Parlant en plata

Càller, Juny del 1714

Seguint instruccions del marquès de Rubí, l'uixer no va fer passar immediatament la comtessa de Santa Sofia al despatx, sinó que la va entretenir uns instants al vestíbul, amb l'excusa d'un aperitiu. Un parell de minuts, no més; prou com perquè el marquès tingués temps de fullejar el dossier d'intel·ligència que li havia fet arribar el seu lloctinent, general Prado. Tal com ell creia recordar, la comtessa Francesca di Bella e Aymerich pertanyia a una nissaga d'ascendència mixta sardo-catalana, que s'havia destacat pel seu austriacisme durant la guerra. Li va cridar l'atenció que, segons l'informe del general, la Francesca era amiga de la princesa Elisenda i s'hi cartejava amb regularitat.

Igual com l'Elisenda, la Francesca havia quedat òrfena durant la guerra, havent hagut d'entomar les regnes de les possessions familiars amb només 23 anys. Encara va cridar més la seva atenció que, en aquell país de pobres de solemnitat, el diminut comtat de Santa Sofia era de les poques contrades on la població prosperava i creixia. I això el va fer pensar novament en l'Elisenda i les seves mesures d'apoderament de la pagesia, quan ella només era comtessa de Prades. "Caram, una coincidència podria ser només coincidència, però dues o més..." Va entendre que li caldria conèixer molt més detalls d'aquesta comtessa Francesca, doncs podria ser una valuosa aliada.

Absort, va haver de tancar i amagar apressadament l'informe quan finalment hi va fer entrada la comtessa de Santa Sofia. Va resultar ser una joveneta d'aspecte encisador, que el va somriure amb gràcia en entrar, com excusant-se per la interrupció:

--Ai, jo havia vingut per demanar una pròrroga de la meva concessió, però... --va fer una llambregada a la pila d'informes damunt la taula del virrei, i després al mapa de la paret que marcava els territoris feudals de l'illa-- ...potser us atabalaré amb una minúcia, amb la pila de problemes que deveu tenir!

--De cap manera, missenyora --va respondre ell amb polidesa, mentre l'hi oferia un seient--; no sou pas vós que m'atabalaríeu, tot i que certament els problemes no em falten.

Ara ja sense dissimular, la comtessa va tornar a mirar-se el mapa, torçant el gest de forma quasi imperceptible. --Som un país de mal governar, oi?

El canvi de to de la jove era evident, i el marquès la va animar a continuar amb un silenci inquisitiu.

--Res no es podrà fer per millorar el país, mentre romanguem enclaustrats en aquest arcaisme asfixiant. La societat s'empobreix un poc més a cada dia que passa, i les disputes ja no es resolen acudint a tribunals, sinó empunyant l'escopeta. És la mateixa llei a tots nivells, fins i tot entre l'aristocràcia, que hauríem de donar exemple.

--Que voleu dir que...?

--Excel·lència, d'on us penseu que han sortit les partides de bandolers, sinó? --va respondre la jove amb sobtada aspror-- Cap ni un d'aquests grans terratinents no resideix al país, ni l'ha visitat mai de la vida!! Ells viuen a Espanya, es limiten a nomenar un procurador amb amples poders per a gestionar els seus interessos a l'illa, i després només es preocupen de rebre'n les rendes anuals!

La Francesca va negar lentament amb tristor, i va continuar en veu més baixa: --Els procuradors només miren pel seu càrrec, i l'últim que volen és atraure l'atenció dels seus senyors, per no posar en perill els seus privilegis i corrupteles; així que, si et surt una disputa amb un altre senyoriu feudal, o amb petits propietaris, o amb una comunitat local, miraràs de resoldre-la sense haver d'acudir a tribunals ni enviar molestos informes a Espanya; contractes una partida de facinerosos que et faci la feina bruta, ho carregues al bandolerisme i... aquí pau i allà glòria! Jo mateixa no m'atreveixo a sortir del meu comtat sense guardaespatlles, Excel·lència. Caldria acabar aquesta bogeria d'una vegada.

--Prou que ho voldria, missenyora --va replicar el marquès amb prudència--; però vos sabeu millor que ningú el bloqueig institucional a què estic sotmès; per acabar amb aquesta llei de la selva, necessitaria tropes, i per pagar-les em caldrien diners; uns diners que els Stamenti no em donen.

La jove comtessa va esguardar el virrei amb cara de consternació, o de sorpresa potser. Poc a poc, un somriure maliciós li va anar aflorant al rostre, il·luminant-lo com el d'una adolescent que és a punt d'explicar la seva primera malifeta. --Però Excel·lència, si això no hauria de ser cap problema, almenys per a vós! ...si esteu tota l'estona trepitjant diners, des del moment mateix que vàreu posar peu en aquesta illa! --posant cara enjogassada-- De què us penseu que és la meva concessió?

--Una mina d'argent, Excel·lència.

Amb aire de triomf, la jove va prosseguir: --Tota Sardenya n'és plena, d'argent; però els governants espanyols se'n varen oblidar, amb els ulls encegats per la plata del Perú. I la major part d'aquestes mines d'argent en desús són en terres de la Corona, o de ciutats lliures com Igrèsias o l'Alguer. Només el ducat de Quirra té unes quantes mines... abandonades, és clar.