La súplica

Barcelona, 13 de Maig del 1715

Hi hagué gran expectació al Cap i Casal en difondre's notícia de la imminent arribada de l'ambaixador que la Cort de Viena acabava de nomenar. Els principals carrers de la ciutat foren engalanats amb profusió de banderoles imperials i quatribarrades, alhora que els propietaris de comerços i immobles endreçaven a cuita-corrents façanes i aparadors; qui més qui menys va guarnir finestres i balcons amb garlandes de flors i estendards de Sant Jordi. De tan vistosa com va quedar la ciutat, semblava una estampa suïssa!

L'expectació es va tornar eufòria en arribar la comitiva naval imperial, doncs aleshores es sabé que el nou ambaixador no era cap altre que Heinrich von Hessen-Darmstadt, germà petit de l'idolatrat Príncep Jordi. També entre les autoritats catalanes hi hagué una satisfacció generalitzada davant el nomenament, doncs Heinrich havia lluitat durant la guerra, coneixia el país i àdhuc va exercir durant un temps el càrrec de governador de Lleida.

Les cerimònies i celebracions serien llargament recordades per la gent de Barcelona. Sorprenentment per a uns pocs, però, el nou ambaixador imperial no es va asseure als llorers de l'autosatisfacció, i ben aviat va demanar una audiència privada amb la princesa, que l'Elisenda li va concedir quasi immediatament. Gairebé ni s'hagué d'esperar, l'home; tot just assegut en un sofà del vestíbul, la princesa va sortir del saló del tron a rebre'l, en un gest del tot inusual que seria llargament comentat --a Barcelona i a Viena.

Per l'expressió amoïnada d'en Heinrich, la princesa immediatament endevinà que alguna cosa greu s'estava coent, tot dubtant per uns instants si desitjava conèixer-ho. "Bé, nena; si no vols pols, no vagis a l'era", va mormolar ella imperceptiblement tot just abans de dibuixar un ample somriure i convidar l'ambaixador a acompanyar-la en privat al saló del tron.

L'entrevista fou prou llarga, de més de dues hores; al principi es realitzà a porta tancada, si bé al cap d'una mitja hora o així uns uixers van sortir corrents a cercar els membres del Consell d'Estat, perquè s'hi incorporessin amb urgència i sense demanar permís.

Efectivament, es tractava d'un afer greu, molt greu; un que aconduiria de nou el Principat pel tortuós sender de la guerra. Per mitjans del seu ambaixador, l'arxiduc Carles l'assabentava que el Sacre Imperi no podria de cap manera respondre a les seves obligacions de defensa de Venècia en la guerra santa que els otomans li havien declarat. No, almenys, per tot un any, que era el lapse mínim de temps que necessitava per refer les malmeses arques imperials i reorganitzar el seu exhaust exèrcit --delmat per una dècada i mitja de guerra incessant. Per aquest motiu, Carles VI d'Alemanya suplicava l'assistència del Principat per mitjans d'un cos expedicionari en ajut de Venècia, tributària de l'Imperi.

En un sentit literal, no es tractava més que d'una súplica, que hauria pogut ésser rebutjada; doncs cap obligació formal lligava el Principat a l'Imperi. Però resultava obvi que una negativa podia tenir unes conseqüències que a ningú no escapaven. A fi de comptes, el ferm suport austríac era un puntal necessari per a la supervivència, enfront a un Felip V d'Espanya rancuniós i venjatiu...

Audiència inesperada

Nàpols, 13 d'Abril del 1715

Mentrestant, el marquès de Vilana ja havia retornat de la recepció formal per les autoritats venecianes, havent fet una darrera escala a Nàpols abans de tornar a casa.

El bon marquès estava convençut que, tan bon punt escoltés les seves ofertes, la princesa Elisenda es negaria a embarcar el Principat en una guerra presumiblement costosa i sagnant a canvi de quatre engrunes. Bo i essent ambaixador plenipotenciari, emperò, el marquès no havia avançat cap resposta al Doge, malgrat que el seu propi escepticisme l'inclinava a una negativa; però l'assumpte era prou greu com perquè la decisió no fos presa per ell tot sol, sinó pel Consell d'Estat en ple, amb la princesa al capdavant.

Quan ja estava fent els preparatius per embarcar a la fragata "Santa Eulàlia" que l'estava esperant, el marquès rebé la inesperada visita d'un funcionari de palau, amb una missiva personal del virrei imperial de Nàpols, Wirich P. von Daun. Malgrat el to cordial i afable de l'escrit, el veterà diplomàtic es posà tot seguit en guàrdia. "Ja havíem tingut una entrevista el mes passat, i ja havíem discutit tot allò que calia; no hi restava res al tinter, o sigui que això que ve ara és del tot nou..."

Resumint-ho molt, l'anterior entrevista amb Von Daun havia gravitat sobre la integració del Principat al Consell d'Espanya, tema en què també hi havia insistit molt el duc Eugeni de Savoia amb anterioritat. Malgrat la insistència d'ambdós virreis imperials, Vilana s'havia mantingut ferm en les posicions que la princesa l'hi havia dit: no acceptar-ho si no era a canvi d'assumir-ne la presidència perpètua.

"Per aquí deuen anar els trets", s'imaginava Vilana tot apressant-se cap al palau virreinal. "Potser hi ha alguna contraoferta al respecte?".

En sortir de palau, un parell d'hores després, el marquès feia cara d'atabalat, malgrat els esforços per dissimular-ho. "Ai mare! Quan senti això, l'Elisenda s'enfilarà per les parets!", anava pensant mentre s'embarcava al "Santa Eulàlia"...

Les demostracions pugen de to

Mar Egeu, 1 d'Abril del 1715

Durant la setmana del 25 al 31 de Març s'han incrementat notablement les operacions al Mar Egeu i Grècia, amb moviments de tropes i flotes otomanes, així com d'un potent estol venecià comandat per l'agosarat vicealmirall Andrea Pisani. Pel que fa als primers, allò que se sap és que la columna que ha arribat a Tebes és constituïda per uns pocs centenars de milicians atenesos, cosa que fa pensar que la que hi ha en camí des de Làrissa és de composició semblant. Res no se sap dels altres moviments de tropes més al nord.

En un altre ordre de coses, l'ambaixador plenipotenciari català, marquès de Vilana, s'ha personat a Venècia abord de la fragata insígnia Santa Eulàlia, per petició expressa de les autoritats locals. La seva mirada perspicaç s'adona ben aviat que el desplegament d'honors de què és objecte a la seva arribada pretén impressionar-lo i "estovar-lo", amb la previsible finalitat de sol·licitar l'ajuda militar del jove i energètic Principat.

Finalment, les tirades de dau per esdeveniments a l'atzar per a la setmana de l'1 al 7 d'Abril han donat dos resultats interessants: d'una banda, ha esclatat prematurament l'alçament jacobita a Escòcia - cosa que probablement provocarà un cert absentisme del regne de Gran Bretanya respecte a afers internacionls; de l'altra, al Rosselló es produeix un esdeveniment que els mecanismes de Mythic GME qualifiquen de "beneficiós per a un PNJ" i que consisteixen en "Estranyar Exèrcit". El PNJ més destacat que tenim al Rosselló és el general Joseph Camprodon, que gestiona els Comtats en nom de la princesa Elisenda. Hagut compte de les dificultats experimentades per Camprodon amb alguns oficials francesos, l'esdeveniment positiu que se m'acut és el canvi de destinació del més bel·ligerant d'entre ells, duc de Noailles, que haurà estat cridat a guarnir amb el seu regiment alguna altra ciutat francesa. D'aquesta forma, la presència militar francesa al Rosselló s'aprima notablement, amb una majoria de coronels ben predisposats a col·laborar amb les autoritats catalanes.

Tornada a Càller

Càller, 5 de Novembre del 1714

Conclosa la seva ruta pels estats del nord d’Itàlia, el marquès de Vilana va fer novament escala a Càller, on fou rebut pel seu amic el marquès de Rubí, que el convidà a dinar.

Còmodament asseguts en un salonet del palau virreinal, ambdós amics es posaren a prendre uns digestius i a fumar unes pipes, mentre s’explicaven les darreres notícies que els havien arribat a les oïdes.

--Com t’ha anat per Itàlia, doncs? --va preguntar Rubí tot d'una.

--Pse, una de freda i una altra de calenta –-va respondre Vilana amb una ganyota--. He trobat bona acollida a Mòdena i als estats més petits de la rodalia, però el duc de Savoia s’ha mostrat fred i elusiu, defugint tot compromís explícit. Confesso que m’inquieta aquesta actitud.

--Hum, sí –-va remugar Rubí--; molt em sembla que se li han apujat els fums, des que l’han fet rei de Sicília.

--Espero que només sigui això –-va respondre Vilana, meditatiu--. Altrament, hi albiro unes relacions futures cada cop pitjors.

-- I el cas és que necessitem assolir una aliança amb Savoia, sinó...

--sinó... els interessos de Catalunya i Savoia en aquesta regió acabaran xocant –-va concloure Vilana.

Ambdós prohoms restaren en silenci una estona, concentrats en les dolces flaires que emanaven de les seves pipes. El marquès de Rubí va ser el primer a trencar aquell mut recolliment:

--Escolta, tens molta pressa per tornar a Barcelona?

--No pas immediatament; abans volia anar a Nàpols. Per què?

--Aquest proper cap de setmana tindré una reunió amb la Diputació General del regne, i m’agradaria convidar-t’hi; a veure què n’opines.

Il soufflé toscano

Florència, 10 d'Octubre del 1714

El marquès de Vilana estava sincerament desconcertat, i força decebut també. Després d'uns quants dies prou profitosos a Mòdena, on havia pogut abordar amb el duc Reinaldo III d'Este diversos acords comercials i una aliança formal, va arribar a Florència força il·lusionat amb la perspectiva d'assolir un semblant acostament vers el prestigiós Gran Ducat de Toscana; quina casa regent, els Mèdici, era també famosa per la protecció i foment dels estudis científics, tradició que s'anaven passant de pares a fills - i això tot sol ja estimulava l'interès personal del marquès.

