divendres, 10 de desembre del 2021

Impasse

Setmana de l'1 al 7 de Juliol

Novament, cap enfrontament destacable per segona setmana consecutiva; sembla com si l'arribada del cos expedicionari català hagués destarotat els plantejaments estratègics d'ambdós bàndols per igual. Era obvi que l'alt comandament otomà n'estava amoïnat, com demostra la sobtada dispersió de les seves flotes arreu de la Mar Jònica, a la caça de l'estol català. Previsorament, els comandaments aliats van despatxar la flota portuguesa a Bríndisi, amb l'evident intenció d'escortar i reforçar els nouvinguts.

A la vista d'aquest panorama inusualment calmat, els jugadors vam decidir de muntar una partida de figures amb el reglament Maurice, amb el doble propòsit de refrescar les nostres memòries i de familiaritzar els jugadors amb el nou exèrcit que estava a punt d'entrar en escena. I a fe que ens va comportar unes quantes sorpreses! Vegeu-ne el video a YouTube:

dijous, 2 de desembre del 2021

Uns reforços molt esperats

Setmana del 24 al 30 de Juny

En aquesta darrera setmana de Juny no hi hagué cap enfrontament destacable en alta mar, sinó només moviments estratègics: una considerable flota imperial otomana va blocar el port de Prévesa, en anticipació del setge imminent que la columna d'exèrcit del Bölük Paixà estava a punt de desencadenar; mentrestant, els seus estols provincials començaven a reagrupar-se, tot preveient la propera arribada de reforços cristians espanyols i catalans.

En l'aspecte terrestre, els exèrcits otomans maldaven per sufocar la rebel·lió epirota, amb resultats de moment molt migrats; doncs, si bé s'anava estrenyent el cercle sobre Làrissa, el primer assalt del Bölük Paixà a l'assetjada Prévesa havia estat contundentment rebutjat pels defensors.

Encoratjats potser per la tossuda resistència epirota, els rebels de les Illes Jòniques també resistien amb bon ànim, malgrat l'arribada per mar d'una nombrosa columna otomana, que acabava d'establir setge sobre Quíos - infructuosament al primer intent.

A tot això, el cos expedicionari català acabava de fer presència en aigües de la Mar Jònica; tot fent una darrera escala al port napolità de Bríndisi, abans de decidir per on desembarcava per colpejar els otomans. Al seu front hi havia en Joan-Baptista Basset, com a general en cap de totes les forces terrestres i navals aplegades.

dissabte, 20 de novembre del 2021

El rescat de Navarino

Setmana del 17 al 23 de Juny

L'esdeveniment més destacat d'aquesta setzena setmana de guerra fou l'agosarada acció de la flota de galeres comanada pel vicealmirall Andrea Pisani, va trencar el bloqueig naval del port de Navarino, permetent així a la plana major de l'exèrcit venecià escapar a una mort segura a mans del sanguinari Gran Visir Silahdar Damat Alí Paixà, infame responsable de la matança de Corint.

La flota de Pisani constava de 13 galeres bastardes, mentre que l'estol otomà estava format per 1 galera, 1 xabec-fragata i 3 galiotes; a més, calia comptar les 2 galiotes venecianes de Navarino. Com que hi havia implicades més naus de les que es podrien jugar còmodament, vam acordar de reescalar l'enfrontament, com d'altres vegades; de forma que l'esquadra de Pisani estaria representada per 4 galeres que desplegarien a un extrem de la taula, mentre que les 2 galiotes de port desplegarien a l'extrem oposat i l'estol otomà consistiria en una galera i un xabec desplegats al centre. Aquí podeu veure el desenvolupament de la batalla:

En terra ferma, la columna d'exèrcit del Bölük Paixà va cercar de provocar un enfrontament a camp obert amb les milícies epirotes que controlaven la comarca de Prévesa, sense èxit doncs aquestes van refugiar-se rere les potents muralles de la ciutat. No disposant de prou forces com per a establir un setge formal, els otomans van retornar al punt de partida, tot esperant més reforços.

D'altra banda, l'evacuació de Navarino va permetre que la columna d'exèrcit del Gran Visir ocupés la ciutat sense patir més baixes, tot completant així la conquesta del Peloponès, que era el principal objectiu fixat per la Sublim Porta.

