dissabte, 23 de novembre de 2019

La República de Samos

Mitilene, 2 de Novembre del 1714

Quan ningú no s'ho esperava, mentre els rebels d'Halicarnàs es batien en retirada i les tropes provincials otomanes els encalçaven de prop, tot de sobte esclatà la rebel·lió també a l'illa de Samos. Una nodrida milícia composta de 350 armatoloi (guerrillers a peu) i 100 genets armats va irrompre a Mitilene, aprofitant que la guarnició local havia quedat sota mínims, i es va fer seva la ciutat sense disparar ni un sol tret.

S'acabava de proclamar la República de Samos. Els rebels es van apoderar d'una galera que hi havia a port i tot seguit la van utilitzar per escortar un petit comboi amb la intenció de desembarcar tropes a les proximitats d'Esmirna. La llavor de la revolta s'estava escampant.

diumenge, 17 de novembre de 2019

Capturada!?

Halicarnàs, 29 d'Octubre del 1714

Tot i que s'hi havia començat a girar un temps força rúfol, la galiassa "La Mouette" va enfilar rumb sud amb decisió, sota l'atenta vigilància de Claire Baizanville. Convençuda com n'estava que la revolta d'Halicarnàs seria esclafada a curt termini, i que les represàlies serien molt dures, la noia planejava d'esmunyir-se al port de la ciutat rebel i carregar-hi tants refugiats com hi cabessin a les seves enormes bodegues. Segons les informacions de què disposava la Claire, blocant el port d'Halicarnàs hi hauria una galiota de la guarnició de Rodes; tota sola, una galiota no podria impedir que "La Mouette" trenqués el blocatge sense gaire dificultat.

Allò amb que la Claire no comptava és que la sortida de "La Mouette" del port d'Esmirna havia aixecat les sospites del governador local, que havia fet seguir la galiassa per una segona galiota. De bon començament, aquesta va mantenir una distància prudencial amb la nau de la Claire; però, tan bon punt els turcs van entendre les seves intencions, van forçar la marxa per a encalçar-la de prop. D'aquesta forma, quan "La Mouette" va albirar la bocana del port de destinació, ja tenia a la vista dues galeres otomanes: una al davant i una altra al darrere.

Conforme a les previsions de la Claire, la vella galiassa va poder travessar el cordó de setge de la galiota rodenca, malgrat que les canonades d'ambdues naus otomanes van malmetre-li el timó. Nogensmenys, la segona galiota va escurçar distàncies ràpidament a força de rems, cosa que va encoratjar els otomans a intentar l'abordatge de la nau fugitiva.

Una descoordinació de darrera hora entre ambdós capitans va fer que un d'ells efectués l'abordatge en solitari, cosa que li resultà funesta: encimbellada dalt d'un pal fent de franctiradora, la Claire va abatre'l d'un sol tret tan bon punt els garfis tingueren ambdues naus ben amarrades. L'intent d'abordatge otomà va acabar com el rosari de l'aurora, amb els mariners de la galiassa contraatacant i apoderant-se de la galiota!

Però "La Mouette" va ser abordada acte seguit per la segona galera turca; malgrat que la Claire va tornar a exhibir la seva extraordinària punteria matant el capità dels jeníssers d'abord, aquest cop la marineria de la galiassa es va veure superada pels atacants, que en poca estona van reduir els contrincants i els forçaren a rendir-se.

Enmig de la confusió de la batussa, no resta clar si la Claire Baizanville hi va resultar morta, si fou feta presonera o si va poder escapar llençant-se a l'aigua.

dimarts, 12 de novembre de 2019

Batalla d'Efes

Selçuk, 26 d'Octubre del 1714

Agosaradament, la columna miliciana d'Aristos Kalafatis va enfilar cap al nord, amb intenció de forçar el camí vers Esmirna i tractar de sumar-ne els habitants a la seva revolta. Prop de la ciutat de Selçuk, però, toparen amb un nodrit exèrcit otomà, composat per tropes de les guarnicions de Quíos i la pròpia Esmirna. Ambdues formacions començaren a desplegar llestes per al combat, en una extensa plana sense gaires relleus destacables, a part d'un mur de pedra pertanyent a les runes de l'antiga ciutat d'Efes.

Les forces no podien estar més desequilibrades: enfront dels 300 tüfekçi (fusellers regulars), 100 sipahi (cavalleria) i 1 bateria de campanya dels governamentals, Kalafatis només disposava inicialment de 50 armatoloi a peu i altres tants a cavall. Afortunadament, la columna miliciana es va veure engrossida pels reforços enviats des d'Halicarnàs: 200 milicians a peu i una dotació artillera per a la bateria, que fins aleshores els havia resultat inútil.

Insegurs de prendre la iniciativa, ambdós exèrcits s'estigueren intercanviant foc d'artilleria a distància durant mig matí, sense gaire més resultat que la inutilització de la bateria rebel. Exasperat, Kalafatis va llençar endavant la seva exígua ala esquerra; que, tot i assolir el mur de pedra que dominava la plana, no el pogué retenir gaire estona. Després de ben bé mitja hora d'intens foc de fuselleria, la infanteria otomana va reduir l'avançada grega, mentre la seva cavalleria començava a avançar ràpidament vers la línia principal dels rebels.

Entenent que s'havia equivocat sense remei, el comandament Kalafatis va emprendre la retirada abans que les tropes governamentals assolissin la seva línia. Perdudes les esperances d'estendre la revolta per la Jònia, només els restava recloure's rere les muralles d'Halicarnàs i resistir tant de temps com els fos possible.

dimarts, 5 de novembre de 2019

L'espia venecià

Esmirna, 24 d'Octubre del 1714

--La mare que el va parir! --va renegar la Claire Baizanville en veu baixa, mentre l'individu amb qui havia estat parlant s'esmunyia discretament per un carreró, tapat fins a les celles amb la capa i emparat en la fosca.