La crua realitat que es va trobar davant el va deixar gairebé en xoc. El regnat de l'actual gran duc, Cosimo III Mèdici, estava essent el més llarg de tota la història de Florència, però malauradament no era pas el més pròsper, ni de bon tros. D'un caràcter extremadament religiós i beat fins a nivells patològics, la seva obra de govern estava essent desastrosa, marcada per un puritanisme moral que a voltes resultava ridícul, però que més sovint era profundament perjudicial; especialment l'assetjament als drets cívics, o a l'activitat dels jueus i la intel·lectualitat laica. L'economia del país, ja tocada després de la llarga i costosa guerra que el seu pare va emprendre contra la Santa Seu, es va acabar d'enfonsar durant el regnat de Cosimo, que només semblava interessat en l'obra de govern quan aquesta afectava l'esfera religiosa; inhibint-se-n'hi en d'altres matèries, cosa que va propiciar ferotges disputes entre la seva esposa i la seva mare - amb resultats sovint calamitosos per als seus súbdits.

En aquest panorama desolador, només hi va faltar la Guerra de Successió Espanyola, que va posar la Toscana en dificilíssima situació; doncs la meitat septentrional del país (l'antiga república de Florència) és feudatària del Sacre Imperi, mentre que els seus territoris meridionals (l'antiga república de Siena) són feudataris d'Espanya, així que el Gran Ducat esdevingué sobtadament l'ull de l'huracà d'aquest devastador conflicte global. Cosimo III se'n va sortir al final, a base d'un complicat joc d'equilibris i giragonses difícils d'imaginar, però no sense haver de cedir a la pretensió imperial de contribuir a l'esforç de guerra austriacista amb l'astronòmica quantitat de 300.000 doblers (l'equivalent d'una tona d'or!). Ara sí que restava clar que el país no se'n sortiria.

Enfront de tanta pobresa (tanta que la moneda havia deixat de funcionar entre el poble, en favor del bescanvi), feien contrast els exorbitants dispendis del gran duc, que s'anaven majoritàriament en despeses de representació i diplomàtiques - doncs la segona gran obsessió de Cosimo III era de transformar el gran ducat en regne. Fastiguejat per les obsessions del gran duc, el marquès de Vilana va abandonar precipitadament Florència al cap de pocs dies. Ni tan sols el tema de la successió al tron l'hi mereixia cap interès, doncs l'hereu Ferdinando havia mort l'any anterior de sífilis (per contrast amb son pare, fou un veritable cràpula); mentre que les inclinacions sexuals de Gian Gastone, el segon, el feien totalment incompatible amb cap política successòria (*).

* [Disculpes per la patent homofòbia de l'època]

El Consell d'Aragó

Milà, 29 de Setembre del 1714

--Benvolgut marquès, molt em temo que els designis immediats de Sa Magestat Imperial no passen per la creació del Consell d'Aragó que vós demaneu --va dir el Príncep Eugeni de Savoia amb veu afable alhora que ferma, mentre encreuava les mans en un gest que volia fer entendre que el tema era fora de discussió. --La seva voluntat és ara de centrar-se en la recomposició interna dels seus Estats; ara com ara, disgregar el Consell d'Espanya en dos per crear el d'Aragó només faria que fragmentar i dissipar aquests necessaris esforços de reconstrucció.

Emperò, el marquès de Vilana no era d'aquells que es donen per vençuts a la primera dificultat; així que, tot i haver assentit en senyal de conformitat a les asseveracions del príncep, acte seguit reprengué la paraula amb un nou argument: --Ho entenc perfectament, altesa. Des de la perspectiva que es té a Viena, imagino que ara mateix és prioritari vigilar l'evolució del conflicte entre Rússia i Suècia, o les futures evolucions de l'Imperi Otomà; amb la qual cosa el flanc sudoccidental sembla secundari. Però què hi diríeu si jo us fes saber que Espanya s'està rearmant intensivament? --El príncep Eugeni va enarcar lleugerament les celles, cosa que animà Vilana a reblar el seu clau-- ...Segons els meus informadors, a hores d'ara hi està construint entre 6 i 10 vaixells de guerra simultàniament. Si Espanya refà la seva flota, tant el Principat mateix com Mallorca, Sardenya i Nàpols restaran inermes al seu abast. Per contra, Viena queda massa lluny per prestar-nos assistència efectiva; és per això que es fa imprescindible crear el Consell d'Aragó, doncs tots aquests Estats necessiten estar coordinats enfront la possible amenaça.

L'Eugeni de Savoia restà silenciós i pensatiu una estona; sabent que s'havia pres seriosament l'avís i que havia posat el seu meravellós intel·lecte estratègic en funcionament, en Vilana s'estimà més callar i no insistir-hi més. La pausa del de Savoia es perllongà encara per una estona, quan l'home tot de sobte reviscolà i li preguntà a Vilana:

--I no us voldríeu afegir al Consell d'Espanya?

La proposta va agafar el marquès de Vilana totalment per sorpresa, cosa que va retardar la seva resposta. "Davant el pes combinat de Milà i Nàpols, restaríem en segon pla, a no ser que...", li va venir al cap. Quan per fi va decidir-se a respondre, ho féu amb força prudència, conscient que l'abast de la proposta depassava les seves atribucions, però afegint-hi un envit digne d'un jugador de pòquer:

--En el fons, poc importaria el nom exacte que hi donéssim, si d'Espanya o d'Aragó; imagino que Sa Altesa la princesa Elisenda hi consentiria, sempre i quan la presidència de l'organisme l'hi fos atribuïda a Ella. A fi de comptes, el Principat seria l'únic Estat sobirà d'aquest hipotètic Consell...

