dijous, 10 d’octubre de 2019

Il soufflé toscano

Florència, 10 d'Octubre del 1714

El marquès de Vilana estava sincerament desconcertat, i força decebut també. Després d'uns quants dies prou profitosos a Mòdena, on havia pogut abordar amb el duc Reinaldo III d'Este diversos acords comercials i una aliança formal, va arribar a Florència força il·lusionat amb la perspectiva d'assolir un semblant acostament vers el prestigiós Gran Ducat de Toscana; quina casa regent, els Mèdici, era també famosa per la protecció i foment dels estudis científics, tradició que s'anaven passant de pares a fills - i això tot sol ja estimulava l'interès personal del marquès.

La crua realitat que es va trobar davant el va deixar gairebé en xoc. El regnat de l'actual gran duc, Cosimo III Mèdici, estava essent el més llarg de tota la història de Florència, però malauradament no era pas el més pròsper, ni de bon tros. D'un caràcter extremadament religiós i beat fins a nivells patològics, la seva obra de govern estava essent desastrosa, marcada per un puritanisme moral que a voltes resultava ridícul, però que més sovint era profundament perjudicial; especialment l'assetjament als drets cívics, o a l'activitat dels jueus i la intel·lectualitat laica. L'economia del país, ja tocada després de la llarga i costosa guerra que el seu pare va emprendre contra la Santa Seu, es va acabar d'enfonsar durant el regnat de Cosimo, que només semblava interessat en l'obra de govern quan aquesta afectava l'esfera religiosa; inhibint-se-n'hi en d'altres matèries, cosa que va propiciar ferotges disputes entre la seva esposa i la seva mare - amb resultats sovint calamitosos per als seus súbdits.

En aquest panorama desolador, només hi va faltar la Guerra de Successió Espanyola, que va posar la Toscana en dificilíssima situació; doncs la meitat septentrional del país (l'antiga república de Florència) és feudatària del Sacre Imperi, mentre que els seus territoris meridionals (l'antiga república de Siena) són feudataris d'Espanya, així que el Gran Ducat esdevingué sobtadament l'ull de l'huracà d'aquest devastador conflicte global. Cosimo III se'n va sortir al final, a base d'un complicat joc d'equilibris i giragonses difícils d'imaginar, però no sense haver de cedir a la pretensió imperial de contribuir a l'esforç de guerra austriacista amb l'astronòmica quantitat de 300.000 doblers (l'equivalent d'una tona d'or!). Ara sí que restava clar que el país no se'n sortiria.

Enfront de tanta pobresa (tanta que la moneda havia deixat de funcionar entre el poble, en favor del bescanvi), feien contrast els exorbitants dispendis del gran duc, que s'anaven majoritàriament en despeses de representació i diplomàtiques - doncs la segona gran obsessió de Cosimo III era de transformar el gran ducat en regne. Fastiguejat per les obsessions del gran duc, el marquès de Vilana va abandonar precipitadament Florència al cap de pocs dies. Ni tan sols el tema de la successió al tron l'hi mereixia cap interès, doncs l'hereu Ferdinando havia mort l'any anterior de sífilis (per contrast amb son pare, fou un veritable cràpula); mentre que les inclinacions sexuals de Gian Gastone, el segon, el feien totalment incompatible amb cap política successòria (*).

* [Disculpes per la patent homofòbia de l'època]

dilluns, 7 d’octubre de 2019

Revolta!

Bodrum, 7 d'Octubre del 1714

Aquest havia de ser un diumenge normal i corrent a Bodrum (l'antiga Halicarnàs), o això hauria pensat d'antuvi un visitant qualsevol que, de bon matí, hagués començat a vagarejar pels carrers tranquils i acolorits d'aquesta petita ciutat de pescadors i artesans del mar Egeu, que s'estenia mandrosa a recer de l'antiga fortalesa dels cavallers de Rodes. Però si el seu passeig matinal l'hagués endinsat pels carrers tortuosos del barri grec, tot atansant-lo a l'església de Sant Nicolau, ben segur que s'hauria adonat de la gernació concentrada al voltant del temple, i molt probablement n'hauria percebut una visible agitació col·lectiva.

