divendres, 3 d’abril de 2020

Mapes aleatoris

He aprofitat aquests dies d'obligat confinament universal (que ens costarà molt d'oblidar) per a enllestir una col·lecció de mapes aleatoris, per tal de fer-los servir a la campanya que estàvem preparant, la Guerra Otomano-veneciana de 1714-1718. Aquí en podeu veure una mostra:

El sistema de joc que hi planejàvem fer servir és Maurice, que entre d'altres particularitats preveu una generació dinàmica del terreny de joc, condicionada d'antuvi amb una petita baralla de 7 cartes que indiquen l'orografia dominant, els tipus de tropes adients per a reconèixer aquell terreny i una sèrie de xifres indicant quantitat d'elements a posar damunt la taula.

El sistema és innovador, dinàmic i participatiu, però costós en termes de temps necessari. Per això he cregut més útil jugar amb terrenys predefinits, que es triarien a l'atzar i es prepararien amb anticipació a la sessió de joc. Hi ha en total 100 mapes dissenyats en forma de carta, numerats del 0 al 99, amb una tipificació precisa (planúries, boscos, muntanyes, aiguamolls i poblacions) i una configuració única. Cada carta porta unes icones que indiquen els tipus de tropa que tenen avantatge a l'hora d'explorar aquell terreny.

Així, quan s'hagi de jugar una partida només caldrà llençar 1D100 i ja sabrem en quin terreny es jugarà. Només ens resta decidir si es jugarà al llarg o a l'ample; jo en principi em decantaria per jugar al llarg a no ser que hi hagués un nombre de tropes molt elevat. El jugador amb superioritat d'exploració decidirà per quin d'ambdós cantons desplega.

Els mapes estan extrets de la web The Perfect Captain, que ofereix gran quantitat de recursos i ajudes al joc, força útils tots ells.

dijous, 26 de març de 2020

Declaració de guerra

Constantinoble, 9 de Desembre del 1714

Sufocada la revolta de la Jònia, la Sublim Porta va aleshores adreçar la seva ira envers Venècia, a qui conserava responsable de l'alçament. El gran soldà Ahmet III va exigir formalment a la Sereníssima República el lliurament dels líders rebels, que havien estat acollits com a refugiats pels venecians. Avesada a les sobtades giragonses i canvis d'humor de la Sublim Porta, que tot sovint acabaven com foc d'encenalls, la diplomàcia veneciana es va limitar a respondre amb evasives i vaguetats, confiant que les aigües es calmarien en un tres i no res.

Venècia no comptava amb que, aquest cop, a parer l'Imperi Otomà s'havia vessat el got. Consternats, els ambaixadors venecians hagueren de retornar a la ciutat dels canals amb la terrible notícia: Constantinoble els acabava de declarar la guerra.

L'acumulació de problemes causat no només per l'actual crisi pandèmica mundial, sense comptar-ne les derivades econòmiques sobre Minairons miniatures; sinó també per l'accident sofert per la meva dona el passat mes de Gener, que la té amb mobilitat reduïda i rehabilitació per fractura de ròtula, m'obliguen a fer tabula rasa i donar per tancats els fils narratius que fins ara havia anat desenvolupant. Sincerament em sap greu, però el temps passat des de l'última escena publicada i el moment actual és excessiu, així que millor fer córrer el rellotge virtual d'aquesta Imagi-nació i saltar-nos etapes, per situar-nos més a prop del sidral que s'ha de desencadenar.

dissabte, 28 de desembre de 2019

La revolta, estrangulada

Esmirna, 8 de Novembre del 1714

Un cop desembarcada a la costa de Jònia, la milícia rebel de l'illa de Samos es va encaminar cap a Esmirna, amb la intenció de sumar aquesta població a la revolta contra la Sublim Porta. Comptava en aquells moments amb 300 homes a peu i 100 a cavall. A les envistes de la ciutat, conegueren que era desproveïda de tropes regulars, doncs totes havien marxat un parell de setmanes enrere en direcció a Bodrum; només la milícia local custodiava la ciutat.

