A la caça del Tresor

Entre Florida i les Bahames, 11 de Gener de 1716

Conclosa una nova profitosa campanya comercial al Carib, l'estol de la CCIOc va posar proa els estrets de Florida, amb ànim d'iniciar el retorn a Europa; durant la seva darrera escala a Jamaica, emperò, les notícies escoltades van fer pensar que potser pagaria la pena demorar-se una mica a les aigües somes entre Florida i les Bahames.

D'acord amb els rumors, gran part de la Flota del Tresor espanyola s'havia enfonsat per allà, uns pocs mesos enrere, durant un violent huracà. Durant aquest temps s'hi van muntar diverses expedicions per rescatar tripulants i (sobretot) tresors, però hi havia el convenciment que encara hi restava molta cosa per descobrir. Vista la perspectiva, i com que de totes formes havien de passar per allà per tornar a Europa, els capitans van acordar d'inspeccionar un grupet d'illetes especialment prometedores.

Com no podia ser d'altra manera, l'operació de rescat de tresors va ser qualsevol cosa menys fàcil, doncs aquelles aigües eren territori de caça de l'afamat corsari Amaro Pargo, dos de quins vaixells estaven patrullant la zona amb idèntiques intencions.

I a fe de Déu que s'ho prengueren força malament en comprovar que, a diferència dels catalans, no eren capaços de trobar cap tresor!

En aquest video de YouTube podreu presenciar l'encontre complet:

Comptat i debatut, no va ser un mal dia per a la CCIOc! Els tresors trobats compensaven a bastament els danys patits per la goleta "El Pobre", i triplicaven el valor de la càrrega total.

Revolta!

Prévesa, 15 de Desembre

Per bé que relativament curt, el combat als carrers de Prévesa va ser ferotge, un veritable bany de sang. Agafada per sorpresa i composta majoritàriament per novells mal entrenats, la tropa de guarnició va patir enormes baixes en les primeres hores de la revolta, i només la presència d'un batalló de sekban imperials (és a dir, geníssers a cavall) va evitar-ne un complet col·lapse el mateix dia de l'alçament.

Emperò, per més entrenats i motivats que estiguessin aquests sekban, les forces otomanes a Prévesa havien quedat en franca minoria, després del cop inicial; i el que és pitjor, havien estat privats de molts dels principals punts estratègics de la població. No els restava altra opció que resistir contra un enemic ferotge i determinat, que semblava no tenir res a perdre amb la mort. En cosa de vint-i-quatre hores o així de lluita incessant carrer per carrer, els pocs supervivents van abaixar les armes i es van entregar. La lluita havia estat terriblement sangonosa, arribant les baixes a superar el miler entre ambdós bàndols; al capdavall, no gaire més enllà d'un centenar de rebels romanien en peu, així com una xifra similar de presoners turcs.

Havent triomfat la revolta, ara tocava reparar els danys causats a les cases i béns, organitzar la subsistència per l'hivern que s'acostava inexorablement i provar d'assegurar la llibertat acabada d'assolir. Aviat hi va destacar un personatge molt estimat a la vila, en Georgios Romanos, fill de l'afamat corsari Eustathios Romanos, de qui havia heretat el sobrenom de "Manetas" i un xabec armat. Deixant el seu germà Andreas a càrrec de la reconstrucció i defensa de la vila, Georgios es va embarcar en direcció a Avlona, a la recerca de suport i reforços. Tot i el curt trajecte (unes 100 milles), la proximitat de l'hivern feia la travessia molt perillosa; l'èxit del viatge era tot incertesa... però s'havia de fer.

L'alè de Caront

Illes de Sotavent (Carib), 16 de Novembre

De poc serviren les protestes dels capitans de la CCIOc perquè la seva nova expedició al Mar Carib portés una escorta més potent, vista l'experiència anterior amb pirates i corsaris; l'Armada catalana ja s'havia estirat molt proporcionant suport naval al cos expedicionari català a Grècia, i tampoc no volia veure's directament involucrada en un possible conflicte amb Espanya en aigües espanyoles.

Tot i així, durant la seva ja tradicional escala intermèdia a Madeira, el comboi de la CCIOc va tenir la fortuna de coincidir amb una balandra corsària neerlandesa, anomenada "Amsterdam"; el seu capità, un tal Jaris Andringa, va accedir de bon grat a ser llogat com a escorta per un preu raonable, en el benentès que el comboi faria escala prèvia a Curaçao, just abans d'endinsar-se en aigües espanyoles.

