dissabte, 24 d’agost de 2019

Picant l'ullet

Perpinyà, Agost del 1714

Després d’un intens dia de visites i recepcions, l’Elisenda retornà als apartaments que havia fet rehabilitar al Palau dels Reis de Mallorca, disposada a retirar-se per descansar; però encara l’hi restava una darrera entrevista per fer.

Al vestíbul de recepció l’estava esperant en Pierce Butler vescomte de Galmoy, coronel del regiment irlandès del seu nom. En veure-la arribar, l’home s’alçà del seient on reposava i la saludà amb cortesia.

--Ben trobat, senyor vescomte. De què volíeu parlar-me? --inquirí l’Elisenda, escurçant les formalitats.

--Només volia fer-vos arribar la bona acollida que ha tingut entre els meus col·legues la vostra decisió de crear un Batalló d’Invàlids, Altesa. Ha estat una sàvia mesura.

--Em va semblar just proporcionar una jubilació honorable a tanta gent que altrament, amb la reforma dels exèrcits que s’està fent, es veurien abocats a la misèria o, pitjor encara, al bandolerisme –va contestar l’Elisenda amb una senzillesa no exempta de prudència.

--I amb això us heu guanyat el respecte dels coronels d’aquesta província, Altesa. No ignoro que al començament vàreu ser rebuda amb certa... fredor. Una fredor que heu dissipat molt encertadament –va respondre Galmoy, amb un lleuger punt d’ironia.

--Ho celebro –tot just va dir l’Elisenda, fent també un posat murri.

En Galmoy no anava desencaminat, però no havia acabat d’encertar les intencions de fons de l’Elisenda; que no es centraven tant en congraciar-se amb els militars francesos, com en bastir una incipient estructura d’estat al Rosselló. Doncs amb l’excusa de finançar i gestionar el Batalló d’Invàlids havia calgut crear una Diputació General a semblança de la del Principat mateix.

En tot cas, que els militars de guarnició haguessin suavitzat llur hostilitat inicial envers l’Elisenda no deixava de ser un fet positiu, que calia aprofondir; així que la noia va aprofitar l’avinentesa:

--He sentit dir que el rei Lluís pensa reformar també la Brigada Irlandesa, vescomte.

--Sí, malauradament ja he rebut la notificació de dissolució del meu regiment –va respondre l’home amb un punt de resignació.

--Sapigueu, senyor, que a Mallorca hi mantinc un regiment irlandès, jo també. Si no tots els vostres homes tenen cabuda als exèrcits de França, serien ben rebuts al meu regiment.

--Això significaria renunciar a les nostres conviccions jacobites, Altesa. No puc parlar pels meus homes, però jo personalment no podria acceptar el vostre generós oferiment.

--Penseu-vos-ho –conclogué l’Elisenda, picant-l’hi l’ullet; i després s'alçà, donant per acabada l'entrevista.

diumenge, 11 d’agost de 2019

Mascarada

Sa Baronia, Juliol del 1714

A mig camí de tornada a la base, el capità Joan-Baptista Furrió s'hi va repensar: ¿i si, a més del traficant d'armes, pogués atrapar el seu destinatari també? Només caldria fer-se passar pel contrabandista, desembarcar la mercaderia en el lloc acordat i esperar a veure qui hi arribava per a endur-se-la... .

Sense més dilació, el capità va triar un grapat de mariners i una dotzena de soldats fortament armats, i amb ells s'embarcà a bord del vaixell capturat, mentre la resta dels seus homes menaven la galera i els presoners de tornada a L'Alguer, on donarien la veu d'alarma. Aquella mateixa nit fondejaren en aigües somes, prop d'una platja sorrenca on tenia entès que s'havia d'entregar el carregament d'armes.

Mentre els seus homes s'apostaven al llindar de la platja, el capità Furrió esguardava l'indret amb aire inquiet. Allò eren terres de Sa Baronia, una comarca que en gran part constituïa un feu de l'Arquebisbat de Càller. Podria ser que monsenyor l'arquebisbe fos al darrera d'aquella tèrbola operació? Allunyant les cabòries del seu cap, Furrió va redistribuir els seus homes en dos escamots: l'un romandria a la platja formant una línia, mentre que l'altre s'endinsaria en uns sembrats que hi havia al seu flanc dret, amb la intenció de rodejar una casa de pagès que hi havia a la vora. Un tercer destacament romandria a bord, per si calia utilitzar el parell de pedrers que tenia la nau.

No hagueren d'esperar gaire, que enmig de la fosca se sentí la fressa de gent que s'hi acostava. Per l'esplanada que hi havia davant seu, un nombrós grup de persones davallava cap a la platja confiadament, aparentment dividits en dos grups diferents. Encara era negra nit, però s'hi podia distingir també el xerric de les rodes d'algun tipus de carruatge, que segurament planejaven utilitzar per carregar les armes.

A poques dotzenes de metres de la platja, algú del grupet més avançat es va adonar que quelcom no rutllava i va fer córrer la veu: --Soldats!. Aquella gent es va desplegar ràpidament, quasi com professionals, i va accelerar el pas en direcció als soldats de Furrió, aprofitant les primeres clarors de l'albada per a engegar una salva de trets que afortunadament no va ferir ningú. En canvi, la descàrrega tancada de fuselleria dels soldats en va tombar tres quasi a boca de canó, i la resta fou reduïda en un brevíssim però ferotge cos a cos.

Acovardits per aquell esclat de violència que de cap manera s'esperaven, els integrants del segon grup es van esfumar cames ajudeu-me tan bon punt veieren els soldats avançant cap a ells. Mentrestant, el segon escamot militar rodejava la casa i silenciava els ocupants del carro, abans no aconseguissin fugir.

En pocs minuts tot havia acabat. Veient-ho tot perdut, el líder dels malfactors va provar de fugir a cavall, però els dos escamots se li acostaven ràpidament a pocs metres de distància: si esperonava el cavall a galop, el cosirien a trets; així que va alçar les mans en senyal de rendició.

L'operació de contraban d'armes havia estat desarticulada fàcilment i ràpida, i sense cap cost en vides pròpies; però això no feia sentir més satisfet en Furrió, quines temences inicials van ser confirmades després d'interrogar els presoners: part dels malfactors eren simples vilatans de Galteddì, contractats per quatre rals per a fer de traginers; però la resta eren mercenaris a sou de la baronia. Cada cop estava més confós i esparverat. De veritat que l'arquebisbe era al darrere de tot això?

dijous, 25 de juliol de 2019

Contrabandistes!

Mar Tirrè, Juliol del 1714

A poca distància de l'illa Caprèra, una galera de guerra i una sagetia mercant es bressolaven acompassadament amb el suau onatge, fermament travades pels garfis que es projectaven de la primera a la segona. La galiota sarda La Catalana, amb base a l'Alguer, estava fent una missió de patrulla pel terç septentrional de Sardenya, quan va divisar un vaixell mercant que navegava sense identificació, i s'hi va atansar per a investigar-lo de prop... i l'havia acabat abordant.

El capità de la galera, Joan-Baptista Furrió, va abordar el veler acompanyat de dues dotzenes de soldats, que després de reduir la tripulació van començar a inspeccionar la nau de proa a popa, mentre Furrió n'examinava el manifest de càrrega. Va arrufar el nas i llençà una llambregada al capità mercant: --Un carregament d'oli d'oliva, dieu?

--Sí sí, senyor --Va respondre l'interpel·lat, pretenent resultar convincent sense massa èxit.

--Ja. Això ja ho veurem.

El vaixell mercant, que va resultar estar matriculat a Bàstia (Còrsega), no havia mostrat cap intenció d'aturar-se quan La Catalana s'hi va acostar, ni tan sols després d'una primera salva d'advertència; així que el capità Furrió havia hagut d'ordenar xafarranxo de combat, llençant l'àgil galera a l'abordatge de l'esmunyedís mercant. Per dues vegades consecutives s'havia fet l'abordatge sense èxit, doncs la tripulació del veler tallava sempre els garfis amb prestesa i llargava de nou les veles, intentant escapar amb sospitosa tossuderia; però al tercer abordatge van acabar deposant les armes, estovats per un parell d'andanades d'artilleria. Degut a això, el capità Furrió no pensava donar-se per satisfet amb qualsevol excusa: aquella nau amagava alguna cosa, i estava decidit a esbrinar-ho.

Finalment, un soldat va treure el cap pel portaló de la bodega i va cridar: --Capità! Hauríeu de venir a veure això!

L'home havia trobat quelcom interessant, doncs. En Joan-Baptista Furrió s'hi va llençar quasi com impulsat per una molla. La bodega era plena d'una mena d'arcons de fusta que ben poc aspecte tenien de contenir oli. El soldat n'hi havia obert un parell, i l'hi mostrava el contingut amb aire triomfant.

Fusells. Centenars de fusells i pistoles, a simple vista suficients per armar un parell de regiments sencers.

Estovat per la descoberta, el patró mercant finalment va començar a amollar. No en sabia res, de la destinació final d'aquell enorme carregament d'armes; a ell el varen contractar al port de Gènova, oferint-li una substanciosa recompensa per portar d'amagat la càrrega en un punt concret de la costa nord-oriental de Sardenya, allunyat de qualsevol port.

Allò feia pudor, molta pudor. Amoïnat, el capità Furrió va ordenar el retorn immediat a L'Alguer, portant captius la nau i els tripulants. Calia advertir les autoritats com abans millor.

dimecres, 17 de juliol de 2019

Princeps Namque

Palma, Juliol del 1714

Havien estat unes setmanes intenses i esgotadores, però l'Elisenda sentia que allò no era temps perdut. Juntament amb el seu Estat Major, havien estat analitzant amb cura l'estat de les defenses, traçant plans de futur prou detallats com per a garantir, si res no es torçava irremeiablement, que el Principat i el Regne Insular serien capaços d'autodefensar-se de qualsevol enemic en cosa de mitja dècada. Si no de qualsevol enemic, sí almenys d'aquell que més amoïnava tothom.

El pla intel·ligentment ideat pel Mariscal Villarroel es basava en la filosofia del llop amb pell de corder. Si els acords de pau amb Les Dues Corones obligaven el Principat a mantenir un exèrcit de terra minúscul, s'hi posaria bona cara i es centraria tot l'esforç en dos puntals alternatius.

Un d'ambdós puntals consistiria a bastir una flota de guerra respectable. "No, respectable no: temible", va rectificar-se ella mateixa, mentre gaudia del sol en un dels jardins de l'Almudaina. L'objectiu que l'Estat Major s'havia autoimposat consistia, ras i curt, en convertir el Principat en la potència naval hegemònica de la Mediterrània occidental. "Que a lo Rei Felip li vinguen malsons només de somiar amb posar-hi els peus", havia afirmat entusiàsticament el seu oncle valencià, el Comte de Cardona.

L'altre puntal, proposat no sense prudència per Villarroel, consistiria en reformar i potenciar el sistema de milícies urbanes o coroneles, seguint les directrius que ell mateix havia forçat a la Coronela de Barcelona l'estiu de l'any passat, en vespres de la invasió borbònica. Tot i que el pla era bo, l'Elisenda va pensar que no anava prou lluny i hi va contraproposar una reforma més profunda i extensa. La princesa volia que totes les capitals de vegueria tinguessin una milícia ciutadana; que s'organitzaria segons el model de l'exèrcit regular en les "coroneles velles", amb un comandament efectiu provinent també de l'exèrcit regular, i amb una estructura més lliure en les "coroneles noves" que s'haurien de crear en endavant. L'Elisenda volia també la facultat de posar les milícies urbanes en campanya, invocant l'antiga potestat Princeps Namque.

En sentir això, en Villarroel es va espantar una mica; no tant per la implantació de la mesura en si, com per l'enorme poder militar que això suposava. "Alteza, estaríamos hablando de más de 15.000 hombres armados sólo en el caso de las Coronelas viejas o históricas, en manos de los republicanos de "La Busca" en muchos casos; casi el doble que el ejército regular entero. ¿Qué impediría entonces a ese partido provocar un alzamiento para derrocaros?", havia dit l'home amb un fil de veu. L'Elisenda aleshores ni es va immutar, limitant-se a respondre-li: "Don Antonio, si el poble arribés a alçar-se en armes contra mi, és que jo no hauria merescut la corona; així que dimitiria imperativament, ni que fos per decència."

Així que al final la noia va acabar sortint-se amb la seva i fent aprovar el seu agosarat pla, que en definitiva preveia alçar de sota les pedres, en qüestió de dies, un exèrcit complet de 30.000 homes allà on un eventual invasor no n'esperaria més de sis o set mil.

Amb la defensa del Principat encarrilada, ara l'Elisenda ja podia dedicar-se a d'altres assumptes. De fet, tenia a les mans una carta del general Camprodon que li cremava als dits. "Fet: demà mateix me'n vaig a Perpinyà", va pensar, "...però avui deixeu-me prendre el sol tota la tarda", va reblar tota cofoia.

dijous, 4 de juliol de 2019

Advertiment

Illes de Sobrevent, Juliol del 1714

El petit comboi català havia sortejat l'Atlàntic amb un temps excepcionalment favorable, havent creuat l'arxipèlag de les Illes de Sobrevent la nit anterior, per l'estret entre Martinica i Dominica; i ara ja es trobaven en aigües del Mar Carib, finalment. Per precaució, els capitans de l'estol havien acordat de mantenir un petit contingent de vigies en alerta les vint-i-quatre hores del dia, amb les naus navegant amb una separació d'una milla entre una i l'altra, per tal d'ampliar al màxim l'horitzó visible del comboi.

De sobte, el vigia a l'arbre major del Finismundi va llençar la temuda veu d'alerta: --Vela a estribord!! Vela a l'horitzó i acostant-se!

L'avistament fou ràpidament confirmat per la resta de vigies del cantó d'estribord, i el petit estol hi va reaccionar reduint les distàncies mútues a només mitja milla, per si s'havien de donar suport. Abord del Nª Sª del Vinyet, Josep Torrents "El Pobre" va agafar el seu llargavistes d'una estrebada i es va adreçar corrents al bauprès, enfilant-s'hi tan de pressa com va poder. Fermament travat en el cordatge del bauprès, va emprar el llargavistes per sotjar el vaixell que se'ls estava acostant.

"Punyeta, és ràpid aquest bergant!", va pensar, "Llamp de rellamp, això deu ser una fragata de les grosses..." Indubtablement, es tractava d'un vaixell de guerra de tres pals i aparell rodó, que se'ls estava acostant en ruta d'intercepció. A aquella distància, el pavelló de la nau semblava blanc i no se'n podien distingir detalls. "De veritat? Només arribar i ja ens està interceptant una nau espanyola?", va remugar enutjat en veu baixa, sense deixar de sotjar la nau interceptora. A poques milles de distància, però, hi va distingir amb alleujament les característiques banderes de Sant Jordi dalt dels arbres: el navili era anglès, al capdavall.

Efectivament, quan va ser prou a prop varen comprovar que es tractava de l'HMS Caligula, un navili de 4ª armat amb no menys de cinquanta canons. D'acord amb els protocols usuals en alta mar, els tres vaixells catalans van amollar veles i arriar els pavellons de popa, en senyal de submissió; gest que fou respost amb prestesa pel vaixell de guerra britànic, que va amollar les veles majors per renunciar a l'avantatge del vent, abaixant breument el pavelló fins a mig pal i tornant-lo a hissar després. El protocol de salutació s'havia completat.

Per senyals, els capitans catalans foren convidats abord de l'HMS Caligula; per poques ganes que en tinguessin, una invitació així no es podia rebutjar, així que es van haver de conformar a un possible retard de diverses hores per raons protocol·làries. El capità anglès va resultar ser un home poc amic de formalitats, cosa que varen agrair. Sí que els va invitar a un petit refrigeri al seu cambrot, però va anar per feina ben aviat, inquirint-los informació sobre les seves naus, carregaments i rutes amb educada precisió. En conèixer la ruta prevista pels catalans, que s'endinsava pel Carib via Curaçao i Jamaica, va arrufar el nas i els va advertir:

--Hauran d'anar amb molt de compte, senyors. En aquestes aigües hi ha ben pocs vaixells de guerra espanyols, però no els han d'amoïnar; aquí, el veritable perill són les canilles de llops del temut corsari Miguel Enríquez. Disposa de no menys d'una trentena de naus, la majoria petites però molt fortament armades, amb les que imposa la seva llei particular arreu del Carib. En teoria navega amb patent de corsa legal, però quan la cobdícia el corca, actua com un pirata sense escrúpols; i els he de dir que n'he detectat una o dues de les seves goletes per aquí.

L'anglès va concloure: --Si pogués, jo mateix els donaria escorta fins a Curaçao de grat, però una missió em porta a les Guaianes. Vagin amb molt de compte els propers dies, amics. No s'entretinguin ni es refiïn de ningú.

dilluns, 1 de juliol de 2019

Quadrant el cercle

Palma, Juliol del 1714

Villarroel féu una llambregada a unes quantes pàgines del seu informe, arrencant a parlar amb posat sorrut: --Por lo que a caballerías se refiere, tras consignar bajas por invalidez o licencia y reformar unidades, quedaremos al final con dos regimientos de corazas, tres de dragones y uno de húsares, todos ellos con dos escuadrones casi al completo, sumando 1.750 hombres y caballos. O sea, que según el Tratado nos sobra uno.

--Si nos atenemos a migueletes y compañías de voluntarios, al finalizar la guerra disponíamos de unos 5.300 fusileros en 11 unidades distintas. Muchos hombres se han licenciado para volver a las labores del campo, afortunadamente, y también hay muchos inválidos; lo que nos ha permitido reformar la mayoría de regimientos. Aún así, quedaremos todavía con 3.000 migueletes activos en 5 batallones. Dos más que los exigidos por su majestad el Rey Luis, que Dios guarde --en dient això, l'home va accentuar el posat malhumorat.

Esbufegant, va fullejar un parell de fulls més i va tancar de cop l'informe: --Pero la guinda del pastel es la infantería reglada, Alteza. Ahí sufrimos muchas bajas, desapareciendo regimientos enteros. Tras las levas forzosas del año pasado, muchos hombres ansiaban retornar a sus hogares, mientras que otros pasarán a condición de inválidos, con lo que quedaremos con apenas 2.800 hombres entrenados en 4 regimientos, de los 5.400 en 6 que el Tratado nos permitía --es quedà un moment mirant-se el marquès del Poal, que semblava a punt de dir alguna cosa, i va afegir: --Y la contradicción en todo esto es que, en realidad, tenemos 1.600 excelentes fusileros más; pero resulta que son británicos...

--I el Rei de França va ser taxatiu en això: ens els hem de treure del damunt --rematà l'Antoni Desvalls--. No vol britànics al Principat, de totes totes.

L'Elisenda restà una estona capficada, picant lleument amb els dits damunt la taula. De sobte alçà la mirada vers el seu oncle valencià, per recórrer després amb l'esguard la resta d'assistents: --Però en canvi, França no ha posat condicions de cap mena a la nostra marina, oi?

Herr Reichsgraf va negar lentament amb el cap, alhora que retornava a la princesa una mirada d'intel·ligència: --Nein, estimada. Òbviament mos subestima en açò.

--I no podríem transferir els miquelets sobrants a la Marina? --preguntà aleshores l'Elisenda, amb un posat murri que va sorprendre tothom, però que va arrencar un ample somriure d'en Cardona per primer cop en tota la reunió.

Encara sorprès, en Desvalls va començar a parlar com si estigués reflexionant en veu alta: --Bé, caldria dedicar molt de temps a entrenar-los en el fet de la mar, però... sabent llur estil de combat... jo diria que acabarien fent uns excel·lents infants de marina.

En Villarroel va arrencar a riure estentòriament: --A fin de cuentas, ¿no se pasan esos migueletes todo el santo día proclamando a los cuatro vientos que descienden de los almogávares? ¡Pues que lo demuestren, pardiez! ...si se me permite tan bizarra expresión, Alteza --va afegir amb inusual dolcesa, adreçant-se a l'Elisenda.

Tothom restà d'acord en aquest punt: els miquelets sobrants del cos de fusellers de muntanya serien transferits a la marina, que en faria un regiment d'infanteria naval, o "fusellers de mar". Restaven encara pendents de resoldre els excedents de cavalleria i la infanteria británica, i aquí va ser on va parlar per primer cop el general mallorquí, en Pere Pisà: --Potser podrien ésser transferits a Mallorca i Sardenya, Altesa. Tant un regne com s'altre són virregnats imperials, i aquí es Rei de França no hi podrà ficar es nas.

dijous, 27 de juny de 2019

Rumb a Curaçao

Funchal, Juny del 1714

La travessa des de Gibraltar fins a Madeira havia estat gairebé plàcida, amb vents favorables constants i cap contratemps; excepció feta d'una patrullera espanyola, que en divisar-los al Golf de Cadis va començar a acostar-s'hi per tafanejar. Però el capità Josep Torrents "el Pobre" no estava per a romanços i la va allunyar ben aviat sense contemplacions --a canonades, directament.

Funchal era una bonica població que convidava a quedar-s'hi, però el comboi català anava per feina, demorant-se tot just el necessari per vendre-hi part del seu carregament d'eines i manufactures; fent així lloc per a una partida de vi de Madeira, que confiaven poder vendre a bon preu a Jamaica. No els va ser fàcil trobar-ne, doncs gran part del vi reposant a Funchal ja estava compromès amb comerciants britànics, però el petit endarreriment que això podia suposar pagaria la pena: el vi de Madeira era molt apreciat pels anglesos. La seva càrrega havia multiplicat el seu valor ja amb la primera transacció.

El comboi de la Companyia es composava de dos filibots mercants i un àgil bergantí fortament artillat, el "Nostra Senyora del Vinyet", que, com el seu nom indicava, estava tripulat sobretot per sitgetans i vilanovins; com vilanoví era també el seu capità Josep, de sobrenom "el Pobre". Aquest era un veterà llop de mar, de rostre esculpit per la salabror marina. Des de finals dels 1690 havia capitanejat una petita galera (o 'fragata', com també se'n deia) anomenada "Sant Antoni i Santa Gertrudis", finançada pel comú de Vilanova per defensar-se dels pirates barbarescos. Abord d'aquesta nau havia realitzat també nombrosos serveis durant la guerra, interceptant les naus mercants franceses que transportaven queviures per a les seves tropes a la Península.

Per la seva banda, el filibot "Finismundi" estava capitanejat pel Francesc Orissó de Blanes; per allò que en Torrents en sabia, l'Orissó sempre havia estat patró mercant, però no l'hi mancava una experiència durament adquirida al Mar Balear, transportant queviures, tropes i armament entre Nàpols i Catalunya, sempre evadint la persecució borbònica.

El capità de l'altre filibot, el "Perla de Gibraltar", era un napolità anomenat Domenico Squiano; ell i "el Pobre" ja es coneixien dels anys de la guerra, doncs el primer havia fet el cors abord d'un falutx anomenat "Santa Maria di Pontisalvo", i tots dos havien coincidit diversos cops als ports d'Arenys i Vilassar; una de les ubicacions preferides del napolità havia estat sempre per les rodalies del Cap de Creus, des d'on podia sotjar els mercants borbònics que s'aventuraven en aigües catalanes.

Tres dies després de l'arribada, el comboi llevava àncores i emprenia rumb a les Illes de Sobrevent, a on confiaven poder arribar en tres setmanes, o potser dues si els vents es mantenien igual de favorables. Tot just abandonar la badia de Funchal, totes tres naus varen canviar les banderes tal com prescrivia el reglament de la CCIOc, reemplaçant les de franges grogues i vermelles per unes de semblants però a franges vermella, blanca i groga. Aquest seria d'ara endavant el protocol a seguir obligatòriament mentre naveguessin a l'oest de Madeira. El motiu d'aital mesura era merament tàctic, fet per confondre a distància eventuals naus agressores i fer-les perdre uns minuts valuosos mentre dubtaven.

Tot i haver-se informat a consciència parlant amb patrons anglesos i holandesos, "el Pobre" no les tenia totes; no en va anaven a endinsar-se en unes aigües que els anglesos anomenaven "The Spanish Main" --que ell traduïa amb ironia com "La Gola del Llop".

dimarts, 25 de juny de 2019

El pla quinquenal

Palma, Juny del 1714

Cap a finals de mes, l'Elisenda es va traslladar a Mallorca i es va instal·lar al Palau de l'Almudaina. Durant els dies següents va sostenir entrevistes amb el Gran i General Consell del regne, la Universitat (=municipi) de Palma i el que havia de ser el seu lloctinent a l'illa, general Pere-Francesc Pisà i Manera, amb els que va traçar conjuntament les futures línies directrius del seu virregnat.

Acte seguit hi va convocar l'Estat Major de Catalunya allà mateix, a l'Almudaina, amb la preceptiva reorganització de les forces armades com a principal tema a debatre; una tasca que calia abordar amb urgència, no tan sols per acomplir les obligacions derivades del Tractat de Rastatt, sinó també per solucionar els problemes de seguretat que l'aplicació del Tractat implicaria.

L'elecció de Palma era un gest deliberat de l'Elisenda, per posar els membres de l'Estat Major en situació i fer-los entendre la determinació que ella tenia de tractar la defensa del Principat i de les Illes com un tot, com una unitat estratègica indestriable, malgrat els diferents estatus polítics d'ambdós territoris. Ella els havia de governar ambdós alhora, i alhora hi volia posar les solucions.

Així doncs, el dia de Sant Joan de 1714 es constituí formalment l'Estat Major sota presidència de l'Elisenda, amb assistència del mariscal Antonio de Villarroel, l'almirall Josep Folc de Cardona i el tinent mariscal i diputat militar Antoni Desvalls. Per deferència envers el regne de Mallorca, però també per subratllar la seva determinació d'abordar solucions formals, l'Elisenda hi convidà també el general Pisà.

L'ordre del dia era dens i atapeït, així que varen acordar d'anar tractant els temes un per un, dedicant a cadascun el temps que calgués abans de tractar el següent. I si la reunió s'allargava per gaire dies, que així fos.

L'Elisenda se sentia una mica insegura en aquella reunió, doncs, tot i que confiava totalment en el criteri d'en Villarroel i d'en Desvalls, no les tenia totes amb el seu parent llunyà, en Josep Folc de Cardona i Erill. Als seus 63 anys, bona part dels quals passats a la cort de Viena, desprenia uns aires adustos i freds que cultivava deliberadament, causant en els seus interlocutors una prevenció instintiva; prevenció que s'accentuava en sentir-lo, doncs parlava valencià amb un fort accent alemany. D'altra banda, l'home mai no perdia l'ocasió per a recordar la seva condició de comte imperial o Reichsgraf von Cardona, havia estat nomenat Almirall d'Aragó per l'arxiduc Carles en persona, i l'Elisenda no havia gosat reemplaçar-lo. Al cap i a la fi, en Josep Folc de Cardona no havia fet res per guanyar-se la simpatia de la jove princesa, tractant-la amb aparent altivesa.