L'eufòria els va durar poca estona, però. Els milicians d'Esmirna es van mostrar inamoviblement fidels a l'imperi, tancant-se rere les muralles i barrant-ne el pas als revoltats. Tot de sobte, llur veritable situació se'ls va mostrar amb tota cruesa: si bé la captura d'Esmirna hauria significat un estímul cabdal a la propagació de la revolta, la seva hostilitat declarada negava als expedicionaris tota possibilitat d'èxit.

Pitjor encara: privats d'on port on reembarcar, els expedicionaris no tenien ara cap opció de tornar a casa. Només els restava provar sort amb una altra població, o intentar sumar-se als revoltats de Bodrum.

Mentrestant, les tropes otomanes tancaven el cercle al voltant de Bodrum i es preparaven per a assetjar la ciutat.

dilluns, 16 de desembre de 2019

Tornada a Càller

Càller, 5 de Novembre del 1714

Conclosa la seva ruta pels estats del nord d’Itàlia, el marquès de Vilana va fer novament escala a Càller, on fou rebut pel seu amic el marquès de Rubí, que el convidà a dinar.

Còmodament asseguts en un salonet del palau virreinal, ambdós amics es posaren a prendre uns digestius i a fumar unes pipes, mentre s’explicaven les darreres notícies que els havien arribat a les oïdes.

--Com t’ha anat per Itàlia, doncs? --va preguntar Rubí tot d'una.

--Pse, una de freda i una altra de calenta –-va respondre Vilana amb una ganyota--. He trobat bona acollida a Mòdena i als estats més petits de la rodalia, però el duc de Savoia s’ha mostrat fred i elusiu, defugint tot compromís explícit. Confesso que m’inquieta aquesta actitud.

--Hum, sí –-va remugar Rubí--; molt em sembla que se li han apujat els fums, des que l’han fet rei de Sicília.

--Espero que només sigui això –-va respondre Vilana, meditatiu--. Altrament, hi albiro unes relacions futures cada cop pitjors.

-- I el cas és que necessitem assolir una aliança amb Savoia, sinó...

--sinó... els interessos de Catalunya i Savoia en aquesta regió acabaran xocant –-va concloure Vilana.

Ambdós prohoms restaren en silenci una estona, concentrats en les dolces flaires que emanaven de les seves pipes. El marquès de Rubí va ser el primer a trencar aquell mut recolliment:

--Escolta, tens molta pressa per tornar a Barcelona?

--No pas immediatament; abans volia anar a Nàpols. Per què?

--Aquest proper cap de setmana tindré una reunió amb la Diputació General del regne, i m’agradaria convidar-t’hi; a veure què n’opines.

dissabte, 23 de novembre de 2019

La República de Samos

Mitilene, 2 de Novembre del 1714

Quan ningú no s'ho esperava, mentre els rebels d'Halicarnàs es batien en retirada i les tropes provincials otomanes els encalçaven de prop, tot de sobte esclatà la rebel·lió també a l'illa de Samos. Una nodrida milícia composta de 350 armatoloi (guerrillers a peu) i 100 genets armats va irrompre a Mitilene, aprofitant que la guarnició local havia quedat sota mínims, i es va fer seva la ciutat sense disparar ni un sol tret.

S'acabava de proclamar la República de Samos. Els rebels es van apoderar d'una galera que hi havia a port i tot seguit la van utilitzar per escortar un petit comboi amb la intenció de desembarcar tropes a les proximitats d'Esmirna. La llavor de la revolta s'estava escampant.

diumenge, 17 de novembre de 2019

Capturada!?

Halicarnàs, 29 d'Octubre del 1714

Tot i que s'hi havia començat a girar un temps força rúfol, la galiassa "La Mouette" va enfilar rumb sud amb decisió, sota l'atenta vigilància de Claire Baizanville. Convençuda com n'estava que la revolta d'Halicarnàs seria esclafada a curt termini, i que les represàlies serien molt dures, la noia planejava d'esmunyir-se al port de la ciutat rebel i carregar-hi tants refugiats com hi cabessin a les seves enormes bodegues. Segons les informacions de què disposava la Claire, blocant el port d'Halicarnàs hi hauria una galiota de la guarnició de Rodes; tota sola, una galiota no podria impedir que "La Mouette" trenqués el blocatge sense gaire dificultat.

Allò amb que la Claire no comptava és que la sortida de "La Mouette" del port d'Esmirna havia aixecat les sospites del governador local, que havia fet seguir la galiassa per una segona galiota. De bon començament, aquesta va mantenir una distància prudencial amb la nau de la Claire; però, tan bon punt els turcs van entendre les seves intencions, van forçar la marxa per a encalçar-la de prop. D'aquesta forma, quan "La Mouette" va albirar la bocana del port de destinació, ja tenia a la vista dues galeres otomanes: una al davant i una altra al darrere.

Conforme a les previsions de la Claire, la vella galiassa va poder travessar el cordó de setge de la galiota rodenca, malgrat que les canonades d'ambdues naus otomanes van malmetre-li el timó. Nogensmenys, la segona galiota va escurçar distàncies ràpidament a força de rems, cosa que va encoratjar els otomans a intentar l'abordatge de la nau fugitiva.

Una descoordinació de darrera hora entre ambdós capitans va fer que un d'ells efectués l'abordatge en solitari, cosa que li resultà funesta: encimbellada dalt d'un pal fent de franctiradora, la Claire va abatre'l d'un sol tret tan bon punt els garfis tingueren ambdues naus ben amarrades. L'intent d'abordatge otomà va acabar com el rosari de l'aurora, amb els mariners de la galiassa contraatacant i apoderant-se de la galiota!

Però "La Mouette" va ser abordada acte seguit per la segona galera turca; malgrat que la Claire va tornar a exhibir la seva extraordinària punteria matant el capità dels jeníssers d'abord, aquest cop la marineria de la galiassa es va veure superada pels atacants, que en poca estona van reduir els contrincants i els forçaren a rendir-se.

Enmig de la confusió de la batussa, no resta clar si la Claire Baizanville hi va resultar morta, si fou feta presonera o si va poder escapar llençant-se a l'aigua.

dimarts, 12 de novembre de 2019

Batalla d'Efes

Selçuk, 26 d'Octubre del 1714

Agosaradament, la columna miliciana d'Aristos Kalafatis va enfilar cap al nord, amb intenció de forçar el camí vers Esmirna i tractar de sumar-ne els habitants a la seva revolta. Prop de la ciutat de Selçuk, però, toparen amb un nodrit exèrcit otomà, composat per tropes de les guarnicions de Quíos i la pròpia Esmirna. Ambdues formacions començaren a desplegar llestes per al combat, en una extensa plana sense gaires relleus destacables, a part d'un mur de pedra pertanyent a les runes de l'antiga ciutat d'Efes.

Les forces no podien estar més desequilibrades: enfront dels 300 tüfekçi (fusellers regulars), 100 sipahi (cavalleria) i 1 bateria de campanya dels governamentals, Kalafatis només disposava inicialment de 50 armatoloi a peu i altres tants a cavall. Afortunadament, la columna miliciana es va veure engrossida pels reforços enviats des d'Halicarnàs: 200 milicians a peu i una dotació artillera per a la bateria, que fins aleshores els havia resultat inútil.

Insegurs de prendre la iniciativa, ambdós exèrcits s'estigueren intercanviant foc d'artilleria a distància durant mig matí, sense gaire més resultat que la inutilització de la bateria rebel. Exasperat, Kalafatis va llençar endavant la seva exígua ala esquerra; que, tot i assolir el mur de pedra que dominava la plana, no el pogué retenir gaire estona. Després de ben bé mitja hora d'intens foc de fuselleria, la infanteria otomana va reduir l'avançada grega, mentre la seva cavalleria començava a avançar ràpidament vers la línia principal dels rebels.

Entenent que s'havia equivocat sense remei, el comandament Kalafatis va emprendre la retirada abans que les tropes governamentals assolissin la seva línia. Perdudes les esperances d'estendre la revolta per la Jònia, només els restava recloure's rere les muralles d'Halicarnàs i resistir tant de temps com els fos possible.