És ara quan el sorprès fou Eugeni de Savoia, que replicà també amb gran prudència: --Certament, s'hauria de consultar a Schönbrunn...

Ambigüitat calculada

Torí, 23 de Setembre del 1714

A la suite que l'hi havia estat assignada per la duració de la seva visita diplomàtica a Torí, el Marquès de Vilana no parava de voltar-hi nerviosament amunt i avall, inquiet i frustrat. En gairebé tota una setmana d'intenses entrevistes, dinars i reunions gairebé no havia aconseguit res del Ducat de Savoia.

És cert que el duc Víctor Amadeu II acabava de retornar de Sicília, després d'haver-ne estat coronat rei en un acte solemne a la catedral de Palermo, i que la seva fatiga pel viatge hagués causat una aparent manca d'interès en tancar tractes de cap mena; o també podria ser que, cofoi i enlluernat per la seva nova condició de "Rei" en lloc de "Duc", hagués voluntàriament menystingut Vilana només per la vanitat de marcar distàncies amb la Princesa Elisenda. Però ni una cosa ni l'altra no li semblaven prou plausibles al nostre bon marquès, que tenia en Víctor Amadeu II per un home d'estat de pedra picada.

"No, l'ambigüitat del rei Víctor Amadeu no és fruit de la fatiga ni de cap caprici; és deliberada i calculada", va pensar el marquès. "Esta defugint d'arribar a cap compromís amb el Principat, malgrat que ambdues nacions estem teòricament aliniades i aixoplugades sota el Sacre Imperi; i això per què?", es va preguntar per enèsim cop.

Hi tenia dues possibles solucions per a aquesta desagradable incògnita; i cap d'ambdues no li feia cap gràcia. "O bé sap que aviat entrarem en conflicte amb algú, a qui ell no vol incomodar... o és ell mateix que està preparant el terreny per a un canvi d'aliances".

"No cal trencar-s'hi les banyes", va pensar. Marxaria de Torí amb ben poca cosa de profit a la cartera --un parell d'acords comercials i poca cosa més. Però el seu olfacte li deia que no devia perdre de vista la calculada ambigüitat de Savoia; n'hi havia de parlar a la seva següent etapa, que seria Milà.

El blat d'Aragó

Gènova, 14 de Setembre del 1714

En la seva qualitat d'ambaixador plenipotenciari del Principat, el Marquès de Vilana va ser rebut amb tots els honors pel 142^è Doge de la República de Gènova, Giovanni Antonio Giustiniani, a l'esplendorós palau ducal. A en Vilana no se li escapava, emperò, que la pompa i circumstància desplegades al seu voltant cercaven d'impressionar-lo, d'intimidar-lo, a les envistes de la dura negociació que s'acostava --doncs prou que s'adonaven, els genovesos, que Vilana aprofitaria la seva visita per posar damunt la taula un tema espinós per a ells: el blat d'Aragó.

Les temences dels genovesos no eren infundades; doncs, tan prompte com en va tenir ocasió, el marquès de Vilana va plantejar la qüestió amb tota cruesa: --Fins ara, Gènova havia fruït del monopoli en la comercialització del blat d'Aragó. Donats els canvis polítics esdevinguts darrerament a la Península Ibèrica, molt em temo que aquest privilegi hagi arribat a la seva fi.

El Doge va protestar amb vehemència: --L'esmentat monopoli és el fruit d'un acord entre la Corona d'Espanya i aquesta República, senyor. El vostre Principat no hi té cap part, en aquest contracte!

--No us equivoqueu, Il·lustríssima --va advertir Vilana plàcidament--. L'últim tram del riu Ebre, per on discorre la ruta del blat, és ara sota una sobirania diferent de la del Rei d'Espanya. Tindríem tot el dret d'exigir formar part de l'acord, de gravar aquest blat amb els impostos de duana que ens semblés, o fins i tot de barrar l'accés dels vostres vaixells al port de Tortosa.

Indignat alhora que sorprès, el Doge anava a contradir l'ambaixador català, quan aquest s'hi va avançar, sense abandonar la placidesa del to: --Però ningú no voldria que s'arribés a aitals extrems, oi Il·lustríssima? Mireu, allò que Sa Altesa la princesa farà és liberalitzar el comerç del blat d'Aragó, fent-lo dipositar a Tortosa en unes sitges que ja s'estan fent, gravant-lo amb un import de duana i posant-lo a venda pública --es va aturar un moment, per deixar al Doge pair la notícia--. Ara bé, tot i no gaudir-ne del monopoli, els vaixells de pavelló genovès podrien estalviar-se l'esmentat impost i gaudir d'un cert avantatge a l'hora de comprar blat... sempre i quan signéssim un contracte per a l'ampliació i modernització del port de Tortosa, finançat a mitges amb aquesta sereníssima república.

Bocadabat, el Doge pugnà per articular una resposta, però Vilana el va sorprendre amb una pregunta aparentment fora de context: --Sa Magestat la reina consort d'Espanya, Elisabet Farnese, és a punt d'arribar a Gènova, oi?

Davant l'assentiment del dignatari genovès, Vilana va reblar: --Quin millor present no li podríeu fer a Sa Magestat la reina que comunicar-li que heu pogut salvar el contracte del blat d'Aragó? I prou que en justícia seria obra vostra... Els reis d'Espanya us estarien prou ben agraïts personalment, no us sembla?

