"Fun with Flags"

Digueu-me freaky si voleu; ho assumeixo, bo i que em sembla que el món contemporani és ple a vessar de gent molt més tocada del bolet que jo. La qüestió és que, mirant de passar com podia la brutal calorada que ens assota, he acabat entretenint-me al PC assajant diferents dissenys de pavellons marítims, que encaixessin amb el status actual del nostre Principat ucrònic i que fossin subsceptibles de ser emprats en els nostres jocs navals. Em sembla que hi encaixen prou bé.

Primer que res, posem-nos en situació des d'un punt de vista històric. Un primer fet a tenir en compte és que els Habsburg austríacs no van començar a parar certa atenció als afers navals fins la dècada del 1720, després de la Guerra de la Quàdruple Aliança; per tant, no s'hi van promulgar regulacions al respecte fins aleshores. Nulla di nulla.

Un segon fet és que es desconeix completament, en el cas català, quines banderes lluïen els vaixells de la flota que va muntar la Generalitat el 1713; sé que hi ha un equip d'historiadors investigant el tema, hi he tingut algun breu contacte i encara no hi ha gran cosa a dir; deixant de banda un parell d'indicis que, essent molt polèmics per se i mancats de confirmació suficient, m'he estimat més d'ignorar per ara.

I, per acabar, un tercer apunt: en el moment cronològic de la nostra ucronia, quasi tots els estats europeus porten dècades mirant de regular infructuosament l'ús de banderes "nacionals" al mar. A la pràctica, només les flotes de guerra llueixen banderes estandarditzades, mentre que els vaixells civils segueixen arborant ensenyes tradicionals (locals, regionals o àdhuc antiquades); o fent servir les mateixes que la marina de guerra, malgrat les reiterades prohibicions i sancions (cas de França, per exemple).

Així doncs, comencem amb el Principat de Catalunya:

Les banderes de la marina mercant/corsària segueixen essent les que ja s'utilitzaven al segle XVII: confirmadament, un llenç blanc amb l'escut d'armes de Barcelona o Catalunya. En canvi, el pavelló de guerra és inventat, per bé que plausible (almenys a partir del 1711, quan l'Arxiduc Carles fou coronat emperador); el llenç seria blanc més que no pas groc, doncs aquest color era teòricament reservat al Sacre Imperi pròpiament dit. Pel que fa al pavelló de la Generalitat, se sap que la seva flota de galeres al segle XVII feia servir la creu de Sant Jordi. Però cal suposar que hi hauria algun element diferenciador de la bandera de Gènova (que per antiguitat era preeminent), així que hi he imaginat un escut sobreposat. Una altra de totalment inventada és la bandera de la CCIOc; centrada en el comerç atlàntic com l'hem suposada, he cregut que lluiria un pavelló semblant al de Flandes, en mans imperials. L'estendard personal de la princesa Elisenda no requereix més explicació: com a sobirana del país, ha rescatat el penó reial per al seu propi ús.

Seguim amb el Regne de Mallorca, que en la nostra ucronia encara segueix essent un virregnat imperial, amb l'Elisenda com a virreina:

De forma semblant, les banderes mercants i corsàries mallorquines són històricament correctes, d'acord amb les fonts consultades dels segles XVII i XVIII. El pavelló de guerra és lògicament inventat, presumptament establert per l'Elisenda en crear-se l'armada mallorquina el 1714. Pel que fa a l'estendard personal de la virreina, he presuposat que declinaria d'utilitzar el de les quatre barres, optant en canvi per l'estendard imperial groc amb l'àguila bicèfala - amb l'afegitó del seu propi escut al pit de l'àliga.

Culmino el nostre recorregut amb el Regne de Sardenya, també un virregnat imperial, amb el Marquès de Rubí com a nou virrei:

Aquí només la bandera mercant és històricament fidedigna. La resta han estat creades seguint el paral·lelisme amb les Illes Balears: un pavelló de guerra amb l'àguila bicèfala, un pavelló corsari de disseny basat en el mallorquí i un estendàrd virreinal groc amb l'àguila imperial i l'escut d'armes del marquès al pit.

