diumenge, 17 de novembre de 2019

Capturada!?

Halicarnàs, 29 d'Octubre del 1714

Tot i que s'hi havia començat a girar un temps força rúfol, la galiassa "La Mouette" va enfilar rumb sud amb decisió, sota l'atenta vigilància de Claire Baizanville. Convençuda com n'estava que la revolta d'Halicarnàs seria esclafada a curt termini, i que les represàlies serien molt dures, la noia planejava d'esmunyir-se al port de la ciutat rebel i carregar-hi tants refugiats com hi cabessin a les seves enormes bodegues. Segons les informacions de què disposava la Claire, blocant el port d'Halicarnàs hi hauria una galiota de la guarnició de Rodes; tota sola, una galiota no podria impedir que "La Mouette" trenqués el blocatge sense gaire dificultat.

Allò amb que la Claire no comptava és que la sortida de "La Mouette" del port d'Esmirna havia aixecat les sospites del governador local, que havia fet seguir la galiassa per una segona galiota. De bon començament, aquesta va mantenir una distància prudencial amb la nau de la Claire; però, tan bon punt els turcs van entendre les seves intencions, van forçar la marxa per a encalçar-la de prop. D'aquesta forma, quan "La Mouette" va albirar la bocana del port de destinació, ja tenia a la vista dues galeres otomanes: una al davant i una altra al darrere.

Conforme a les previsions de la Claire, la vella galiassa va poder travessar el cordó de setge de la galiota rodenca, malgrat que les canonades d'ambdues naus otomanes van malmetre-li el timó. Nogensmenys, la segona galiota va escurçar distàncies ràpidament a força de rems, cosa que va encoratjar els otomans a intentar l'abordatge de la nau fugitiva.

Una descoordinació de darrera hora entre ambdós capitans va fer que un d'ells efectués l'abordatge en solitari, cosa que li resultà funesta: encimbellada dalt d'un pal fent de franctiradora, la Claire va abatre'l d'un sol tret tan bon punt els garfis tingueren ambdues naus ben amarrades. L'intent d'abordatge otomà va acabar com el rosari de l'aurora, amb els mariners de la galiassa contraatacant i apoderant-se de la galiota!

Però "La Mouette" va ser abordada acte seguit per la segona galera turca; malgrat que la Claire va tornar a exhibir la seva extraordinària punteria matant el capità dels jeníssers d'abord, aquest cop la marineria de la galiassa es va veure superada pels atacants, que en poca estona van reduir els contrincants i els forçaren a rendir-se.

Enmig de la confusió de la batussa, no resta clar si la Claire Baizanville hi va resultar morta, si fou feta presonera o si va poder escapar llençant-se a l'aigua.

dimarts, 12 de novembre de 2019

Batalla d'Efes

Selçuk, 26 d'Octubre del 1714

Agosaradament, la columna miliciana d'Aristos Kalafatis va enfilar cap al nord, amb intenció de forçar el camí vers Esmirna i tractar de sumar-ne els habitants a la seva revolta. Prop de la ciutat de Selçuk, però, toparen amb un nodrit exèrcit otomà, composat per tropes de les guarnicions de Quíos i la pròpia Esmirna. Ambdues formacions començaren a desplegar llestes per al combat, en una extensa plana sense gaires relleus destacables, a part d'un mur de pedra pertanyent a les runes de l'antiga ciutat d'Efes.

Les forces no podien estar més desequilibrades: enfront dels 300 tüfekçi (fusellers regulars), 100 sipahi (cavalleria) i 1 bateria de campanya dels governamentals, Kalafatis només disposava inicialment de 50 armatoloi a peu i altres tants a cavall. Afortunadament, la columna miliciana es va veure engrossida pels reforços enviats des d'Halicarnàs: 200 milicians a peu i una dotació artillera per a la bateria, que fins aleshores els havia resultat inútil.

Insegurs de prendre la iniciativa, ambdós exèrcits s'estigueren intercanviant foc d'artilleria a distància durant mig matí, sense gaire més resultat que la inutilització de la bateria rebel. Exasperat, Kalafatis va llençar endavant la seva exígua ala esquerra; que, tot i assolir el mur de pedra que dominava la plana, no el pogué retenir gaire estona. Després de ben bé mitja hora d'intens foc de fuselleria, la infanteria otomana va reduir l'avançada grega, mentre la seva cavalleria començava a avançar ràpidament vers la línia principal dels rebels.

Entenent que s'havia equivocat sense remei, el comandament Kalafatis va emprendre la retirada abans que les tropes governamentals assolissin la seva línia. Perdudes les esperances d'estendre la revolta per la Jònia, només els restava recloure's rere les muralles d'Halicarnàs i resistir tant de temps com els fos possible.

dimarts, 5 de novembre de 2019

L'espia venecià

Esmirna, 24 d'Octubre del 1714

--La mare que el va parir! --va renegar la Claire Baizanville en veu baixa, mentre l'individu amb qui havia estat parlant s'esmunyia discretament per un carreró, tapat fins a les celles amb la capa i emparat en la fosca.

La Claire va contemplar l'home mentre s'allunyava, sentint-se impotent i enrabiada. "Més que imprudents, aquests venecians són uns irresponsables", va pensar. Durant la cita amb l'espia venecià, ella havia intentat debades convèncer-lo perquè la seva gent abandonés l'esbojarrat pla de revolta dels grecs de la Jònia. Però no hi va haver forma de fer-lo canviar de pensament: ell i els seus compatriotes estaven encaparrats en provocar l'alçament al preu que fos, sense ni tan sols tenir clar com ni de quina manera en podrien treure profit. I ella ja en veia a venir el resultat; un de catastròfic.

Un moviment fugisser captat de cua d'ull la va posar en alerta. Instintivament féu un pas enrere per a restar contra la paret, embolcallada per la foscor, i va esforçar-se per localitzar la font del moviment. Tal com sospitava, un parell de siluetes borroses es bellugava veloçment entre les ombres, seguint-li la petja a l'espia venecià. La Claire no va trigar gens en reconèixer els seus inconfusibles turbans i caftans: policies militars turcs! "A sobre, és tan burro que s'ha fet seguir", va pensar ella, evocant la imatge de l'espia venecià, tan pagat d'ell mateix i tanmateix prou descurat com per no haver comprovat si el vigilaven.

A ella no l'enxamparien, però. Un cop passat el perill, es va adreçar ràpidament al moll comercial i va enfilar la passarel·la de la vella galiassa "La Mouette", que l'estava esperant.

--Avui no hi ha cap encàrrec --va dir secament al capità. I abans que ell respongués, va seguir en to imperatiu: --Avui la càrrega soc jo. Lleveu àncores ara mateix i porteu-me a Bodrum. No us atureu per res ni ningú.

dilluns, 28 d’octubre de 2019

Segona batalla de Çine

Çine, 21 d'Octubre del 1714

Encoratjats per la seva victòria del dia 12, els milicians d'Halicarnàs es van encaminar a Aydin, disposats a prendre la ciutat. En aquells moments comptaven amb 100 homes a peu i 75 a cavall.

Un cop allà, però, es van trobar al davant una tropa impressionant que totalitzava 700 homes a peu (entre fusellers regulars i milícia feudal) i 175 genets; així que, prudentment, el seu comandant Aristos Kalafatis va desistir de presentar batalla, tot ordenant la retirada vers el punt de partida. L'exèrcit otomà d'Aydin no els va perseguir, afortunadament.

De tornada a la comarca de Çine, els homes de Kalafatis van tenir una altra desagadable sorpresa: una segona columna otomana procedent d'Esmirna els barrava el pas. Considerada la situació, Kalafatis va decidir d'avançar-se a l'enemic i atacar els governamentals immediatament, tot i la manifesta inferioritat numèrica dels seus homes - doncs aquesta segona columna constava de 300 fusellers i 100 genets.

Agafats per sorpresa i liderats per un oficial incompetent, els governamentals van reaccionar tard i malament, essent ràpidament desorganitzats malgrat les nombroses mostres individuals de valor. Al capdavall, la columna otomana es va batre en retirada, deixant 50 baixes d'infanteria sobre el terreny i unes altres 50 de cavalleria.

Els revoltats estaven eufòrics, però no tant el comandant Kalafatis; havent fet el recompte de baixes, ells també havien perdut 50 homes a peu i altres 25 de cavalleria. Una victòria gairebé pírrica.

dimecres, 23 d’octubre de 2019

Tropes a Còrsega

Gènova, 18 d'Octubre del 1714

Un cop a Gènova, on s'havia trobat amb la seva neboda Elisabet, esposa de Felip V, el duc Francesc I de Parma va comparèixer davant el Doge i el plenari municipal per a fer un solemne anunci; durant la sessió, que havia despertat gran expectació entre els ciutadans, el va estar acompanyant tothora l'ambaixador d'Espanya a Gènova, Vicente Bacallar y Sanna.

Segons que va anunciar en aquella reunió, el ducat de Parma i el regne d'Espanya es comprometien a ajudar la república de Gènova a sufocar la revolta corsa i retornar l'illa al bon govern de la República. Amb aquest fi, ambdós estats hi posarien conjuntament dos regiments d'infanteria complets, de 1.000 homes cadascun, que a la major brevetat s'afegirien a les guarnicions genoveses a l'illa de Còrsega, escortats per sengles vaixells de guerra d'Espanya.