Rumb a Gènova

Litoral cors, 8 de Setembre del 1714

Deixant-se bressolar pel dolç vaivé del vaixell en aquelles aigües tranquil·les, al seu pas per davant dels blancs penyasegats de Còrsega, el marquès de Vilana recapitulava breument les converses sostingudes amb les autoritats de Càller, només dos dies abans. Vilana havia tingut la pensada de recalar breument a Sardenya abans de començar el periple diplomàtic italià, per retrobar-se unes hores amb el seu vell amic, el marquès de Rubí; però el panorama que s'havia trobat distava força del que pensava d'antuvi. I l'havia deixat força amoïnat.

Pel que feia a aquesta misteriosa conspiració, l'únic que de moment podia fer Vilana era comprometre's a prestar a l'exígua flota sarda la fragata "Santa Madrona" on ell estava viatjant, per l'interval de temps que durés el trajecte terrestre del seu periple diplomàtic. Altrament, va recomanar al seu amic d'escriure lletra urgent a la princesa Elisenda tot sol·licitant-li la tramesa d'ajuda; sense estalviar-se de comentar que hi havia temporalment a Mallorca unes tropes que pel Tractat de Rastatt no podien seguir al servei del Principat. Tot trametent-les a Sardenya, l'Elisenda podria posar-les fora de l'abast de les mirades escrutadores de Lluís XIV, mentre no es trobava la forma d'encabir-les definitivament.

Per a sorpresa de Vilana, el marquès de Rubí va afirmar que, si eren transferits a Sardenya, el finançament d'aquests regiments no seria cap problema, mercès a la recent reobertura de les antigues mines d'argent a L'Alguer, el Loggudoru i Meurreddìa. Això sí que eren bones notícies! Òbviament, tots dos amics pensaren alhora en contractar la Companyia Catalana d'Índies per a eventuals futures exportacions, i Vilana es va comprometre a fer-ne els pertinents contactes, tan bon punt retornés al Principat.

Hi romania el problema de com ajudar a neutralitzar la conspiració que semblava haver-hi en marxa a Sardenya, de la que ell estava convençut que n'hi havia un instigador exterior. Com identificar-lo, no ho sabia pas, però estava determinat a esprèmer a fons les seves habilitats diplomàtiques entre els prínceps italians; per força un o altre n'hauria sentit a dir alguna cosa.

Tot rumiant l'hi havia passat el temps d'una volada i, tal com l'hi va anunciar el capità de la fragata, Josep Capó, tenien ja el litoral de Gènova a la vista. Començava així el primer viatge oficial del marquès de Vilana en nom d'un Principat ja sobirà.

Viatge a Itàlia

Barcelona, Agost del 1714

Al despatx de la seva casa del carrer Regomir, el marquès de Vilana va fer una llambregada pel finestral, per si els soldats que esperava arribaven; en veient que no era així, va retornar a l'activitat que l'havia tingut ocupat tot el matí: preparar un bagul de viatge, per al llarg periple que l'esperava els propers mesos.

Per si de cas, ho va tornar a repassar tot abans de tancar fermament el bagul amb doble cadenat. Satisfet, es va arrepapar al sofà del despatx i li va demanar un te al majordom, mentre consultava per darrer cop les notes preparatòries del viatge que havia estat redactant la nit anterior.

La seva primera escala seria possiblement també la més ingrata: Gènova, on l'esperava la dura tasca de renegociar uns enutjosos contractes involuntàriament heretats del regne d'Espanya, i que la princesa Elisenda es volia treure del damunt. A partir d'aleshores, les següents etapes del viatge serien menys espinoses, bo i que encara hauria d'esmerçar tot el seu talent diplomàtic per assolir-hi resultats palpables: en primer lloc, visitaria Torí, on miraria de forjar algun tipus d'aliança estable amb el Duc de Savoia (ara també Rei de Sicília). A continuació passaria per Milà, on s'entrevistaria amb diversos dignataris imperials i locals, i després aniria a Mòdena, per fer un primer contacte amb els seus governants.

Restava en l'aire una possible visita a Venècia, sense confirmar encara per una aparent manca d'interès de la Serenessima Repubblica que durant les entrevistes milaneses esperava capgirar; així com una audiència de Sa Santedat a Roma, que els llegats pontificis encara l'hi havien de confirmar. Allò que Vilana descartava de pla era cap visita a Parma, governada pels Farnese; encara era viu en el seu record l'intent d'assassinat d'Elisenda per uns sicaris a sou del duc Francesc.

Després de Mòdena, Vilana tenia previst visitar Florència i ser rebut pel gran duc Cosimo III de Medici; bo i que el marquès no n'esperava grans resultats, atesos els informes que l'hi havien arribat sobre el ruïnós estat de les finances toscanes. Salvats els eventuals canvis que durant el viatge es poguessin produir, les seves darreres etapes serien Lucca i Massa, que malgrat els seus extensos coneixements diplomàtics eren auèntiques incògnites per a ell.

En aquestes cavil·lacions estava quan el majordom va interrompre'l: --Excel·lència? Els soldats que esperàveu ja són aquí.

La princesa havia insistit que, ultra la dotació permanent de soldats de la fragata on viatjaria, el marquès fos tothora acompanyat per sis membres de les Guàrdies Catalanes --un tinent, un caporal i quatre soldats--, tant per lluïment en ocasions d'etiqueta com per motius de seguretat. No és que li fes molta gràcia tanta companyia, al marquès; però comprenia els pensaments de l'Elisenda i no podia estar-ne en desacord.