I un darrer apunt sobre els Comtats de Rosselló i Cerdanya, amb un status especial de sobirania compartida:

Les banderes aquí mostrades són històricament correctes: d'una banda, el pavelló mercant que Lluís XIV s'entestà a introduir durant tot el seu regnat, sense gaire èxit; i de l'altra, les banderes mercants no oficials que les naus de la Mediterrània francesa solien emprar en realitat, especialment a la Provença. Aquí res no s'ha regulat encara, tant per la manca d'una flota pròpia com per no fer pessigolles a Versailles.

Moviments inquietants

Mar Egeu, 18-24 de Març del 1715

Davant la passivitat veneciana, un important estol otomà ha estat avistat patrullant provocativament front a les costes de Morea, deixant-se veure per la guarnició de Malvasia amb tota deliberació. La flota es composava de 2 pollacres, 2 galeres i 6 galiotes. Com que lluïen estendards del Gran Visir, es dóna per suposat que provenien de Creta.

D'altra banda, informadors civils han donat compte de concentració de tropes otomanes a Kavala, no gaire lluny de Salònica. Sembla ser que es tracta de milícies i voluntaris de l'interior de Rumèlia, que es dirigeixen a Salònica per ajuntar-se amb l'exèrcit expedicionari que el Gran Visir hi està preparant.

Mentre a França s'estan enllestint els funerals d'Estat per Lluís XIV (mort el torn anterior), en l'apartat d'esdeveniments aleatoris cal destacar una preocupant notícia provenint de Mallorca, que el motor d'esdeveniments GME qualifica explícitament com a "Negatiu per a un PJ". Imagino que el PJ afectat és la princesa Elisenda mateixa, i la combinació de predicat i subjecte ("ajuntar" "somnis") suggereix que potser s'hi està congriant un complot pro-borbònic.

Podem presuposar que a aquestes alçades la diplomàcia veneciana ja s'ha posat en marxa, així que durant el proper torn (25-31 de Març del 1715), el Dux Giovanni II Cornaro haurà fet arribar ambaixadors extraordinaris a Viena i Roma cercant ajuda contra la imminent invasió.

Nota per als jugadors: Això és només una crònica dels fets ja esdevinguts durant la setmana; és a dir, el relat "a toro passat" d'un torn ja acabat, en què no vàreu decidir cap acció concreta.

Avui mateix, o demà a tot estirar, us faré la presentació del proper torn, el del 25-31 de Març; un cop ho hagi fet, sou lliures de decidir alguna acció (la part otomana del torn ja està redactada).

Tradició corsària

Palma, 3 de Setembre del 1714

El general Pisà va estendre la mà al seu interlocutor, alhora que s'alçava del seient: --Idò, restem d'acord?

Aquest es posà també dempeus i amb tota solemnitat va estrènyer la mà del general: --Bo i que sí, general. Demà mateix em poso a la feina.

De nou a soles, el general Pisà va fer un darrer cop d'ull a les lletres patents que s'estenien pel seu escriptori, ja signades i rubricades pels seus destinataris. Davant l'escassedat de mitjans navals propis de què disposava el Regne de Mallorca, la princesa Elisenda havia tingut la pensada d'aprofitar la llarga tradició corsària de les Illes; tot estenent patents de cors amb validesa d'un any, per a patrons de mar i capitans civils que vulguéssin assumir temporalment el rol de guardacostes i defensa naval, mentre les drassanes de Palma enllestien les primeres galeres del Regne.

I a fe que havia tingut èxit, doncs no només l'urca "Sant Josepet" havia sol·licitat renovació de la patent que ja tenia, sinó que en pocs dies l'havien demanada uns altres tres vaixells. Precisament, l'home que acabava d'abandonar el despatx del general era en Salvador Trullols i Olesa, un influent austriacista mallorquí de primera hora propietari de dues naus: el xabec "Morena" i la sagetia "Nostra Senyora des Roser", capitanejades respectivament per l'eivissenc Joan Matutes i el mallorquí Aleix Vagué.