Malgrat que l'instint l'impulsava a deixar els afers navals per al final, per poder abans sentir-se agombolada pel Villarroel i en Desvalls en d'altres matèries, l'Elisenda va sobreposar-s'hi i va decidir a última hora d'abordar en primer lloc el tema de l'armada. La situació de partida era força pobre, i la mateixa Elisenda ho va exposar en poques paraules: amb tres fragates, una galera grossa i una altra de subtil no s'anava enlloc; ras i curt. Menys encara, si com ella sospitava, Espanya estaria d'allò més ocupada refent la seva flota.

--Certament, Altesa --va respondre l'almirall sense immutar-se--; em consta que totes les drassanes d'Espanya estan en eixos moments treballant a preu fet, construint vaixells de guerra de totes mides. No només això, sinó que les de Veracruz i L'Havana, a Nova Espanya, hi estan també compromeses de valent.

Sense esperar a recollir les expressions de consternació dels altres assistents, en Josep Folc de Cardona va continuar: --Malgrat les aparences, gaudim d'un marge de temps important, doncs el principal esforç d'Espanya anirà dirigit, en primer lloc, a la protecció de la seua Carrera de Indias, així que encara trigaran quatre o cinc anys a tenir una flota ofensiva decent. En previsió d'açò, he ideat eixe pla per a proveir lo Principat i estes Illes amb un estol de guerra suficient, comparable al de Gènova mateixa.

Havent dit això, Herr Reichsgraf va lliurar un document a la resta d'assistents que detallava un pla de reconversió i especialització de drassanes afectant el país sencer; per aquest, les de Sant Feliu de Guíxols es dedicarien exclusivament a construir navilis de línia de no menys de 60 canons, les de Mataró i Cambrils farien fragates, xabecs de guerra les de Vilanova i la Geltrú, llaguts fluvials i tartanes les de Tortosa, galeres bastardes les de Palma, i les de Barcelona dedicarien tres línies independents a galiasses, galeres bastardes i galeres subtils.

--D'ací a cinc anys, lo Principat hauria de disposar d'eixos vaixells nous: 3 navilis de línia, 9 fragates, 1 galera reial i 4 de bastardes, 7 xabecs, 7 galeres subtils i 3 tartanes, a més de 4 llaguts capaços de remuntar l'Ebre fins a l'Aiguabarreig mateix.

--Entre producció pròpia i excedents de la producció principatina, lo Regne de Mallorca es proveirà també de 4 galeres bastardes i 2 de subtils, 1 xabec i 1 tartana; i si haguéssem de parlar de Sardenya, li pertocarien 2 galeres bastardes i 1 de subtil, 1 xabec i 1 tartana també. Comptat i debatut, una flota que conjuntament superaria de bon tros la que tradicionalment ha mantingut Espanya en aigües mediterrànies --va reblar l'almirall, contenint prou bé l'orgull que segurament devia sentir.

L'al·locució del comte de Cardona no va suscitar més que aprovació, en un principi. Només el mariscal Villarroel va romandre en silenci, remenant lleument el cap mentre semblava estar fent càlculs. Preguntat per l'Elisenda, que se n'havia adonat, l'home va esbufegar i respongué: --No seré yo quien objete este espléndido plan, Alteza. Pero, por mis escasos conocimientos en la materia, digo yo que tanto y tan grande buque de guerra necesitará una importante dotación de infantes de marina; a lo que a mi me parece, no menos de dos regimientos completos.

En Cardona s'encongí d'espatlles, com donant poca importància a la qüestió: --Sí, segurament. I...?

--Bueno, pues que ése es el problema --respongué Villarroel amb la seva acostumada brusquedat, mentre extreia d'una cartera el seu propi informe.

diumenge, 23 de juny de 2019

Parlant en plata

Càller, Juny del 1714

Seguint instruccions del marquès de Rubí, l'uixer no va fer passar immediatament la comtessa de Santa Sofia al despatx, sinó que la va entretenir uns instants al vestíbul, amb l'excusa d'un aperitiu. Un parell de minuts, no més; prou com perquè el marquès tingués temps de fullejar el dossier d'intel·ligència que li havia fet arribar el seu lloctinent, general Prado. Tal com ell creia recordar, la comtessa Francesca di Bella e Aymerich pertanyia a una nissaga d'ascendència mixta sardo-catalana, que s'havia destacat pel seu austriacisme durant la guerra. Li va cridar l'atenció que, segons l'informe del general, la Francesca era amiga de la princesa Elisenda i s'hi cartejava amb regularitat.

Igual com l'Elisenda, la Francesca havia quedat òrfena durant la guerra, havent hagut d'entomar les regnes de les possessions familiars amb només 23 anys. Encara va cridar més la seva atenció que, en aquell país de pobres de solemnitat, el diminut comtat de Santa Sofia era de les poques contrades on la població prosperava i creixia. I això el va fer pensar novament en l'Elisenda i les seves mesures d'apoderament de la pagesia, quan ella només era comtessa de Prades. "Caram, una coincidència podria ser només coincidència, però dues o més..." Va entendre que li caldria conèixer molt més detalls d'aquesta comtessa Francesca, doncs podria ser una valuosa aliada.

Absort, va haver de tancar i amagar apressadament l'informe quan finalment hi va fer entrada la comtessa de Santa Sofia. Va resultar ser una joveneta d'aspecte encisador, que el va somriure amb gràcia en entrar, com excusant-se per la interrupció:

--Ai, jo havia vingut per demanar una pròrroga de la meva concessió, però... --va fer una llambregada a la pila d'informes damunt la taula del virrei, i després al mapa de la paret que marcava els territoris feudals de l'illa-- ...potser us atabalaré amb una minúcia, amb la pila de problemes que deveu tenir!

--De cap manera, missenyora --va respondre ell amb polidesa, mentre l'hi oferia un seient--; no sou pas vós que m'atabalaríeu, tot i que certament els problemes no em falten.

Ara ja sense dissimular, la comtessa va tornar a mirar-se el mapa, torçant el gest de forma quasi imperceptible. --Som un país de mal governar, oi?

El canvi de to de la jove era evident, i el marquès la va animar a continuar amb un silenci inquisitiu.

--Res no es podrà fer per millorar el país, mentre romanguem enclaustrats en aquest arcaisme asfixiant. La societat s'empobreix un poc més a cada dia que passa, i les disputes ja no es resolen acudint a tribunals, sinó empunyant l'escopeta. És la mateixa llei a tots nivells, fins i tot entre l'aristocràcia, que hauríem de donar exemple.

--Que voleu dir que...?

--Excel·lència, d'on us penseu que han sortit les partides de bandolers, sinó? --va respondre la jove amb sobtada aspror-- Cap ni un d'aquests grans terratinents no resideix al país, ni l'ha visitat mai de la vida!! Ells viuen a Espanya, es limiten a nomenar un procurador amb amples poders per a gestionar els seus interessos a l'illa, i després només es preocupen de rebre'n les rendes anuals!

