Preparant-se per a intervenir

Barcelona, 16 de Maig del 1715

Seguint la petició de l'ambaixador imperial, la princesa Elisenda i el seu Consell d'Estat van acordar reunir sense tardança l'Estat Major del país, per tal de debatre la possible intervenció catalana en el conflicte otomano-venecià, en quins termes s'hauria de produir i amb quines limitacions.

Els factors a tenir en compte no eren pocs, essent els més rellevants i més debatuts els següents: A) quina proporció de tropes i naus podien ser arriscats en una expedició llunyana sense comprometre la seguretat defensiva del país; B) com es podia anticipar una plausible oposició a la guerra per part de sectors importants de la societat, i C) a qui es confiava la responsabilitat d'organitzar i liderar el cos expedicionari.

Allò més fàcil d'acordar fou el primer tema, on tots els assistents coincidiren que, sota cap circumstància, els efectius disponibles al Principat no podien restar per sota del 50% de la força actual, considerat en conjunt si més no. Fou d'allò més valuosa la recomanació del Mariscal Villarroel, en el sentit de desdoblar els regiments d'infanteria en dos batallons, de forma semblant a com ja es feia amb els de cavalleria, que gaudien de dos esquadrons cadascun; d'aquesta forma, segons Villarroel, amb aquesta argúcia resultaria fàcil mantenir enganyats els espies borbònics, tot mantenint un batalló a casa mentre l'altre era tramès a Grècia. Si més no, l'engany podria funcionar durant un temps preciós.

El parer del Comte de Cardona en relació a l'aspecte naval de la qüestió era moderadament optimista. En la seva opinió, la tramesa d'una porció de l'encara minsa armada catalana posaria en risc les aigües territorials del Principat; si bé que només durant un període de temps relativament curt, fins que la frenètica activitat actual de les drassanes d'arreu del país comencés a donar fruits. De fet, segons els seus sempre impecables comptes, durant el proper trimestre es botarien una fragata i una galera capitana, amb feines en curs en una altra fragata, una galera, una galiota i un nou xabec-fragata... sense oblidar els treballs en curs per fer un primer navili de línia!

Pel que fa al segon tema, que neguitejava molt la princesa, el Marquès del Poal la va tranquil·litzar, bo i sense prometre-li cap llit de roses. Segons la seva argumentació, el partit populista de la Busca liderat per Casanovas estaria políticament atrapat entre la seva pulsió per torcar la Corona i la pressió de l'Església en favor de la "santa croada" contra el turc; per la qual cosa mostraria una actitud dura en eventuals negociacions, però acabaria accedint al final.

El tercer punt va subscitar un debat inesperat, pel tarannà i la ideosincràsia particulars de la persona proposada per la princesa Elisenda --cap altre que Joan-Baptista Basset, brillant però controvertit militar valencià. El Comte de Cardona va rebutjar-ne d'entrada el nomenament per pura animositat, mentre que el Mariscal Villarroel s'hi va oposar per raons merament pragmàtiques: bo i que amb connexions conegudes amb la Busca, en Basset n'era també un valuós element moderador; i el vell general es malfiava del partit populista si era privat de la influència de Basset. Finalment fou l'opinió del Marquès del Poal qui va acabar convencent els seus col·legues que la tria d'en Basset era, per ella mateixa, una garantia d'èxit.

Empesa al matrimoni?

Barcelona, 17 d'Abril del 1715

--NO FOTIS!! --La princesa Elisenda ho havia deixat anar impulsivament, per passar a enrojolir intensament a continuació, dolorosament conscient de la impropietat de l'exabrupte en aquella situació. Al seu voltant, els membres del seu Consell d'Estat la miraven amb la sorpresa pintada al rostre.

Amb l'esguard compungidament abaixat, el marquès de Vilana va respondre amb un fil de veu: --De veres que em sap molt de greu, Altesa; però és allò que el virrei imperial de Nàpols m'ha fet saber, literalment --el bon marquès estava avergonyit, certament; però no pas pel sobtat estirabot de l'Elisenda, sinó pel tràngol d'haver-li hagut de comunicar la notícia. --Sa Magestat Imperial posa, com a condició d'acceptar la vostra presidència del Consell d'Espanya, que accediu contreure matrimoni amb Carlo Acquaviva d'Aragona, hereu del napolità Principat de Caserta.

--Aquí hay gato encerrado, vive Dios; pero honestamente no acabo de verlo --va remugar el mariscal Villarroel, amb evident incomoditat.

De tots els presents, només en Feliu de la Penya mantenia un posat assossegat i reflexiu. --Aquests... Acquaviva d'Aragona... deuen ser importants allà a Nàpols, no?