Nogensmenys, la situació a la rereguarda otomana no cessava de complicar-se encara més, amb un augment exponencial dels riscs de desordre civil a cada setmana que passava, especialment entre la població d'ètnia grega. Com a clar símptoma d'aquesta inestabilitat creixent, a la revolta de Quíos de la setmana passada s'hi acabava de sumar la de Lesbos - havent caigut la seva capital Mitilene a mans de la milícia rebel.

dissabte, 6 de novembre del 2021

Batalla de Cefalònia

Setmana del 10 al 16 de Juny

La primera quinzena de Juny es tancà amb un nou xoc naval entre les flotes otomana i aliada, quan aquesta darrera va salpar de Corfú amb ànim de trencar el bloqueig naval de Zacint i, pel camí, va topar amb l'esquadra de la Sublim Porta que li ho volia impedir. L'enfrontament es va produir en un dia de particular mala visibilitat, amb boira persistent i vents febles que van propiciar una confusa melée, que l'estol aliat va aprofitar per forçar el pas vers Zacint; el xoc es va saldar amb un galió otomà ensorrat i una goleta portuguesa capturada. Havent patint força danys, l'esquadra otomana va cercar refugi al port de Cefalònia, mentre que els aliats aconseguien d'arribar a Zacint i foragitar l'estol otomà que en blocava el port.

En terra ferma, l'inesperadament derrotada columna de Kolchak Paixà es va reunir amb l'exèrcit del Bölük Paixà, que avançava resoltament vers la regió de Tessàlia amb ànim d'esclafar la revolta epirota. No paraven de créixer els problemes a la rereguarda otomana, mentrestant; doncs l'illa de Quíos acabava de sumar-se a la rebel·lió.

Entretant, el cos expedicionari català salpava de Càller i enfilava per fi vers Nàpols - l'última etapa abans d'entrar en combat.

Nota: De comú acord, els jugadors hem acordat un canvi en la mecànica de la campanya, consistent en que les flotes que un torn donat hagin combatut, al torn següent hauran de descansar a port. Esperem amb aquesta mesura desfer la tendència a concentrar les flotes, que estava provocant continuats enfrontaments de grans dimensions i pobre resultat un torn rere l'altre. Veurem si funciona!

divendres, 17 de setembre del 2021

Finançament inesperat

Venècia, 12 de Juny

L'Arsenal de Venècia bull d'activitat, amb mitja dotzena d'esquelets de vaixell essent construïts en cadena a un ritme gairebé frenètic. Amb tant de tragí, el seu aspecte actual en res no s'assembla al que mostrava tot just un mes enrere, quan estava gairebé paralitzat per la manca de liquidesa de la Sereníssima Repubblica. Una inesperada i formidable injecció de diners, que semblaria caiguda ben bé del Cel Totpoderós, ha permès reprendre l'activitat de les drassanes venecianes i començar la tan necessitada ampliació de la flota.

Els diners no eren pas caiguts del cel, però. Havien estat donats per la Corona d'Espanya, com a pagament per l'adquisició de dos vaixells de línia i tres fragates modernes --les úniques naus que l'escanyat Arsenal havia pogut construir els darrers mesos, escarbant-ne el finançament fins i tot de sota les pedres. El pagament permetria a les drassanes venecianes engegar de nou la fabricació de bucs en cadena i expandir la flota veneciana fins gairebé doblar la seva mida actual.

En realitat, l'operació no era només de compravenda, sinó que era més complexa i comportava la creació d'un cos expedicionari espanyol per a la guerra contra els turcs, encapçalat pels cinc vaixells esmentats: el navili Lanfranco de 66 canons, capitanejat pel marquès de Gavaret; el San Felipe de 65 canons, comanat pel marquès de Mari; la fragata Sorpresa de 44 canons, capitanejada per Francisco Cornejo; la Juno de 38 canons, liderada per Juan de Brocar; i finalment la també fragata Águila de Nantes amb 32 canons, capitanejada per Domingo Paisal.

Totes aquestes naus transportarien un total de 6 regiments d'infanteria i cavalleria de nova formació que estan essent reclutats en aquests mateixos moments, aprofitant la massa de soldats desenfeinats de totes les nacions que deambulen per tot Europa pidolant una oportunitat: El R. I. Basilicata (coronel, Félix Alvarez Escalera), R. I. Caetano (coronel, Tomás Caetano Aragón), R. I. Lettiero (coronel, Alejandro Lettiero), R. I. Caraffa (coronel, Fernando Caraffa) i R. I. Piamonte (coronel, Pedro Vergas).

