dimarts, 25 de juny de 2019

El pla quinquenal

Palma, Juny del 1714

Cap a finals de mes, l'Elisenda es va traslladar a Mallorca i es va instal·lar al Palau de l'Almudaina. Durant els dies següents va sostenir entrevistes amb el Gran i General Consell del regne, la Universitat (=municipi) de Palma i el que havia de ser el seu lloctinent a l'illa, general Pere-Francesc Pisà i Manera, amb els que va traçar conjuntament les futures línies directrius del seu virregnat.

Acte seguit hi va convocar l'Estat Major de Catalunya allà mateix, a l'Almudaina, amb la preceptiva reorganització de les forces armades com a principal tema a debatre; una tasca que calia abordar amb urgència, no tan sols per acomplir les obligacions derivades del Tractat de Rastatt, sinó també per solucionar els problemes de seguretat que l'aplicació del Tractat implicaria.

L'elecció de Palma era un gest deliberat de l'Elisenda, per posar els membres de l'Estat Major en situació i fer-los entendre la determinació que ella tenia de tractar la defensa del Principat i de les Illes com un tot, com una unitat estratègica indestriable, malgrat els diferents estatus polítics d'ambdós territoris. Ella els havia de governar ambdós alhora, i alhora hi volia posar les solucions.

Així doncs, el dia de Sant Joan de 1714 es constituí formalment l'Estat Major sota presidència de l'Elisenda, amb assistència del mariscal Antonio de Villarroel, l'almirall Josep Folc de Cardona i el tinent mariscal i diputat militar Antoni Desvalls. Per deferència envers el regne de Mallorca, però també per subratllar la seva determinació d'abordar solucions formals, l'Elisenda hi convidà també el general Pisà.

L'ordre del dia era dens i atapeït, així que varen acordar d'anar tractant els temes un per un, dedicant a cadascun el temps que calgués abans de tractar el següent. I si la reunió s'allargava per gaire dies, que així fos.

L'Elisenda se sentia una mica insegura en aquella reunió, doncs, tot i que confiava totalment en el criteri d'en Villarroel i d'en Desvalls, no les tenia totes amb el seu parent llunyà, en Josep Folc de Cardona i Erill. Als seus 63 anys, bona part dels quals passats a la cort de Viena, desprenia uns aires adustos i freds que cultivava deliberadament, causant en els seus interlocutors una prevenció instintiva; prevenció que s'accentuava en sentir-lo, doncs parlava valencià amb un fort accent alemany. D'altra banda, l'home mai no perdia l'ocasió per a recordar la seva condició de comte imperial o Reichsgraf von Cardona, havia estat nomenat Almirall d'Aragó per l'arxiduc Carles en persona, i l'Elisenda no havia gosat reemplaçar-lo. Al cap i a la fi, en Josep Folc de Cardona no havia fet res per guanyar-se la simpatia de la jove princesa, tractant-la amb aparent altivesa.

Malgrat que l'instint l'impulsava a deixar els afers navals per al final, per poder abans sentir-se agombolada pel Villarroel i en Desvalls en d'altres matèries, l'Elisenda va sobreposar-s'hi i va decidir a última hora d'abordar en primer lloc el tema de l'armada. La situació de partida era força pobre, i la mateixa Elisenda ho va exposar en poques paraules: amb tres fragates, una galera grossa i una altra de subtil no s'anava enlloc; ras i curt. Menys encara, si com ella sospitava, Espanya estaria d'allò més ocupada refent la seva flota.

--Certament, Altesa --va respondre l'almirall sense immutar-se--; em consta que totes les drassanes d'Espanya estan en eixos moments treballant a preu fet, construint vaixells de guerra de totes mides. No només això, sinó que les de Veracruz i L'Havana, a Nova Espanya, hi estan també compromeses de valent.

Sense esperar a recollir les expressions de consternació dels altres assistents, en Josep Folc de Cardona va continuar: --Malgrat les aparences, gaudim d'un marge de temps important, doncs el principal esforç d'Espanya anirà dirigit, en primer lloc, a la protecció de la seua Carrera de Indias, així que encara trigaran quatre o cinc anys a tenir una flota ofensiva decent. En previsió d'açò, he ideat eixe pla per a proveir lo Principat i estes Illes amb un estol de guerra suficient, comparable al de Gènova mateixa.

Havent dit això, Herr Reichsgraf va lliurar un document a la resta d'assistents que detallava un pla de reconversió i especialització de drassanes afectant el país sencer; per aquest, les de Sant Feliu de Guíxols es dedicarien exclusivament a construir navilis de línia de no menys de 60 canons, les de Mataró i Cambrils farien fragates, xabecs de guerra les de Vilanova i la Geltrú, llaguts fluvials i tartanes les de Tortosa, galeres bastardes les de Palma, i les de Barcelona dedicarien tres línies independents a galiasses, galeres bastardes i galeres subtils.

--D'ací a cinc anys, lo Principat hauria de disposar d'eixos vaixells nous: 3 navilis de línia, 9 fragates, 1 galera reial i 4 de bastardes, 7 xabecs, 7 galeres subtils i 3 tartanes, a més de 4 llaguts capaços de remuntar l'Ebre fins a l'Aiguabarreig mateix.

--Entre producció pròpia i excedents de la producció principatina, lo Regne de Mallorca es proveirà també de 4 galeres bastardes i 2 de subtils, 1 xabec i 1 tartana; i si haguéssem de parlar de Sardenya, li pertocarien 2 galeres bastardes i 1 de subtil, 1 xabec i 1 tartana també. Comptat i debatut, una flota que conjuntament superaria de bon tros la que tradicionalment ha mantingut Espanya en aigües mediterrànies --va reblar l'almirall, contenint prou bé l'orgull que segurament devia sentir.

L'al·locució del comte de Cardona no va suscitar més que aprovació, en un principi. Només el mariscal Villarroel va romandre en silenci, remenant lleument el cap mentre semblava estar fent càlculs. Preguntat per l'Elisenda, que se n'havia adonat, l'home va esbufegar i respongué: --No seré yo quien objete este espléndido plan, Alteza. Pero, por mis escasos conocimientos en la materia, digo yo que tanto y tan grande buque de guerra necesitará una importante dotación de infantes de marina; a lo que a mi me parece, no menos de dos regimientos completos.

En Cardona s'encongí d'espatlles, com donant poca importància a la qüestió: --Sí, segurament. I...?

--Bueno, pues que ése es el problema --respongué Villarroel amb la seva acostumada brusquedat, mentre extreia d'una cartera el seu propi informe.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada