I Stamenti

Càller, 20 de Setembre del 1714

La convocatòria dels Stamenti (Corts de Sardenya) pel Marquès de Rubí havia generat una expectació enorme. No pas debades, doncs aquesta important institució no havia tingut sessions serioses des dels temps de Carles II, que les havia convocades formalment per últim cop el 1699; des d'aleshores, les incertituds i bandositats de la Guerra de Successió n'havien reduït el funcionament gairebé a zero; com a molt, s'havien reunit en sessions insignificants per saludar el nou virrei, a cada canvi de mans que l'illa havia patit durant el conflicte.

L'excitació popular va arribar al seu punt àlgid quan, conscient de la fragilitat de la institució, en el seu discurs inaugural el virrei va proposar al plenari la creació d'una Diputació General, com a Catalunya, que vetllés activament per l'execució dels acords adoptats pel parlament entre una sessió i una altra. Seguint la tradició de les cambres legislatives de l'època, en acabar la fase protocolària a la Catedral, cada estament es reuní per separat en sengles comissions, per discutir els temes proposats durant el plenari i elevar-hi les propostes de resolució.

En termes generals, l'entusiasme generat va prevaldre sobre les ombres que nogensmenys hi planaven al damunt, com el propi marquès de Rubí va anar observant amb meticulositat durant el plenari. La més pertorbadora de totes, les absències de membres destacats del parlament, que no havien acudit a la convocatòria malgrat el seu caràcter extraordinari: hi faltava l'Andrés Encapado, procurador del Ducat de Monteacuto; però també en Valeriano Serventi (o Sirvent), procurador del Ducat de Mandas, a més d'un parell de feudataris menors. Cap d'ells no havia ni tan sols emès una nota de disculpa.

D'altra banda, l'Arquebisbe de Càller, Bernardo de Cariñena e Ypensa, va consentir a oficiar la missa solemne prèvia a l'inici de les sessions parlamentàries, com era costum; però en acabar va abandonar també el plenari, com a protesta pel tracte dispensat al seu procurador --que seguia en presó, però ara pendent ja de judici.

Després d'una setmana de treballs, gairebé ningú no es recordava de les absències (excepció feta, potser, del virrei mateix); havia arribat el moment d'una nova sessió plenària, i cada estament va aportar-hi els seus candidats a la Diputació General, perquè fossin triats a l'atzar pel mètode tradicional d'insaculació. En examinar els noms proposats, el marquès de Rubí es va sentir temptat d'exercir el dret de veto que l'hi corresponia; però ho va deixar córrer, per no alimentar possibles desafeccions. Així que a l'inici de la sessió tenia els nervis a flor de pell.

Pel Braç Reial hi havia dos candidats: d'una banda en Gaspar Carnicer, alguerès i austriacista fins al moll de l'os, que havia estat Mestre Racional del regne en temps del virrei anterior, i que a més era germà de l'actual bisbe de L'Alguer; i de l'altra hi havia l'eminent jurista Alfonso Delvechio, que havia estat exercint sense interrupció com a jutge i docent de dret criminal amb governs de tots els colors des de Carles II, de qui no se'n coneixia cap tendència política. Va resultar elegit en Gaspar Carnicer, per a satisfacció del virrei.

Pel Braç Eclesiàstic n'hi havia tres, de candidats: Fra Jorzi Pibri, mercedari i austriacista; el popularment estimat Fra Paolo Perria, caputxí de reconeguda neutralitat política; i finalment Fra Nicolò Cany, de qui el virrei només sabia que era dominic. Per insaculació fou elegit Fra Paolo Perria. Fins aleshores la cosa anava prou bé.

La sorpresa va arribar pel Braç Militar, com no podia ser d'altra manera; doncs en principi aquest estament només havia donat dos noms a triar: l'Antoni Miquel Olives marquès de Montnegre, noble sasserès partidari de Felip V; i Francisco Manuel de Silva y Folc de Cardona-Borja, procurador del Marquesat d'Orani; ambdós s'havien significat durant la guerra en bàndols oposats, així que aparentment la insaculació es jugava a cara o creu, sense termes intermigs.

Tot de sobte, la Francesca di Bella comtessa de Santa Sofia es va postular en nom propi davant el plenari. Tenia tot el dret de fer-ho, així que la seva candidatura fou admesa a tràmit, no sense generar certa consternació entre els assistents; "Una dona!?", s'exclamaven.

Al virrei el va sobtar sorprendre el silenciós intercanvi de mirades entre el de Silva i la di Bella: d'estupefacció, ell, i de desafiament, ella. --No us estranyi pas, Excel·lència --li va dir amb to enjogassat el seu ajuda de cambra, que l'havia acompanyat al parlament--. És notori i conegut que el de Silva la pretén sense èxit, com tants d'altres; fet i fet, es rumoreja que la Francesca és el principal motiu d'enemistat d'ell amb un antic amic seu, i també pretendent sense èxit, el senyor coronel Llorach...

El marquès de Rubí es va girar cap al seu ajudant, tot sorprès. A part del fet inusual de ser negre com el carbó, en Josep Marià de Antonio, que ja havia exercit d'ajudant del virrei anterior, havia demostrat una competència i lleialtat fora de tot dubte; però tenia una debilitat que el perdia: era xafarder de mena, i sempre que podia passava el temps lliure fent safareig amb les dones del mercat. El marquès no sabia si considerar això com a bo o dolent.

Al capdavall, el nom nobiliari escollit fou el de Francesca di Bella. Una altra cosa que no sabia com valorar.