Quinzena del 22 de Juliol al 4 d'Agost
A les espaioses sales i amples corredors del palau de Topkapi, un cert desassosec havia començat a instal·lar-s'hi, a causa de l'atropellat progrés de la campanya militar a Rumèlia. Si bé és cert que els exèrcits imperials liderats pel Gran Visir Silahdar Damat Alí Paixà havien aconseguit reconquerir la península de Morea conforme a la planificació prèvia, en canvi no s'havia Pogut encara doblegar l'esquadra infidel; ans al contrari, aquesta s'havia imposat a la flota imperial en nombroses ocasions, tot retenint el control de la Mar Jònica i mantenint les illes fora de l'abast otomà.
Un factor important de la creixent inquietud a la cort del Gran Soldà era, sens dubte, la revolta general de la població rumèlia, sens dubte instigada per la pèrfida Venècia, que s'havia arribat a ensenyorir de l'Èpir i la Tessàlia, tot amenaçant d'estendre's a l'Arxipèlag. Les tropes del Gran Visir estaven ja en curs de suprimir la revolta, reconquerint Quíos, Mitilene i Atenes en poques setmanes; nogensmenys, aquestes accions punitives mermaven la força dels exèrcits principals, tot privant-los d'expulsar els venecians dels seus baluards continentals.
En tot això, la sensació d'inseguretat a la rereguarda dels exèrcits estava començant a minar la moral de la cort i el Soldà mateix - doncs res no garantia que en qualsevol moment no pogués esclatar una nova revolta en alguna altra ciutat. Calia posar-hi remei d'alguna forma, i Ahmed III havia començat ja a ponderar diverses alternatives.
El líder militar de Constantinoble, Mustafà Sekban Paixà (que secretament ambicionava d'esdevenir Gran Visir) li havia estat insistint en la necessitat d'implantar la llei marcial a Rumèlia i ocupar-la militarment, tot reemplaçant les milícies provincials i tropes feudals amb la reserva de l'exèrcit imperial, que romania estacionada encara a Constantinoble i Anatòlia.
Bo i valorar positivament la proposta, Ahmed III no la considerava adient encara, pel temor que promogués encara més descontentament del que ja hi havia, així com pels signes de feblesa que podria oferir a les cancelleries estrangeres. No, resultava més útil cercar un boc expiatori i castigar-lo públicament, per refermar la percepció pública que el Gran Soldà seguia manant amb mà de ferro. Aquest boc expiatori ja havia estat assenyalat per alguns elements de la cort: l'almirall Canim Hoca Kapudan Paixà, sota quin comandament la flota otomana havia estat humiliada recentment.