Cop demolidor

Meraza, 18 de Maig de 1716

El marquès d'Aitona va contemplar el mapa amb aire satisfet. "Controlem totes les rutes a Garet i ocupem les millors posicions; podríem simplement atrinxerar-nos i esperar que l'enemic vingui a estavellar-se contra les nostres defenses...".

Un segon cop d'ull al mapa, emperò, li va esborrar del rostre tot rastre d'autocomplaença. "No no no, vaig errat. Malgrat l'èxit dels nostres exploradors, els marroquins són a casa seva i es coneixen molt millor el país. Si restem passius esperant que vinguin, acabaran trobant un forat a les nostres defenses. Res d'atrinxerar-nos, doncs. La millor defensa és un atac contundent".

Una estona després, el marquès cridava els prohoms de l'exèrcit a la seva tenda. Calia explicar-los-hi el seu pla de batalla:

Xoc imminent

Ouadi Midouva, 17 de Maig

A l'altre extrem de la Mediterrània, l'arribada de la primavera també ha comportat la represa de les hostilitats. Mentre el cos expedicionari espanyol del marquès d'Aitona invertia l'hivern en pacificar la regió de Garet, el soldà Moulay Ismail Ibn Sharif s'apressava a reunir un exèrcit que expulsés l'invasor.

Davant les primeres notícies que un exèrcit marroquí era en camí des de Fes, el marquès d'Aitona va triar d'avançar-se a l'enemic i ocupar posicions favorables que bloquessin l'accés a la regió de Garet des de l'interior. Una primera topada entre ambdues avantguardes es va produir al curs baix de l'Ouadi Midouva, amb una escaramussa que es va decidir en favor dels espanyols.

En aquest video de YouTube podreu presenciar l'encontre complet:

Nota: el propòsit d'aquesta escaramussa, jugada amb el reglament "Muskets & Tomahawks", era decidir quin d'ambdós exèrcits guanyaria la iniciativa en la imminent batalla (que, al seu torn, es jugaria amb el reglament "Maurice"). Reportatge d'aquesta batalla, ben aviat!

Aclariment: el nom real del riu esmentat no és "Midouva" sinó "Moulouya" - l'autor europeu del mapa original en què es basa el nostre devia malinterpretar-lo, i així mateix l'hem reproduït. Coses que passen!

Batalla de Tezzout

Tezzout (Marroc), 26 d'Octubre

Un cop havent posat en fuga el destacament marroquí que se l'hi havia oposat a Addun, el cos expedicionari espanyol no es va molestar a endinsar-se en direcció a Tezzout, més al sud; sinó que va prosseguir a marxes forçades en direcció a Melilla. Acordonant la ciutat només hi havia romàs un sol regiment marroquí, que, a les envistes de la formidable columna que se'ls acostava per reraguarda, van deposar les armes sense oposar cap resistència. El setge de Melilla havia estat trencat.

Amb el seu objectiu primari acomplert, aleshores sí que en Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aitona, va parar novament atenció a la previsible resposta marroquina, que amb tota seguretat arribaria seguint la ruta que va de Temessouin a Tezzout seguint el curs del Ouadi Midouva; així que va posar novament el marxa el seu exèrcit en direcció a Tezzout. Un cop a les envistes d'aquesta població, els exploradors espanyols hi van detectar un fort desplegament defensiu; els marroquins hi havien arribat abans.

Confiant en la seva superioritat numèrica i de qualitat, els espanyols van desplegar al centre la seva infanteria en línia reforçada, amb bateries intercalades i cavalleria a ambdós flancs. Per la seva banda, el contingent marroquí, que no arribava als dos terços de la força enemiga, va ancorar la seva línia defensiva entre dos boscos, amb la infanteria regular al centre en doble línia, un regiment de cavalleria a l'extrem esquerre i un potent flanc dret consistent en tropes irregulars a peu i a cavall.

Per la seva banda, el contingent marroquí, que no arribava als dos terços de la força enemiga, va ancorar la seva línia defensiva entre dos boscos, amb la infanteria regular al centre en doble línia, un regiment de cavalleria a l'extrem esquerre i un potent flanc dret consistent en tropes irregulars a peu i a cavall.

Amb intenció de distreure l'atenció espanyola vers el seu flanc esquerre, els irregulars marroquins van pressionar-lo fortament, intentant trobar una posició favorable per carregar de flanc la infanteria; maniobra que fou eficaçment neutralitzada pel regiment de dragons que hi havia en reserva. Enganxats en un intercanvi de fuselleria amb la línia enemiga, els marroquins van perdre la seva migrada finestra d'oportunitat.