No tots els termes de l'acord entre Venècia i Espanya eren coneguts, ni tan sols per les autoritats de la Serenissima Repubblica; només el rei d'Espanya mateix i el seu ubiquu conseller Giulio Alberoni en tenien tots els detalls. Bé, ells dos i una tercera persona potser; la mateixa que ara mateix està brindant, còmodament assegut a la terrasa d'un palau del Canal Maggiore, amb els futurs almirall i general del cos expedicionari, Pedro Gutiérrez de Los Ríos comte de Fernán Núñez i Francisco de Eboli duc de Castro-Piñano respectivament.

No estem parlant d'altra persona que en Vicente Bacallar y Sanna, actual marquès de San Felipe i ambaixador espanyol a Gènova, natural de Càller i incansable lluitador pel retorn de Sardenya a mans de Felip V.

dimarts, 7 de setembre del 2021

Mal encontre

Petites Antilles, 11 de Juny

Per motiu de vacances, no hem pogut continuar la campanya de Grècia durant el mes d'Agost; en lloc d'això, hem aprofitat l'ocasió per introduir el reglament "Galleys & Galleons" a un altre company, mitjançant un escenari clàssic d'encontre entre pirates i mercants. Ens ho hem fet venir bé per encabir l'escenari dintre del marc general de "Defiant Principality", gràcies a l'existència de la Companyia Catalana d'Índies Occidentals (CCIOc); les seves aventures ens permeten abordar temes exòtics i de petit format, a diferència de la gran guerra otomano-veneciana que constitueix la nostra campanya principal.

L'argument de l'aventura és com segueix: havent salpat de Gibraltar per una nova campanya comercial a les Antilles, l'estol mercant de la CCIOc fa escala a Funchal (Madeira), com l'any anterior, per aprovisionament d'última hora. Allà coincideix amb un altre petit comboi mercant, aquest de Flandes, integrat per un filibot i una àgil corbeta (com una fragata, però més petita) de 18 canons. Ben lògicament, els comandants respectius acorden de formar un comboi combinat per a mútua assistència i protecció --plagades de pirates i sota control borbònic, les aigües del Carib són un negoci lucratiu però arriscat, així que tota col·laboració és benvinguda.

Així doncs, l'estol combinat catalano-flamenc posa proa al Carib, ara integrat per tres filibots, una corbeta i una goleta. La campanya mercantil havia d'incloure escales a Curaçao, Tobago i Jamaica abans de posar proa de retorn a Europa; però en un punt mal cartografiat de les aigües entre Jamaica i el Yucatan, el nostre estol topa amb un misteriós conjunt de petites illes... i uns visitants.

Ancorats al braç de mar entre ambdues illes, hi ha dos vaixells pirata (un bergantí i un cúter), a més d'un galió espanyol recentment capturat per aquests. Tot just havent divisat el comboi mercant, els pirates lleven àncores i a tota pressa es fan a la vela; mentrestant, l'estol catalano-flamenc decideix de forçar el pas sigui com sigui, tot avançant els vaixells d'escorta per davant dels filibots.

El bergantí pirata obre foc ben aviat (potser massa aviat), apuntant a la goleta catalana sense cap efecte, degut a la llarga distància.

Aquest mal resultat permet als vaixells d'escorta catalano-flamencs d'acostar-s'hi amenaçadorament, de forma que la corbeta aprofita per abocar una andanada a curta distància sobre el galió, que és presa de les flames.

Aleshores el bergantí pirata decideix d'esquivar els escortes i posar proa als tres mercants que hi anaven darrere. Fent un moviment de pinça amb el bergantí, el cúter pirata (que durant un parell de torns s'havia quedat clavat al paire) fa el mateix per la banda oposada, amenaçant així els tres filibots.

En un moment climàtic, el bergantí pot acostar-se prou al "Perla de Gibraltar" i engegar-li una andanada crítica, de tot o res... novament sense efecte! Els déus del mar afavoreixen avui els catalans, sens dubte.

