dimecres, 17 de juliol de 2019

Princeps Namque

Palma, Juliol del 1714

Havien estat unes setmanes intenses i esgotadores, però l'Elisenda sentia que allò no era temps perdut. Juntament amb el seu Estat Major, havien estat analitzant amb cura l'estat de les defenses, traçant plans de futur prou detallats com per a garantir, si res no es torçava irremeiablement, que el Principat i el Regne Insular serien capaços d'autodefensar-se de qualsevol enemic en cosa de mitja dècada. Si no de qualsevol enemic, sí almenys d'aquell que més amoïnava tothom.

El pla intel·ligentment ideat pel Mariscal Villarroel es basava en la filosofia del llop amb pell de corder. Si els acords de pau amb Les Dues Corones obligaven el Principat a mantenir un exèrcit de terra minúscul, s'hi posaria bona cara i es centraria tot l'esforç en dos puntals alternatius.

Un d'ambdós puntals consistiria a bastir una flota de guerra respectable. "No, respectable no: temible", va rectificar-se ella mateixa, mentre gaudia del sol en un dels jardins de l'Almudaina. L'objectiu que l'Estat Major s'havia autoimposat consistia, ras i curt, en convertir el Principat en la potència naval hegemònica de la Mediterrània occidental. "Que a lo Rei Felip li vinguen malsons només de somiar amb posar-hi els peus", havia afirmat entusiàsticament el seu oncle valencià, el Comte de Cardona.

L'altre puntal, proposat no sense prudència per Villarroel, consistiria en reformar i potenciar el sistema de milícies urbanes o coroneles, seguint les directrius que ell mateix havia forçat a la Coronela de Barcelona l'estiu de l'any passat, en vespres de la invasió borbònica. Tot i que el pla era bo, l'Elisenda va pensar que no anava prou lluny i hi va contraproposar una reforma més profunda i extensa. La princesa volia que totes les capitals de vegueria tinguessin una milícia ciutadana; que s'organitzaria segons el model de l'exèrcit regular en les "coroneles velles", amb un comandament efectiu provinent també de l'exèrcit regular, i amb una estructura més lliure en les "coroneles noves" que s'haurien de crear en endavant. L'Elisenda volia també la facultat de posar les milícies urbanes en campanya, invocant l'antiga potestat Princeps Namque.

En sentir això, en Villarroel es va espantar una mica; no tant per la implantació de la mesura en si, com per l'enorme poder militar que això suposava. "Alteza, estaríamos hablando de más de 15.000 hombres armados sólo en el caso de las Coronelas viejas o históricas, en manos de los republicanos de "La Busca" en muchos casos; casi el doble que el ejército regular entero. ¿Qué impediría entonces a ese partido provocar un alzamiento para derrocaros?", havia dit l'home amb un fil de veu. L'Elisenda aleshores ni es va immutar, limitant-se a respondre-li: "Don Antonio, si el poble arribés a alçar-se en armes contra mi, és que jo no hauria merescut la corona; així que dimitiria imperativament, ni que fos per decència."

Així que al final la noia va acabar sortint-se amb la seva i fent aprovar el seu agosarat pla, que en definitiva preveia alçar de sota les pedres, en qüestió de dies, un exèrcit complet de 30.000 homes allà on un eventual invasor no n'esperaria més de sis o set mil.

Amb la defensa del Principat encarrilada, ara l'Elisenda ja podia dedicar-se a d'altres assumptes. De fet, tenia a les mans una carta del general Camprodon que li cremava als dits. "Fet: demà mateix me'n vaig a Perpinyà", va pensar, "...però avui deixeu-me prendre el sol tota la tarda", va reblar tota cofoia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada