dimarts, 25 de juny de 2019

El pla quinquenal

Palma, Juny del 1714

Cap a finals de mes, l'Elisenda es va traslladar a Mallorca i es va instal·lar al Palau de l'Almudaina. Durant els dies següents va sostenir entrevistes amb el Gran i General Consell del regne, la Universitat (=municipi) de Palma i el que havia de ser el seu lloctinent a l'illa, general Pere-Francesc Pisà i Manera, amb els que va traçar conjuntament les futures línies directrius del seu virregnat.

Acte seguit hi va convocar l'Estat Major de Catalunya allà mateix, a l'Almudaina, amb la preceptiva reorganització de les forces armades com a principal tema a debatre; una tasca que calia abordar amb urgència, no tan sols per acomplir les obligacions derivades del Tractat de Rastatt, sinó també per solucionar els problemes de seguretat que l'aplicació del Tractat implicaria.

L'elecció de Palma era un gest deliberat de l'Elisenda, per posar els membres de l'Estat Major en situació i fer-los entendre la determinació que ella tenia de tractar la defensa del Principat i de les Illes com un tot, com una unitat estratègica indestriable, malgrat els diferents estatus polítics d'ambdós territoris. Ella els havia de governar ambdós alhora, i alhora hi volia posar les solucions.

Així doncs, el dia de Sant Joan de 1714 es constituí formalment l'Estat Major sota presidència de l'Elisenda, amb assistència del mariscal Antonio de Villarroel, l'almirall Josep Folc de Cardona i el tinent mariscal i diputat militar Antoni Desvalls. Per deferència envers el regne de Mallorca, però també per subratllar la seva determinació d'abordar solucions formals, l'Elisenda hi convidà també el general Pisà.

L'ordre del dia era dens i atapeït, així que varen acordar d'anar tractant els temes un per un, dedicant a cadascun el temps que calgués abans de tractar el següent. I si la reunió s'allargava per gaire dies, que així fos.

L'Elisenda se sentia una mica insegura en aquella reunió, doncs, tot i que confiava totalment en el criteri d'en Villarroel i d'en Desvalls, no les tenia totes amb el seu parent llunyà, en Josep Folc de Cardona i Erill. Als seus 63 anys, bona part dels quals passats a la cort de Viena, desprenia uns aires adustos i freds que cultivava deliberadament, causant en els seus interlocutors una prevenció instintiva; prevenció que s'accentuava en sentir-lo, doncs parlava valencià amb un fort accent alemany. D'altra banda, l'home mai no perdia l'ocasió per a recordar la seva condició de comte imperial o Reichsgraf von Cardona, havia estat nomenat Almirall d'Aragó per l'arxiduc Carles en persona, i l'Elisenda no havia gosat reemplaçar-lo. Al cap i a la fi, en Josep Folc de Cardona no havia fet res per guanyar-se la simpatia de la jove princesa, tractant-la amb aparent altivesa.

Malgrat que l'instint l'impulsava a deixar els afers navals per al final, per poder abans sentir-se agombolada pel Villarroel i en Desvalls en d'altres matèries, l'Elisenda va sobreposar-s'hi i va decidir a última hora d'abordar en primer lloc el tema de l'armada. La situació de partida era força pobre, i la mateixa Elisenda ho va exposar en poques paraules: amb tres fragates, una galera grossa i una altra de subtil no s'anava enlloc; ras i curt. Menys encara, si com ella sospitava, Espanya estaria d'allò més ocupada refent la seva flota.

--Certament, Altesa --va respondre l'almirall sense immutar-se--; em consta que totes les drassanes d'Espanya estan en eixos moments treballant a preu fet, construint vaixells de guerra de totes mides. No només això, sinó que les de Veracruz i L'Havana, a Nova Espanya, hi estan també compromeses de valent.

Sense esperar a recollir les expressions de consternació dels altres assistents, en Josep Folc de Cardona va continuar: --Malgrat les aparences, gaudim d'un marge de temps important, doncs el principal esforç d'Espanya anirà dirigit, en primer lloc, a la protecció de la seua Carrera de Indias, així que encara trigaran quatre o cinc anys a tenir una flota ofensiva decent. En previsió d'açò, he ideat eixe pla per a proveir lo Principat i estes Illes amb un estol de guerra suficient, comparable al de Gènova mateixa.

Havent dit això, Herr Reichsgraf va lliurar un document a la resta d'assistents que detallava un pla de reconversió i especialització de drassanes afectant el país sencer; per aquest, les de Sant Feliu de Guíxols es dedicarien exclusivament a construir navilis de línia de no menys de 60 canons, les de Mataró i Cambrils farien fragates, xabecs de guerra les de Vilanova i la Geltrú, llaguts fluvials i tartanes les de Tortosa, galeres bastardes les de Palma, i les de Barcelona dedicarien tres línies independents a galiasses, galeres bastardes i galeres subtils.

--D'ací a cinc anys, lo Principat hauria de disposar d'eixos vaixells nous: 3 navilis de línia, 9 fragates, 1 galera reial i 4 de bastardes, 7 xabecs, 7 galeres subtils i 3 tartanes, a més de 4 llaguts capaços de remuntar l'Ebre fins a l'Aiguabarreig mateix.

--Entre producció pròpia i excedents de la producció principatina, lo Regne de Mallorca es proveirà també de 4 galeres bastardes i 2 de subtils, 1 xabec i 1 tartana; i si haguéssem de parlar de Sardenya, li pertocarien 2 galeres bastardes i 1 de subtil, 1 xabec i 1 tartana també. Comptat i debatut, una flota que conjuntament superaria de bon tros la que tradicionalment ha mantingut Espanya en aigües mediterrànies --va reblar l'almirall, contenint prou bé l'orgull que segurament devia sentir.

L'al·locució del comte de Cardona no va suscitar més que aprovació, en un principi. Només el mariscal Villarroel va romandre en silenci, remenant lleument el cap mentre semblava estar fent càlculs. Preguntat per l'Elisenda, que se n'havia adonat, l'home va esbufegar i respongué: --No seré yo quien objete este espléndido plan, Alteza. Pero, por mis escasos conocimientos en la materia, digo yo que tanto y tan grande buque de guerra necesitará una importante dotación de infantes de marina; a lo que a mi me parece, no menos de dos regimientos completos.

En Cardona s'encongí d'espatlles, com donant poca importància a la qüestió: --Sí, segurament. I...?

--Bueno, pues que ése es el problema --respongué Villarroel amb la seva acostumada brusquedat, mentre extreia d'una cartera el seu propi informe.

diumenge, 23 de juny de 2019

Parlant en plata

Càller, Juny del 1714

Seguint instruccions del marquès de Rubí, l'uixer no va fer passar immediatament la comtessa de Santa Sofia al despatx, sinó que la va entretenir uns instants al vestíbul, amb l'excusa d'un aperitiu. Un parell de minuts, no més; prou com perquè el marquès tingués temps de fullejar el dossier d'intel·ligència que li havia fet arribar el seu lloctinent, general Prado. Tal com ell creia recordar, la comtessa Francesca di Bella e Aymerich pertanyia a una nissaga d'ascendència mixta sardo-catalana, que s'havia destacat pel seu austriacisme durant la guerra. Li va cridar l'atenció que, segons l'informe del general, la Francesca era amiga de la princesa Elisenda i s'hi cartejava amb regularitat.

Igual com l'Elisenda, la Francesca havia quedat òrfena durant la guerra, havent hagut d'entomar les regnes de les possessions familiars amb només 23 anys. Encara va cridar més la seva atenció que, en aquell país de pobres de solemnitat, el diminut comtat de Santa Sofia era de les poques contrades on la població prosperava i creixia. I això el va fer pensar novament en l'Elisenda i les seves mesures d'apoderament de la pagesia, quan ella només era comtessa de Prades. "Caram, una coincidència podria ser només coincidència, però dues o més..." Va entendre que li caldria conèixer molt més detalls d'aquesta comtessa Francesca, doncs podria ser una valuosa aliada.

Absort, va haver de tancar i amagar apressadament l'informe quan finalment hi va fer entrada la comtessa de Santa Sofia. Va resultar ser una joveneta d'aspecte encisador, que el va somriure amb gràcia en entrar, com excusant-se per la interrupció:

--Ai, jo havia vingut per demanar una pròrroga de la meva concessió, però... --va fer una llambregada a la pila d'informes damunt la taula del virrei, i després al mapa de la paret que marcava els territoris feudals de l'illa-- ...potser us atabalaré amb una minúcia, amb la pila de problemes que deveu tenir!

--De cap manera, missenyora --va respondre ell amb polidesa, mentre l'hi oferia un seient--; no sou pas vós que m'atabalaríeu, tot i que certament els problemes no em falten.

Ara ja sense dissimular, la comtessa va tornar a mirar-se el mapa, torçant el gest de forma quasi imperceptible. --Som un país de mal governar, oi?

El canvi de to de la jove era evident, i el marquès la va animar a continuar amb un silenci inquisitiu.

--Res no es podrà fer per millorar el país, mentre romanguem enclaustrats en aquest arcaisme asfixiant. La societat s'empobreix un poc més a cada dia que passa, i les disputes ja no es resolen acudint a tribunals, sinó empunyant l'escopeta. És la mateixa llei a tots nivells, fins i tot entre l'aristocràcia, que hauríem de donar exemple.

--Que voleu dir que...?

--Excel·lència, d'on us penseu que han sortit les partides de bandolers, sinó? --va respondre la jove amb sobtada aspror-- Cap ni un d'aquests grans terratinents no resideix al país, ni l'ha visitat mai de la vida!! Ells viuen a Espanya, es limiten a nomenar un procurador amb amples poders per a gestionar els seus interessos a l'illa, i després només es preocupen de rebre'n les rendes anuals!

La Francesca va negar lentament amb tristor, i va continuar en veu més baixa: --Els procuradors només miren pel seu càrrec, i l'últim que volen és atraure l'atenció dels seus senyors, per no posar en perill els seus privilegis i corrupteles; així que, si et surt una disputa amb un altre senyoriu feudal, o amb petits propietaris, o amb una comunitat local, miraràs de resoldre-la sense haver d'acudir a tribunals ni enviar molestos informes a Espanya; contractes una partida de facinerosos que et faci la feina bruta, ho carregues al bandolerisme i... aquí pau i allà glòria! Jo mateixa no m'atreveixo a sortir del meu comtat sense guardaespatlles, Excel·lència. Caldria acabar aquesta bogeria d'una vegada.

--Prou que ho voldria, missenyora --va replicar el marquès amb prudència--; però vos sabeu millor que ningú el bloqueig institucional a què estic sotmès; per acabar amb aquesta llei de la selva, necessitaria tropes, i per pagar-les em caldrien diners; uns diners que els Stamenti no em donen.

La jove comtessa va esguardar el virrei amb cara de consternació, o de sorpresa potser. Poc a poc, un somriure maliciós li va anar aflorant al rostre, il·luminant-lo com el d'una adolescent que és a punt d'explicar la seva primera malifeta. --Però Excel·lència, si això no hauria de ser cap problema, almenys per a vós! ...si esteu tota l'estona trepitjant diners, des del moment mateix que vàreu posar peu en aquesta illa! --posant cara enjogassada-- De què us penseu que és la meva concessió?

--Una mina d'argent, Excel·lència.

Amb aire de triomf, la jove va prosseguir: --Tota Sardenya n'és plena, d'argent; però els governants espanyols se'n varen oblidar, amb els ulls encegats per la plata del Perú. I la major part d'aquestes mines d'argent en desús són en terres de la Corona, o de ciutats lliures com Igrèsias o l'Alguer. Només el ducat de Quirra té unes quantes mines... abandonades, és clar.

dijous, 20 de juny de 2019

Cul de sac

Càller, Juny del 1714

Si al virregnat francès dels Comtats les coses no rutllaven bé, no se'n podria dir cosa gaire millor dels virregnats imperials de Mallorca i Sardenya. Cert és que l'arxiduc Carles havia concedit el primer càrrec a la princesa Elisenda, i que per al segon hi havia nomenat el marquès de Rubí, tal com li havia promès solemnement a l'Elisenda en persona; i també és cert que ambdós virreis gaudien de completa llibertat per a prendre decisions en l'àmbit intern respectiu, sense haver-ho de consultar tot prèviament amb l'august resident de Hofburg --a diferència de com s'havia de fer amb Lluís XIV, a qui calia anar a demanar permís per a qualsevol minúcia relativa a la governació del Rosselló i la Cerdanya. Fóra injust de qualificar igual ambdues situacions.

Però, més enllà d'aquests dos nomenaments, des de la fi de la guerra l'arxiduc no havia fet cap més passa per a acomplir els seus compromisos amb els catalans. Així per exemple, lluny de restaurar el Consell d'Aragó per integrar les polítiques de Catalunya, Sardenya i Mallorca com volien els catalans, acabava de crear un Consell d'Espanya de nova planta, que agrupava els territoris de la monarquia hispànica encara a les seves mans: Flandes, Milà, Nàpols, Sardenya i Mallorca.

Per a més complicació, l'arxiduc havia posat al capdavant d'aquest nou consell l'antic arquebisbe de València, Antoni Folc de Cardona-Borja i Sotomayor, qui a diferència de l'arxiduc sí que s'estava mostrant molt tafaner i fiscalitzador. Encara ara, passats uns mesos, en Josep-Antoni de Rubí i Boixadors, marquès de Rubí, es feia creus de la relliscada diplomàtica de l'arxiduc, que, tot nomenant l'arquebisbe, no tan sols havia incomodat l'Elisenda (doncs l'home formava part d'una branca de la nissaga Cardona més ben posicionada dinàsticament que la de la princesa), sinó que de retruc també li havia endossat un problema ben gros a ell mateix, com a virrei de Sardenya.

Per a ell, el problema era que l'arquebisbe era també cosí valencià (mai millor dit) dels Borja-Centelles, marquesos de Quirra; una de les nissagues feudals més poderoses de Sardenya. "Poderosa i molesta com un mal de queixal", va pensar agrament el marquès.

No n'hi havia per a menys: en arribar a Sardenya, el marquès de Rubí es va trobar un país pràcticament segrestat pels grans senyorius feudals, que no tan sols controlaven la meitat de l'illa i l'estaven sagnant literalment; sinó que també mantenien blocat el parlament local (=els Stamenti) mercès a un privilegi d'origen medieval, que atorgava dret de veto al Braç Militar malgrat la seva manifesta minoria. Des de la seva presa de possessió com a virrei, el marquès no havia aconseguit fer aprovar cap reforma tributària que alleugerís les abusives taxes agropequàries, incentivés el comerç o reforcés la seguretat externa i interna. Ni tan sols una actualització del seu propi pressupost, no havia aconseguit.

El problema de la seguretat l'estava portant de corcoll, amb diversos fronts oberts alhora: per exemple, amb dues galeres grosses i una de subtil, la minsa flota del virregnat havia estat insuficient per aturar una recent onada d'atacs de corsaris berberescos; terra endins, les partides de bandolers sembraven el terror impunement, per la crònica manca d'efectius militars suficients per a enfrontar-s'hi: en tota l'illa, només comptava amb el regiment d'infanteria del coronel Llorach, a més d'un segon regiment que estava pagant ell mateix de la seva butxaca amb l'única finalitat de dotar les galeres i vigilar els ports. Tot feia pensar que, amb l'excusa dels bandolers, els grans senyors feudals havien alçat també partides armades que, lluny de perseguir criminals, només s'ocupaven d'assegurar amb mà de ferro llur domini. Com si no n'hi hagués prou, els seus informadors l'acabaven d'alertar d'un increment de l'activitat de diversos agents pro-borbònics que fins ara havien romàs a l'ombra.

Estava ficat en un cul de sac, i no trobava encara la forma de sortir-se'n.

Però en Josep-Antoni de Rubí i Boixadors no és d'aquells homes que abandonen a la primera dificultat. Hauria de començar a prendre decisions al marge dels Stamenti; l'única forma de fer-ho sense entrar-hi en conflicte era establint acords i aliances amb els poders municipals, l'únic sector del país que podia comptar com a aliat.

Un uixer entrà al seu despatx anunciant: --Excel·lència, la comtessa de Santa Sofia us demana audiència. Què li he de dir?

"Bé, potser no l'únic sector", pensà aleshores el marquès, abans de respondre esbossant un somriure:

--Feu-la passar, si us plau.

dilluns, 17 de juny de 2019

Tip i fart

Perpinyà, Juny del 1714

Amb prou feines portava sis mesos a càrrec dels Comtats de Rosselló i Cerdanya, i ja començava a estar-ne ben tip, de tot plegat. En Joseph Camprodon i Santdionís, perpinyanès de soca-rel i general al servei de l’arxiduc Carles, havia estat comissionat per la princesa Elisenda com a lloctinent seu a Perpinyà, després que els acords de Rastatt l’haguessin encimbellada com a virreina de Lluís XIV en aquelles contrades.

Però, malgrat que el nomenament havia entusiasmat de valent en Joseph al principi, doncs l’hi havia de permetre retornar a la seva enyorada Perpinyà lliure i dignificat, la permanent actitud d’hostilitat i blocatge dels oficials de guarnició als Comtats l’hi havien permutat la il·lusió inicial per un creixent fastigueig, difícil de superar.

Per fortuna, la nova situació política havia estat ben rebuda per les institucions i la població locals, que després de dècades de menysteniment i ostracisme, trobaven per fi una alta autoritat prop de casa, amb amples poders per a prendre decisions del dia a dia, així com accés directe a Versailles per a assumptes grans... en teoria, si mes no; perquè a la pràctica...

D’entrada, les decisions de volada que hauria volgut emprendre la princesa Elisenda havien de passar forçosament pel vist-i-plau de Versailles, i algunes de les més importants entraven en contradicció directa amb pretèrits decrets de Lluís XIV; i al Rei Sol no se’l podia contradir, així de clar.

Ja va costar déu-i-ajuda aconseguir permís per a reinstaurar-hi el català com a llengua administrativa; i ja en aquella primera ocasió els alts oficials francesos mostraren la seva bel·ligerància fent arribar un informe desfavorable a Versailles. La balança del Rei Sol s’acabà inclinant en favor d’Elisenda, però només després d’un contundent contrainforme de juristes rossellonesos, que demostrava la inaplicabilitat al Rosselló de les lleis comuns a tota França si localment hi havia un desconeixement general de la llengua francesa, a més de la indefensió jurídica que aital desconeixement provocava. Sí, aquesta primera batalla fou guanyada, però tingué un efecte negatiu sobre l’actitud de Versailles en futurs plets.

L’altre gran puntal dels plans de la princesa consistia a restaurar les institucions pròpies dels Comtats, però en Joseph Camprodon hagué d’aconsellar-li de no intentar-ho, després d’haver fet unes quantes consultes amb dignataris locals. De fet, aquella simple ronda de consultes ja va provocar una irada reacció del duc de Noailles i un parell de coronels més, que van advertir-lo molt emfàticament de les pernicioses conseqüències de tirar endavant l’ambiciosa idea.

