dimarts, 12 de novembre del 2019

Batalla d'Efes

Selçuk, 26 d'Octubre del 1714

Agosaradament, la columna miliciana d'Aristos Kalafatis va enfilar cap al nord, amb intenció de forçar el camí vers Esmirna i tractar de sumar-ne els habitants a la seva revolta. Prop de la ciutat de Selçuk, però, toparen amb un nodrit exèrcit otomà, composat per tropes de les guarnicions de Quíos i la pròpia Esmirna. Ambdues formacions començaren a desplegar llestes per al combat, en una extensa plana sense gaires relleus destacables, a part d'un mur de pedra pertanyent a les runes de l'antiga ciutat d'Efes.

Les forces no podien estar més desequilibrades: enfront dels 300 tüfekçi (fusellers regulars), 100 sipahi (cavalleria) i 1 bateria de campanya dels governamentals, Kalafatis només disposava inicialment de 50 armatoloi a peu i altres tants a cavall. Afortunadament, la columna miliciana es va veure engrossida pels reforços enviats des d'Halicarnàs: 200 milicians a peu i una dotació artillera per a la bateria, que fins aleshores els havia resultat inútil.

Insegurs de prendre la iniciativa, ambdós exèrcits s'estigueren intercanviant foc d'artilleria a distància durant mig matí, sense gaire més resultat que la inutilització de la bateria rebel. Exasperat, Kalafatis va llençar endavant la seva exígua ala esquerra; que, tot i assolir el mur de pedra que dominava la plana, no el pogué retenir gaire estona. Després de ben bé mitja hora d'intens foc de fuselleria, la infanteria otomana va reduir l'avançada grega, mentre la seva cavalleria començava a avançar ràpidament vers la línia principal dels rebels.

Entenent que s'havia equivocat sense remei, el comandament Kalafatis va emprendre la retirada abans que les tropes governamentals assolissin la seva línia. Perdudes les esperances d'estendre la revolta per la Jònia, només els restava recloure's rere les muralles d'Halicarnàs i resistir tant de temps com els fos possible.