Una tercera nau era la tartana "Santa Bárbara y las Animas del Purgatorio", patronejada per Andrés Pérez Montesinos, mariner cartagenenc amb llarg historial de servei a la causa de l'Arxiduc Carles com a corsari. La tartana de Montesinos no anava prou adientment armada, així que el general l'hi havia estès patent a condició d'un rearmament intensiu de la nau en el termini d'una setmana; cosa a què el patró cartagenenc es va comprometre amb entusiasme.

Una última lletra patent, amb durada d'un any també, habilitava en Salvador Trullols com a almirall i coordinador general de la flota corsària de Mallorca, sota supervisió directa del general Pisà. Aquest ja podia respirar tranquil, finalment; doncs en Trullols acabava d'acceptar l'encàrrec sense condicions prèvies.

Princeps Namque

Palma, Juliol del 1714

Havien estat unes setmanes intenses i esgotadores, però l'Elisenda sentia que allò no era temps perdut. Juntament amb el seu Estat Major, havien estat analitzant amb cura l'estat de les defenses, traçant plans de futur prou detallats com per a garantir, si res no es torçava irremeiablement, que el Principat i el Regne Insular serien capaços d'autodefensar-se de qualsevol enemic en cosa de mitja dècada. Si no de qualsevol enemic, sí almenys d'aquell que més amoïnava tothom.

El pla intel·ligentment ideat pel Mariscal Villarroel es basava en la filosofia del llop amb pell de corder. Si els acords de pau amb Les Dues Corones obligaven el Principat a mantenir un exèrcit de terra minúscul, s'hi posaria bona cara i es centraria tot l'esforç en dos puntals alternatius.

Un d'ambdós puntals consistiria a bastir una flota de guerra respectable. "No, respectable no: temible", va rectificar-se ella mateixa, mentre gaudia del sol en un dels jardins de l'Almudaina. L'objectiu que l'Estat Major s'havia autoimposat consistia, ras i curt, en convertir el Principat en la potència naval hegemònica de la Mediterrània occidental. "Que a lo Rei Felip li vinguen malsons només de somiar amb posar-hi els peus", havia afirmat entusiàsticament el seu oncle valencià, el Comte de Cardona.

L'altre puntal, proposat no sense prudència per Villarroel, consistiria en reformar i potenciar el sistema de milícies urbanes o coroneles, seguint les directrius que ell mateix havia forçat a la Coronela de Barcelona l'estiu de l'any passat, en vespres de la invasió borbònica. Tot i que el pla era bo, l'Elisenda va pensar que no anava prou lluny i hi va contraproposar una reforma més profunda i extensa. La princesa volia que totes les capitals de vegueria tinguessin una milícia ciutadana; que s'organitzaria segons el model de l'exèrcit regular en les "coroneles velles", amb un comandament efectiu provinent també de l'exèrcit regular, i amb una estructura més lliure en les "coroneles noves" que s'haurien de crear en endavant. L'Elisenda volia també la facultat de posar les milícies urbanes en campanya, invocant l'antiga potestat Princeps Namque.

En sentir això, en Villarroel es va espantar una mica; no tant per la implantació de la mesura en si, com per l'enorme poder militar que això suposava. "Alteza, estaríamos hablando de más de 15.000 hombres armados sólo en el caso de las Coronelas viejas o históricas, en manos de los republicanos de "La Busca" en muchos casos; casi el doble que el ejército regular entero. ¿Qué impediría entonces a ese partido provocar un alzamiento para derrocaros?", havia dit l'home amb un fil de veu. L'Elisenda aleshores ni es va immutar, limitant-se a respondre-li: "Don Antonio, si el poble arribés a alçar-se en armes contra mi, és que jo no hauria merescut la corona; així que dimitiria imperativament, ni que fos per decència."

Així que al final la noia va acabar sortint-se amb la seva i fent aprovar el seu agosarat pla, que en definitiva preveia alçar de sota les pedres, en qüestió de dies, un exèrcit complet de 30.000 homes allà on un eventual invasor no n'esperaria més de sis o set mil.

Amb la defensa del Principat encarrilada, ara l'Elisenda ja podia dedicar-se a d'altres assumptes. De fet, tenia a les mans una carta del general Camprodon que li cremava als dits. "Fet: demà mateix me'n vaig a Perpinyà", va pensar, "...però avui deixeu-me prendre el sol tota la tarda", va reblar tota cofoia.

Quadrant el cercle

Palma, Juliol del 1714

Villarroel féu una llambregada a unes quantes pàgines del seu informe, arrencant a parlar amb posat sorrut: --Por lo que a caballerías se refiere, tras consignar bajas por invalidez o licencia y reformar unidades, quedaremos al final con dos regimientos de corazas, tres de dragones y uno de húsares, todos ellos con dos escuadrones casi al completo, sumando 1.750 hombres y caballos. O sea, que según el Tratado nos sobra uno.

--Si nos atenemos a migueletes y compañías de voluntarios, al finalizar la guerra disponíamos de unos 5.300 fusileros en 11 unidades distintas. Muchos hombres se han licenciado para volver a las labores del campo, afortunadamente, y también hay muchos inválidos; lo que nos ha permitido reformar la mayoría de regimientos. Aún así, quedaremos todavía con 3.000 migueletes activos en 5 batallones. Dos más que los exigidos por su majestad el Rey Luis, que Dios guarde --en dient això, l'home va accentuar el posat malhumorat.

Esbufegant, va fullejar un parell de fulls més i va tancar de cop l'informe: --Pero la guinda del pastel es la infantería reglada, Alteza. Ahí sufrimos muchas bajas, desapareciendo regimientos enteros. Tras las levas forzosas del año pasado, muchos hombres ansiaban retornar a sus hogares, mientras que otros pasarán a condición de inválidos, con lo que quedaremos con apenas 2.800 hombres entrenados en 4 regimientos, de los 5.400 en 6 que el Tratado nos permitía --es quedà un moment mirant-se el marquès del Poal, que semblava a punt de dir alguna cosa, i va afegir: --Y la contradicción en todo esto es que, en realidad, tenemos 1.600 excelentes fusileros más; pero resulta que son británicos...

--I el Rei de França va ser taxatiu en això: ens els hem de treure del damunt --rematà l'Antoni Desvalls--. No vol britànics al Principat, de totes totes.

L'Elisenda restà una estona capficada, picant lleument amb els dits damunt la taula. De sobte alçà la mirada vers el seu oncle valencià, per recórrer després amb l'esguard la resta d'assistents: --Però en canvi, França no ha posat condicions de cap mena a la nostra marina, oi?

Herr Reichsgraf va negar lentament amb el cap, alhora que retornava a la princesa una mirada d'intel·ligència: --Nein, estimada. Òbviament mos subestima en açò.

--I no podríem transferir els miquelets sobrants a la Marina? --preguntà aleshores l'Elisenda, amb un posat murri que va sorprendre tothom, però que va arrencar un ample somriure d'en Cardona per primer cop en tota la reunió.

Encara sorprès, en Desvalls va començar a parlar com si estigués reflexionant en veu alta: --Bé, caldria dedicar molt de temps a entrenar-los en el fet de la mar, però... sabent llur estil de combat... jo diria que acabarien fent uns excel·lents infants de marina.

En Villarroel va arrencar a riure estentòriament: --A fin de cuentas, ¿no se pasan esos migueletes todo el santo día proclamando a los cuatro vientos que descienden de los almogávares? ¡Pues que lo demuestren, pardiez! ...si se me permite tan bizarra expresión, Alteza --va afegir amb inusual dolcesa, adreçant-se a l'Elisenda.