La Claire va contemplar l'home mentre s'allunyava, sentint-se impotent i enrabiada. "Més que imprudents, aquests venecians són uns irresponsables", va pensar. Durant la cita amb l'espia venecià, ella havia intentat debades convèncer-lo perquè la seva gent abandonés l'esbojarrat pla de revolta dels grecs de la Jònia. Però no hi va haver forma de fer-lo canviar de pensament: ell i els seus compatriotes estaven encaparrats en provocar l'alçament al preu que fos, sense ni tan sols tenir clar com ni de quina manera en podrien treure profit. I ella ja en veia a venir el resultat; un de catastròfic.

Un moviment fugisser captat de cua d'ull la va posar en alerta. Instintivament féu un pas enrere per a restar contra la paret, embolcallada per la foscor, i va esforçar-se per localitzar la font del moviment. Tal com sospitava, un parell de siluetes borroses es bellugava veloçment entre les ombres, seguint-li la petja a l'espia venecià. La Claire no va trigar gens en reconèixer els seus inconfusibles turbans i caftans: policies militars turcs! "A sobre, és tan burro que s'ha fet seguir", va pensar ella, evocant la imatge de l'espia venecià, tan pagat d'ell mateix i tanmateix prou descurat com per no haver comprovat si el vigilaven.

A ella no l'enxamparien, però. Un cop passat el perill, es va adreçar ràpidament al moll comercial i va enfilar la passarel·la de la vella galiassa "La Mouette", que l'estava esperant.

--Avui no hi ha cap encàrrec --va dir secament al capità. I abans que ell respongués, va seguir en to imperatiu: --Avui la càrrega soc jo. Lleveu àncores ara mateix i porteu-me a Bodrum. No us atureu per res ni ningú.

dilluns, 28 d’octubre de 2019

Segona batalla de Çine

Çine, 21 d'Octubre del 1714

Encoratjats per la seva victòria del dia 12, els milicians d'Halicarnàs es van encaminar a Aydin, disposats a prendre la ciutat. En aquells moments comptaven amb 100 homes a peu i 75 a cavall.

Un cop allà, però, es van trobar al davant una tropa impressionant que totalitzava 700 homes a peu (entre fusellers regulars i milícia feudal) i 175 genets; així que, prudentment, el seu comandant Aristos Kalafatis va desistir de presentar batalla, tot ordenant la retirada vers el punt de partida. L'exèrcit otomà d'Aydin no els va perseguir, afortunadament.

De tornada a la comarca de Çine, els homes de Kalafatis van tenir una altra desagadable sorpresa: una segona columna otomana procedent d'Esmirna els barrava el pas. Considerada la situació, Kalafatis va decidir d'avançar-se a l'enemic i atacar els governamentals immediatament, tot i la manifesta inferioritat numèrica dels seus homes - doncs aquesta segona columna constava de 300 fusellers i 100 genets.

Agafats per sorpresa i liderats per un oficial incompetent, els governamentals van reaccionar tard i malament, essent ràpidament desorganitzats malgrat les nombroses mostres individuals de valor. Al capdavall, la columna otomana es va batre en retirada, deixant 50 baixes d'infanteria sobre el terreny i unes altres 50 de cavalleria.

Els revoltats estaven eufòrics, però no tant el comandant Kalafatis; havent fet el recompte de baixes, ells també havien perdut 50 homes a peu i altres 25 de cavalleria. Una victòria gairebé pírrica.

dimecres, 23 d’octubre de 2019

Tropes a Còrsega

Gènova, 18 d'Octubre del 1714

Un cop a Gènova, on s'havia trobat amb la seva neboda Elisabet, esposa de Felip V, el duc Francesc I de Parma va comparèixer davant el Doge i el plenari municipal per a fer un solemne anunci; durant la sessió, que havia despertat gran expectació entre els ciutadans, el va estar acompanyant tothora l'ambaixador d'Espanya a Gènova, Vicente Bacallar y Sanna.

Segons que va anunciar en aquella reunió, el ducat de Parma i el regne d'Espanya es comprometien a ajudar la república de Gènova a sufocar la revolta corsa i retornar l'illa al bon govern de la República. Amb aquest fi, ambdós estats hi posarien conjuntament dos regiments d'infanteria complets, de 1.000 homes cadascun, que a la major brevetat s'afegirien a les guarnicions genoveses a l'illa de Còrsega, escortats per sengles vaixells de guerra d'Espanya.

Segons que es va saber després, el regiment dels Farnese, apropiadament anomenat "Parma", seria comandat pel coronel Giuseppe Delitala (1), assistit pel tinent coronel Giuseppe Deu Abella (2). Altrament, el regiment d'Espanya, que fou batejat com "Farnesio", tenia per oficial al front el coronel Miguel Ruiz (3) amb assistència del seu germà, el tinent coronel Antonio Ruiz (4).

(1) Sard, natural de Bosa.
(2) Sard, natural de Sàsser.
(3) De guarnició a Sardenya fins 1709.
(4) De guarnició a Sardenya fins 1709.

dilluns, 21 d’octubre de 2019

Primera derrota

Knidos, 14 d'Octubre del 1714

Abord del xabec "Hydra", els revoltats havien enfilat cap al sud, preveient l'arribada d'alguna galera turca provinent de Rodes. Tal com suposaven, a les envistes del cap de Knidos van topar frontalment amb una galiota otomana, de nom "Samur". El vaixell grec es va trobar en la tesitura d'haver d'enfilar en direcció a l'abrupta costa, per tal d'obtenir algun profit d'aquell vent empipador que li bufava persistentment de cara. El capità turc va treure partit de les dificultats del xabec per a acostar-s'hi ràpidament, i al cap de pocs minuts començà l'intercanvi artiller - que malgrat la seva intensitat no va aportar resultats per a cap contendent.