La ruta no tingué cap incidència rellevant fins arribar a les Illes de Sotavent, a pocs dies de Curaçao. Tot de sobte una boira espessa va envoltar l'estol, i allò que s'esdevingué després serà tema de moltes futures balades:

Una primera nau

Cotlliure, 2 de Novembre

Un cop havent plegat la seva gran vela llatina, la galiota va entrar suaument per la bocana, impulsada només per esporàdics cops de rem, abans de lliscar amb dolcesa prop del moll que d'ara endavant seria el seu. Una petita gentada s'hi havia anat congregant, a mida que s'escampava la notícia que Els Comtats tindrien la seva primera galera, i ara que el seu flamant capità els era visible, havia començat a victorejar la nau.

Un petit nucli de dignataris restava dempeus al moll, el Lloctinent Joseph Camprodon entre ells, que contemplava amb indissimulada satisfacció l'arribada de la "Sant Joan Baptista"; doncs així es deia la galiota, que mercès als seus esforços constituïa la primera peça d'una incipient, futura esquadra rossellonesa.

No havia costat gens convèncer Versailles i l'Almirallat francès de la necessitat imperiosa que les viles i vilatans del Rosselló gaudissin d'alguna defensa contra la temuda Jihad anunciada pels diversos estats de Berberia; oimés en conèixer que el finançament d'aital defensa no aniria a càrrec de les arques reials, sinó de la Lloctinença dels Comtats de Rosselló i Cerdanya.

Aprofitant l'avinentesa, però, el general Camprodon havia aprofitat per introduir un Decret regulant l'ús de pavellons navals específics dels Comtats. En realitat, l'única veritable novetat n'era la nova ensenya de guerra de la galiota, blanca amb els escuts enllaçats de França i Catalunya; doncs el Decret procurava respectar escrupolosament els successius decrets del difunt Lluís XIV en matèria de pavellons civils (nominalment, blaus amb creu blanca i l'escut de França), però obria la porta a la tolerància envers dissenys no normatius.

Estava molt estesa la pràctica, entre els patrons mercants d'arreu de França, d'enarborar banderes blanques (semblants a les de l'Armada Reial), però amb un petit motiu diferenciador al cantó de l'asta; generalment, la normativa creu blanca sobre fons blau - però n'hi havia d'altres... La novetat del Decret és que també feia esment explícit i donava empara a un disseny particular que s'havia anat popularitzant darrerament entre mercaders i pescadors rossellonesos - blanca, amb dues barres vermelles sobre groc del cantó de l'asta. A la pràctica, el Decret legitimava l'ús d'aquest estendard no normatiu.

En termes moderns, això era "un gol per l'escaire" - i en Camprodon n'estava ben cofoi.

Batalla de Tezzout

Tezzout (Marroc), 26 d'Octubre

Un cop havent posat en fuga el destacament marroquí que se l'hi havia oposat a Addun, el cos expedicionari espanyol no es va molestar a endinsar-se en direcció a Tezzout, més al sud; sinó que va prosseguir a marxes forçades en direcció a Melilla. Acordonant la ciutat només hi havia romàs un sol regiment marroquí, que, a les envistes de la formidable columna que se'ls acostava per reraguarda, van deposar les armes sense oposar cap resistència. El setge de Melilla havia estat trencat.

Amb el seu objectiu primari acomplert, aleshores sí que en Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aitona, va parar novament atenció a la previsible resposta marroquina, que amb tota seguretat arribaria seguint la ruta que va de Temessouin a Tezzout seguint el curs del Ouadi Midouva; així que va posar novament el marxa el seu exèrcit en direcció a Tezzout. Un cop a les envistes d'aquesta població, els exploradors espanyols hi van detectar un fort desplegament defensiu; els marroquins hi havien arribat abans.

Confiant en la seva superioritat numèrica i de qualitat, els espanyols van desplegar al centre la seva infanteria en línia reforçada, amb bateries intercalades i cavalleria a ambdós flancs. Per la seva banda, el contingent marroquí, que no arribava als dos terços de la força enemiga, va ancorar la seva línia defensiva entre dos boscos, amb la infanteria regular al centre en doble línia, un regiment de cavalleria a l'extrem esquerre i un potent flanc dret consistent en tropes irregulars a peu i a cavall.

Per la seva banda, el contingent marroquí, que no arribava als dos terços de la força enemiga, va ancorar la seva línia defensiva entre dos boscos, amb la infanteria regular al centre en doble línia, un regiment de cavalleria a l'extrem esquerre i un potent flanc dret consistent en tropes irregulars a peu i a cavall.