La Francesca va negar lentament amb tristor, i va continuar en veu més baixa: --Els procuradors només miren pel seu càrrec, i l'últim que volen és atraure l'atenció dels seus senyors, per no posar en perill els seus privilegis i corrupteles; així que, si et surt una disputa amb un altre senyoriu feudal, o amb petits propietaris, o amb una comunitat local, miraràs de resoldre-la sense haver d'acudir a tribunals ni enviar molestos informes a Espanya; contractes una partida de facinerosos que et faci la feina bruta, ho carregues al bandolerisme i... aquí pau i allà glòria! Jo mateixa no m'atreveixo a sortir del meu comtat sense guardaespatlles, Excel·lència. Caldria acabar aquesta bogeria d'una vegada.

--Prou que ho voldria, missenyora --va replicar el marquès amb prudència--; però vos sabeu millor que ningú el bloqueig institucional a què estic sotmès; per acabar amb aquesta llei de la selva, necessitaria tropes, i per pagar-les em caldrien diners; uns diners que els Stamenti no em donen.

La jove comtessa va esguardar el virrei amb cara de consternació, o de sorpresa potser. Poc a poc, un somriure maliciós li va anar aflorant al rostre, il·luminant-lo com el d'una adolescent que és a punt d'explicar la seva primera malifeta. --Però Excel·lència, si això no hauria de ser cap problema, almenys per a vós! ...si esteu tota l'estona trepitjant diners, des del moment mateix que vàreu posar peu en aquesta illa! --posant cara enjogassada-- De què us penseu que és la meva concessió?

--Una mina d'argent, Excel·lència.

Amb aire de triomf, la jove va prosseguir: --Tota Sardenya n'és plena, d'argent; però els governants espanyols se'n varen oblidar, amb els ulls encegats per la plata del Perú. I la major part d'aquestes mines d'argent en desús són en terres de la Corona, o de ciutats lliures com Igrèsias o l'Alguer. Només el ducat de Quirra té unes quantes mines... abandonades, és clar.

dijous, 20 de juny de 2019

Cul de sac

Càller, Juny del 1714

Si al virregnat francès dels Comtats les coses no rutllaven bé, no se'n podria dir cosa gaire millor dels virregnats imperials de Mallorca i Sardenya. Cert és que l'arxiduc Carles havia concedit el primer càrrec a la princesa Elisenda, i que per al segon hi havia nomenat el marquès de Rubí, tal com li havia promès solemnement a l'Elisenda en persona; i també és cert que ambdós virreis gaudien de completa llibertat per a prendre decisions en l'àmbit intern respectiu, sense haver-ho de consultar tot prèviament amb l'august resident de Hofburg --a diferència de com s'havia de fer amb Lluís XIV, a qui calia anar a demanar permís per a qualsevol minúcia relativa a la governació del Rosselló i la Cerdanya. Fóra injust de qualificar igual ambdues situacions.

Però, més enllà d'aquests dos nomenaments, des de la fi de la guerra l'arxiduc no havia fet cap més passa per a acomplir els seus compromisos amb els catalans. Així per exemple, lluny de restaurar el Consell d'Aragó per integrar les polítiques de Catalunya, Sardenya i Mallorca com volien els catalans, acabava de crear un Consell d'Espanya de nova planta, que agrupava els territoris de la monarquia hispànica encara a les seves mans: Flandes, Milà, Nàpols, Sardenya i Mallorca.

Per a més complicació, l'arxiduc havia posat al capdavant d'aquest nou consell l'antic arquebisbe de València, Antoni Folc de Cardona-Borja i Sotomayor, qui a diferència de l'arxiduc sí que s'estava mostrant molt tafaner i fiscalitzador. Encara ara, passats uns mesos, en Josep-Antoni de Rubí i Boixadors, marquès de Rubí, es feia creus de la relliscada diplomàtica de l'arxiduc, que, tot nomenant l'arquebisbe, no tan sols havia incomodat l'Elisenda (doncs l'home formava part d'una branca de la nissaga Cardona més ben posicionada dinàsticament que la de la princesa), sinó que de retruc també li havia endossat un problema ben gros a ell mateix, com a virrei de Sardenya.

Per a ell, el problema era que l'arquebisbe era també cosí valencià (mai millor dit) dels Borja-Centelles, marquesos de Quirra; una de les nissagues feudals més poderoses de Sardenya. "Poderosa i molesta com un mal de queixal", va pensar agrament el marquès.

No n'hi havia per a menys: en arribar a Sardenya, el marquès de Rubí es va trobar un país pràcticament segrestat pels grans senyorius feudals, que no tan sols controlaven la meitat de l'illa i l'estaven sagnant literalment; sinó que també mantenien blocat el parlament local (=els Stamenti) mercès a un privilegi d'origen medieval, que atorgava dret de veto al Braç Militar malgrat la seva manifesta minoria. Des de la seva presa de possessió com a virrei, el marquès no havia aconseguit fer aprovar cap reforma tributària que alleugerís les abusives taxes agropequàries, incentivés el comerç o reforcés la seguretat externa i interna. Ni tan sols una actualització del seu propi pressupost, no havia aconseguit.

El problema de la seguretat l'estava portant de corcoll, amb diversos fronts oberts alhora: per exemple, amb dues galeres grosses i una de subtil, la minsa flota del virregnat havia estat insuficient per aturar una recent onada d'atacs de corsaris berberescos; terra endins, les partides de bandolers sembraven el terror impunement, per la crònica manca d'efectius militars suficients per a enfrontar-s'hi: en tota l'illa, només comptava amb el regiment d'infanteria del coronel Llorach, a més d'un segon regiment que estava pagant ell mateix de la seva butxaca amb l'única finalitat de dotar les galeres i vigilar els ports. Tot feia pensar que, amb l'excusa dels bandolers, els grans senyors feudals havien alçat també partides armades que, lluny de perseguir criminals, només s'ocupaven d'assegurar amb mà de ferro llur domini. Com si no n'hi hagués prou, els seus informadors l'acabaven d'alertar d'un increment de l'activitat de diversos agents pro-borbònics que fins ara havien romàs a l'ombra.

Estava ficat en un cul de sac, i no trobava encara la forma de sortir-se'n.

Però en Josep-Antoni de Rubí i Boixadors no és d'aquells homes que abandonen a la primera dificultat. Hauria de començar a prendre decisions al marge dels Stamenti; l'única forma de fer-ho sense entrar-hi en conflicte era establint acords i aliances amb els poders municipals, l'únic sector del país que podia comptar com a aliat.

Un uixer entrà al seu despatx anunciant: --Excel·lència, la comtessa de Santa Sofia us demana audiència. Què li he de dir?