Tothom restà d'acord en aquest punt: els miquelets sobrants del cos de fusellers de muntanya serien transferits a la marina, que en faria un regiment d'infanteria naval, o "fusellers de mar". Restaven encara pendents de resoldre els excedents de cavalleria i la infanteria británica, i aquí va ser on va parlar per primer cop el general mallorquí, en Pere Pisà: --Potser podrien ésser transferits a Mallorca i Sardenya, Altesa. Tant un regne com s'altre són virregnats imperials, i aquí es Rei de França no hi podrà ficar es nas.

El pla quinquenal

Palma, Juny del 1714

Cap a finals de mes, l'Elisenda es va traslladar a Mallorca i es va instal·lar al Palau de l'Almudaina. Durant els dies següents va sostenir entrevistes amb el Gran i General Consell del regne, la Universitat (=municipi) de Palma i el que havia de ser el seu lloctinent a l'illa, general Pere-Francesc Pisà i Manera, amb els que va traçar conjuntament les futures línies directrius del seu virregnat.

Acte seguit hi va convocar l'Estat Major de Catalunya allà mateix, a l'Almudaina, amb la preceptiva reorganització de les forces armades com a principal tema a debatre; una tasca que calia abordar amb urgència, no tan sols per acomplir les obligacions derivades del Tractat de Rastatt, sinó també per solucionar els problemes de seguretat que l'aplicació del Tractat implicaria.

L'elecció de Palma era un gest deliberat de l'Elisenda, per posar els membres de l'Estat Major en situació i fer-los entendre la determinació que ella tenia de tractar la defensa del Principat i de les Illes com un tot, com una unitat estratègica indestriable, malgrat els diferents estatus polítics d'ambdós territoris. Ella els havia de governar ambdós alhora, i alhora hi volia posar les solucions.

Així doncs, el dia de Sant Joan de 1714 es constituí formalment l'Estat Major sota presidència de l'Elisenda, amb assistència del mariscal Antonio de Villarroel, l'almirall Josep Folc de Cardona i el tinent mariscal i diputat militar Antoni Desvalls. Per deferència envers el regne de Mallorca, però també per subratllar la seva determinació d'abordar solucions formals, l'Elisenda hi convidà també el general Pisà.

L'ordre del dia era dens i atapeït, així que varen acordar d'anar tractant els temes un per un, dedicant a cadascun el temps que calgués abans de tractar el següent. I si la reunió s'allargava per gaire dies, que així fos.

L'Elisenda se sentia una mica insegura en aquella reunió, doncs, tot i que confiava totalment en el criteri d'en Villarroel i d'en Desvalls, no les tenia totes amb el seu parent llunyà, en Josep Folc de Cardona i Erill. Als seus 63 anys, bona part dels quals passats a la cort de Viena, desprenia uns aires adustos i freds que cultivava deliberadament, causant en els seus interlocutors una prevenció instintiva; prevenció que s'accentuava en sentir-lo, doncs parlava valencià amb un fort accent alemany. D'altra banda, l'home mai no perdia l'ocasió per a recordar la seva condició de comte imperial o Reichsgraf von Cardona, havia estat nomenat Almirall d'Aragó per l'arxiduc Carles en persona, i l'Elisenda no havia gosat reemplaçar-lo. Al cap i a la fi, en Josep Folc de Cardona no havia fet res per guanyar-se la simpatia de la jove princesa, tractant-la amb aparent altivesa.

Malgrat que l'instint l'impulsava a deixar els afers navals per al final, per poder abans sentir-se agombolada pel Villarroel i en Desvalls en d'altres matèries, l'Elisenda va sobreposar-s'hi i va decidir a última hora d'abordar en primer lloc el tema de l'armada. La situació de partida era força pobre, i la mateixa Elisenda ho va exposar en poques paraules: amb tres fragates, una galera grossa i una altra de subtil no s'anava enlloc; ras i curt. Menys encara, si com ella sospitava, Espanya estaria d'allò més ocupada refent la seva flota.