--Certament, sí. Una de les famílies que més obertament van recolzar la causa, allà a Nàpols... --va respondre el marquès de Vilana, encuriosit i reviscolat per la flegma de Feliu de la Penya.

Capcot, l'home va sospesar la resposta de Vilana per una estona fins que sobtadament es redreçà, tot dient-li a l'Elisenda amb vehemència: --No hi consentiu d'entrada, Altesa. No, si el pretendent no renuncia abans als drets del seu llinatge.

--Com? --va preguntar l'Elisenda, desconcertada.

--Ja entenc què vol dir en Feliu de la Penya, Altesa; --va intervenir Vilana-- si hi accedíssiu i tinguéssiu un descendent, aquest seria jurídicament un Acquaviva, no un Cardona, amb totes les implicacions d'herència dinàstica que això comporta. No li retrec a Sa Magestat l'Arxiduc Carles que vulgui recompensar els napolitans, però no ho ha de fer a expenses del vostre propi llinatge, Eli... vull dir, Altesa.

--La forma de donar-li la volta a tot això és que el pretendent sigui adoptat per un Cardona, i aleshores passarà jurídicament a ser un Cardona ell mateix, no ja un Acquaviva. --va reblar Feliu de la Penya amb parsimònia-- Ja s'ha fet d'alres cops.

--Pero, en cambio, vuestro eventual heredero sí que podrá optar a derechos dinásticos en Nápoles... Redondo, sí; redondo. --va continuar Villarroel, sorprès de la seva pròpia reflexió.

Quadrant el cercle

Palma, Juliol del 1714

Villarroel féu una llambregada a unes quantes pàgines del seu informe, arrencant a parlar amb posat sorrut: --Por lo que a caballerías se refiere, tras consignar bajas por invalidez o licencia y reformar unidades, quedaremos al final con dos regimientos de corazas, tres de dragones y uno de húsares, todos ellos con dos escuadrones casi al completo, sumando 1.750 hombres y caballos. O sea, que según el Tratado nos sobra uno.

--Si nos atenemos a migueletes y compañías de voluntarios, al finalizar la guerra disponíamos de unos 5.300 fusileros en 11 unidades distintas. Muchos hombres se han licenciado para volver a las labores del campo, afortunadamente, y también hay muchos inválidos; lo que nos ha permitido reformar la mayoría de regimientos. Aún así, quedaremos todavía con 3.000 migueletes activos en 5 batallones. Dos más que los exigidos por su majestad el Rey Luis, que Dios guarde --en dient això, l'home va accentuar el posat malhumorat.

Esbufegant, va fullejar un parell de fulls més i va tancar de cop l'informe: --Pero la guinda del pastel es la infantería reglada, Alteza. Ahí sufrimos muchas bajas, desapareciendo regimientos enteros. Tras las levas forzosas del año pasado, muchos hombres ansiaban retornar a sus hogares, mientras que otros pasarán a condición de inválidos, con lo que quedaremos con apenas 2.800 hombres entrenados en 4 regimientos, de los 5.400 en 6 que el Tratado nos permitía --es quedà un moment mirant-se el marquès del Poal, que semblava a punt de dir alguna cosa, i va afegir: --Y la contradicción en todo esto es que, en realidad, tenemos 1.600 excelentes fusileros más; pero resulta que son británicos...

--I el Rei de França va ser taxatiu en això: ens els hem de treure del damunt --rematà l'Antoni Desvalls--. No vol britànics al Principat, de totes totes.

L'Elisenda restà una estona capficada, picant lleument amb els dits damunt la taula. De sobte alçà la mirada vers el seu oncle valencià, per recórrer després amb l'esguard la resta d'assistents: --Però en canvi, França no ha posat condicions de cap mena a la nostra marina, oi?

Herr Reichsgraf va negar lentament amb el cap, alhora que retornava a la princesa una mirada d'intel·ligència: --Nein, estimada. Òbviament mos subestima en açò.

--I no podríem transferir els miquelets sobrants a la Marina? --preguntà aleshores l'Elisenda, amb un posat murri que va sorprendre tothom, però que va arrencar un ample somriure d'en Cardona per primer cop en tota la reunió.

Encara sorprès, en Desvalls va començar a parlar com si estigués reflexionant en veu alta: --Bé, caldria dedicar molt de temps a entrenar-los en el fet de la mar, però... sabent llur estil de combat... jo diria que acabarien fent uns excel·lents infants de marina.

En Villarroel va arrencar a riure estentòriament: --A fin de cuentas, ¿no se pasan esos migueletes todo el santo día proclamando a los cuatro vientos que descienden de los almogávares? ¡Pues que lo demuestren, pardiez! ...si se me permite tan bizarra expresión, Alteza --va afegir amb inusual dolcesa, adreçant-se a l'Elisenda.