Segons que es va saber després, el regiment dels Farnese, apropiadament anomenat "Parma", seria comandat pel coronel Giuseppe Delitala (1), assistit pel tinent coronel Giuseppe Deu Abella (2). Altrament, el regiment d'Espanya, que fou batejat com "Farnesio", tenia per oficial al front el coronel Miguel Ruiz (3) amb assistència del seu germà, el tinent coronel Antonio Ruiz (4).

(1) Sard, natural de Bosa.
(2) Sard, natural de Sàsser.
(3) De guarnició a Sardenya fins 1709.
(4) De guarnició a Sardenya fins 1709.

dilluns, 21 d’octubre de 2019

Primera derrota

Knidos, 14 d'Octubre del 1714

Abord del xabec "Hydra", els revoltats havien enfilat cap al sud, preveient l'arribada d'alguna galera turca provinent de Rodes. Tal com suposaven, a les envistes del cap de Knidos van topar frontalment amb una galiota otomana, de nom "Samur". El vaixell grec es va trobar en la tesitura d'haver d'enfilar en direcció a l'abrupta costa, per tal d'obtenir algun profit d'aquell vent empipador que li bufava persistentment de cara. El capità turc va treure partit de les dificultats del xabec per a acostar-s'hi ràpidament, i al cap de pocs minuts començà l'intercanvi artiller - que malgrat la seva intensitat no va aportar resultats per a cap contendent.

Això permeté a la "Samur" acostar-se prou al xabec per a arriscar un abordatge, confiant en la superior qualitat dels soldats azab que duia abord. Nogensmenys, els infants de marina turcs trobaren més resistència de l'esperada, i el seu primer assalt fou rebutjat; cosa que la tripulació de l'"Hydra", encoratjada, va intentar aprofitar per a prendre'ls la iniciativa i contraatacar.

Però la jugada els va sortir malament, als grecs, doncs el seu abordatge fou rebutjat amb contundència. Descoratjats i amb nombroses baixes, els tripulats de l'"Hydra" no pogueren resistir un segon abordatge turc i foren reduïts en un breu però acarnissat combat. El xabec dels rebels havia estat capturat.

[He jugat aquesta partida en solitari avui mateix, cosa que he aprofitat per a provar un parell de coses noves, com la utilització de banderes "de quita y pon", vaixells de plàstic de WizKids, i unes estovalles de joc baratetes, d'aquelles de basar xinès. Funcionen prou bé, totes tres coses; segur que en traurem partit!]

dijous, 17 d’octubre de 2019

Primera victòria

Çine, 12 d'Octubre del 1714

Només constituïda, l'autoproclamada República d'Halicarnàs va formar una milícia de 400 homes a peu, uns altres 100 a cavall i una bateria lleugera. Tot just després, una part d'aquesta força va emprendre camí al nord, amb la intenció d'arribar a Esmirna i estendre-hi la revolta, deixant 300 homes de guarnició.

A uns 50 km de la ciutat d'Aydın, però, la columna va topar amb tropes governamentals en una estreta plana coneguda amb el nom de Çine. D'una banda, els rebels comptaven amb 100 milicians a peu i altres tants a cavall, així com una valuosa bateria d'artilleria; de l'altra, les tropes del governador d'Aydın constaven de 150 fusellers regulars (tüfekçi) i 50 soldats a cavall (sipahi), a més d'una semblant bateria lleugera.

El xoc era inevitable i ambdós bàndols van formar en línia, amb la infanteria al centre i les tropes muntades als flancs. Les coses van anar malament al principi per als rebels, que van estavellar inútilment les seves cavalleries en càrregues frontals prematures per ambdós flancs. Al damunt, el duel artiller es va resoldre a favor dels governamentals. Semblava com si allò hagués d'acabar allà mateix.

Però aleshores la providència acudí en auxili dels rebels, que en arribar el cos-a-cos d'infanteries mantenien una moral ben alta, estimulada pels seus líders, i que van saber desencadenar una mortífera descàrrega de fuselleria sobre les files otomanes, que es van començar a ensorrar en qüestió de minuts. El camí restava lliure per als revoltats, mentre les tropes governamentals fugien en desbandada vers Aydın, havent perdut tots els seus canons.

[Vàrem jugar la partida dissabte passat, fent-la servir com un pretext per a provar la versió "Lite" del conegut reglament Maurice, de Sam Mustafa Publishing. Tot i no estar-ne familiaritzats, el joc es va desenvolupar amb relativa agilitat i alternança d'ocasions per a ambdós bàndols. Perdoneu que no us en mostri fotos; doncs, per manca de figures adients de grecs i turcs, vàrem haver de fer servir austriacistes i borbònics de la Guerra de Successió; però això se solucionarà aviat, ho prometo.]