Amb intenció de distreure l'atenció espanyola vers el seu flanc esquerre, els irregulars marroquins van pressionar-lo fortament, intentant trobar una posició favorable per carregar de flanc la infanteria; maniobra que fou eficaçment neutralitzada pel regiment de dragons que hi havia en reserva. Enganxats en un intercanvi de fuselleria amb la línia enemiga, els marroquins van perdre la seva migrada finestra d'oportunitat.

En pocs torns, els irregulars marroquins van ser rebutjats amb grans pèrdues, deixant un enorme forat que els espanyols no trigarien a aprofitar, tot envoltant el flanc dret enemic i amb la vila de Tezzout al seu abast; mentre la infanteria del seu centre avançava imperturbable a l'encontre del centre marroquí.

En resposta, els marroquins van avançar les seves posicions fins al turó, tot redibuixant les seves defenses al voltant del triangle Tezzout-turó-bosc esquerre. El xoc entre ambdues forces fou brutal; bo i extreient forces de la desesperació, els marroquins no van poder evitar que els espanyols els arrabassessin el control del turó amb una càrrega a la baioneta.

A partir d'aleshores, tot seria corrent avall. Delmades per les devastadores descàrregues enemigues, les unitats marroquines van anar perdent cohesió fins a l'inevitable col·lapse. Tezzout havia caigut a mans espanyoles, i amb aquesta vila tota la regió de Garet.

Batalla d'Addun

Addun (Marroc), 20 d'Octubre

Sota comandament d'en Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aitona, la força expedicionària espanyola va finalment desembarcar a Al Hoceima el dia 17, sense cap incidència digna d'esment. Després d'un ràpid reconeixement dels encontorns, s'hi van detectar petits contingents de milícia en poblacions veïnes com Bocuja, Mezema o Bou-Azar, però cap força important; així que el marquès va decidir d'empènyer endavant el seu exèrcit sense demora, directe cap a Melilla, mentre despatxava dos regiments de dragons cap a l'oest, per netejar d'eventuals guerrilles la seva rereguarda.

El progrés fou ràpid i sense contratemps al principi, però al tercer dia els espanyols van topar amb un contingent marroquí més important que els barrava el pas a l'alçada d'Addun, a menys de 30 quilòmetres de Melilla. Com que els marroquins no van donar cap senyal de voler cedir terreny malgrat la seva inferioritat numèrica, el marquès va disposar diligentment el seu exèrcit en ordre de batalla i el va llançar a l'atac.

Malgrat la seva tenaç resistència, el petit contingent marroquí no era rival per a la maquinària de guerra espanyola i va ser promptament esclafat. El camí a Melilla restava obert, però a l'aire hi planava el dubte de si hi hauria alguna altra força marroquina emboscada.

Proa a les Amèriques, de nou

Gibraltar, 13 d'Octubre

Bo i els nombrosos incidents soferts, la ruta al Carib empresa l'any anterior va ser prou profitosa per a la CCIOc; prou com per a poder costejar un nou vaixell amb el superàvit i planejar una nova expedició, ara a les costes de Nova Granada. El nou vaixell era també un filibot, com els altres dos ja existents, comprat a Flandes i batejat com a "Cap de Salou"; comptava amb una heterogènia tripulació amb predomini de gibraltarencs i mallorquins, sota comandament del capità Josep Cabot, també mallorquí.

Les setmanes precedents, diversos vaixells de cabotatge havien anat transportant des del Principat a Gibraltar les mercaderies que els filibots carregarien - una apreciable quantitat de manufactures i teixits catalans, de millor qualitat que els que Espanya enviava a les seves colònies, però que s'haurien de contrabandejar a través de Curaçao o Tobago. Els filibots estaven ja carregats i llestos per a salpar, i només mancava ja que el comandant del petit estol donés l'ordre de salpar.

A última hora, però, van sorgir algunes desavinences entre els capitans, motivades pel fet que entre les manufactures carregades a bord hi havia una notable partida de fusells i pistoles de Ripoll; doncs la direcció de la CCIOc havia previst, prou fonamentadament, que aquestes prestigioses armes serien molt ben rebudes a les Amèriques i es pagarien a preu d'or. Allò en que no havien pensat és que les autoritats espanyoles considerarien aquesta mena de contraban com un acte criminal i hostil alhora, que de ben segur perseguirien i castigarien amb pena de mort.

Després d'un intens debat, els capitans van acordar sol·licitar de la CCIOc una escorta més potent que una simple goleta; sense arribar a demanar-ho explícitament, allò que tenien en ment era almenys una fragata. El temps corria en contra de l'expedició, doncs l'estiu havia acabat feia setmanes ja, i esperaven que això afegís pressió a la direcció.