"Bé, potser no l'únic sector", pensà aleshores el marquès, abans de respondre esbossant un somriure:

--Feu-la passar, si us plau.

dilluns, 17 de juny de 2019

Tip i fart

Perpinyà, Juny del 1714

Amb prou feines portava sis mesos a càrrec dels Comtats de Rosselló i Cerdanya, i ja començava a estar-ne ben tip, de tot plegat. En Joseph Camprodon i Santdionís, perpinyanès de soca-rel i general al servei de l’arxiduc Carles, havia estat comissionat per la princesa Elisenda com a lloctinent seu a Perpinyà, després que els acords de Rastatt l’haguessin encimbellada com a virreina de Lluís XIV en aquelles contrades.

Però, malgrat que el nomenament havia entusiasmat de valent en Joseph al principi, doncs l’hi havia de permetre retornar a la seva enyorada Perpinyà lliure i dignificat, la permanent actitud d’hostilitat i blocatge dels oficials de guarnició als Comtats l’hi havien permutat la il·lusió inicial per un creixent fastigueig, difícil de superar.

Per fortuna, la nova situació política havia estat ben rebuda per les institucions i la població locals, que després de dècades de menysteniment i ostracisme, trobaven per fi una alta autoritat prop de casa, amb amples poders per a prendre decisions del dia a dia, així com accés directe a Versailles per a assumptes grans... en teoria, si mes no; perquè a la pràctica...

D’entrada, les decisions de volada que hauria volgut emprendre la princesa Elisenda havien de passar forçosament pel vist-i-plau de Versailles, i algunes de les més importants entraven en contradicció directa amb pretèrits decrets de Lluís XIV; i al Rei Sol no se’l podia contradir, així de clar.

Ja va costar déu-i-ajuda aconseguir permís per a reinstaurar-hi el català com a llengua administrativa; i ja en aquella primera ocasió els alts oficials francesos mostraren la seva bel·ligerància fent arribar un informe desfavorable a Versailles. La balança del Rei Sol s’acabà inclinant en favor d’Elisenda, però només després d’un contundent contrainforme de juristes rossellonesos, que demostrava la inaplicabilitat al Rosselló de les lleis comuns a tota França si localment hi havia un desconeixement general de la llengua francesa, a més de la indefensió jurídica que aital desconeixement provocava. Sí, aquesta primera batalla fou guanyada, però tingué un efecte negatiu sobre l’actitud de Versailles en futurs plets.

L’altre gran puntal dels plans de la princesa consistia a restaurar les institucions pròpies dels Comtats, però en Joseph Camprodon hagué d’aconsellar-li de no intentar-ho, després d’haver fet unes quantes consultes amb dignataris locals. De fet, aquella simple ronda de consultes ja va provocar una irada reacció del duc de Noailles i un parell de coronels més, que van advertir-lo molt emfàticament de les pernicioses conseqüències de tirar endavant l’ambiciosa idea.

Advertir-lo? Quina expressió més diplomàtica! ...però si pràcticament l’havien amenaçat! A ell, que tenia el grau de general de batalla, atorgat per l’arxiduc Carles en persona!

En Joseph Camprodon estava enrabiat, sí; però no havia perdut ni un bri de la seva determinació, ni per descomptat la murrieria. "Els demostraré per què jo soc general i ells no, oh sí", va jurar. Agafà ploma i paper i començà a escriure una llarga epístola a la princesa Elisenda. Un cop la tingué acabada, cridà el seu ajudant i l’hi deixà llegir l’escrit.

--Què n’opineu, Loïs?

L’al·ludit, el jove tinent coronel Loïs d’Hauteville, antic comandant del regiment femení de la princesa i ara col·laborador directe de Camprodon a Perpinyà, somrigué amb complicitat.

--Això agradarà a Sa Altesa, n’estic segur.

divendres, 14 de juny de 2019

Segellant l'entesa

Londres, Juny del 1714

Còmodament assegut, en Pau Ignasi de Dalmases, ambaixador del Principat a Londres, va aspirar amb fruïció el tabac de la seva pipa, mentre observava amb orgull com el seu interlocutor llegia amb evident satisfacció el document que l'hi havia mostrat.

--Tal com us deia, benvolgut William --es va permetre d'intervenir--, aquesta patent certifica la vostra possessió d'una participació de 600 lliures a la Companyia Catalana d'Índies, en igualtat de condicions amb la resta de socis, jo mateix inclòs.

El seu interlocutor interrompé la lectura i assentí amb un somriure, per passar a dir: --És un honor formar part d'aquesta aventura, Sir. Si m'ho permeteu, però, jo us aconsellaria no comprometre-us en la penetració comercial a l'Amèrica espanyola; dubto que Madrid tolerés una competència tan directa i agressiva...

--Per descomptat que no, William; tenim molt presents els riscos d'infuriar Espanya. De fet, la nostra propera expedició només planeja passar per Curaçao, Jamaica i Charleston de Geòrgia; i després d'això, segurament començarem a explorar les possibilitats comercials de la Mediterrània oriental. Així doncs, tindrem el permís de Sa Magestat el rei Jordi per continuar a Gibraltar?

L'home amb qui Dalmases estava parlant era William Cadogan, home de confiança del nou rei d'Anglaterra i mà dreta del duc de Marlborough. En resposta a la pregunta que l'hi havia estat formulada, Cadogan assentí amb solemnitat, mentre doblegava amb cura el document que estava llegint i se'l guardava a la butxaca.

--Certament, Pau Ignasi. Com a garantia, Sa Magestat ja m'ha confirmat que pensa prorrogar el mandat de l'actual governador de la fortalesa del penyal...

--En Josep Corrons?

--Exactament. L'única cosa que exigeix Sa Magestat és un jurament de fidelitat al rei Jordi del seu puny i lletra. Entengueu-me que la formalitat és obligada, doncs en Corrons no és anglès sinó un natural vostre...

--No hi haurà cap problema de part nostra, William.

--Doncs fet. En Josep Corrons seguirà governant la guarnició del penyal fins que decideixi retirar-se; només aleshores el substituïrem per un anglès.

En havent dit això, el baró de Cadogan s'alçà del seu seient i féu gest d'acomiadar-se de Dalmases, que per cortesia també es va posar dempeus.

--No us acompanyo; em sembla que encara faré un altre deliciós cafetó...

Quan es va quedar novament a soles, en Dalmases féu un breu gest a un cambrer proper perquè l'hi servís un altre cafè, mentre començava a recarregar la pipa amb parsimònia. L'ambaixador romandria encara una bona estona a l'acollidor saló de cafè, fumant i assaborint aquell exòtic beuratge d'Índies, sense parar de rumiar: "Sí, tot va com una seda amb Anglaterra i així seguirà... mentre no gosem contrariar els seus interessos, és clar. Per a nosaltres, les seves bases a Gibraltar i Menorca són una garantia i una necessitat. Hem d'aconseguir que Anglaterra ens necessiti també a nosaltres, perquè no se'ns giri la truita el dia menys pensat".