Això permeté a la "Samur" acostar-se prou al xabec per a arriscar un abordatge, confiant en la superior qualitat dels soldats azab que duia abord. Nogensmenys, els infants de marina turcs trobaren més resistència de l'esperada, i el seu primer assalt fou rebutjat; cosa que la tripulació de l'"Hydra", encoratjada, va intentar aprofitar per a prendre'ls la iniciativa i contraatacar.

Però la jugada els va sortir malament, als grecs, doncs el seu abordatge fou rebutjat amb contundència. Descoratjats i amb nombroses baixes, els tripulats de l'"Hydra" no pogueren resistir un segon abordatge turc i foren reduïts en un breu però acarnissat combat. El xabec dels rebels havia estat capturat.

[He jugat aquesta partida en solitari avui mateix, cosa que he aprofitat per a provar un parell de coses noves, com la utilització de banderes "de quita y pon", vaixells de plàstic de WizKids, i unes estovalles de joc baratetes, d'aquelles de basar xinès. Funcionen prou bé, totes tres coses; segur que en traurem partit!]

dijous, 17 d’octubre de 2019

Primera victòria

Çine, 12 d'Octubre del 1714

Només constituïda, l'autoproclamada República d'Halicarnàs va formar una milícia de 400 homes a peu, uns altres 100 a cavall i una bateria lleugera. Tot just després, una part d'aquesta força va emprendre camí al nord, amb la intenció d'arribar a Esmirna i estendre-hi la revolta, deixant 300 homes de guarnició.

A uns 50 km de la ciutat d'Aydın, però, la columna va topar amb tropes governamentals en una estreta plana coneguda amb el nom de Çine. D'una banda, els rebels comptaven amb 100 milicians a peu i altres tants a cavall, així com una valuosa bateria d'artilleria; de l'altra, les tropes del governador d'Aydın constaven de 150 fusellers regulars (tüfekçi) i 50 soldats a cavall (sipahi), a més d'una semblant bateria lleugera.

El xoc era inevitable i ambdós bàndols van formar en línia, amb la infanteria al centre i les tropes muntades als flancs. Les coses van anar malament al principi per als rebels, que van estavellar inútilment les seves cavalleries en càrregues frontals prematures per ambdós flancs. Al damunt, el duel artiller es va resoldre a favor dels governamentals. Semblava com si allò hagués d'acabar allà mateix.

Però aleshores la providència acudí en auxili dels rebels, que en arribar el cos-a-cos d'infanteries mantenien una moral ben alta, estimulada pels seus líders, i que van saber desencadenar una mortífera descàrrega de fuselleria sobre les files otomanes, que es van començar a ensorrar en qüestió de minuts. El camí restava lliure per als revoltats, mentre les tropes governamentals fugien en desbandada vers Aydın, havent perdut tots els seus canons.

[Vàrem jugar la partida dissabte passat, fent-la servir com un pretext per a provar la versió "Lite" del conegut reglament Maurice, de Sam Mustafa Publishing. Tot i no estar-ne familiaritzats, el joc es va desenvolupar amb relativa agilitat i alternança d'ocasions per a ambdós bàndols. Perdoneu que no us en mostri fotos; doncs, per manca de figures adients de grecs i turcs, vàrem haver de fer servir austriacistes i borbònics de la Guerra de Successió; però això se solucionarà aviat, ho prometo.]

dijous, 10 d’octubre de 2019

Il soufflé toscano

Florència, 10 d'Octubre del 1714

El marquès de Vilana estava sincerament desconcertat, i força decebut també. Després d'uns quants dies prou profitosos a Mòdena, on havia pogut abordar amb el duc Reinaldo III d'Este diversos acords comercials i una aliança formal, va arribar a Florència força il·lusionat amb la perspectiva d'assolir un semblant acostament vers el prestigiós Gran Ducat de Toscana; quina casa regent, els Mèdici, era també famosa per la protecció i foment dels estudis científics, tradició que s'anaven passant de pares a fills - i això tot sol ja estimulava l'interès personal del marquès.

La crua realitat que es va trobar davant el va deixar gairebé en xoc. El regnat de l'actual gran duc, Cosimo III Mèdici, estava essent el més llarg de tota la història de Florència, però malauradament no era pas el més pròsper, ni de bon tros. D'un caràcter extremadament religiós i beat fins a nivells patològics, la seva obra de govern estava essent desastrosa, marcada per un puritanisme moral que a voltes resultava ridícul, però que més sovint era profundament perjudicial; especialment l'assetjament als drets cívics, o a l'activitat dels jueus i la intel·lectualitat laica. L'economia del país, ja tocada després de la llarga i costosa guerra que el seu pare va emprendre contra la Santa Seu, es va acabar d'enfonsar durant el regnat de Cosimo, que només semblava interessat en l'obra de govern quan aquesta afectava l'esfera religiosa; inhibint-se-n'hi en d'altres matèries, cosa que va propiciar ferotges disputes entre la seva esposa i la seva mare - amb resultats sovint calamitosos per als seus súbdits.

En aquest panorama desolador, només hi va faltar la Guerra de Successió Espanyola, que va posar la Toscana en dificilíssima situació; doncs la meitat septentrional del país (l'antiga república de Florència) és feudatària del Sacre Imperi, mentre que els seus territoris meridionals (l'antiga república de Siena) són feudataris d'Espanya, així que el Gran Ducat esdevingué sobtadament l'ull de l'huracà d'aquest devastador conflicte global. Cosimo III se'n va sortir al final, a base d'un complicat joc d'equilibris i giragonses difícils d'imaginar, però no sense haver de cedir a la pretensió imperial de contribuir a l'esforç de guerra austriacista amb l'astronòmica quantitat de 300.000 doblers (l'equivalent d'una tona d'or!). Ara sí que restava clar que el país no se'n sortiria.