Va alçar-se del sofà d'un bot, alegre i rejovenit per la perspectiva del viatge: --No els feu esperar, amic meu. Som-hi!

Picant l'ullet

Perpinyà, Agost del 1714

Després d’un intens dia de visites i recepcions, l’Elisenda retornà als apartaments que havia fet rehabilitar al Palau dels Reis de Mallorca, disposada a retirar-se per descansar; però encara l’hi restava una darrera entrevista per fer.

Al vestíbul de recepció l’estava esperant en Pierce Butler vescomte de Galmoy, coronel del regiment irlandès del seu nom. En veure-la arribar, l’home s’alçà del seient on reposava i la saludà amb cortesia.

--Ben trobat, senyor vescomte. De què volíeu parlar-me? --inquirí l’Elisenda, escurçant les formalitats.

--Només volia fer-vos arribar la bona acollida que ha tingut entre els meus col·legues la vostra decisió de crear un Batalló d’Invàlids, Altesa. Ha estat una sàvia mesura.

--Em va semblar just proporcionar una jubilació honorable a tanta gent que altrament, amb la reforma dels exèrcits que s’està fent, es veurien abocats a la misèria o, pitjor encara, al bandolerisme –va contestar l’Elisenda amb una senzillesa no exempta de prudència.

--I amb això us heu guanyat el respecte dels coronels d’aquesta província, Altesa. No ignoro que al començament vàreu ser rebuda amb certa... fredor. Una fredor que heu dissipat molt encertadament –va respondre Galmoy, amb un lleuger punt d’ironia.

--Ho celebro –tot just va dir l’Elisenda, fent també un posat murri.

En Galmoy no anava desencaminat, però no havia acabat d’encertar les intencions de fons de l’Elisenda; que no es centraven tant en congraciar-se amb els militars francesos, com en bastir una incipient estructura d’estat al Rosselló. Doncs amb l’excusa de finançar i gestionar el Batalló d’Invàlids havia calgut crear una Diputació General a semblança de la del Principat mateix.

En tot cas, que els militars de guarnició haguessin suavitzat llur hostilitat inicial envers l’Elisenda no deixava de ser un fet positiu, que calia aprofondir; així que la noia va aprofitar l’avinentesa:

--He sentit dir que el rei Lluís pensa reformar també la Brigada Irlandesa, vescomte.

--Sí, malauradament ja he rebut la notificació de dissolució del meu regiment –va respondre l’home amb un punt de resignació.

--Sapigueu, senyor, que a Mallorca hi mantinc un regiment irlandès, jo també. Si no tots els vostres homes tenen cabuda als exèrcits de França, serien ben rebuts al meu regiment.

--Això significaria renunciar a les nostres conviccions jacobites, Altesa. No puc parlar pels meus homes, però jo personalment no podria acceptar el vostre generós oferiment.

--Penseu-vos-ho –conclogué l’Elisenda, picant-l’hi l’ullet; i després s'alçà, donant per acabada l'entrevista.

Cul de sac

Càller, Juny del 1714

Si al virregnat francès dels Comtats les coses no rutllaven bé, no se'n podria dir cosa gaire millor dels virregnats imperials de Mallorca i Sardenya. Cert és que l'arxiduc Carles havia concedit el primer càrrec a la princesa Elisenda, i que per al segon hi havia nomenat el marquès de Rubí, tal com li havia promès solemnement a l'Elisenda en persona; i també és cert que ambdós virreis gaudien de completa llibertat per a prendre decisions en l'àmbit intern respectiu, sense haver-ho de consultar tot prèviament amb l'august resident de Hofburg --a diferència de com s'havia de fer amb Lluís XIV, a qui calia anar a demanar permís per a qualsevol minúcia relativa a la governació del Rosselló i la Cerdanya. Fóra injust de qualificar igual ambdues situacions.

Però, més enllà d'aquests dos nomenaments, des de la fi de la guerra l'arxiduc no havia fet cap més passa per a acomplir els seus compromisos amb els catalans. Així per exemple, lluny de restaurar el Consell d'Aragó per integrar les polítiques de Catalunya, Sardenya i Mallorca com volien els catalans, acabava de crear un Consell d'Espanya de nova planta, que agrupava els territoris de la monarquia hispànica encara a les seves mans: Flandes, Milà, Nàpols, Sardenya i Mallorca.

Per a més complicació, l'arxiduc havia posat al capdavant d'aquest nou consell l'antic arquebisbe de València, Antoni Folc de Cardona-Borja i Sotomayor, qui a diferència de l'arxiduc sí que s'estava mostrant molt tafaner i fiscalitzador. Encara ara, passats uns mesos, en Josep-Antoni de Rubí i Boixadors, marquès de Rubí, es feia creus de la relliscada diplomàtica de l'arxiduc, que, tot nomenant l'arquebisbe, no tan sols havia incomodat l'Elisenda (doncs l'home formava part d'una branca de la nissaga Cardona més ben posicionada dinàsticament que la de la princesa), sinó que de retruc també li havia endossat un problema ben gros a ell mateix, com a virrei de Sardenya.

Per a ell, el problema era que l'arquebisbe era també cosí valencià (mai millor dit) dels Borja-Centelles, marquesos de Quirra; una de les nissagues feudals més poderoses de Sardenya. "Poderosa i molesta com un mal de queixal", va pensar agrament el marquès.

No n'hi havia per a menys: en arribar a Sardenya, el marquès de Rubí es va trobar un país pràcticament segrestat pels grans senyorius feudals, que no tan sols controlaven la meitat de l'illa i l'estaven sagnant literalment; sinó que també mantenien blocat el parlament local (=els Stamenti) mercès a un privilegi d'origen medieval, que atorgava dret de veto al Braç Militar malgrat la seva manifesta minoria. Des de la seva presa de possessió com a virrei, el marquès no havia aconseguit fer aprovar cap reforma tributària que alleugerís les abusives taxes agropequàries, incentivés el comerç o reforcés la seguretat externa i interna. Ni tan sols una actualització del seu propi pressupost, no havia aconseguit.

El problema de la seguretat l'estava portant de corcoll, amb diversos fronts oberts alhora: per exemple, amb dues galeres grosses i una de subtil, la minsa flota del virregnat havia estat insuficient per aturar una recent onada d'atacs de corsaris berberescos; terra endins, les partides de bandolers sembraven el terror impunement, per la crònica manca d'efectius militars suficients per a enfrontar-s'hi: en tota l'illa, només comptava amb el regiment d'infanteria del coronel Llorach, a més d'un segon regiment que estava pagant ell mateix de la seva butxaca amb l'única finalitat de dotar les galeres i vigilar els ports. Tot feia pensar que, amb l'excusa dels bandolers, els grans senyors feudals havien alçat també partides armades que, lluny de perseguir criminals, només s'ocupaven d'assegurar amb mà de ferro llur domini. Com si no n'hi hagués prou, els seus informadors l'acabaven d'alertar d'un increment de l'activitat de diversos agents pro-borbònics que fins ara havien romàs a l'ombra.

Estava ficat en un cul de sac, i no trobava encara la forma de sortir-se'n.

Però en Josep-Antoni de Rubí i Boixadors no és d'aquells homes que abandonen a la primera dificultat. Hauria de començar a prendre decisions al marge dels Stamenti; l'única forma de fer-ho sense entrar-hi en conflicte era establint acords i aliances amb els poders municipals, l'únic sector del país que podia comptar com a aliat.

Un uixer entrà al seu despatx anunciant: --Excel·lència, la comtessa de Santa Sofia us demana audiència. Què li he de dir?

"Bé, potser no l'únic sector", pensà aleshores el marquès, abans de respondre esbossant un somriure:

--Feu-la passar, si us plau.

Tip i fart

Perpinyà, Juny del 1714

Amb prou feines portava sis mesos a càrrec dels Comtats de Rosselló i Cerdanya, i ja començava a estar-ne ben tip, de tot plegat. En Joseph Camprodon i Santdionís, perpinyanès de soca-rel i general al servei de l’arxiduc Carles, havia estat comissionat per la princesa Elisenda com a lloctinent seu a Perpinyà, després que els acords de Rastatt l’haguessin encimbellada com a virreina de Lluís XIV en aquelles contrades.

Però, malgrat que el nomenament havia entusiasmat de valent en Joseph al principi, doncs l’hi havia de permetre retornar a la seva enyorada Perpinyà lliure i dignificat, la permanent actitud d’hostilitat i blocatge dels oficials de guarnició als Comtats l’hi havien permutat la il·lusió inicial per un creixent fastigueig, difícil de superar.

Per fortuna, la nova situació política havia estat ben rebuda per les institucions i la població locals, que després de dècades de menysteniment i ostracisme, trobaven per fi una alta autoritat prop de casa, amb amples poders per a prendre decisions del dia a dia, així com accés directe a Versailles per a assumptes grans... en teoria, si mes no; perquè a la pràctica...

D’entrada, les decisions de volada que hauria volgut emprendre la princesa Elisenda havien de passar forçosament pel vist-i-plau de Versailles, i algunes de les més importants entraven en contradicció directa amb pretèrits decrets de Lluís XIV; i al Rei Sol no se’l podia contradir, així de clar.

Ja va costar déu-i-ajuda aconseguir permís per a reinstaurar-hi el català com a llengua administrativa; i ja en aquella primera ocasió els alts oficials francesos mostraren la seva bel·ligerància fent arribar un informe desfavorable a Versailles. La balança del Rei Sol s’acabà inclinant en favor d’Elisenda, però només després d’un contundent contrainforme de juristes rossellonesos, que demostrava la inaplicabilitat al Rosselló de les lleis comuns a tota França si localment hi havia un desconeixement general de la llengua francesa, a més de la indefensió jurídica que aital desconeixement provocava. Sí, aquesta primera batalla fou guanyada, però tingué un efecte negatiu sobre l’actitud de Versailles en futurs plets.

L’altre gran puntal dels plans de la princesa consistia a restaurar les institucions pròpies dels Comtats, però en Joseph Camprodon hagué d’aconsellar-li de no intentar-ho, després d’haver fet unes quantes consultes amb dignataris locals. De fet, aquella simple ronda de consultes ja va provocar una irada reacció del duc de Noailles i un parell de coronels més, que van advertir-lo molt emfàticament de les pernicioses conseqüències de tirar endavant l’ambiciosa idea.