Aprofitant al màxim l'impuls del vent favorable, el comboi mercant esquiva els pirates amb facilitat i se'n desempallega a tota vela, deixant-los enrere en un tres i no res. Estupefactes per la gosadia dels catalano-flamencs, els pirates desisteixen i es centren a apagar el foc que està devorant el galió que havien capturat.

diumenge, 15 d’agost del 2021

"Fun with Flags"

Digueu-me freaky si voleu; ho assumeixo, bo i que em sembla que el món contemporani és ple a vessar de gent molt més tocada del bolet que jo. La qüestió és que, mirant de passar com podia la brutal calorada que ens assota, he acabat entretenint-me al PC assajant diferents dissenys de pavellons marítims, que encaixessin amb el status actual del nostre Principat ucrònic i que fossin subsceptibles de ser emprats en els nostres jocs navals. Em sembla que hi encaixen prou bé.

Primer que res, posem-nos en situació des d'un punt de vista històric. Un primer fet a tenir en compte és que els Habsburg austríacs no van començar a parar certa atenció als afers navals fins la dècada del 1720, després de la Guerra de la Quàdruple Aliança; per tant, no s'hi van promulgar regulacions al respecte fins aleshores. Nulla di nulla.

Un segon fet és que es desconeix completament, en el cas català, quines banderes lluïen els vaixells de la flota que va muntar la Generalitat el 1713; sé que hi ha un equip d'historiadors investigant el tema, hi he tingut algun breu contacte i encara no hi ha gran cosa a dir; deixant de banda un parell d'indicis que, essent molt polèmics per se i mancats de confirmació suficient, m'he estimat més d'ignorar per ara.

I, per acabar, un tercer apunt: en el moment cronològic de la nostra ucronia, quasi tots els estats europeus porten dècades mirant de regular infructuosament l'ús de banderes "nacionals" al mar. A la pràctica, només les flotes de guerra llueixen banderes estandarditzades, mentre que els vaixells civils segueixen arborant ensenyes tradicionals (locals, regionals o àdhuc antiquades); o fent servir les mateixes que la marina de guerra, malgrat les reiterades prohibicions i sancions (cas de França, per exemple).

Així doncs, comencem amb el Principat de Catalunya:

Les banderes de la marina mercant/corsària segueixen essent les que ja s'utilitzaven al segle XVII: confirmadament, un llenç blanc amb l'escut d'armes de Barcelona o Catalunya. En canvi, el pavelló de guerra és inventat, per bé que plausible (almenys a partir del 1711, quan l'Arxiduc Carles fou coronat emperador); el llenç seria blanc més que no pas groc, doncs aquest color era teòricament reservat al Sacre Imperi pròpiament dit. Pel que fa al pavelló de la Generalitat, se sap que la seva flota de galeres al segle XVII feia servir la creu de Sant Jordi. Però cal suposar que hi hauria algun element diferenciador de la bandera de Gènova (que per antiguitat era preeminent), així que hi he imaginat un escut sobreposat. Una altra de totalment inventada és la bandera de la CCIOc; centrada en el comerç atlàntic com l'hem suposada, he cregut que lluiria un pavelló semblant al de Flandes, en mans imperials. L'estendard personal de la princesa Elisenda no requereix més explicació: com a sobirana del país, ha rescatat el penó reial per al seu propi ús.

Seguim amb el Regne de Mallorca, que en la nostra ucronia encara segueix essent un virregnat imperial, amb l'Elisenda com a virreina:

De forma semblant, les banderes mercants i corsàries mallorquines són històricament correctes, d'acord amb les fonts consultades dels segles XVII i XVIII. El pavelló de guerra és lògicament inventat, presumptament establert per l'Elisenda en crear-se l'armada mallorquina el 1714. Pel que fa a l'estendard personal de la virreina, he presuposat que declinaria d'utilitzar el de les quatre barres, optant en canvi per l'estendard imperial groc amb l'àguila bicèfala - amb l'afegitó del seu propi escut al pit de l'àliga.

Culmino el nostre recorregut amb el Regne de Sardenya, també un virregnat imperial, amb el Marquès de Rubí com a nou virrei:

Aquí només la bandera mercant és històricament fidedigna. La resta han estat creades seguint el paral·lelisme amb les Illes Balears: un pavelló de guerra amb l'àguila bicèfala, un pavelló corsari de disseny basat en el mallorquí i un estendàrd virreinal groc amb l'àguila imperial i l'escut d'armes del marquès al pit.

I un darrer apunt sobre els Comtats de Rosselló i Cerdanya, amb un status especial de sobirania compartida:

Les banderes aquí mostrades són històricament correctes: d'una banda, el pavelló mercant que Lluís XIV s'entestà a introduir durant tot el seu regnat, sense gaire èxit; i de l'altra, les banderes mercants no oficials que les naus de la Mediterrània francesa solien emprar en realitat, especialment a la Provença. Aquí res no s'ha regulat encara, tant per la manca d'una flota pròpia com per no fer pessigolles a Versailles.

dimarts, 10 d’agost del 2021

Batalla de Làrissa

Planes de Tessàlia, 8 de Juny

En una audaç i potser precipitada maniobra, el general Hussein Kolchak Paixà va desestimar d'esperar reforços del sud i va llençar la seva columna d'exèrcit vers la ciutat de Làrissa, recentment capturada pels greco-venecians. Allò que el líder otomà ignorava és que els aliats el superaven de llarg en capacitat de reconeixement.

(A efectes de la nostra partida seguint el reglament Maurice, això implicava que el bàndol aliat podia triar zona de desplegament i si actuava com a defensor o atacant. El mapa havia estat triat a l'atzar per mi com a àrbitre, d'entre un repertori de 100 mapes possibles).

Els otomans foren atrets a una zona desfavorable, amb les posicions enemigues dominades per dos turons a cada flanc, de relleu suau però idonis per a emplaçar-hi dues bateries en condicions òptimes. El líder venecià, comte Georgios Theotokis, va assumir la coordinació de l'artilleria al flanc dret, tot cedint el comandament general a l'Helena Tzavelas; astutament, aquesta va falcar el centre amb el regiment d'infanteria de Parma i diversos batallons d'armatoloi grecs, alhora que concentrava tota la seva cavalleria al flanc esquerre - vuit esquadrons en tres files!

Per la seva banda, Hussein Kolchak Paixà va optar per un desplegament de manual, amb cavalleria a cada flanc i el gruix de la infanteria al centre, en dues línies: baixi-bazouks i azab irregulars al davant, amb més de 2.000 jeníssers darrere. En un gest clar de les seves intencions, va atorgar-se el comandament directe de l'ala esquerra, tot deixant la gestió dels jeníssers a Sari Ahmed Paixà, governador general de Rumèlia i eficaç organitzador.

El general otomà va fer avançar resoltament la cavalleria de l'ala esquerra vers les posicions artilleres aliades, enllaçada de prop per dos batallons d'azab; emperò, posseït per la impaciència, no va esperar a que la resta de la línia otomana també avancés, sinó que va estavellar la cavalleria contra els canons aliats, que van reduir a miques tots dos esquadrons a base de metralla.

L'ala esquerra otomana s'havia volatilitzat en menys d'una hora.

Malgrat tot, Hussein Kolchak Paixà s'entestà en tirar endavant el seu pla original, tot precipitant aleshores el centre contra la infanteria enemiga. Els infortunats azab van fer de pantalla dels jeníssers que els anaven al darrere; essent també delmats durant l'avenç, però permetent que els jeníssers arribessin a distància de càrrega pràcticament incòlumes.

Davant la pressió de jeníssers i irregulars, el centre aliat amenaçava d'esfondrar-se, i àdhuc la vida d'Helena Tzavelas va perillar. Però l'atac del centre otomà l'havia privat del suport de la seva cavalleria, que havia romàs immòbil fins aleshores; tot deixant ambdós flancs otomans severament exposats...

El desordre otomà va ser immediatament aprofitat pels aliats, que en aquell moment van mobilitzar la seva enorme reserva de cavalleria en un fulgurant moviment concertat endavant i de flanc.

(En aquell moment, amb el 18è torn finalitzat, vam donar per segellada una sonada derrota otomana, amb nombroses pèrdues).

El prestigi de Hussein Kolchak Paixà quedava seriosament mermat, així com tota possibilitat de recuperar Làrissa a curt termini.

dijous, 5 d’agost del 2021

Batalla de Zacint

Setmana del 3 al 9 de Juny

Aquesta setmana, mentre els setges de Patras i Navarino prosseguien, la flota luso-veneciana es feia novament a la mar des de Corfú, amb la intenció d'aixecar el bloqueig naval otomà sobre el port de Zacint. Simultàniament, la flota otomana llevava ancles de la recentment capturada Malvasia i posava proa a la veïna Cefalònia, amb el propòsit d'embarcar-hi l'exèrcit que l'havia conquerit i desembarcar-lo a Lepant perquè s'ocupés de la rebel·lió epirota.