Enfront de tanta pobresa (tanta que la moneda havia deixat de funcionar entre el poble, en favor del bescanvi), feien contrast els exorbitants dispendis del gran duc, que s'anaven majoritàriament en despeses de representació i diplomàtiques - doncs la segona gran obsessió de Cosimo III era de transformar el gran ducat en regne. Fastiguejat per les obsessions del gran duc, el marquès de Vilana va abandonar precipitadament Florència al cap de pocs dies. Ni tan sols el tema de la successió al tron l'hi mereixia cap interès, doncs l'hereu Ferdinando havia mort l'any anterior de sífilis (per contrast amb son pare, fou un veritable cràpula); mentre que les inclinacions sexuals de Gian Gastone, el segon, el feien totalment incompatible amb cap política successòria (*).

* [Disculpes per la patent homofòbia de l'època]

dilluns, 7 d’octubre de 2019

Revolta!

Bodrum, 7 d'Octubre del 1714

Aquest havia de ser un diumenge normal i corrent a Bodrum (l'antiga Halicarnàs), o això hauria pensat d'antuvi un visitant qualsevol que, de bon matí, hagués començat a vagarejar pels carrers tranquils i acolorits d'aquesta petita ciutat de pescadors i artesans del mar Egeu, que s'estenia mandrosa a recer de l'antiga fortalesa dels cavallers de Rodes. Però si el seu passeig matinal l'hagués endinsat pels carrers tortuosos del barri grec, tot atansant-lo a l'església de Sant Nicolau, ben segur que s'hauria adonat de la gernació concentrada al voltant del temple, i molt probablement n'hauria percebut una visible agitació col·lectiva.

I si per atzar hagués pogut obrir-se pas entre la gentada expectant i entrar a l'església, l'espectacle ofert als seus ulls l'hauria fet dubtar de si havia triat el millor dia per visitar Bodrum: doncs al bell mig d'un atapeït grup d'homes armats que l'esguardaven en esfereïdor silenci, un mossèn estava beneïnt una bandera amb paraules greus acompanyades del senyal de la creu. En acabar el mossèn la seva benedicció, la gernació esquinçà de sobte l'espès silenci amb eixordidora cridòria. Una frase dominava per damunt de tota la resta: --ελευθερία ή θάνατος! --llibertat o mort, cridaven.

En pocs minuts es desencadenà l'infern sobre Bodrum. Sabres, espingardes, piques i arquebusos van aflorar en un tres i no res de la multitud congregada, que tot seguit es va llençar en tromba pels carrers, en direcció al centre administratiu de la ciutat. Agafada totalment per sorpresa, la petita guarnició otomana gairebé no tingué temps ni de defensar-se. Davant d'una multitud enfervorida, va ser proclamada als quatre vents la República d'Halicarnàs. Esporuguida, la població d'origen turc es va tancar a les seves cases, pregant perquè Déu no permetés excessos, mentre davant de l'antic castell es formava la milícia, llesta per assaltar les poblacions veïnes i estendre la revolta per tota la Jònia: 8 companyies a cavall i 2 companyies a peu, a més d'una bateria lleugera i un xabec.

dimecres, 2 d’octubre de 2019

Posidònia

Càller, 2 d'Octubre del 1714

Quan per fi "La Mouette" plegà veles, tot enfilant pesadament la bocana a cops de rem, al port ja s'hi havia aplegat una bona gernació, que aguaitava expectant i amb ganes de fer safareig. Cosa prou lògica donades les circumstàncies, doncs era ben infreqüent que una galiassa ancorés a Càller; les poques que hi havia encara en servei solien ser franceses o napolitanes, i normalment passaven de llarg, en direcció a ports més grans.

Amb tanta gent pendent d'aquell inusual vaixell, la notícia de la seva estranya càrrega es va escampar com un reguerot de pólvora, tot arribant a oïdes del marquès de Rubí en menys d'una hora. Com no podia ser d'altra manera, va ser el seu secretari Josep Marià de Antonio qui primer l'hi va comunicar:

--Tal com us dic, Excel·lència: un vaixell carregat fins dalt de refugiats del Gran Turc!

Al virrei l'hi va mancar temps per ordenar que l'hi portessin el capità a palau, alhora que convocava la recentment creada Diputació General per a tractar l'afer. Faria anar tothom de corcoll, doncs els treballs dels Stamenti encara no havien conclòs i els diputats estarien escampats per les diferents reunions de comissió, però va considerar que calia fer-ho.

Per a quan tots els membres de la Diputació General es van trobar a Palau, el virrei ja s'havia entrevistat amb el capità de la galiassa, fent-se una idea precisa de l'abast del problema. Efectivament, abord de "La Mouette" s'hi apilotonaven més de cinc-centes persones, la majoria d'ètnia grega o armènia, que s'havien embarcat amb llurs famílies escapant de la creixent pressió fiscal i religiosa de les autoritats.

Molts eren notables professionals i artesans, i uns pocs venien amb les butxaques carregades, cosa que d'antuvi semblava que hauria d'haver facilitat llur acolliment; nogensmenys, ningú no els volia, per a no incomodar l'Imperi Otomà en cas que se n'assabentés. Així, havien estat rebutjats a Messina i Nàpols, perllongant llur odissea dues setmanes més del previst i sotmetent-los a privacions i alguna malaltia.

El virrei estava decidit a acceptar-los, i el va complaure veure que la Diputació General hi era d'acord. No fou tan fàcil assignar-los-hi un lloc on establir-se; després de moltes discussions, es va acordar que s'establirien als antics llocs de Posada i Sa Caletta, a la vegueria de Sa Baronia; termes molt despoblats i actualment administrats per la Corona. Amb aital efecte, hom els hi estendria una carta de poblament, constituint d'ara endavant un nou terme municipal amb el nom de Posidònia i els mateixos drets i deures que qualsevol altra ciutat lliure del regne.

diumenge, 29 de setembre de 2019

El Consell d'Aragó

Milà, 29 de Setembre del 1714

--Benvolgut marquès, molt em temo que els designis immediats de Sa Magestat Imperial no passen per la creació del Consell d'Aragó que vós demaneu --va dir el Príncep Eugeni de Savoia amb veu afable alhora que ferma, mentre encreuava les mans en un gest que volia fer entendre que el tema era fora de discussió. --La seva voluntat és ara de centrar-se en la recomposició interna dels seus Estats; ara com ara, disgregar el Consell d'Espanya en dos per crear el d'Aragó només faria que fragmentar i dissipar aquests necessaris esforços de reconstrucció.

Emperò, el marquès de Vilana no era d'aquells que es donen per vençuts a la primera dificultat; així que, tot i haver assentit en senyal de conformitat a les asseveracions del príncep, acte seguit reprengué la paraula amb un nou argument: --Ho entenc perfectament, altesa. Des de la perspectiva que es té a Viena, imagino que ara mateix és prioritari vigilar l'evolució del conflicte entre Rússia i Suècia, o les futures evolucions de l'Imperi Otomà; amb la qual cosa el flanc sudoccidental sembla secundari. Però què hi diríeu si jo us fes saber que Espanya s'està rearmant intensivament? --El príncep Eugeni va enarcar lleugerament les celles, cosa que animà Vilana a reblar el seu clau-- ...Segons els meus informadors, a hores d'ara hi està construint entre 6 i 10 vaixells de guerra simultàniament. Si Espanya refà la seva flota, tant el Principat mateix com Mallorca, Sardenya i Nàpols restaran inermes al seu abast. Per contra, Viena queda massa lluny per prestar-nos assistència efectiva; és per això que es fa imprescindible crear el Consell d'Aragó, doncs tots aquests Estats necessiten estar coordinats enfront la possible amenaça.

L'Eugeni de Savoia restà silenciós i pensatiu una estona; sabent que s'havia pres seriosament l'avís i que havia posat el seu meravellós intel·lecte estratègic en funcionament, en Vilana s'estimà més callar i no insistir-hi més. La pausa del de Savoia es perllongà encara per una estona, quan l'home tot de sobte reviscolà i li preguntà a Vilana:

--I no us voldríeu afegir al Consell d'Espanya?

La proposta va agafar el marquès de Vilana totalment per sorpresa, cosa que va retardar la seva resposta. "Davant el pes combinat de Milà i Nàpols, restaríem en segon pla, a no ser que...", li va venir al cap. Quan per fi va decidir-se a respondre, ho féu amb força prudència, conscient que l'abast de la proposta depassava les seves atribucions, però afegint-hi un envit digne d'un jugador de pòquer:

--En el fons, poc importaria el nom exacte que hi donéssim, si d'Espanya o d'Aragó; imagino que Sa Altesa la princesa Elisenda hi consentiria, sempre i quan la presidència de l'organisme l'hi fos atribuïda a Ella. A fi de comptes, el Principat seria l'únic Estat sobirà d'aquest hipotètic Consell...

És ara quan el sorprès fou Eugeni de Savoia, que replicà també amb gran prudència: --Certament, s'hauria de consultar a Schönbrunn...

dimecres, 25 de setembre de 2019

Èxode (I)

Jaca, 25 de Setembre del 1714

--MELILLA?!

--Sí, això he dit --va replicar secament el coronel, malhumorat--. Ens destinen a Melilla. No hi ha volta de full, l’ordre ve directament de Madrid.

Un profund silenci es va emparar de la sala de reunions, mentre els oficials i sergents allà convocats es miraven els uns als altres, amb l’estupor pintat al rostre.

--Ens tornen a castigar? ...però si ara no hem fet res!! --es va lamentar el mateix oficial d’abans.

Al coronel Blai de Trinxeria no l’hi va fer cap gràcia, aquell comentari desafortunat; però no va replicar el seu subordinat ni el va cridar a l’ordre. En el fons, tenia part de raó: des de la seva formació una dècada enrere, el Regiment de Trinxeria (recentment rebatejat com "Regimiento de Cataluña") havia protagonitzat diversos incidents i indisciplines, i feia tot l’efecte que l’alt comandament els tenia assenyalats per aquest motiu.

No era fàcil mantenir els seus homes sota la rígida disciplina d’un regiment reglat, prou bé que ho sabia ell; doncs la majoria eren antics miquelets i sometents del Pirineu, gent dura i feréstega que trobaven innecessària i inútil tanta instrucció d’ordre tancat. Bé que havien demostrat a bastament llur vàlua en combat tots aquests anys, tant a Nàpols com a Flandes; però cap dels seus sacrificis no bastava per dissipar l’aura de sospita que sempre planava damunt d’ells. A fi de comptes, l’essencial és que eren catalans, i per a l’alt comandament tot català era un traïdor en potència. O això semblava.

En ser repatriat de Flandes l’any passat, el "Regimiento de Cataluña" va ser destinat a Jaca i d’allà no el van bellugar per a res, malgrat que la desastrosa campanya del Principat demandava imperiosament més tropes. "No fos cas que ens passéssim a l’enemic", va pensar Trinxeria amb amargor.

--Prou de lamentacions, senyors –va tallar Trinxeria--; en qualsevol moment arribarà a Jaca un regiment való que ens reemplaçarà, i nosaltres anirem a València, on ens embarcaran vers Melilla. I això és tot. Facin els preparatius.

dilluns, 23 de setembre de 2019

Ambigüitat calculada

Torí, 23 de Setembre del 1714

A la suite que l'hi havia estat assignada per la duració de la seva visita diplomàtica a Torí, el Marquès de Vilana no parava de voltar-hi nerviosament amunt i avall, inquiet i frustrat. En gairebé tota una setmana d'intenses entrevistes, dinars i reunions gairebé no havia aconseguit res del Ducat de Savoia.

És cert que el duc Víctor Amadeu II acabava de retornar de Sicília, després d'haver-ne estat coronat rei en un acte solemne a la catedral de Palermo, i que la seva fatiga pel viatge hagués causat una aparent manca d'interès en tancar tractes de cap mena; o també podria ser que, cofoi i enlluernat per la seva nova condició de "Rei" en lloc de "Duc", hagués voluntàriament menystingut Vilana només per la vanitat de marcar distàncies amb la Princesa Elisenda. Però ni una cosa ni l'altra no li semblaven prou plausibles al nostre bon marquès, que tenia en Víctor Amadeu II per un home d'estat de pedra picada.