Tothom restà d'acord en aquest punt: els miquelets sobrants del cos de fusellers de muntanya serien transferits a la marina, que en faria un regiment d'infanteria naval, o "fusellers de mar". Restaven encara pendents de resoldre els excedents de cavalleria i la infanteria británica, i aquí va ser on va parlar per primer cop el general mallorquí, en Pere Pisà: --Potser podrien ésser transferits a Mallorca i Sardenya, Altesa. Tant un regne com s'altre són virregnats imperials, i aquí es Rei de França no hi podrà ficar es nas.

El pla quinquenal

Palma, Juny del 1714

Cap a finals de mes, l'Elisenda es va traslladar a Mallorca i es va instal·lar al Palau de l'Almudaina. Durant els dies següents va sostenir entrevistes amb el Gran i General Consell del regne, la Universitat (=municipi) de Palma i el que havia de ser el seu lloctinent a l'illa, general Pere-Francesc Pisà i Manera, amb els que va traçar conjuntament les futures línies directrius del seu virregnat.

Acte seguit hi va convocar l'Estat Major de Catalunya allà mateix, a l'Almudaina, amb la preceptiva reorganització de les forces armades com a principal tema a debatre; una tasca que calia abordar amb urgència, no tan sols per acomplir les obligacions derivades del Tractat de Rastatt, sinó també per solucionar els problemes de seguretat que l'aplicació del Tractat implicaria.

L'elecció de Palma era un gest deliberat de l'Elisenda, per posar els membres de l'Estat Major en situació i fer-los entendre la determinació que ella tenia de tractar la defensa del Principat i de les Illes com un tot, com una unitat estratègica indestriable, malgrat els diferents estatus polítics d'ambdós territoris. Ella els havia de governar ambdós alhora, i alhora hi volia posar les solucions.

Així doncs, el dia de Sant Joan de 1714 es constituí formalment l'Estat Major sota presidència de l'Elisenda, amb assistència del mariscal Antonio de Villarroel, l'almirall Josep Folc de Cardona i el tinent mariscal i diputat militar Antoni Desvalls. Per deferència envers el regne de Mallorca, però també per subratllar la seva determinació d'abordar solucions formals, l'Elisenda hi convidà també el general Pisà.

L'ordre del dia era dens i atapeït, així que varen acordar d'anar tractant els temes un per un, dedicant a cadascun el temps que calgués abans de tractar el següent. I si la reunió s'allargava per gaire dies, que així fos.

L'Elisenda se sentia una mica insegura en aquella reunió, doncs, tot i que confiava totalment en el criteri d'en Villarroel i d'en Desvalls, no les tenia totes amb el seu parent llunyà, en Josep Folc de Cardona i Erill. Als seus 63 anys, bona part dels quals passats a la cort de Viena, desprenia uns aires adustos i freds que cultivava deliberadament, causant en els seus interlocutors una prevenció instintiva; prevenció que s'accentuava en sentir-lo, doncs parlava valencià amb un fort accent alemany. D'altra banda, l'home mai no perdia l'ocasió per a recordar la seva condició de comte imperial o Reichsgraf von Cardona, havia estat nomenat Almirall d'Aragó per l'arxiduc Carles en persona, i l'Elisenda no havia gosat reemplaçar-lo. Al cap i a la fi, en Josep Folc de Cardona no havia fet res per guanyar-se la simpatia de la jove princesa, tractant-la amb aparent altivesa.

Malgrat que l'instint l'impulsava a deixar els afers navals per al final, per poder abans sentir-se agombolada pel Villarroel i en Desvalls en d'altres matèries, l'Elisenda va sobreposar-s'hi i va decidir a última hora d'abordar en primer lloc el tema de l'armada. La situació de partida era força pobre, i la mateixa Elisenda ho va exposar en poques paraules: amb tres fragates, una galera grossa i una altra de subtil no s'anava enlloc; ras i curt. Menys encara, si com ella sospitava, Espanya estaria d'allò més ocupada refent la seva flota.

--Certament, Altesa --va respondre l'almirall sense immutar-se--; em consta que totes les drassanes d'Espanya estan en eixos moments treballant a preu fet, construint vaixells de guerra de totes mides. No només això, sinó que les de Veracruz i L'Havana, a Nova Espanya, hi estan també compromeses de valent.

Sense esperar a recollir les expressions de consternació dels altres assistents, en Josep Folc de Cardona va continuar: --Malgrat les aparences, gaudim d'un marge de temps important, doncs el principal esforç d'Espanya anirà dirigit, en primer lloc, a la protecció de la seua Carrera de Indias, així que encara trigaran quatre o cinc anys a tenir una flota ofensiva decent. En previsió d'açò, he ideat eixe pla per a proveir lo Principat i estes Illes amb un estol de guerra suficient, comparable al de Gènova mateixa.