Ambdues flotes es van trobar als encontorns de Zacint i tot seguit s'aprestaren al combat. Essent les mateixes dues que ja s'havien enfrontat la setmana anterior, que eren prou grosses, vam tornar a reescalar proporcionadament l'enfrontament; de forma que del bàndol otomà hi hauria 2 vaixells de línia, 1 galió gran i 2 de petits, 2 galeres i un xabec, mentre que els luso-venecians comptarien amb 2 vaixells de línia, una fragata, 2 pollacres, una goleta i un bergantí. Curiosament, totes les naus d'aquest bàndol eren portugueses; excepció feta del vaixell insígnia, que n'era l'únic venecià.

Amb el vent a favor, els luso-venecians van optar per dirigir-se de dret a l'estol enemic amb tota la força, mentre que els otomans van triar de bon principi avançar les dues galeres i el xabec al flanc dret, seguides de prop pels tres vaixells de més envergadura, tot deixant els dos galions menors per cobrir llur flanc esquerre.

Més tard els aliats van respondre destacant al flanc dret la fragata i les dues pollacres, per intentar obtenir superioritat de forces envers els galions otomans; però com que també havien deixar en reserva la goleta i el bergantí per por d'una maniobra envolvent de les galeres, al centre es van trobar tot d'una en desavantatge, cosa que ràpidament va aprofitar el centre otomà per entablar-hi combat amb superioritat.

De resultes de l'enfrontament, el vaixell insígina venecià va ser mortalment ferit per l'implacable foc dels navilis de línia otomans, tot explotant amb una gran deflagració quan les flames van arribar-ne a la santabàrbara. A hores d'ara encara no es coneix el destí final de l'almirall venecià, Andrea Comaro, de qui no se sap si és viu o mort. Del bàndol otomà només s'hagué de lamentar la pèrdua d'un galió petit, presa també de les flames per proximitat amb la nau de Comaro.

Després d'aquesta pèrdua, la flota aliada es va donar per vençuda i ha hagut de retornar a Corfú, deixant via lliure a l'estol otomà per completar la seva missió.

dilluns, 19 de juliol del 2021

Batalla de Paxos

Setmana del 27 de Maig al 2 de Juny

Mentre les autoritats catalanes maldaven per configurar una força expedicionària, la guerra a Rumèlia prosseguia amb tota cruesa. Aquesta setmana es vegué la caiguda de Cefalònia, mentre prosseguia el setge de Patras i el Gran Visir en persona liderava l'establiment d'un nou setge a Navarino, on s'havia refugiat el govern provincial venecià.

La rebel·lió epirota estava estenent-se a les planes de Tessàlia, on una força conjunta greco-veneciana acabava tot just d'assolir la captura de Làrissa. Però una important columna d'exèrcit otomana, liderada per Hussein Kolchak Paixà, ja es trobava en camí vers el focus de la revolta, reforçada de prop per un altre contingent de tropes provincials.

Amb tot, el xoc potencialment més important de la setmana fou el que es produí a la Mar Jònica, al nord-oest de Cefalònia. Reforçada amb el contingent portuguès arribat recentment, l'esquadra veneciana va salpar de Corfú amb intenció de trobar la flota otomana, derrotar-la i blocar l'exèrcit otomà de Cefalònia. Imaginant una maniobra d'aquest estil, l'almirall Canim Hoca Kapudan Paixà va reunir el gruix de la seva flota i va sortir a l'encontre dels venecians.

Nota: Ambdues flotes eren prou grosses, una mica massa per a una partida d'una tarda; nou vaixells de línia cada bàndol, a més de deu galions otomans i nombroses naus mitjanes aliades (fragates, pollacres i galeres, sobretot). Per tant, vàrem decidir d'escalar proporcionadament l'enfrontament; de forma que del bàndol otomà hi hauria 2 vaixells de línia, 3 grans galions i un xabec, mentre que els luso-venecians comptarien amb 2 vaixells de línia, una fragata i 2 pollacres. Com de costum, vàrem convenir que el resultat d'aquest enfrontament limitat marcaria el resultat de la batalla sencera - bo i restringint les pèrdues totals de la batalla a només allò que realment es pogués perdre al tauler de joc.

