La súplica

Barcelona, 13 de Maig del 1715

Hi hagué gran expectació al Cap i Casal en difondre's notícia de la imminent arribada de l'ambaixador que la Cort de Viena acabava de nomenar. Els principals carrers de la ciutat foren engalanats amb profusió de banderoles imperials i quatribarrades, alhora que els propietaris de comerços i immobles endreçaven a cuita-corrents façanes i aparadors; qui més qui menys va guarnir finestres i balcons amb garlandes de flors i estendards de Sant Jordi. De tan vistosa com va quedar la ciutat, semblava una estampa suïssa!

L'expectació es va tornar eufòria en arribar la comitiva naval imperial, doncs aleshores es sabé que el nou ambaixador no era cap altre que Heinrich von Hessen-Darmstadt, germà petit de l'idolatrat Príncep Jordi. També entre les autoritats catalanes hi hagué una satisfacció generalitzada davant el nomenament, doncs Heinrich havia lluitat durant la guerra, coneixia el país i àdhuc va exercir durant un temps el càrrec de governador de Lleida.

Les cerimònies i celebracions serien llargament recordades per la gent de Barcelona. Sorprenentment per a uns pocs, però, el nou ambaixador imperial no es va asseure als llorers de l'autosatisfacció, i ben aviat va demanar una audiència privada amb la princesa, que l'Elisenda li va concedir quasi immediatament. Gairebé ni s'hagué d'esperar, l'home; tot just assegut en un sofà del vestíbul, la princesa va sortir del saló del tron a rebre'l, en un gest del tot inusual que seria llargament comentat --a Barcelona i a Viena.

Per l'expressió amoïnada d'en Heinrich, la princesa immediatament endevinà que alguna cosa greu s'estava coent, tot dubtant per uns instants si desitjava conèixer-ho. "Bé, nena; si no vols pols, no vagis a l'era", va mormolar ella imperceptiblement tot just abans de dibuixar un ample somriure i convidar l'ambaixador a acompanyar-la en privat al saló del tron.

L'entrevista fou prou llarga, de més de dues hores; al principi es realitzà a porta tancada, si bé al cap d'una mitja hora o així uns uixers van sortir corrents a cercar els membres del Consell d'Estat, perquè s'hi incorporessin amb urgència i sense demanar permís.

Efectivament, es tractava d'un afer greu, molt greu; un que aconduiria de nou el Principat pel tortuós sender de la guerra. Per mitjans del seu ambaixador, l'arxiduc Carles l'assabentava que el Sacre Imperi no podria de cap manera respondre a les seves obligacions de defensa de Venècia en la guerra santa que els otomans li havien declarat. No, almenys, per tot un any, que era el lapse mínim de temps que necessitava per refer les malmeses arques imperials i reorganitzar el seu exhaust exèrcit --delmat per una dècada i mitja de guerra incessant. Per aquest motiu, Carles VI d'Alemanya suplicava l'assistència del Principat per mitjans d'un cos expedicionari en ajut de Venècia, tributària de l'Imperi.

En un sentit literal, no es tractava més que d'una súplica, que hauria pogut ésser rebutjada; doncs cap obligació formal lligava el Principat a l'Imperi. Però resultava obvi que una negativa podia tenir unes conseqüències que a ningú no escapaven. A fi de comptes, el ferm suport austríac era un puntal necessari per a la supervivència, enfront a un Felip V d'Espanya rancuniós i venjatiu...