris esforços de reconstrucció.

Emperò, el marquès de Vilana no era d'aquells que es donen per vençuts a la primera dificultat; així que, tot i haver assentit en senyal de conformitat a les asseveracions del príncep, acte seguit reprengué la paraula amb un nou argument: --Ho entenc perfectament, altesa. Des de la perspectiva que es té a Viena, imagino que ara mateix és prioritari vigilar l'evolució del conflicte entre Rússia i Suècia, o les futures evolucions de l'Imperi Otomà; amb la qual cosa el flanc sudoccidental sembla secundari. Però què hi diríeu si jo us fes saber que Espanya s'està rearmant intensivament? --El príncep Eugeni va enarcar lleugerament les celles, cosa que animà Vilana a reblar el seu clau-- ...Segons els meus informadors, a hores d'ara hi està construint entre 6 i 10 vaixells de guerra simultàniament. Si Espanya refà la seva flota, tant el Principat mateix com Mallorca, Sardenya i Nàpols restaran inermes al seu abast. Per contra, Viena queda massa lluny per prestar-nos assistència efectiva; és per això que es fa imprescindible crear el Consell d'Aragó, doncs tots aquests Estats necessiten estar coordinats enfront la possible amenaça.

L'Eugeni de Savoia restà silenciós i pensatiu una estona; sabent que s'havia pres seriosament l'avís i que havia posat el seu meravellós intel·lecte estratègic en funcionament, en Vilana s'estimà més callar i no insistir-hi més. La pausa del de Savoia es perllongà encara per una estona, quan l'home tot de sobte reviscolà i li preguntà a Vilana:

--I no us voldríeu afegir al Consell d'Espanya?

La proposta va agafar el marquès de Vilana totalment per sorpresa, cosa que va retardar la seva resposta. "Davant el pes combinat de Milà i Nàpols, restaríem en segon pla, a no ser que...", li va venir al cap. Quan per fi va decidir-se a respondre, ho féu amb força prudència, conscient que l'abast de la proposta depassava les seves atribucions, però afegint-hi un envit digne d'un jugador de pòquer:

--En el fons, poc importaria el nom exacte que hi donéssim, si d'Espanya o d'Aragó; imagino que Sa Altesa la princesa Elisenda hi consentiria, sempre i quan la presidència de l'organisme l'hi fos atribuïda a Ella. A fi de comptes, el Principat seria l'únic Estat sobirà d'aquest hipotètic Consell...

És ara quan el sorprès fou Eugeni de Savoia, que replicà també amb gran prudència: --Certament, s'hauria de consultar a Schönbrunn...

dimecres, 25 de setembre de 2019

Èxode (I)

Jaca, 25 de Setembre del 1714

--MELILLA?!

--Sí, això he dit --va replicar secament el coronel, malhumorat--. Ens destinen a Melilla. No hi ha volta de full, l’ordre ve directament de Madrid.

Un profund silenci es va emparar de la sala de reunions, mentre els oficials i sergents allà convocats es miraven els uns als altres, amb l’estupor pintat al rostre.

--Ens tornen a castigar? ...però si ara no hem fet res!! --es va lamentar el mateix oficial d’abans.

Al coronel Blai de Trinxeria no l’hi va fer cap gràcia, aquell comentari desafortunat; però no va replicar el seu subordinat ni el va cridar a l’ordre. En el fons, tenia part de raó: des de la seva formació una dècada enrere, el Regiment de Trinxeria (recentment rebatejat com "Regimiento de Cataluña") havia protagonitzat diversos incidents i indisciplines, i feia tot l’efecte que l’alt comandament els tenia assenyalats per aquest motiu.

No era fàcil mantenir els seus homes sota la rígida disciplina d’un regiment reglat, prou bé que ho sabia ell; doncs la majoria eren antics miquelets i sometents del Pirineu, gent dura i feréstega que trobaven innecessària i inútil tanta instrucció d’ordre tancat. Bé que havien demostrat a bastament llur vàlua en combat tots aquests anys, tant a Nàpols com a Flandes; però cap dels seus sacrificis no bastava per dissipar l’aura de sospita que sempre planava damunt d’ells. A fi de comptes, l’essencial és que eren catalans, i per a l’alt comandament tot català era un traïdor en potència. O això semblava.

En ser repatriat de Flandes l’any passat, el "Regimiento de Cataluña" va ser destinat a Jaca i d’allà no el van bellugar per a res, malgrat que la desastrosa campanya del Principat demandava imperiosament més tropes. "No fos cas que ens passéssim a l’enemic", va pensar Trinxeria amb amargor.

--Prou de lamentacions, senyors –va tallar Trinxeria--; en qualsevol moment arribarà a Jaca un regiment való que ens reemplaçarà, i nosaltres anirem a València, on ens embarcaran vers Melilla. I això és tot. Facin els preparatius.

dilluns, 23 de setembre de 2019

Ambigüitat calculada

Torí, 23 de Setembre del 1714

A la suite que l'hi havia estat assignada per la duració de la seva visita diplomàtica a Torí, el Marquès de Vilana no parava de voltar-hi nerviosament amunt i avall, inquiet i frustrat. En gairebé tota una setmana d'intenses entrevistes, dinars i reunions gairebé no havia aconseguit res del Ducat de Savoia.

És cert que el duc Víctor Amadeu II acabava de retornar de Sicília, després d'haver-ne estat coronat rei en un acte solemne a la catedral de Palermo, i que la seva fatiga pel viatge hagués causat una aparent manca d'interès en tancar tractes de cap mena; o també podria ser que, cofoi i enlluernat per la seva nova condició de "Rei" en lloc de "Duc", hagués voluntàriament menystingut Vilana només per la vanitat de marcar distàncies amb la Princesa Elisenda. Però ni una cosa ni l'altra no li semblaven prou plausibles al nostre bon marquès, que tenia en Víctor Amadeu II per un home d'estat de pedra picada.