En pocs torns, els irregulars marroquins van ser rebutjats amb grans pèrdues, deixant un enorme forat que els espanyols no trigarien a aprofitar, tot envoltant el flanc dret enemic i amb la vila de Tezzout al seu abast; mentre la infanteria del seu centre avançava imperturbable a l'encontre del centre marroquí.

En resposta, els marroquins van avançar les seves posicions fins al turó, tot redibuixant les seves defenses al voltant del triangle Tezzout-turó-bosc esquerre. El xoc entre ambdues forces fou brutal; bo i extreient forces de la desesperació, els marroquins no van poder evitar que els espanyols els arrabassessin el control del turó amb una càrrega a la baioneta.

A partir d'aleshores, tot seria corrent avall. Delmades per les devastadores descàrregues enemigues, les unitats marroquines van anar perdent cohesió fins a l'inevitable col·lapse. Tezzout havia caigut a mans espanyoles, i amb aquesta vila tota la regió de Garet.

Batalla d'Addun

Addun (Marroc), 20 d'Octubre

Sota comandament d'en Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aitona, la força expedicionària espanyola va finalment desembarcar a Al Hoceima el dia 17, sense cap incidència digna d'esment. Després d'un ràpid reconeixement dels encontorns, s'hi van detectar petits contingents de milícia en poblacions veïnes com Bocuja, Mezema o Bou-Azar, però cap força important; així que el marquès va decidir d'empènyer endavant el seu exèrcit sense demora, directe cap a Melilla, mentre despatxava dos regiments de dragons cap a l'oest, per netejar d'eventuals guerrilles la seva rereguarda.

El progrés fou ràpid i sense contratemps al principi, però al tercer dia els espanyols van topar amb un contingent marroquí més important que els barrava el pas a l'alçada d'Addun, a menys de 30 quilòmetres de Melilla. Com que els marroquins no van donar cap senyal de voler cedir terreny malgrat la seva inferioritat numèrica, el marquès va disposar diligentment el seu exèrcit en ordre de batalla i el va llançar a l'atac.

Malgrat la seva tenaç resistència, el petit contingent marroquí no era rival per a la maquinària de guerra espanyola i va ser promptament esclafat. El camí a Melilla restava obert, però a l'aire hi planava el dubte de si hi hauria alguna altra força marroquina emboscada.

Desfeta otomana a Myzeqe

Setmana del 5 a l'11 d'Agost

Disculpes pel retard en escriure aquest article; la partida a què es refereix fou jugada dos mesos enrere, en realitat; però qüestions personals meves i problemes a l'hora d'editar el video s'han ajuntat per a retardar la narració dels èpics combats de mitjans d'Agost a Albània.

En l'article precedent d'aquest blog vam conèixer l'exitosa irrupció del cos expedicionari espanyol a la rereguarda otomana, a la batalla dels aiguamolls de Karavasta. De forma més o menys simultània (potser amb unes 24 o 48 h de diferència), l'exèrcit català comandat pel general Basset s'enfrontava a la poderosa avantguarda otomana, liderada per l'Aga dels Jeníssers en persona.

Les forces de Basset tenien avantatge en capacitat de reconeixement, així que van poder situar-se defensivament en terreny elevat (porció inferior del mapa). Desconeixedors del resultat de la batalla precedent, els otomans van intentar pressionar en tot el front, tractant de trobar el punt feble de l'enemic i estovar-lo amb foc artiller - però en aquest intercanvi de canonades l'artilleria catalana es va mostrar netament superior a l'otomana.

Per simular la incertesa abans esmentada, vam introduir un factor d'atzar utilitzant les cartes que el joc Maurice proporciona a aitals efectes: l'aparició de la carta #1 implicaria l'arribada dels espanyols pel flanc esquerre otomà, amb la carta #2 ho farien pel flanc dret, i amb la carta #3 no hi arribarien (pels motius que fos).

A l'enllaç YouTube adjunt hi trobareu el reportatge gràfic d'aquesta batalla, que va enfrontar el Cos Expedicionari català amb el gruix de l'exèrcit otomà - que fou literalment esclafat, com podreu veure.

Els espanyols entren en combat

Setmana del 5 a l'11 d'Agost

Durant les setmanes precedents, exèrcits i flotes d'ambdós bàndols havien estat jugant una ominosa dansa, evitant els encontres navals els uns i defugint enfrontaments terrestres els altres. Però les coses canviaren dràsticament aquesta setmana, a causa d'una astuta maniobra del general Basset que va passar inadvertida al jugador otomà (és a dir, jo), en inesperada combinació amb els seus antics enemics del Cos Expedicionari de Felip V.

Aquests darrers van sortir de Durazzo per a desembarcar a Avlona, tot avançant ràpidament cap a l'est mentre la columna catalana continuava pressionant cap al sud-est, tot agafant així la força otomana liderada per l'Aga dels Geníssers per dos fronts simultàniament.