Advertir-lo? Quina expressió més diplomàtica! ...però si pràcticament l’havien amenaçat! A ell, que tenia el grau de general de batalla, atorgat per l’arxiduc Carles en persona!

En Joseph Camprodon estava enrabiat, sí; però no havia perdut ni un bri de la seva determinació, ni per descomptat la murrieria. "Els demostraré per què jo soc general i ells no, oh sí", va jurar. Agafà ploma i paper i començà a escriure una llarga epístola a la princesa Elisenda. Un cop la tingué acabada, cridà el seu ajudant i l’hi deixà llegir l’escrit.

--Què n’opineu, Loïs?

L’al·ludit, el jove tinent coronel Loïs d’Hauteville, antic comandant del regiment femení de la princesa i ara col·laborador directe de Camprodon a Perpinyà, somrigué amb complicitat.

--Això agradarà a Sa Altesa, n’estic segur.

divendres, 14 de juny de 2019

Segellant l'entesa

Londres, Juny del 1714

Còmodament assegut, en Pau Ignasi de Dalmases, ambaixador del Principat a Londres, va aspirar amb fruïció el tabac de la seva pipa, mentre observava amb orgull com el seu interlocutor llegia amb evident satisfacció el document que l'hi havia mostrat.

--Tal com us deia, benvolgut William --es va permetre d'intervenir--, aquesta patent certifica la vostra possessió d'una participació de 600 lliures a la Companyia Catalana d'Índies, en igualtat de condicions amb la resta de socis, jo mateix inclòs.

El seu interlocutor interrompé la lectura i assentí amb un somriure, per passar a dir: --És un honor formar part d'aquesta aventura, Sir. Si m'ho permeteu, però, jo us aconsellaria no comprometre-us en la penetració comercial a l'Amèrica espanyola; dubto que Madrid tolerés una competència tan directa i agressiva...

--Per descomptat que no, William; tenim molt presents els riscos d'infuriar Espanya. De fet, la nostra propera expedició només planeja passar per Curaçao, Jamaica i Charleston de Geòrgia; i després d'això, segurament començarem a explorar les possibilitats comercials de la Mediterrània oriental. Així doncs, tindrem el permís de Sa Magestat el rei Jordi per continuar a Gibraltar?

L'home amb qui Dalmases estava parlant era William Cadogan, home de confiança del nou rei d'Anglaterra i mà dreta del duc de Marlborough. En resposta a la pregunta que l'hi havia estat formulada, Cadogan assentí amb solemnitat, mentre doblegava amb cura el document que estava llegint i se'l guardava a la butxaca.

--Certament, Pau Ignasi. Com a garantia, Sa Magestat ja m'ha confirmat que pensa prorrogar el mandat de l'actual governador de la fortalesa del penyal...

--En Josep Corrons?

--Exactament. L'única cosa que exigeix Sa Magestat és un jurament de fidelitat al rei Jordi del seu puny i lletra. Entengueu-me que la formalitat és obligada, doncs en Corrons no és anglès sinó un natural vostre...

--No hi haurà cap problema de part nostra, William.

--Doncs fet. En Josep Corrons seguirà governant la guarnició del penyal fins que decideixi retirar-se; només aleshores el substituïrem per un anglès.

En havent dit això, el baró de Cadogan s'alçà del seu seient i féu gest d'acomiadar-se de Dalmases, que per cortesia també es va posar dempeus.

--No us acompanyo; em sembla que encara faré un altre deliciós cafetó...