"No, l'ambigüitat del rei Víctor Amadeu no és fruit de la fatiga ni de cap caprici; és deliberada i calculada", va pensar el marquès. "Esta defugint d'arribar a cap compromís amb el Principat, malgrat que ambdues nacions estem teòricament aliniades i aixoplugades sota el Sacre Imperi; i això per què?", es va preguntar per enèsim cop.

Hi tenia dues possibles solucions per a aquesta desagradable incògnita; i cap d'ambdues no li feia cap gràcia. "O bé sap que aviat entrarem en conflicte amb algú, a qui ell no vol incomodar... o és ell mateix que està preparant el terreny per a un canvi d'aliances".

"No cal trencar-s'hi les banyes", va pensar. Marxaria de Torí amb ben poca cosa de profit a la cartera --un parell d'acords comercials i poca cosa més. Però el seu olfacte li deia que no devia perdre de vista la calculada ambigüitat de Savoia; n'hi havia de parlar a la seva següent etapa, que seria Milà.

dissabte, 21 de setembre de 2019

Viatge accidentat

Carolina, 21 de Setembre del 1714

Cap a finals de Setembre, l'expedició catalana que el passat mes de Juny havia partit d'Europa va arribar finalment al port de Charles' Town, causant un gran impacte. El comboi es componia de dos filibots mercants, una goleta de pavelló anglès que els feia d'escorta i una segona goleta capturada, aquesta de pavelló espanyol. Diverses naus del comboi presentaven danys més o menys considerables, cosa que va contribuir d'allò més a l'expectació. Essent els seus capitans portats a presència del governador Charles Craven, aquestes són les seves explicacions tal com les va relatar després l'almanac local, que hi va dedicar un número extraordinari.

"Tal com el HMS Caligula havia avisat, només arribar a les envistes de Curaçao ens va sortir al pas un bergantí-goleta espanyol de l'estol de Miguel Enríquez, que ens va llençar una salva d'advertència per obligar a aturar-nos."

"No li férem cap cas, però a més el malaurat cap de la nostra expedició, Josep Torrents "el pobre", va interposar el seu bergantí en el camí del corsari, mentre els filibots lliscàvem per estribord seu en direcció a Curaçao. Es produí aleshores un intens intercanvi de dispars entre el bergantí del capità Torrents i el corsari, que en va rebre la pitjor part, amb greus danys al casc."

"A més, en aparèixer una balandra guardacosta holandesa per la banda de ponent, aquesta s'afegí a la batussa, forçant entre ambdós la fugida del corsari. Però no poguérem capturar-lo i, ai las, això fou la perdició del capità Torrents, com més endavant es veurà."

"El fet és que arribàrem a Curaçao sans i estalvis, fent-hi molts diners del comerç. Tal com prevèiem, després ens vam encaminar a Jamaica, on encara s'hi van fer més bons negocis gràcies al vi de Madeira. Tants diners que havíem fet, acordàrem de llogar una goleta anglesa perquè completés la nostra escorta; i això va ser providencial, doncs els seus abnegats serveis ens van permetre arribar a aquesta ciutat."

"Tot cofois amb l'escorta reforçada, vam posar proa a aquesta ciutat pel canal entre Cuba i Dominica; doncs volíem evitar la ruta que passa pels estrets de Florida, per l'alta probabilitat de topar amb la Flota del Tresor espanyola. En arribar a una petita illa de l'arxipèlag de les Bahames, però, ens va sorprendre una altra goleta de Miguel Enríquez, que tot de sobte va sortir de darrera de l'illa i se'ns va apropar a tota vela amb funestes intencions. A curta distància del comboi, va engegar una devastadora andanada d'estribord que va tocar de ple la santabàrbara del bergantí del capità Torrents, que va explotar en mil bocins davant dels nostres ulls."

"Aleshores el venjatiu corsari es va acarnissar amb els filibots, que havien quedat indefensos doncs la goleta anglesa es va quedar aturada a l'illa, de forma aparentment inexplicable. Després vam saber que havia quedat clavada per vents desfavorables, però aleshores van ser uns instants de pànic, doncs pensàvem que potser ens abandonaria. I, allò que era pitjor, començaven a albirar-se a la llunyania les veles de dos altres llops de Miguel Enríquez, que ensumaven sang i s'acostaven a tota vela."

"Afortunadament, el capità anglès va sortejar els vents contraris i es va llençar en veloç persecució de la goleta espanyola, tot assolint-la just en l'instant que aquesta engarfiava i abordava el "Perla de Gibraltar". Els corsaris van passar tot de sobte a ser ells els abordats i, superats per la fúria conjunta de catalans i anglesos, es van rendir després d'un breu combat."

El governador va desestimar la confiscació de la goleta espanyola, considerant que en justícia pertanyia al comboi català, doncs havia estat feta presa d'acord amb les lleis del mar. El corsari anglès fou generosament recompensat, no només pels expedicionaris sinó pel governador també, i els tripulants de la goleta capturada, que es deia "Ardorosa", foren portats a presó en espera de judici.

Els capitans supervivents, Domenico Squiano i Francesc Orissó de Blanes, van acordar que a la tornada sol·licitarien de la CCIOc que la goleta capturada fos rebatejada amb el nom d'"El Pobre", en memòria del malaguanyat capità Josep Torrents i la seva gent.