L'enfrontament va estar marcat per errors de comunicació entre capitans otomans (sobretot al principi, provocant una col·lsió fortuïta), així com per l'extrema prudència de l'almirall venecià. Amb capacitat de maniobra limitada pels errors inicials, agreujada per l'escassa maniobrabilitat dels seus antiquats galions, la flota otomana va gaudir només d'una fugissera finestra d'oportunitat per atacar els venecians, que havien decidit d'evitar el xoc frontal. Els breus intercanvis d'artilleria entre ambdues línies i un intent d'abordatge rebutjat fou tot el que els otomans foren capaços de provocar.

L'enfrontament va estar marcat per errors de comunicació entre capitans otomans (sobretot al principi), així com per l'extrema prudència de l'almirall venecià. Amb capacitat de maniobra limitada pels errors inicials, agreujada per l'escassa maniobrabilitat dels seus antiquats galions, la flota otomana va gaudir només d'una breu finestra d'oportunitat per atacar els venecians, que havien decidit d'evitar el xoc frontal. Els breus intercanvis d'artilleria entre vaixells insígnia i un intent d'abordatge rebutjat fou tot el que els otomans foren capaços de provocar aquell dia.

Amb els pesants galions impotents per guanyar el vent i girar cua, i amb un d'ambdós navilis danyat per una col·lisió fortuïta amb una altra nau, els otomans van desistir de seguir buscant el xoc. El resultat de l'enfrontament fou ben ambigu, al capdavall: una fragata veneciana ensorrada i un xabec otomà capturat pels aliats. Després d'això, ambdós estols van retornar a port, reclamant sense gaire convicció la victòria. La batalla de Paxos no passaria a la història.

dimarts, 8 de juny del 2021

L'art de consensuar

Setmana del 27 de Maig al 2 de Juny

L'adopció d'acords per l'Estat Major no permetia prendre decisions de tanta envergadura com embarcar-se en una guerra llunyana. D'acord amb la filosofia del pactisme institucional de l'Estat, calia culminar-ho amb un imprescindible consens de la Corona i les Corts. Ara calia asseure's amb la Diputació General i elaborar una proposta conjunta que es pogués dur al parlament amb garanties d'èxit.

Aquesta seria la part més espinosa del procés de presa de decisió, tal com ja imaginava la princesa Elisenda. Efectivament, la posició de la Generalitat fou molt dura des d'un primer moment, escudant-se en l'argument que aquella no era una guerra del poble, i que se l'havia de compensar amb generositat a canvi de prestar a l'empresa el seu esforç i la seva sang.

L'Elisenda es va negar a l'ampliació de les quotes de participació de la Generalitat en els consorcis que regien les possessions incautades; oferint a canvi l'extensió del consorci al comtat d'Osona i Cabrera, cosa que fou acceptada.

Però aleshores la Diputació General, exhibint gran murrieria, va posar damunt la taula la seva principal reivindicació --un greuge que portava clavat com una espina des de la recent creació d'una Generalitat rossellonesa, d'acord amb els plans de l'Elisenda per recrear les institucions del país de forma acceptable (o almenys negligible) per a Versailles. Segons la seva argumentació, els comtats de Rosselló i Cerdanya formaven part indestriable de la jurisdicció de la Generalitat del Principat, per la qual cosa n'exigia la immediata dissolució.

En aquesta qüestió la posició dels diputats fou inamovible, i l'Elisenda l'hagué d'acceptar amb resignació; no sense advertir-los que un organisme o altre hauria de crear en substitució, capaç de canalitzar alhora les ordres de Versailles i Barcelona amb prou seguretat jurídica.

Les negociacions i la sessió parlamentària sancionadora consumiren tota la setmana. Afortunadament, el recentment nomenat general en cap no va perdre el temps mentrestant, tot establint amb precisió i agilitat admirables la logística de l'expedició. Aquell primer cap de setmana de Juny ja estava el Cos Expedicionari concentrat a Barcelona i llest per a embarcar.

En Basset va tenir la prudència d'enviar en avançada a Nàpols els embrions dels regiments Nª Sª dels Desemparats i Sant Narcís, per tal d'engrossir les seves encara migrades files amb voluntaris austriacistes exiliats, dels que semblava que n'hi havia centenars de desocupats.