La columna otomana està formada per uns 11.000 homes (1.000 de cavalleria süvarileri, 200 genets lleugers, 6.000 genissers, 1.400 sekban o infanteria a cavall i més de 2.200 lleves a peu), contra 4.000 espanyols (3.600 a peu i 400 a cavall) i uns 8.300 catalans (7.000 a peu i 1.200 a cavall).

Donada la posició i els moviments al mapa estratègic, he proposat als meus companys de joc resoldre aquest enfrontament mitjançant dues batalles simultànies, amb l'objectiu de simular: A) l'atac de flanc espanyol i el desviament obligatori d'una part de l'exèrcit otomà, per fer front a aquesta amenaça, i B) la batalla entre les poderoses columnes principals catalana i otomana. La meva proposta ha consistit a jugar primer la batalla A i, després, utilitzar els guanyadors d'aquesta com a força de flanqueig a la batalla B.

A l'enllaç YouTube adjunt hi trobareu un resum gràfic de la primera batalla, que va enfrontar el Cos Expedicionari espanyol amb la força de contenció destacada per l'Aga dels Geníssers - amb un resultat rotundament favorable als espanyols, com podreu veure.

Batalla de Làrissa

Planes de Tessàlia, 8 de Juny

En una audaç i potser precipitada maniobra, el general Hussein Kolchak Paixà va desestimar d'esperar reforços del sud i va llençar la seva columna d'exèrcit vers la ciutat de Làrissa, recentment capturada pels greco-venecians. Allò que el líder otomà ignorava és que els aliats el superaven de llarg en capacitat de reconeixement.

(A efectes de la nostra partida seguint el reglament Maurice, això implicava que el bàndol aliat podia triar zona de desplegament i si actuava com a defensor o atacant. El mapa havia estat triat a l'atzar per mi com a àrbitre, d'entre un repertori de 100 mapes possibles).

Els otomans foren atrets a una zona desfavorable, amb les posicions enemigues dominades per dos turons a cada flanc, de relleu suau però idonis per a emplaçar-hi dues bateries en condicions òptimes. El líder venecià, comte Georgios Theotokis, va assumir la coordinació de l'artilleria al flanc dret, tot cedint el comandament general a l'Helena Tzavelas; astutament, aquesta va falcar el centre amb el regiment d'infanteria de Parma i diversos batallons d'armatoloi grecs, alhora que concentrava tota la seva cavalleria al flanc esquerre - vuit esquadrons en tres files!

Per la seva banda, Hussein Kolchak Paixà va optar per un desplegament de manual, amb cavalleria a cada flanc i el gruix de la infanteria al centre, en dues línies: baixi-bazouks i azab irregulars al davant, amb més de 2.000 jeníssers darrere. En un gest clar de les seves intencions, va atorgar-se el comandament directe de l'ala esquerra, tot deixant la gestió dels jeníssers a Sari Ahmed Paixà, governador general de Rumèlia i eficaç organitzador.

El general otomà va fer avançar resoltament la cavalleria de l'ala esquerra vers les posicions artilleres aliades, enllaçada de prop per dos batallons d'azab; emperò, posseït per la impaciència, no va esperar a que la resta de la línia otomana també avancés, sinó que va estavellar la cavalleria contra els canons aliats, que van reduir a miques tots dos esquadrons a base de metralla.

L'ala esquerra otomana s'havia volatilitzat en menys d'una hora.

Malgrat tot, Hussein Kolchak Paixà s'entestà en tirar endavant el seu pla original, tot precipitant aleshores el centre contra la infanteria enemiga. Els infortunats azab van fer de pantalla dels jeníssers que els anaven al darrere; essent també delmats durant l'avenç, però permetent que els jeníssers arribessin a distància de càrrega pràcticament incòlumes.

Davant la pressió de jeníssers i irregulars, el centre aliat amenaçava d'esfondrar-se, i àdhuc la vida d'Helena Tzavelas va perillar. Però l'atac del centre otomà l'havia privat del suport de la seva cavalleria, que havia romàs immòbil fins aleshores; tot deixant ambdós flancs otomans severament exposats...

El desordre otomà va ser immediatament aprofitat pels aliats, que en aquell moment van mobilitzar la seva enorme reserva de cavalleria en un fulgurant moviment concertat endavant i de flanc.

(En aquell moment, amb el 18è torn finalitzat, vam donar per segellada una sonada derrota otomana, amb nombroses pèrdues).

El prestigi de Hussein Kolchak Paixà quedava seriosament mermat, així com tota possibilitat de recuperar Làrissa a curt termini.