Tot d'una, a en Dalmases li vingué al cap la frase "Anglaterra no té amics ni enemics; només té interessos" i per un moment es preguntà amb perplexitat d'on havia sortit una sentència tan encertada. Qui dimonis ho havia dit, això? No aconseguia recordar-ho. "Bah, si ningú no ho ha dit encara, tard o d'hora algú ho acabarà dient".

dilluns, 10 de juny de 2019

Incautacions

Barcelona, Juny del 1714

--Així doncs, estem d'acord, cavallers?

La princesa Elisenda va girant per torn el seu esguard vers tots i cadascun dels presents a la reunió, que en sentir-se interpel·lats assenteixen breument i silenciosa. La reunió ha estat llarga i feixuga, no exempta de tensió en alguns moments, i l'ambient comença a estar carregat amb els densos efluvis de tabac de les llargues pipes, enceses ininterrompudament per hores. Es percep cansament a l'ambient, però també un alleujament visible. Tots els esculls han estat superats.

Fent ús de la seva funció de secretari de la reunió, el marquès de Vilana estossega amb brevetat i enuncia: --Segons allò que s'ha acordat, es dóna als partidaris de Felip d'Anjou un termini de sis mesos, que expiraran la nit de Cap d'Any, perquè prestin solemne jurament de fidelitat a Sa Altesa i les Constitucions d'aquest Principat, com a condició única però imprescindible perquè el seu honor sigui restaurat plenament, i perquè els seus béns i rendes embargats els siguin íntegrament retornats.

La resta d'assistents (tots els membres de la Diputació del General i el Consell d'Estat) assenteix novament amb solemnitat, intercanviant-se mirades satisfetes i còmplices. La clau del paquet d'acords adoptat, que es tramitarà al Parlament amb brevetat, no consisteix tan sols en la restitució de béns al gruix de botiflers del país a canvi de llur fidelitat, sinó que sobretot posa en vies de solució l'afer dels grans latifundis del Principat, majoritàriament en mans d'un parell de nissagues espanyoles fidels a Felip V, que acaparen la majoria de títols nobiliaris i feudals del país --i que per tant condicionen fortament la composició última del Braç Militar de les Corts.

Comptant amb la certesa absoluta que, a diferència dels petits propietaris del país, aquestes dues nissagues feudals (els Cardona-Fernández de Córdoba i els Montcada-Portocarrero) no resideixen al Principat ni consentiran mai a retre vassallatge a la princesa ni a les Constitucions, el paquet d'acords resol l'embargament definitiu de les seves terres en el termini fixat.

Així, per bé que els títols i drets nobiliaris dels Cardona-Fernández de Córdoba passaran nominalment a la pròpia Elisenda, la seva major part (ducat de Cardona, marquesat de Pallars i comtat d'Empúries) s'integrarà en un consorci entre la Corona i la Generalitat, que les administrarà conjuntament. La creació d'aquest consorci resol també possibles litigis entre ambdues institucions pels beneficis de la potassa i el carbó mineral de Cardona i Súria, o del ferro i la fusta del Pallars.

La mateixa sort depara el decret a les possessions de Guillem Ramon de Montcada-Portocarrero, marquès d'Aitona, destacadíssim partidari de Felip V, coronel de les Guàrdies Espanyoles i general en cap de l'exèrcit borbònic d'invasió l'any anterior. Ultra el primari instint de revenja, el paquet de mesures acordat es proposa, en el seu cas, neutralitzar políticament el noble de més alt rang del Braç Militar, posseïdor encara de notable ascendència en aquest estament; sense aquesta mesura, el conjunt de l'aristocràcia catalana romandria encara subjecta a la nociva influència de Felip d'Anjou.

Mentre els assistents van abandonant la sala a poc a poc, l'Elisenda es queda abstreta, mirant amb atenció el gran mapa de possessions feudals, que ha estat presidint la reunió penjat en una paret. Encara mirant-se el mapa, s'adreça al marquès de Vilana sense alçar la veu:

--Us faria res quedar-vos aquí un moment, bon marquès?

Quan només ells dos resten a la sala: --El marquès d'Aitona encara deu residir a Madrid, oi? Em caldria fer-li arribar un missatge... confidencial. Ho podríeu arranjar?

dimecres, 5 de juny de 2019

La Companyia de les Índies Occidentals

Gibraltar, Juny del 1714

La Companyia Catalana de les Índies Occidentals (CCIOc) fou creada el Setembre del 1713, com a resultat de la fusió de dues entitats similars preexistents (la catalana Companyia Nova de Gibraltar i la "Vlaamse Antwerpen Compagnie"), mercès a una fructífera gestió a la cort de Viena del marquès de Vilana (ja aleshores Cònsol de Mar). L'objectiu de la nova societat consistiria en obrir forat al mercat de les Amèriques, rígidament monopolitzat pel règim de Felip V.

Malgrat que les oficines centrals de la CCIOc eren ubicades a Barcelona, prop del Pla de Palau, es va decidir que la seu de la flota romandria a Gibraltar, on també hi tenia la seva residència un dels socis fundadors, Josep Valls. D'aquesta forma, les naus de la CCIOc podrien traçar rutes semblants a la "Carrera de Indias" espanyola, que salpaven des de la veïna Cadis.

Malgrat que la pau havia estat ja signada, una malfiança innata va propiciar que la CCIOc establís una ruta diferent de l'espanyola, amb escala a Madeira en lloc de Canàries; i encara més, es va obtenir autorització de l'Elisenda I perquè els vaixells de la CCIOc enarboressin una bandera particular, ben diferent de la del Principat. De tres franges horitzontals, vermella, blanca i groga amb l'escut de la companyia al mig, el pavelló de la CCIOc era gairebé idèntic al dels Països Baixos Austríacs. L'elecció era òbviament intencionada: a les remotes aigües del Carib, cap tractat de pau signat a Europa no garantiria la seguretat d'un vaixell amb l'odiat pavelló enemic de Felip V...

En els seus modestos inicis, amb un capital inicial al voltant de les 18.000 lliures catalanes, la flota de la CCIOc comptava només amb dos filibots, el Finismundi i el Perla de Gibraltar; ràpids i molt maniobrables, els filibots gaudien de molt bona capacitat de càrrega, però anaven molt mancats de protecció (només 6 canons cadascun, tots de petit calibre).

Per aquest motiu, una de les principals preocupacions del director de la companyia, Salvador Feliu de la Penya, consistí en donar certa protecció afegida als petits combois de la CCIOc; amb aquesta finalitat, va adquirir un bergantí de segona mà a Holanda i el va rearmar amb canons de proa i popa. El flamant bergantí seria estrenat a Sitges el Gener de 1714, amb el nom de Nostra Senyora del Vinyet.

Encara hi havia molta feina pendent, doncs caldria expandir aquesta petita flota tan ràpidament com fos possible --renunciant a beneficis si calia, durant uns primers anys. Però la seguretat de les naus de la CCIOc patia d'un segon punt feble: la singladura entre Barcelona i Gibraltar. Aquesta missió hauria de correspondre a la Marina del Principat, però aquesta era encara massa petita per a poder assumir tanta responsabilitat.