Havent dit això, Herr Reichsgraf va lliurar un document a la resta d'assistents que detallava un pla de reconversió i especialització de drassanes afectant el país sencer; per aquest, les de Sant Feliu de Guíxols es dedicarien exclusivament a construir navilis de línia de no menys de 60 canons, les de Mataró i Cambrils farien fragates, xabecs de guerra les de Vilanova i la Geltrú, llaguts fluvials i tartanes les de Tortosa, galeres bastardes les de Palma, i les de Barcelona dedicarien tres línies independents a galiasses, galeres bastardes i galeres subtils.

--D'ací a cinc anys, lo Principat hauria de disposar d'eixos vaixells nous: 3 navilis de línia, 9 fragates, 1 galera reial i 4 de bastardes, 7 xabecs, 7 galeres subtils i 3 tartanes, a més de 4 llaguts capaços de remuntar l'Ebre fins a l'Aiguabarreig mateix.

--Entre producció pròpia i excedents de la producció principatina, lo Regne de Mallorca es proveirà també de 4 galeres bastardes i 2 de subtils, 1 xabec i 1 tartana; i si haguéssem de parlar de Sardenya, li pertocarien 2 galeres bastardes i 1 de subtil, 1 xabec i 1 tartana també. Comptat i debatut, una flota que conjuntament superaria de bon tros la que tradicionalment ha mantingut Espanya en aigües mediterrànies --va reblar l'almirall, contenint prou bé l'orgull que segurament devia sentir.

L'al·locució del comte de Cardona no va suscitar més que aprovació, en un principi. Només el mariscal Villarroel va romandre en silenci, remenant lleument el cap mentre semblava estar fent càlculs. Preguntat per l'Elisenda, que se n'havia adonat, l'home va esbufegar i respongué: --No seré yo quien objete este espléndido plan, Alteza. Pero, por mis escasos conocimientos en la materia, digo yo que tanto y tan grande buque de guerra necesitará una importante dotación de infantes de marina; a lo que a mi me parece, no menos de dos regimientos completos.

En Cardona s'encongí d'espatlles, com donant poca importància a la qüestió: --Sí, segurament. I...?

--Bueno, pues que ése es el problema --respongué Villarroel amb la seva acostumada brusquedat, mentre extreia d'una cartera el seu propi informe.

Un cercle de confiança

Barcelona, Juny del 1714

Ara que la Diputació General estava constituïda i la seva composició política era coneguda, la princesa Elisenda se sentí finalment lliure de poder triar l'òrgan de la seva màxima confiança: el Consell d'Estat.

L'Elisenda no tenia cap restricció a l'hora de triar noms, ni els havia de sotmetre a l'opinió de cap altra institució; tot i això, va intentar que els seus nomenaments fossin inqüestionables pel prestigi intrínsec dels escollits. Així, a tothom li semblà una gran decisió que l'Elisenda triés per conseller militar el Mariscal Antonio de Villarroel, general en cap dels exèrcits i artífex últim de la victoriosa estratègia defensiva catalana en la Guerra a Ultrança.

Com a segona persona de confiança, la princesa trià el marquès Ramon de Vilana, qui tan valuosos serveis diplomàtics li havia prestat en el recent conflicte; confirmant-lo així com a Cònsol de Mar (=ambaixador plenipotenciari) del Principat, amb l'aquiescència implícita dels tres estaments del Parlament.

L'Elisenda pensava que la tercera i darrera tria gaudiria també del vist-i-plau general, doncs havia pensat en Salvador Feliu de la Penya com a conseller econòmic; els seus èxits com a home de negocis, i la popularitat guanyada com a impulsor de la Companyia Catalana d'Índies, feien pensar d'antuvi que aquesta elecció seria també ben acollida; però no ho va encertar del tot.

Hi havia hagut una mica de càlcul, en les eleccions de la princesa; així que en el cas de Feliu de la Penya hi va jugar a favor un tercer factor: la seva pertinença a "La Busca", el mateix partit que Rafael Casanova. Però l'Elisenda difícilment podia saber que, per motius força obscurs, aquests dos líders s'havien barallat recentment; per la qual cosa l'elecció d'aquell va motivar irades protestes de "La Busca".

En una apressada ronda d'entrevistes, l'Elisenda va mirar de rebaixar tensions, cosa que només va assolir en part. Hi persistia una tèrbola animositat personal entre ambdós dirigents, que feia particularment difícil tota mediació. Però la princesa no va voler cedir a les pressions, no tan aviat almenys. Elegir com a conseller Feliu de la Penya era la seva prerrogativa, i no pensava deixar-se-la arrabassar.