"No, l'ambigüitat del rei Víctor Amadeu no és fruit de la fatiga ni de cap caprici; és deliberada i calculada", va pensar el marquès. "Esta defugint d'arribar a cap compromís amb el Principat, malgrat que ambdues nacions estem teòricament aliniades i aixoplugades sota el Sacre Imperi; i això per què?", es va preguntar per enèsim cop.

Hi tenia dues possibles solucions per a aquesta desagradable incògnita; i cap d'ambdues no li feia cap gràcia. "O bé sap que aviat entrarem en conflicte amb algú, a qui ell no vol incomodar... o és ell mateix que està preparant el terreny per a un canvi d'aliances".

"No cal trencar-s'hi les banyes", va pensar. Marxaria de Torí amb ben poca cosa de profit a la cartera --un parell d'acords comercials i poca cosa més. Però el seu olfacte li deia que no devia perdre de vista la calculada ambigüitat de Savoia; n'hi havia de parlar a la seva següent etapa, que seria Milà.

dissabte, 21 de setembre de 2019

Viatge accidentat

Carolina, 21 de Setembre del 1714

Cap a finals de Setembre, l'expedició catalana que el passat mes de Juny havia partit d'Europa va arribar finalment al port de Charles' Town, causant un gran impacte. El comboi es componia de dos filibots mercants, una goleta de pavelló anglès que els feia d'escorta i una segona goleta capturada, aquesta de pavelló espanyol. Diverses naus del comboi presentaven danys més o menys considerables, cosa que va contribuir d'allò més a l'expectació. Essent els seus capitans portats a presència del governador Charles Craven, aquestes són les seves explicacions tal com les va relatar després l'almanac local, que hi va dedicar un número extraordinari.

"Tal com el HMS Caligula havia avisat, només arribar a les envistes de Curaçao ens va sortir al pas un bergantí-goleta espanyol de l'estol de Miguel Enríquez, que ens va llençar una salva d'advertència per obligar a aturar-nos."

"No li férem cap cas, però a més el malaurat cap de la nostra expedició, Josep Torrents "el pobre", va interposar el seu bergantí en el camí del corsari, mentre els filibots lliscàvem per estribord seu en direcció a Curaçao. Es produí aleshores un intens intercanvi de dispars entre el bergantí del capità Torrents i el corsari, que en va rebre la pitjor part, amb greus danys al casc."

"A més, en aparèixer una balandra guardacosta holandesa per la banda de ponent, aquesta s'afegí a la batussa, forçant entre ambdós la fugida del corsari. Però no poguérem capturar-lo i, ai las, això fou la perdició del capità Torrents, com més endavant es veurà."

"El fet és que arribàrem a Curaçao sans i estalvis, fent-hi molts diners del comerç. Tal com prevèiem, després ens vam encaminar a Jamaica, on encara s'hi van fer més bons negocis gràcies al vi de Madeira. Tants diners que havíem fet, acordàrem de llogar una goleta anglesa perquè completés la nostra escorta; i això va ser providencial, doncs els seus abnegats serveis ens van permetre arribar a aquesta ciutat."

"Tot cofois amb l'escorta reforçada, vam posar proa a aquesta ciutat pel canal entre Cuba i Dominica; doncs volíem evitar la ruta que passa pels estrets de Florida, per l'alta probabilitat de topar amb la Flota del Tresor espanyola. En arribar a una petita illa de l'arxipèlag de les Bahames, però, ens va sorprendre una altra goleta de Miguel Enríquez, que tot de sobte va sortir de darrera de l'illa i se'ns va apropar a tota vela amb funestes intencions. A curta distància del comboi, va engegar una devastadora andanada d'estribord que va tocar de ple la santabàrbara del bergantí del capità Torrents, que va explotar en mil bocins davant dels nostres ulls."

"Aleshores el venjatiu corsari es va acarnissar amb els filibots, que havien quedat indefensos doncs la goleta anglesa es va quedar aturada a l'illa, de forma aparentment inexplicable. Després vam saber que havia quedat clavada per vents desfavorables, però aleshores van ser uns instants de pànic, doncs pensàvem que potser ens abandonaria. I, allò que era pitjor, començaven a albirar-se a la llunyania les veles de dos altres llops de Miguel Enríquez, que ensumaven sang i s'acostaven a tota vela."

"Afortunadament, el capità anglès va sortejar els vents contraris i es va llençar en veloç persecució de la goleta espanyola, tot assolint-la just en l'instant que aquesta engarfiava i abordava el "Perla de Gibraltar". Els corsaris van passar tot de sobte a ser ells els abordats i, superats per la fúria conjunta de catalans i anglesos, es van rendir després d'un breu combat."

El governador va desestimar la confiscació de la goleta espanyola, considerant que en justícia pertanyia al comboi català, doncs havia estat feta presa d'acord amb les lleis del mar. El corsari anglès fou generosament recompensat, no només pels expedicionaris sinó pel governador també, i els tripulants de la goleta capturada, que es deia "Ardorosa", foren portats a presó en espera de judici.

Els capitans supervivents, Domenico Squiano i Francesc Orissó de Blanes, van acordar que a la tornada sol·licitarien de la CCIOc que la goleta capturada fos rebatejada amb el nom d'"El Pobre", en memòria del malaguanyat capità Josep Torrents i la seva gent.

divendres, 20 de setembre de 2019

I Stamenti

Càller, 20 de Setembre del 1714

La convocatòria dels Stamenti (Corts de Sardenya) pel Marquès de Rubí havia generat una expectació enorme. No pas debades, doncs aquesta important institució no havia tingut sessions serioses des dels temps de Carles II, que les havia convocades formalment per últim cop el 1699; des d'aleshores, les incertituds i bandositats de la Guerra de Successió n'havien reduït el funcionament gairebé a zero; com a molt, s'havien reunit en sessions insignificants per saludar el nou virrei, a cada canvi de mans que l'illa havia patit durant el conflicte.