--Certament, Altesa --va respondre l'almirall sense immutar-se--; em consta que totes les drassanes d'Espanya estan en eixos moments treballant a preu fet, construint vaixells de guerra de totes mides. No només això, sinó que les de Veracruz i L'Havana, a Nova Espanya, hi estan també compromeses de valent.

Sense esperar a recollir les expressions de consternació dels altres assistents, en Josep Folc de Cardona va continuar: --Malgrat les aparences, gaudim d'un marge de temps important, doncs el principal esforç d'Espanya anirà dirigit, en primer lloc, a la protecció de la seua Carrera de Indias, així que encara trigaran quatre o cinc anys a tenir una flota ofensiva decent. En previsió d'açò, he ideat eixe pla per a proveir lo Principat i estes Illes amb un estol de guerra suficient, comparable al de Gènova mateixa.

Havent dit això, Herr Reichsgraf va lliurar un document a la resta d'assistents que detallava un pla de reconversió i especialització de drassanes afectant el país sencer; per aquest, les de Sant Feliu de Guíxols es dedicarien exclusivament a construir navilis de línia de no menys de 60 canons, les de Mataró i Cambrils farien fragates, xabecs de guerra les de Vilanova i la Geltrú, llaguts fluvials i tartanes les de Tortosa, galeres bastardes les de Palma, i les de Barcelona dedicarien tres línies independents a galiasses, galeres bastardes i galeres subtils.

--D'ací a cinc anys, lo Principat hauria de disposar d'eixos vaixells nous: 3 navilis de línia, 9 fragates, 1 galera reial i 4 de bastardes, 7 xabecs, 7 galeres subtils i 3 tartanes, a més de 4 llaguts capaços de remuntar l'Ebre fins a l'Aiguabarreig mateix.

--Entre producció pròpia i excedents de la producció principatina, lo Regne de Mallorca es proveirà també de 4 galeres bastardes i 2 de subtils, 1 xabec i 1 tartana; i si haguéssem de parlar de Sardenya, li pertocarien 2 galeres bastardes i 1 de subtil, 1 xabec i 1 tartana també. Comptat i debatut, una flota que conjuntament superaria de bon tros la que tradicionalment ha mantingut Espanya en aigües mediterrànies --va reblar l'almirall, contenint prou bé l'orgull que segurament devia sentir.

L'al·locució del comte de Cardona no va suscitar més que aprovació, en un principi. Només el mariscal Villarroel va romandre en silenci, remenant lleument el cap mentre semblava estar fent càlculs. Preguntat per l'Elisenda, que se n'havia adonat, l'home va esbufegar i respongué: --No seré yo quien objete este espléndido plan, Alteza. Pero, por mis escasos conocimientos en la materia, digo yo que tanto y tan grande buque de guerra necesitará una importante dotación de infantes de marina; a lo que a mi me parece, no menos de dos regimientos completos.

En Cardona s'encongí d'espatlles, com donant poca importància a la qüestió: --Sí, segurament. I...?

--Bueno, pues que ése es el problema --respongué Villarroel amb la seva acostumada brusquedat, mentre extreia d'una cartera el seu propi informe.

Cul de sac

Càller, Juny del 1714

Si al virregnat francès dels Comtats les coses no rutllaven bé, no se'n podria dir cosa gaire millor dels virregnats imperials de Mallorca i Sardenya. Cert és que l'arxiduc Carles havia concedit el primer càrrec a la princesa Elisenda, i que per al segon hi havia nomenat el marquès de Rubí, tal com li havia promès solemnement a l'Elisenda en persona; i també és cert que ambdós virreis gaudien de completa llibertat per a prendre decisions en l'àmbit intern respectiu, sense haver-ho de consultar tot prèviament amb l'august resident de Hofburg --a diferència de com s'havia de fer amb Lluís XIV, a qui calia anar a demanar permís per a qualsevol minúcia relativa a la governació del Rosselló i la Cerdanya. Fóra injust de qualificar igual ambdues situacions.