Advertir-lo? Quina expressió més diplomàtica! ...però si pràcticament l’havien amenaçat! A ell, que tenia el grau de general de batalla, atorgat per l’arxiduc Carles en persona!

En Joseph Camprodon estava enrabiat, sí; però no havia perdut ni un bri de la seva determinació, ni per descomptat la murrieria. "Els demostraré per què jo soc general i ells no, oh sí", va jurar. Agafà ploma i paper i començà a escriure una llarga epístola a la princesa Elisenda. Un cop la tingué acabada, cridà el seu ajudant i l’hi deixà llegir l’escrit.

--Què n’opineu, Loïs?

L’al·ludit, el jove tinent coronel Loïs d’Hauteville, antic comandant del regiment femení de la princesa i ara col·laborador directe de Camprodon a Perpinyà, somrigué amb complicitat.

--Això agradarà a Sa Altesa, n’estic segur.

Segellant l'entesa

Londres, Juny del 1714

Còmodament assegut, en Pau Ignasi de Dalmases, ambaixador del Principat a Londres, va aspirar amb fruïció el tabac de la seva pipa, mentre observava amb orgull com el seu interlocutor llegia amb evident satisfacció el document que l'hi havia mostrat.

--Tal com us deia, benvolgut William --es va permetre d'intervenir--, aquesta patent certifica la vostra possessió d'una participació de 600 lliures a la Companyia Catalana d'Índies, en igualtat de condicions amb la resta de socis, jo mateix inclòs.

El seu interlocutor interrompé la lectura i assentí amb un somriure, per passar a dir: --És un honor formar part d'aquesta aventura, Sir. Si m'ho permeteu, però, jo us aconsellaria no comprometre-us en la penetració comercial a l'Amèrica espanyola; dubto que Madrid tolerés una competència tan directa i agressiva...

--Per descomptat que no, William; tenim molt presents els riscos d'infuriar Espanya. De fet, la nostra propera expedició només planeja passar per Curaçao, Jamaica i Charleston de Geòrgia; i després d'això, segurament començarem a explorar les possibilitats comercials de la Mediterrània oriental. Així doncs, tindrem el permís de Sa Magestat el rei Jordi per continuar a Gibraltar?

L'home amb qui Dalmases estava parlant era William Cadogan, home de confiança del nou rei d'Anglaterra i mà dreta del duc de Marlborough. En resposta a la pregunta que l'hi havia estat formulada, Cadogan assentí amb solemnitat, mentre doblegava amb cura el document que estava llegint i se'l guardava a la butxaca.

--Certament, Pau Ignasi. Com a garantia, Sa Magestat ja m'ha confirmat que pensa prorrogar el mandat de l'actual governador de la fortalesa del penyal...

--En Josep Corrons?

--Exactament. L'única cosa que exigeix Sa Magestat és un jurament de fidelitat al rei Jordi del seu puny i lletra. Entengueu-me que la formalitat és obligada, doncs en Corrons no és anglès sinó un natural vostre...

--No hi haurà cap problema de part nostra, William.

--Doncs fet. En Josep Corrons seguirà governant la guarnició del penyal fins que decideixi retirar-se; només aleshores el substituïrem per un anglès.

En havent dit això, el baró de Cadogan s'alçà del seu seient i féu gest d'acomiadar-se de Dalmases, que per cortesia també es va posar dempeus.

--No us acompanyo; em sembla que encara faré un altre deliciós cafetó...

Quan es va quedar novament a soles, en Dalmases féu un breu gest a un cambrer proper perquè l'hi servís un altre cafè, mentre començava a recarregar la pipa amb parsimònia. L'ambaixador romandria encara una bona estona a l'acollidor saló de cafè, fumant i assaborint aquell exòtic beuratge d'Índies, sense parar de rumiar: "Sí, tot va com una seda amb Anglaterra i així seguirà... mentre no gosem contrariar els seus interessos, és clar. Per a nosaltres, les seves bases a Gibraltar i Menorca són una garantia i una necessitat. Hem d'aconseguir que Anglaterra ens necessiti també a nosaltres, perquè no se'ns giri la truita el dia menys pensat".

Tot d'una, a en Dalmases li vingué al cap la frase "Anglaterra no té amics ni enemics; només té interessos" i per un moment es preguntà amb perplexitat d'on havia sortit una sentència tan encertada. Qui dimonis ho havia dit, això? No aconseguia recordar-ho. "Bah, si ningú no ho ha dit encara, tard o d'hora algú ho acabarà dient".

Defiant Principality engega de nou

Barcelona, Maig del 1714

Recomencem la singladura de "Defiant Principality" justament allà on la vàrem deixar uns anys enrere. En la nostra campanya anterior, el Principat assolia el seu objectiu de veure's inclòs al Tractat de Rastatt, mercès a una esclatant victòria a la dura i llarga batalla d'El Bruc (desembre de 1713), que va avortar l'ofensiva d'ocupació borbònica.

En aplicació de les clàusules del tractat, el país és ara un principat sobirà regit per l'Elisenda Folc de Cardona, abans comtessa de Prades i ara princesa amb el nom d'Elisenda I; sota una tutela conjunta de França i el Sacre Imperi, que té per finalitat assegurar la neutralitat del Principat en hipotètics litigis futurs entre ambdues potències.