L'excitació popular va arribar al seu punt àlgid quan, conscient de la fragilitat de la institució, en el seu discurs inaugural el virrei va proposar al plenari la creació d'una Diputació General, com a Catalunya, que vetllés activament per l'execució dels acords adoptats pel parlament entre una sessió i una altra. Seguint la tradició de les cambres legislatives de l'època, en acabar la fase protocolària a la Catedral, cada estament es reuní per separat en sengles comissions, per discutir els temes proposats durant el plenari i elevar-hi les propostes de resolució.

En termes generals, l'entusiasme generat va prevaldre sobre les ombres que nogensmenys hi planaven al damunt, com el propi marquès de Rubí va anar observant amb meticulositat durant el plenari. La més pertorbadora de totes, les absències de membres destacats del parlament, que no havien acudit a la convocatòria malgrat el seu caràcter extraordinari: hi faltava l'Andrés Encapado, procurador del Ducat de Monteacuto; però també en Valeriano Serventi (o Sirvent), procurador del Ducat de Mandas, a més d'un parell de feudataris menors. Cap d'ells no havia ni tan sols emès una nota de disculpa.

D'altra banda, l'Arquebisbe de Càller, Bernardo de Cariñena e Ypensa, va consentir a oficiar la missa solemne prèvia a l'inici de les sessions parlamentàries, com era costum; però en acabar va abandonar també el plenari, com a protesta pel tracte dispensat al seu procurador --que seguia en presó, però ara pendent ja de judici.

Després d'una setmana de treballs, gairebé ningú no es recordava de les absències (excepció feta, potser, del virrei mateix); havia arribat el moment d'una nova sessió plenària, i cada estament va aportar-hi els seus candidats a la Diputació General, perquè fossin triats a l'atzar pel mètode tradicional d'insaculació. En examinar els noms proposats, el marquès de Rubí es va sentir temptat d'exercir el dret de veto que l'hi corresponia; però ho va deixar córrer, per no alimentar possibles desafeccions. Així que a l'inici de la sessió tenia els nervis a flor de pell.

Pel Braç Reial hi havia dos candidats: d'una banda en Gaspar Carnicer, alguerès i austriacista fins al moll de l'os, que havia estat Mestre Racional del regne en temps del virrei anterior, i que a més era germà de l'actual bisbe de L'Alguer; i de l'altra hi havia l'eminent jurista Alfonso Delvechio, que havia estat exercint sense interrupció com a jutge i docent de dret criminal amb governs de tots els colors des de Carles II, de qui no se'n coneixia cap tendència política. Va resultar elegit en Gaspar Carnicer, per a satisfacció del virrei.

Pel Braç Eclesiàstic n'hi havia tres, de candidats: Fra Jorzi Pibri, mercedari i austriacista; el popularment estimat Fra Paolo Perria, caputxí de reconeguda neutralitat política; i finalment Fra Nicolò Cany, de qui el virrei només sabia que era dominic. Per insaculació fou elegit Fra Paolo Perria. Fins aleshores la cosa anava prou bé.

La sorpresa va arribar pel Braç Militar, com no podia ser d'altra manera; doncs en principi aquest estament només havia donat dos noms a triar: l'Antoni Miquel Olives marquès de Montnegre, noble sasserès partidari de Felip V; i Francisco Manuel de Silva y Folc de Cardona-Borja, procurador del Marquesat d'Orani; ambdós s'havien significat durant la guerra en bàndols oposats, així que aparentment la insaculació es jugava a cara o creu, sense termes intermigs.

Tot de sobte, la Francesca di Bella comtessa de Santa Sofia es va postular en nom propi davant el plenari. Tenia tot el dret de fer-ho, així que la seva candidatura fou admesa a tràmit, no sense generar certa consternació entre els assistents; "Una dona!?", s'exclamaven.

Al virrei el va sobtar sorprendre el silenciós intercanvi de mirades entre el de Silva i la di Bella: d'estupefacció, ell, i de desafiament, ella. --No us estranyi pas, Excel·lència --li va dir amb to enjogassat el seu ajuda de cambra, que l'havia acompanyat al parlament--. És notori i conegut que el de Silva la pretén sense èxit, com tants d'altres; fet i fet, es rumoreja que la Francesca és el principal motiu d'enemistat d'ell amb un antic amic seu, i també pretendent sense èxit, el senyor coronel Llorach...

El marquès de Rubí es va girar cap al seu ajudant, tot sorprès. A part del fet inusual de ser negre com el carbó, en Josep Marià de Antonio, que ja havia exercit d'ajudant del virrei anterior, havia demostrat una competència i lleialtat fora de tot dubte; però tenia una debilitat que el perdia: era xafarder de mena, i sempre que podia passava el temps lliure fent safareig amb les dones del mercat. El marquès no sabia si considerar això com a bo o dolent.

Al capdavall, el nom nobiliari escollit fou el de Francesca di Bella. Una altra cosa que no sabia com valorar.

dilluns, 16 de setembre de 2019

Bandera de conveniència

Esmirna, 16 de Setembre del 1714

Amb prou feines havia començat a clarejar i, en obert contrast amb el port pesquer del barri turc d'Esmirna, que ja bullia amb una activitat febril, als molls comercials d'aquella important porta otomana a l'Egeu encara hi imperava la quietud. Es podien comptar amb els dits d'una mà els homes que hi deambulaven, vacil·lants per la mandra de començar a treballar a aquelles hores, o potser a conseqüència d'una ressaca monumental de la nit abans.