Però, més enllà d'aquests dos nomenaments, des de la fi de la guerra l'arxiduc no havia fet cap més passa per a acomplir els seus compromisos amb els catalans. Així per exemple, lluny de restaurar el Consell d'Aragó per integrar les polítiques de Catalunya, Sardenya i Mallorca com volien els catalans, acabava de crear un Consell d'Espanya de nova planta, que agrupava els territoris de la monarquia hispànica encara a les seves mans: Flandes, Milà, Nàpols, Sardenya i Mallorca.

Per a més complicació, l'arxiduc havia posat al capdavant d'aquest nou consell l'antic arquebisbe de València, Antoni Folc de Cardona-Borja i Sotomayor, qui a diferència de l'arxiduc sí que s'estava mostrant molt tafaner i fiscalitzador. Encara ara, passats uns mesos, en Josep-Antoni de Rubí i Boixadors, marquès de Rubí, es feia creus de la relliscada diplomàtica de l'arxiduc, que, tot nomenant l'arquebisbe, no tan sols havia incomodat l'Elisenda (doncs l'home formava part d'una branca de la nissaga Cardona més ben posicionada dinàsticament que la de la princesa), sinó que de retruc també li havia endossat un problema ben gros a ell mateix, com a virrei de Sardenya.

Per a ell, el problema era que l'arquebisbe era també cosí valencià (mai millor dit) dels Borja-Centelles, marquesos de Quirra; una de les nissagues feudals més poderoses de Sardenya. "Poderosa i molesta com un mal de queixal", va pensar agrament el marquès.

No n'hi havia per a menys: en arribar a Sardenya, el marquès de Rubí es va trobar un país pràcticament segrestat pels grans senyorius feudals, que no tan sols controlaven la meitat de l'illa i l'estaven sagnant literalment; sinó que també mantenien blocat el parlament local (=els Stamenti) mercès a un privilegi d'origen medieval, que atorgava dret de veto al Braç Militar malgrat la seva manifesta minoria. Des de la seva presa de possessió com a virrei, el marquès no havia aconseguit fer aprovar cap reforma tributària que alleugerís les abusives taxes agropequàries, incentivés el comerç o reforcés la seguretat externa i interna. Ni tan sols una actualització del seu propi pressupost, no havia aconseguit.

El problema de la seguretat l'estava portant de corcoll, amb diversos fronts oberts alhora: per exemple, amb dues galeres grosses i una de subtil, la minsa flota del virregnat havia estat insuficient per aturar una recent onada d'atacs de corsaris berberescos; terra endins, les partides de bandolers sembraven el terror impunement, per la crònica manca d'efectius militars suficients per a enfrontar-s'hi: en tota l'illa, només comptava amb el regiment d'infanteria del coronel Llorach, a més d'un segon regiment que estava pagant ell mateix de la seva butxaca amb l'única finalitat de dotar les galeres i vigilar els ports. Tot feia pensar que, amb l'excusa dels bandolers, els grans senyors feudals havien alçat també partides armades que, lluny de perseguir criminals, només s'ocupaven d'assegurar amb mà de ferro llur domini. Com si no n'hi hagués prou, els seus informadors l'acabaven d'alertar d'un increment de l'activitat de diversos agents pro-borbònics que fins ara havien romàs a l'ombra.

Estava ficat en un cul de sac, i no trobava encara la forma de sortir-se'n.

Però en Josep-Antoni de Rubí i Boixadors no és d'aquells homes que abandonen a la primera dificultat. Hauria de començar a prendre decisions al marge dels Stamenti; l'única forma de fer-ho sense entrar-hi en conflicte era establint acords i aliances amb els poders municipals, l'únic sector del país que podia comptar com a aliat.

Un uixer entrà al seu despatx anunciant: --Excel·lència, la comtessa de Santa Sofia us demana audiència. Què li he de dir?

"Bé, potser no l'únic sector", pensà aleshores el marquès, abans de respondre esbossant un somriure:

--Feu-la passar, si us plau.