Quan es va quedar novament a soles, en Dalmases féu un breu gest a un cambrer proper perquè l'hi servís un altre cafè, mentre començava a recarregar la pipa amb parsimònia. L'ambaixador romandria encara una bona estona a l'acollidor saló de cafè, fumant i assaborint aquell exòtic beuratge d'Índies, sense parar de rumiar: "Sí, tot va com una seda amb Anglaterra i així seguirà... mentre no gosem contrariar els seus interessos, és clar. Per a nosaltres, les seves bases a Gibraltar i Menorca són una garantia i una necessitat. Hem d'aconseguir que Anglaterra ens necessiti també a nosaltres, perquè no se'ns giri la truita el dia menys pensat".

Tot d'una, a en Dalmases li vingué al cap la frase "Anglaterra no té amics ni enemics; només té interessos" i per un moment es preguntà amb perplexitat d'on havia sortit una sentència tan encertada. Qui dimonis ho havia dit, això? No aconseguia recordar-ho. "Bah, si ningú no ho ha dit encara, tard o d'hora algú ho acabarà dient".

dilluns, 10 de juny de 2019

Incautacions

Barcelona, Juny del 1714

--Així doncs, estem d'acord, cavallers?

La princesa Elisenda va girant per torn el seu esguard vers tots i cadascun dels presents a la reunió, que en sentir-se interpel·lats assenteixen breument i silenciosa. La reunió ha estat llarga i feixuga, no exempta de tensió en alguns moments, i l'ambient comença a estar carregat amb els densos efluvis de tabac de les llargues pipes, enceses ininterrompudament per hores. Es percep cansament a l'ambient, però també un alleujament visible. Tots els esculls han estat superats.

Fent ús de la seva funció de secretari de la reunió, el marquès de Vilana estossega amb brevetat i enuncia: --Segons allò que s'ha acordat, es dóna als partidaris de Felip d'Anjou un termini de sis mesos, que expiraran la nit de Cap d'Any, perquè prestin solemne jurament de fidelitat a Sa Altesa i les Constitucions d'aquest Principat, com a condició única però imprescindible perquè el seu honor sigui restaurat plenament, i perquè els seus béns i rendes embargats els siguin íntegrament retornats.

La resta d'assistents (tots els membres de la Diputació del General i el Consell d'Estat) assenteix novament amb solemnitat, intercanviant-se mirades satisfetes i còmplices. La clau del paquet d'acords adoptat, que es tramitarà al Parlament amb brevetat, no consisteix tan sols en la restitució de béns al gruix de botiflers del país a canvi de llur fidelitat, sinó que sobretot posa en vies de solució l'afer dels grans latifundis del Principat, majoritàriament en mans d'un parell de nissagues espanyoles fidels a Felip V, que acaparen la majoria de títols nobiliaris i feudals del país --i que per tant condicionen fortament la composició última del Braç Militar de les Corts.

Comptant amb la certesa absoluta que, a diferència dels petits propietaris del país, aquestes dues nissagues feudals (els Cardona-Fernández de Córdoba i els Montcada-Portocarrero) no resideixen al Principat ni consentiran mai a retre vassallatge a la princesa ni a les Constitucions, el paquet d'acords resol l'embargament definitiu de les seves terres en el termini fixat.

Així, per bé que els títols i drets nobiliaris dels Cardona-Fernández de Córdoba passaran nominalment a la pròpia Elisenda, la seva major part (ducat de Cardona, marquesat de Pallars i comtat d'Empúries) s'integrarà en un consorci entre la Corona i la Generalitat, que les administrarà conjuntament. La creació d'aquest consorci resol també possibles litigis entre ambdues institucions pels beneficis de la potassa i el carbó mineral de Cardona i Súria, o del ferro i la fusta del Pallars.