En aquell ambient encara solitari i una mica llòbrec, una bella dama otomana hi caminava amb elegant desimboltura i pas decidit, aparentment aliena a les fugisseres mirades de concupiscència que suscitava al seu pas. Si algun agosarat se li acostava amb ànim de dir-li alguna grolleria, se li acabaven les ganes d'importunar-la només clavar-l'hi ella un esguard gèlid com la mort, sortint-ne rebotat cap enrere com si un puny invisible se li hagués enclastat al rostre. Quelcom hi havia en aquella jove d'aspecte felí que els intimidava. I feien bé en apartar-se, tot i no saber-ne per què.

En havent localitzat un vaixell concret, la dona va encaminar les seves passes cap al moll on era amarrat, sense perdre el mateix ritme àgil i desimbolt d'abans.

La noia s'adreçava a una vella galiassa mercant, de nom "La Mouette", que lluïa a popa el pavelló de conveniència de la Mediterrània per excel·lència: la bandera de Jerusalem, que la Sublim Porta atorgava als mercaders cristians que matriculaven les seves naus a la ciutat santa. El preu de la matrícula era astronòmic, però s'ho valia: aquell pavelló garantia la immunitat del vaixell que la onegés davant els corsaris berberiscos que infestaven el Mare Nostrum.

Sense pensar-s'hi gens ni mica, la dama va enfilar la passarel·la que aconduïa a coberta i, un cop abord, va fer sonar la campana d'ordres que hi havia a la vora. Al cap de poc va pujar a coberta un home d'edat avançada, que ella va reconèixer com el capità. Mentre l'home s'hi acostava, es va fixar que caminava com tentinejant, amb les cames separades. "El vell llop de mar fa temps que no trepitja terra", va pensar ella humorísticament.

Després d'un brevíssim intercanvi de salutacions amb el cap, ella va parlar primer: --Capità Romanhac, segueix en preu el tracte? --digué en perfecte provençal.

--Són cinc-cents lluïsos d'or; els teniu? --va grunyir ell, per tota resposta.

Ella es va treure un saquet de sota les amples vestidures i l'hi va posar a la mà: --Aquí ho teniu. Recordeu, demà al matí a la platja de Santa Marcel·la (Αγία Μαρκέλλα), a la banda de ponent de Samos. N'hi ha cinc-cents dotze. Els recollireu allà i en vint dies els portareu sans i estalvis més enllà de Messina, fora de l'abast de les galeres turques. I el mes vinent em vindreu a trobar aquí mateix, per a una altra entrega. Entesos?

L'home va grunyir de nou i anava a girar cua, quan ella el va aferrar fermament d'un braç: --No em decebeu, Romanhac. Si falteu a la vostra paraula, us perseguiré pels set mars, us trobaré i us penjaré pels pebrots del pal més alt. Sabeu que no faig broma, oi? --l'home va empal·lidir i va empassar saliva, esbossant un tímid assentiment mentre l'insondable esguard de la jove el penetrava fins el moll de l'os.

dissabte, 14 de setembre de 2019

El blat d'Aragó

Gènova, 14 de Setembre del 1714

En la seva qualitat d'ambaixador plenipotenciari del Principat, el Marquès de Vilana va ser rebut amb tots els honors pel 142è Doge de la República de Gènova, Giovanni Antonio Giustiniani, a l'esplendorós palau ducal. A en Vilana no se li escapava, emperò, que la pompa i circumstància desplegades al seu voltant cercaven d'impressionar-lo, d'intimidar-lo, a les envistes de la dura negociació que s'acostava --doncs prou que s'adonaven, els genovesos, que Vilana aprofitaria la seva visita per posar damunt la taula un tema espinós per a ells: el blat d'Aragó.

Les temences dels genovesos no eren infundades; doncs, tan prompte com en va tenir ocasió, el marquès de Vilana va plantejar la qüestió amb tota cruesa: --Fins ara, Gènova havia fruït del monopoli en la comercialització del blat d'Aragó. Donats els canvis polítics esdevinguts darrerament a la Península Ibèrica, molt em temo que aquest privilegi hagi arribat a la seva fi.

El Doge va protestar amb vehemència: --L'esmentat monopoli és el fruit d'un acord entre la Corona d'Espanya i aquesta República, senyor. El vostre Principat no hi té cap part, en aquest contracte!

--No us equivoqueu, Il·lustríssima --va advertir Vilana plàcidament--. L'últim tram del riu Ebre, per on discorre la ruta del blat, és ara sota una sobirania diferent de la del Rei d'Espanya. Tindríem tot el dret d'exigir formar part de l'acord, de gravar aquest blat amb els impostos de duana que ens semblés, o fins i tot de barrar l'accés dels vostres vaixells al port de Tortosa.

Indignat alhora que sorprès, el Doge anava a contradir l'ambaixador català, quan aquest s'hi va avançar, sense abandonar la placidesa del to: --Però ningú no voldria que s'arribés a aitals extrems, oi Il·lustríssima? Mireu, allò que Sa Altesa la princesa farà és liberalitzar el comerç del blat d'Aragó, fent-lo dipositar a Tortosa en unes sitges que ja s'estan fent, gravant-lo amb un import de duana i posant-lo a venda pública --es va aturar un moment, per deixar al Doge pair la notícia--. Ara bé, tot i no gaudir-ne del monopoli, els vaixells de pavelló genovès podrien estalviar-se l'esmentat impost i gaudir d'un cert avantatge a l'hora de comprar blat... sempre i quan signéssim un contracte per a l'ampliació i modernització del port de Tortosa, finançat a mitges amb aquesta sereníssima república.

Bocadabat, el Doge pugnà per articular una resposta, però Vilana el va sorprendre amb una pregunta aparentment fora de context: --Sa Magestat la reina consort d'Espanya, Elisabet Farnese, és a punt d'arribar a Gènova, oi?

Davant l'assentiment del dignatari genovès, Vilana va reblar: --Quin millor present no li podríeu fer a Sa Magestat la reina que comunicar-li que heu pogut salvar el contracte del blat d'Aragó? I prou que en justícia seria obra vostra... Els reis d'Espanya us estarien prou ben agraïts personalment, no us sembla?