I si per atzar hagués pogut obrir-se pas entre la gentada expectant i entrar a l'església, l'espectacle ofert als seus ulls l'hauria fet dubtar de si havia triat el millor dia per visitar Bodrum: doncs al bell mig d'un atapeït grup d'homes armats que l'esguardaven en esfereïdor silenci, un mossèn estava beneïnt una bandera amb paraules greus acompanyades del senyal de la creu. En acabar el mossèn la seva benedicció, la gernació esquinçà de sobte l'espès silenci amb eixordidora cridòria. Una frase dominava per damunt de tota la resta: --ελευθερία ή θάνατος! --llibertat o mort, cridaven.

En pocs minuts es desencadenà l'infern sobre Bodrum. Sabres, espingardes, piques i arquebusos van aflorar en un tres i no res de la multitud congregada, que tot seguit es va llençar en tromba pels carrers, en direcció al centre administratiu de la ciutat. Agafada totalment per sorpresa, la petita guarnició otomana gairebé no tingué temps ni de defensar-se. Davant d'una multitud enfervorida, va ser proclamada als quatre vents la República d'Halicarnàs. Esporuguida, la població d'origen turc es va tancar a les seves cases, pregant perquè Déu no permetés excessos, mentre davant de l'antic castell es formava la milícia, llesta per assaltar les poblacions veïnes i estendre la revolta per tota la Jònia: 8 companyies a cavall i 2 companyies a peu, a més d'una bateria lleugera i un xabec.

dimecres, 2 d’octubre de 2019

Posidònia

Càller, 2 d'Octubre del 1714

Quan per fi "La Mouette" plegà veles, tot enfilant pesadament la bocana a cops de rem, al port ja s'hi havia aplegat una bona gernació, que aguaitava expectant i amb ganes de fer safareig. Cosa prou lògica donades les circumstàncies, doncs era ben infreqüent que una galiassa ancorés a Càller; les poques que hi havia encara en servei solien ser franceses o napolitanes, i normalment passaven de llarg, en direcció a ports més grans.

Amb tanta gent pendent d'aquell inusual vaixell, la notícia de la seva estranya càrrega es va escampar com un reguerot de pólvora, tot arribant a oïdes del marquès de Rubí en menys d'una hora. Com no podia ser d'altra manera, va ser el seu secretari Josep Marià de Antonio qui primer l'hi va comunicar:

--Tal com us dic, Excel·lència: un vaixell carregat fins dalt de refugiats del Gran Turc!

Al virrei l'hi va mancar temps per ordenar que l'hi portessin el capità a palau, alhora que convocava la recentment creada Diputació General per a tractar l'afer. Faria anar tothom de corcoll, doncs els treballs dels Stamenti encara no havien conclòs i els diputats estarien escampats per les diferents reunions de comissió, però va considerar que calia fer-ho.

Per a quan tots els membres de la Diputació General es van trobar a Palau, el virrei ja s'havia entrevistat amb el capità de la galiassa, fent-se una idea precisa de l'abast del problema. Efectivament, abord de "La Mouette" s'hi apilotonaven més de cinc-centes persones, la majoria d'ètnia grega o armènia, que s'havien embarcat amb llurs famílies escapant de la creixent pressió fiscal i religiosa de les autoritats.

Molts eren notables professionals i artesans, i uns pocs venien amb les butxaques carregades, cosa que d'antuvi semblava que hauria d'haver facilitat llur acolliment; nogensmenys, ningú no els volia, per a no incomodar l'Imperi Otomà en cas que se n'assabentés. Així, havien estat rebutjats a Messina i Nàpols, perllongant llur odissea dues setmanes més del previst i sotmetent-los a privacions i alguna malaltia.

El virrei estava decidit a acceptar-los, i el va complaure veure que la Diputació General hi era d'acord. No fou tan fàcil assignar-los-hi un lloc on establir-se; després de moltes discussions, es va acordar que s'establirien als antics llocs de Posada i Sa Caletta, a la vegueria de Sa Baronia; termes molt despoblats i actualment administrats per la Corona. Amb aital efecte, hom els hi estendria una carta de poblament, constituint d'ara endavant un nou terme municipal amb el nom de Posidònia i els mateixos drets i deures que qualsevol altra ciutat lliure del regne.