La mateixa sort depara el decret a les possessions de Guillem Ramon de Montcada-Portocarrero, marquès d'Aitona, destacadíssim partidari de Felip V, coronel de les Guàrdies Espanyoles i general en cap de l'exèrcit borbònic d'invasió l'any anterior. Ultra el primari instint de revenja, el paquet de mesures acordat es proposa, en el seu cas, neutralitzar políticament el noble de més alt rang del Braç Militar, posseïdor encara de notable ascendència en aquest estament; sense aquesta mesura, el conjunt de l'aristocràcia catalana romandria encara subjecta a la nociva influència de Felip d'Anjou.

Mentre els assistents van abandonant la sala a poc a poc, l'Elisenda es queda abstreta, mirant amb atenció el gran mapa de possessions feudals, que ha estat presidint la reunió penjat en una paret. Encara mirant-se el mapa, s'adreça al marquès de Vilana sense alçar la veu:

--Us faria res quedar-vos aquí un moment, bon marquès?

Quan només ells dos resten a la sala: --El marquès d'Aitona encara deu residir a Madrid, oi? Em caldria fer-li arribar un missatge... confidencial. Ho podríeu arranjar?

dimecres, 5 de juny de 2019

La Companyia de les Índies Occidentals

Gibraltar, Juny del 1714

La Companyia Catalana de les Índies Occidentals (CCIOc) fou creada el Setembre del 1713, com a resultat de la fusió de dues entitats similars preexistents (la catalana Companyia Nova de Gibraltar i la "Vlaamse Antwerpen Compagnie"), mercès a una fructífera gestió a la cort de Viena del marquès de Vilana (ja aleshores Cònsol de Mar). L'objectiu de la nova societat consistiria en obrir forat al mercat de les Amèriques, rígidament monopolitzat pel règim de Felip V.

Malgrat que les oficines centrals de la CCIOc eren ubicades a Barcelona, prop del Pla de Palau, es va decidir que la seu de la flota romandria a Gibraltar, on també hi tenia la seva residència un dels socis fundadors, Josep Valls. D'aquesta forma, les naus de la CCIOc podrien traçar rutes semblants a la "Carrera de Indias" espanyola, que salpaven des de la veïna Cadis.

Malgrat que la pau havia estat ja signada, una malfiança innata va propiciar que la CCIOc establís una ruta diferent de l'espanyola, amb escala a Madeira en lloc de Canàries; i encara més, es va obtenir autorització de l'Elisenda I perquè els vaixells de la CCIOc enarboressin una bandera particular, ben diferent de la del Principat. De tres franges horitzontals, vermella, blanca i groga amb l'escut de la companyia al mig, el pavelló de la CCIOc era gairebé idèntic al dels Països Baixos Austríacs. L'elecció era òbviament intencionada: a les remotes aigües del Carib, cap tractat de pau signat a Europa no garantiria la seguretat d'un vaixell amb l'odiat pavelló enemic de Felip V...

En els seus modestos inicis, amb un capital inicial al voltant de les 18.000 lliures catalanes, la flota de la CCIOc comptava només amb dos filibots, el Finismundi i el Perla de Gibraltar; ràpids i molt maniobrables, els filibots gaudien de molt bona capacitat de càrrega, però anaven molt mancats de protecció (només 6 canons cadascun, tots de petit calibre).

Per aquest motiu, una de les principals preocupacions del director de la companyia, Salvador Feliu de la Penya, consistí en donar certa protecció afegida als petits combois de la CCIOc; amb aquesta finalitat, va adquirir un bergantí de segona mà a Holanda i el va rearmar amb canons de proa i popa. El flamant bergantí seria estrenat a Sitges el Gener de 1714, amb el nom de Nostra Senyora del Vinyet.

Encara hi havia molta feina pendent, doncs caldria expandir aquesta petita flota tan ràpidament com fos possible --renunciant a beneficis si calia, durant uns primers anys. Però la seguretat de les naus de la CCIOc patia d'un segon punt feble: la singladura entre Barcelona i Gibraltar. Aquesta missió hauria de correspondre a la Marina del Principat, però aquesta era encara massa petita per a poder assumir tanta responsabilitat.