Barcelona, 16 de Maig del 1715
Seguint la petició de l'ambaixador imperial, la princesa Elisenda i el seu Consell d'Estat van acordar reunir sense tardança l'Estat Major del país, per tal de debatre la possible intervenció catalana en el conflicte otomano-venecià, en quins termes s'hauria de produir i amb quines limitacions.
Els factors a tenir en compte no eren pocs, essent els més rellevants i més debatuts els següents: A) quina proporció de tropes i naus podien ser arriscats en una expedició llunyana sense comprometre la seguretat defensiva del país; B) com es podia anticipar una plausible oposició a la guerra per part de sectors importants de la societat, i C) a qui es confiava la responsabilitat d'organitzar i liderar el cos expedicionari.
Allò més fàcil d'acordar fou el primer tema, on tots els assistents coincidiren que, sota cap circumstància, els efectius disponibles al Principat no podien restar per sota del 50% de la força actual, considerat en conjunt si més no. Fou d'allò més valuosa la recomanació del Mariscal Villarroel, en el sentit de desdoblar els regiments d'infanteria en dos batallons, de forma semblant a com ja es feia amb els de cavalleria, que gaudien de dos esquadrons cadascun; d'aquesta forma, segons Villarroel, amb aquesta argúcia resultaria fàcil mantenir enganyats els espies borbònics, tot mantenint un batalló a casa mentre l'altre era tramès a Grècia. Si més no, l'engany podria funcionar durant un temps preciós.
El parer del Comte de Cardona en relació a l'aspecte naval de la qüestió era moderadament optimista. En la seva opinió, la tramesa d'una porció de l'encara minsa armada catalana posaria en risc les aigües territorials del Principat; si bé que només durant un període de temps relativament curt, fins que la frenètica activitat actual de les drassanes d'arreu del país comencés a donar fruits. De fet, segons els seus sempre impecables comptes, durant el proper trimestre es botarien una fragata i una galera capitana, amb feines en curs en una altra fragata, una galera, una galiota i un nou xabec-fragata... sense oblidar els treballs en curs per fer un primer navili de línia!
Pel que fa al segon tema, que neguitejava molt la princesa, el Marquès del Poal la va tranquil·litzar, bo i sense prometre-li cap llit de roses. Segons la seva argumentació, el partit populista de la Busca liderat per Casanovas estaria políticament atrapat entre la seva pulsió per torcar la Corona i la pressió de l'Església en favor de la "santa croada" contra el turc; per la qual cosa mostraria una actitud dura en eventuals negociacions, però acabaria accedint al final.
El tercer punt va subscitar un debat inesperat, pel tarannà i la ideosincràsia particulars de la persona proposada per la princesa Elisenda --cap altre que Joan-Baptista Basset, brillant però controvertit militar valencià. El Comte de Cardona va rebutjar-ne d'entrada el nomenament per pura animositat, mentre que el Mariscal Villarroel s'hi va oposar per raons merament pragmàtiques: bo i que amb connexions conegudes amb la Busca, en Basset n'era també un valuós element moderador; i el vell general es malfiava del partit populista si era privat de la influència de Basset. Finalment fou l'opinió del Marquès del Poal qui va acabar convencent els seus col·legues que la tria d'en Basset era, per ella mateixa, una garantia d'èxit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada